Si l’impacte de la pandèmia va fer contreure el PIB de l’economia espanyola en un 11,3%, sembla que el PIB, sense recuperar encara les xifres prèvies a la pandèmia, es recupera ràpidament, a un creixement anual del 5,5% tant en 2021 com en 2022. Els diferents partits del govern no fan més que celebrar els números, atribuint-los a les mesures preses al llarg d’aquests anys.
Atesos els preus corrents, el PIB se situa actualment en 1.328.922 milions d’euros, un 10,1% enfront de les dades del 2021. D’aquesta manera el Producte Interior Brut es queda prop de superar el xoc de la pandèmia i l’economia espanyola lidera l’avanç entre els principals països de la zona euro.
Pedro Sánchez presumia en el fòrum de Davos de la “excepcionalitat ibèrica” o que Espanya fos un dels principals països receptors dels fons europeus. Pel seu costat Unidas Podemos amb Yolanda Díaz al capdavant, destaquen els aspectes positius de la reforma laboral, com l’augment dels contractes indefinits i el descens de la desocupació. Les aparents victòries de l’executiu es donen “en un context internacional de gran incertesa, marcat per les conseqüències de la guerra de Rússia a Ucraïna, l’economia espanyola ha demostrat una gran solidesa i resiliència”, destaquen fonts del Ministeri d’Assumptes Econòmics.
Aquest triomfalisme contrasta amb la mossegada de la inflació als salaris mitjançant l’augment dels preus. Les mateixes fonts del govern presumeixen de com la demanda interna ha aguantat el mal històric de les pujades de preus al poder adquisitiu de les famílies. És a dir, el fet que els i les treballadors han hagut de gastar un percentatge major dels seus salaris per poder aguantar l’any. D’aquesta manera, l’increment de la despesa de les llars i de la inversió de les empreses, ha estat superior al 4% en 2022, enfront de 2021.
En realitat, el creixement anual del PIB ha estat el mateix que el de l’any passat. I ja a finals d’any, en el quart trimestre, la inflació i les pujades dels tipus d’interès del Banc Central Europeu (BCE) feien retrocedir el consum privat en un 1,8% respecte al trimestre anterior. D’aquesta manera els treballadors han moderat la despesa en el període de la campanya nadalenca, a pesar, fins i tot, de la moderació de l’IPC. La taxa d’estalvi cau, fins i tot, a nivells pre-pandèmia al nostre país, al 6% de la renda disponible de les famílies.
S’esquiva de moment la recessió, però el consum, la inversió i les exportacions cauen. Els principals perdedors, com apunta la reculada en el consum, són els propis treballadors. I és que el creixement del PIB està tenint lloc sobre la base d’uns salaris que no és que estiguin si més no estancats, sinó que retrocedeixen.
Un de les dades més destacades és, precisament, la caiguda dels preus en cada indústria i la moderació en els sectors de l’energia, la mineria o el metall. Això es deu a les mesures del govern per baixar el preu de l’electricitat (com el topall al gas), però especialment les baixades d’impostos, les ajudes directes a les grans empreses (sobretot a la indústries més electrointensives), i la moderació salarial. No és casual, per tant, que a “l’economia”, a les empreses, els vagi relativament bé, mentre els treballadors tenen dificultats per arribar a final de mes.
Això es fa patent si mirem el preu dels aliments. La inflació estructural es disparava al desembre fins a aconseguir el 7%, a causa de l’augment del cost dels aliments en els supermercats. Els aliments bàsics van arribar a pujar en un 50% en 2022. Malgrat la moderació de l’IPC general, en un 5,7%, l’augment dels aliments era imparable.
El subíndex que mesura l’evolució dels preus de l’alimentació dins de l’IPC va escalar un 15,7% al desembre, respecte al mateix mes de 2021 (10 punts més que l’IPC general!), després de fer-ho un altre 15,3% al novembre, també en termes interanuals. En aquest marc, les baixades de l’IVA decretades pel govern van ser un altre regal a les grans empreses, ja que només van servir per engrossir la butxaca dels grans supermercats. En el 2022 les pujades de preu van ser molt més destacades que en 2021, per exemple, en l’oli d’oliva, arròs, llet, ous, formatge, patates, pa, cereals de desdejuni o en alguns llegums o hortalisses.
En aquest marc l’augment dels salaris ha estat inferior al 3%, molt per sota de l’augment del cost dels aliments. Si posem com a exemple els salaris del sector del comerç, aquests van pujar un 2,62%, mentre que les empreses del sector van millorar els marges en un 9,5% a tancament del tercer trimestre de 2022. Els salaris negociats en els convenis a Espanya van tancar 2022 amb una millora del 2,8%, la qual cosa implica una forta pèrdua de poder adquisitiu en mitjana pel mal de la inflació. És a dir, un trasllat de l’augment dels costos als preus, això és, a les butxaques dels treballadors.
Però això no és tot. Al llarg del 2022 ha tingut lloc un augment sense precedents de les hores de treball no pagades. Això és, del treball gratuït. La reforma laboral de Yolanda Díaz, triomfal en les estadístiques, amaga un frau de part de les empreses pròxim als tres milions d’hores setmanals, més de 3.500 milions anuals en sous, cotitzacions i impostos. 45 milions d’euros setmanals en impagaments als treballadors. Això és l’equivalent a més de 70.000 llocs a jornada completa. Tot això mentre augmenten els fixos-discontinus.
El missatge triomfalista del govern oculta un trasllat dels costos de la crisi i la guerra sobre els treballadors. En aquesta situació de crisi les empreses estan batent rècords històrics de beneficis. Enfront de la contenció dels salaris urgeix exigir a les direccions dels sindicats un pla de lluita que trenqui amb la pau social i lluiti per augments salarials per sobre dels nivells d’inflació.
