Els resultats electorals a Castella i Lleó així com la crisi desfermada en el si del PP mostren que és una possibilitat no descartable un Govern PP-Vox per a la pròxima legislatura. És aviat per apostar per aquesta hipòtesi i la crisi del PP no deixa seguretats sobre quin serà el seu acompliment electoral, però el que és clar és que VOX està capitalitzant un descontentament creixent per dreta.

Així, inevitablement sorgeix la pregunta de com enfrontar a Vox i quin paper pot jugar el moviment de dones en aquesta lluita? És a dir, s’obre un debat d’estratègies en el moviment feminista.

En un article anterior, vèiem com el moviment de dones havia jugat un paper en la lluita contra el fenomen Vox quan va emergir, coincidint amb un dels seus punts més alts. Això va ser possible en gran manera perquè en aquest moment el 8M venia assumint com a pròpies importants reivindicacions que qüestionaven la relació estructural entre capitalisme i patriarcat ampliant així el moviment a la majoria de dones oprimides i explotades: les migrants, les precàries, les estudiants, dones trans... Aquí la seva fortalesa. És a dir, el feminisme es començava a veure com una referència per a moltes dones, entre elles també les més oprimides. En aquest article també ens fèiem la pregunta de per què avui el moviment no està jugant aquest paper?

Per anar al gra, què ha passat entre la nit de les eleccions andaluses de 2018 en la que Vox feia per primera vegada el salt a un parlament autonòmic i en la que la resposta als carrers va ser immediata i contundent, i la nit de les eleccions a Castella i Lleó en la qual Vox arrasa, es postula com a soci preferent per a formar govern, però no es percep cap reacció important del moviment feminista?

La resposta és que en aquests anys s’ha imposat l’estratègia gradualista i reformista, és a dir, la idea que el capitalisme es pot humanitzar o domesticar sense mobilitzar-se massa, una idea recolzada a més en la lògica malmenorista que planteja que enfront del mal major sempre hi ha un mal menor.

L’estratègia reformista amb aires renovats ha vingut aquests anys de la mà del neo-reformisme de Podemos. En termes generals, les formacions neo-reformistes com Podemos, proposaven una via reformista o institucional per conquistar drets de manera gradual i, en el millor dels casos, ajudats per una miqueta de pressió al carrer. És a dir, l’objectiu era arribar a les institucions de l’Estat capitalista i a partir d’aquí tot vindria rodat. Així, per exemple, en matèria d’igualtat, el fet d’haver aconseguit “conquistar” o “assaltar” si volguessin donar-li una retòrica més d’esquerra el ministeri d’igualtat seria suficient (una finalitat en si mateix). Perquè suposadament amb aquesta posició conquistada per Irene Montero, les dones aconseguiríem gradualment drets de manera ininterrompuda.

Podríem detenir-nos a valorar els límits d’aquesta estratègia reformista a molts nivells. Si fem balanç d’aquests anys de govern de PSOE-UP, conquestes com a tals no n’hi ha hagut moltes, fins i tot les que hi ha hagut han estat enormement limitades, com per exemple la Llei Trans. I en realitat no van venir de la mà dels podemistes en el govern sinó com a resultat d’anys de mobilització. Però atenent el que ens ocupa, és a dir, si aquesta via ha ajudat o ajuda a frenar a la dreta, la resposta és un evident “no”.

Les recents enquestes d’intenció de vot mostren que avui Vox rebria un 20% de vots mentre UP un 12%. En 2019 Vox va obtenir un 10% en les eleccions d’abril i un 15,5% en les de novembre. És a dir la tendència és clarament d’avanç, mentre que el pes d’UP en intenció de vot prenent la mateixa forquilla temporal és de reculada.

Llavors, per què ha avançat tant la dreta aquests anys si suposadament governaven els “progressistes” que venien a parar a la dreta, els del cordó sanitari a Vox i el mal menor al qual molts porten votant anys com a única esperança per frenar-los? És moment de desmuntar un mite, encara que per a alguns sigui incòmode topar-se de cara amb la realitat: aquesta lògica, la del mal menor no ajuda a frenar a la dreta, és més, és un parany perquè no només no és eficaç a l’hora d’enfrontar-la, sinó que obre el camí per al seu avanç.

Les propostes del “mal menor” defensen que el “neoliberalisme progressista” del PSOE i el “neo-reformisme” d’UP són l’única alternativa enfront del fantasma de l’extrema dreta. Però amaguen el fet elemental que és el propi govern “progre” el que defensa polítiques reaccionàries que en aquests dos anys no han fet més que obrir el camí a la radicalització i avanç de la dreta.

Un exemple clar d’això és la campanya contra la joventut migrant que desferma discursivament la dreta fins i tot amb faules, però qui mana a la policia als barris madrilenys? No, no és Ayuso, és la Delegació de govern de PSOE-UP. Un altre exemple: la prohibició del 8M l’any passat. Val, va ser la dreta la que va fer tota una campanya de criminalització de les dones i emergència sanitària, però qui es va recolzar en això per a prohibir les marxes va ser de nou el Govern “progressista”.

Què dir de la posició a Ucraïna, en la que el Govern "progressista" s’alinea amb l’imperialisme europeu com a part de l’OTAN per a defensar els interessos de l’imperialisme. Podríem donar alguns exemples més, però la veritat és que la llista és llarga.

Però no només obren la porta a la dreta, sinó que desarmen tota resistència que pugui venir des dels moviments autoorganitzats com el de dones, l’antiracista, l’LGTBI o el propi moviment obrer. Hem vist que el Govern en aliança amb les burocràcies sindicals, amb les quals té molt bona sintonia ha operat i treballat com un fre en el desenvolupament de qualsevol alternativa cuestionadora a aquest règim, a aquest sistema capitalista i a les expressions més aberrants d’aquest. Podem remetre’ns de nou a la prohibició del 8M o a la repressió als manifestants de Justícia per Samuel o a la repressió a Cadis.

Les propostes del mal menor, a més, sempre estan posades a la disposició d’aposta estratègica en relació a frenar a la dreta que és la del “cordó sanitari”. Polítiques que estan molt més a la dreta fins i tot que aquelles polítiques front-populistes de les organitzacions obreres amb partits de la burgesia i/o petita burgesia que va promoure com a política l’estalinisme a partir de 1935. En el seu moment, el preu polític pagat per la col·laboració de classes amb la burgesia va ser alt, entre altres qüestions, va portar a derrotes tan importants com la del proletariat espanyol que es va materialitzar en 40 anys de dictadura.

Per descomptat que avui no estem en aquesta situació. Vox no és feixisme i amb això hem de ser precises. Prenent la definició de Lleó Trotsky, un dels marxistes que va realitzar possiblement l’anàlisi més aguda sobre el fenomen del feixisme, diríem que el feixisme no és en general la dreta reaccionària, sinó una resposta militaritzada de la burgesia que busca eliminar físicament les organitzacions del moviment obrer una vegada el moviment revolucionari de la classe obrera ha estat derrotat, és a dir, és un moviment essencialment contrarevolucionari. El feixisme era un fenomen que depenia tant de causes econòmiques (la crisi econòmica profunda que arrossegava a les classes mitjanes a la desesperació), com a polítiques (el fracàs de la revolució i la resposta conscient de la burgesia davant el seu perill) i amb una base social concreta: la petita burgesia o classes mitjanes. Bé, el que no hi ha hagut és una revolució, ni una derrota d’aquesta, ni hi ha un perill imminent d’això.

Et pot interessar: [Dossier] Trotsky sobre el feixisme a Alemanya

Definir què és Vox és important perquè les definicions ens ajuden a pensar què fer o com actuar, és a dir, pensar la política. Si avui hi hagués feixisme, com alguns diuen, hauríem d’estar pensant com aconseguir organitzar milícies als carrers que enfrontin a les bandes feixistes, i sobretot, com armar-les, i no com fer un “cordó sanitari” com proposen els que parlen que ha arribat el feixisme a Espanya.

Però fins i tot sense feixisme, combatre a la dreta no passa pels cordons sanitaris amb la burgesia, ni per la participació electoral en la democràcia burgesa com una finalitat en si mateix, ni molt menys per l’aliança amb partits que sostenen a aquest règim polític heretat del franquisme -del qual la dreta i Vox formen part del seu ADN- com són Podemos i el PSOE, sinó que avui es planteja la necessitat del front únic de tots els que estem disposats a enfrontar a la dreta reaccionària i la creació d’organismes d’autoorganització independents dels partits del règim polític per a enfrontar-la. Això porta a la necessitat d’aixecar un programa per la independència de classe i el rebuig a totes les propostes de subordinació a partits burgesos com “mal menor” enfront de la dreta reaccionària.

Tots els malmenoristes aixecaran la idea de feixisme, l’acompanyaran d’una retòrica esquerrana i d’una èpica antifeixista, com vam veure en les passades eleccions a la Comunitat de Madrid, tot això amb el simple objectiu de justificar els seus front-populistes que busquin un cordó sanitari al costat del PSOE.

Però tampoc podem restar importància a Vox, ara no hi ha feixisme, però Vox pot ser la via per la qual sorgeixi el feixisme si es donen les condicions que definíem anteriorment, sobretot si la classe obrera lluita i és derrotada. Per això hem de pensar de quina manera evitar que això succeeixi o, almenys, preparar-nos perquè si es continua enfortint o desenvolupant pugui haver-hi una resposta.

Avui, quan moltes dones conscients del seu potencial com a essencials i dels perills de l’avanç de la dreta comencen a recompondre les seves forces, hem de començar a pensar que es potencien les possibilitats de reprendre, reavivar i estendre els espais d’auto-organització del moviment de dones, que en molts casos han estat perduts o buidats a causa del desviament que ha suposat tots aquests anys el triomf de l’estratègia reformista, i que aquests puguin ser l’espai o la trinxera des de la qual desenvolupar un programa independent dels partits del règim que sacsegi tot allò reaccionari del règim i les seves institucions en el que s’inclou la judicatura, la corona, l’Església, el PSOE, el PP, Vox, les reformes laborals, les lleis d’estrangeria, mordassa, els CIE, la CEOE, les burocràcies sindicals, i tots els que sostenen aquestes qüestions, inclosos els sectors que s’autoproclamen com a “progressistes”… així també, com a llocs des dels quals organitzar àmpliament una resposta a l’avanç de la dreta i els atacs que es derivin d’això.

Però les dones no podem quedar-nos aïllades en els nostres espais. Hem de plantejar aliances amb tots els sectors de lluita. Les dones hem de potenciar els nostres espais d’autoorganització, però també teixir aliances perquè hi hagi espais de front únic amb la resta de sectors que sofrim les conseqüències d’aquest sistema, l’avanç de la dreta i que volem enfrontar-la.

Això és una lluita estratègica per a enfrontar a l’extrema dreta, però que no succeirà per si sola. Perquè es desenvolupin aquests espais d’auto-organització de les dones i altres més amplis de front únic és necessari dur a terme una lluita contra les polítiques reformistes i ministerialistes, així com les lògiques malmenoristes que pretenen que deixem la lluita contra la dreta en mans dels mateixos que els obren la porta per darrera.