Aquests dies diversos mitjans podien accedir a l’esborrany de la Llei d’Igualtat LGBTI i la Llei per a la Igualtat Real i Efectiva de les Persones Trans. Totes dues lleis formaven part de l’acord de govern entre PSOE i UP i havien estat posposades durant dos anys fins a la recent reobertura del debat amb l’anunci del Ministeri d’Igualtat d’una possible aprovació a mitjans de febrer.

Malgrat l’avís d’aprovació pròxima de totes dues lleis, després de la reunió entre la vicepresidenta Carmen Calvo i la ministra d’igualtat Irene Montero, Calvo va comparèixer posteriorment com a secretària d’igualtat del PSOE convocant de manera paral·lela a les organitzacions per a anunciar “el seu compromís a l’hora d’aprovar la Llei LGBTI”, definint la Llei Trans com “la posició del Ministeri d’Igualtat, representada per Unides Podemos, no la de l’Executiu” i no comprometent-se a aprovar-la específicament, sinó unint les seves propostes en una única llei.

Els motius esgrimits per a no secundar-la serien “la falta de garanties jurídiques”, com ha denominat en altres ocasions a la “lliure autodeterminació de gènere”, un dels aspectes centrals de la Llei Trans, que busca la despatologización de les persones trans. Juntament amb altres figures del PSOE, Calvo ja va expressar anteriorment que estaven "en contra dels posicionaments que defensen que els sentiments, expressions i manifestacions de la voluntat de la persona tinguin automàticament efectes jurídics plens".

Durant anys, les organitzacions trans han hagut de reclamar en nombroses ocasions a Unides Podemos que “traguessin la llei del calaix” davant la urgència de la seva aprovació a nivell estatal. Encara que s’han aprovat lleis trans en 8 de les 17 comunitats autònomes, la Llei Trans a nivell estatal podria tornar a estancar-se en aquesta nova maniobra, malgrat les promeses d’aprovació imminent.

Des del punt de vista de la Plataforma Trans, Calvo “va eludir comprometre’s de manera específica amb la llei trans estatal”, alguna cosa que veuen com un nou desmarcatge a última hora. D’altra banda, la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB) va valorar “positivament aquesta trobada com una manera de crear llaços de cara a l’elaboració del futur paquet legislatiu que garantirà els drets de les persones trans i de la resta del col·lectiu”.

L’esborrany actual és gairebé idèntic al presentat en 2018, reconeixent ara de forma més directa que “les persones trans amb capacitat de gestar tindran garantit l’accés a les tècniques de reproducció assistida en tots els centres hospitalaris públics”. Una de les principals concrecions és precisament l’autodeterminació de gènere, que no estaria “condicionat a la prèvia exhibició d’informe mèdic o psicològic algun, ni a la prèvia modificació de l’aparença o funció corporal de la persona a través de procediments mèdics, quirúrgics o d’una altra índole”.

Aquest punt seria un dels principals avanços en la despatologizació respecte a l’actual normativa estatal de 2007, que exigeix un informe psiquiàtric i dos anys de hormonación per a sol·licitar un canvi de nom en el registre civil, obstacles que serien eliminats en aquesta nova Llei.

D’aprovar-se aquesta llei, significarà per tant un avanç en drets per a un col·lectiu que el ve exigint fa anys. Drets que no s’aconseguiran per un obsequi de l’Estat, sinó que seran resultat d’una baralla, organització i reclamació de les organitzacions trans. Fa massa temps que es ve postergant la resolució de situacions urgents (especialment en l’àmbit sanitari-administratiu) d’un sector especialment “esborrat” i atacat històricament, com són les persones trans.

Excepte per a una minoria trànsfoba, per a la major part del moviment de dones i LGBTI, amb aquesta nova Llei s’enfortirà la lluita del conjunt dels sectors oprimits. Perquè quan un d’aquests grups avança i arrenca conquestes com aquesta llei, guanyem totes, i tots. Que es legislin drets a favor de les persones trans és un avanç fruit de dècades de lluita, tal com va anar abans l’aprovació del matrimoni igualitari, el dret al vot de les dones, al divorci, o a l’avortament legal en la sanitat pública, per exemple. També en aquests moments es van deslligar campanyes reaccionàries contra aquests drets, parlant del “lobby feminista” o el “lobby LGTB”, com ara es parla del “lobby trans”.

Enmig d’un debat tan polaritzat amb l’extrema dreta i la transfòbia, no podem deixar de costat, no obstant això, que tot i que l’aprovació d’una Llei Trans suposaria un avanç necessari, queden grans qüestions pendents perquè passi efectivament del paper a la realitat. D’una banda, aquesta llei té límits respecte a la qüestió migratòria.

Si gran part de les urgències a les quals respon la Llei Trans es donen en l’àmbit administratiu i sanitari, què passa amb les persones trans migrants? Davant la doble i triple opressió que sofreixen, aquesta Llei no afecta ni una coma de les racistes lleis d’estrangeria, ni la situació de les persones dins dels CIEs. La Llei tampoc contempla la protecció a totes aquelles persones trans migrants que vénen de països on no es pot demostrar una clara persecució per motius sexuals.

Així mateix, un altre dels punts en els quals aquest projecte de Llei es queda curt és en la necessària ampliació de drets és el món laboral. L’elevadíssima discriminació laboral de les persones trans és un exemple flagrant de desigualtat en la pràctica.

Encara que en l’article 17 sumi “la discriminació per raó d’identitat sexual i expressió de gènere a la legislació laboral i social vigent” i en el 21 parla de “sancionar les situacions discriminatòries i d’assetjament laboral (assetjament psicològic)”, aquesta protecció arriba una vegada que les persones trans ja han estat contractades, sense tenir en compte que en realitat és la no contractació la forma de discriminació més freqüent, que porta a uns elevadíssims índexs de desocupació.

La llei contempla una “quota de reserva de llocs de treball per a persones trans en el sector públic” en l’article 19, però sense determinar el seu percentatge. No obstant això, no estableix cap contingent obligatori, la qual cosa seria necessari en empreses de gran grandària, per exemple, per a garantir la contractació de persones trans. Sense una baralla per imposar els drets conquistats més enllà del paper, aquesta llei té moltes paperetes per a perdre’s a les portes dels centres de treball, igual que qualsevol altra llei que qüestioni algun tipus de mandat de la classe capitalista.

Mentre la Llei Trans és objecte de polèmica fins i tot portant anys “en el calaix”, els acords de l’Estat amb la reaccionària i LGBTIfóbica Església no es veuen qüestionats. Aquesta institució compta amb immensos fons de diners públics per a continuar amb la seva campanya d’odi, amb fundacions com Fes-te Sentir, cursos il·legals per a “curar” el que no és heterosexual o successives declaracions LGBTIfóbicas.

El pas que suposaria aprovar aquesta llei, amb mesures per a millorar la situació de menors trans, ens porta a qüestionar quina aplicació té dins dels més de 2.500 centres educatius que controla l’Església en l’Estat espanyol a través de subvencions milionàries de l’Estat. Ens porta a qüestionar com es desenvoluparan les conquestes per a les persones trans en el sistema sanitari que recull aquesta llei, en una sanitat pública desfinanciada i privatitzada durant dècades de retallades, les conseqüències de les quals s’han aguditzat en la pandèmia.

A pesar que és un avanç històric, seria ingenu pensar que si s’aprova aquesta Llei s’acabarà la transfòbia, com no s’acaben els abusos patronals perquè hi hagi drets laborals, ni la violència masclista perquè hi hagi lleis de violència de gènere. Si s’aprova, no sols serà necessària una baralla per a imposar-la de manera efectiva, sinó també per combatre les institucions d’un sistema capitalista que utilitzen la transfòbia i la resta de les opressions patriarcals per a dividir al conjunt dels sectors explotats i oprimits.

Aquests són alguns dels punts pels quals aquesta llei suposa una conquesta, contra el que sostenen tots aquells sectors que volen negar drets a les persones trans, però no pot ser la fi última de la baralla per acabar amb la transfòbia i les opressions, en una societat en la qual la igualtat davant la llei no sempre és igualtat davant la vida.