×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

L’esquerra ibèrica davant la guerra: entre la subordinació a l’imperialisme guerrerista i la il·lusió diplomàtica

La guerra a Ucraïna mostra la divisió entre una esquerra subordinada a l'escalada bel·licista de l'imperialisme europeu i la que té il·lusions en un retorn a la diplomàcia. Es fa cada vegada més urgent una esquerra que reprengui les banderes dels socialistes revolucionaris que es van plantar davant la barbàrie imperialista en 1914.

Santiago Lupe

diumenge 20 de març
Facebook Twitter

L’esperit bel·licista instal·lat a Europa aquests dies impacta també en l’esquerra espanyola. Alguns grups estalinistes es mantenen en posicions justificadores de la invasió russa com un acte defensiu contra l’avanç de l’OTAN a Europa de l’Est en les últimes dècades. Però aquestes posicions són més aviat marginals. L’onada davant la qual sucumbeix la major part del “progressisme” ibèric és la que, secundant-se en el rebuig massiu a l’ofensiva reaccionària de Putin, justifica i se suma a una nova “unió sagrada” entorn de la reemergencia de l’Europa imperialista en clau guerrerista.

Altres veus s’oposen a aquesta escalada defensant la tornada a les vies diplomàtiques i el major protagonisme que, en aquest sentit, hauria de tenir la UE. Una plantada progressiva davant l’actual clima, però que no surt dels marcs generals en els quals l’única solució possible queda en mans dels mateixos governs imperialistes i el nacionalisme de Putin que ens han portat a l’actual situació.

Una via de resolució d’aquesta crisi històrica que passi per la lluita independent de la classe treballadora i els sectors populars contra els seus botxins, és a dir els seus propis governs i els Estats imperialistes, i amb eix en l’autoorganització i mobilització, està completament absent en aquest pacifisme de la diplomàcia. La consigna de «guerra a la guerra», aprovada en la Conferència de Dones contra la Guerra de 1915 i represa per l’ala revolucionària de Zimmerwald contra la Primera Guerra Mundial, podria servir de bandera inspiradora per a aixecar una altra esquerra que lluiti per una via independent a la barbàrie imperialista a la qual ens aboquen els nostres governs.

Et pot interessar: La guerra i l’esquerra reformista: necessitem un Zimmerwald del segle XXI

Podemos i el PCE com a ministres de l’OTAN

En aquestes setmanes hem vist als ministres d’Unidas Podemos acatar l’enviament de fragates, caces, artilleria i prop de mil soldats a Europa de l’Est sota bandera de l’OTAN, les sancions contra el poble rus o les mesures de censura de mitjans de comunicació. L’esquerra nascuda del 15M i el PCE no fa més que constatar una integració sense límits al règim de la que és la cinquena potència imperialista de la UE.

La qüestió de l’enviament directe d’armes va fer que saltessin algunes discrepàncies. I diem directe, perquè mentre això es realitzava sota el paraigua de la UE no es va aixecar si una sola veu en contra en el si de l’Executiu. Així i tot, aquestes dissensions tampoc han estat unànimes en l’ala dels comuns del govern. Mentre la secretària general de Podemos, Ione Belarra, i el seu portaveu parlamentari, Pablo Echenique, s’oposaven a l’enviament d’armes, la vicepresidenta i pròxima candidata a les generals, Yolanda Díaz, i el portaveu dels Comuns, Jaume Asens, van sortir a recolzar la decisió de Sánchez.

La suma del govern Sánchez a les polítiques de rearmament encapçalades per Alemanya, amb l’anunci d’elevar al 2% del PIB la despesa de Defensa, tampoc compta amb el suport d’Unidas Podemos. Una oposició sense cap conseqüència de moment. Ni la seva presència en el Consell de ministres, ni el seu suport als pròxims comptes en els quals aquest augment de despesa hauria de contemplar-se, queden compromeses.

A més, el rebuig es fa en clau merament de prioritats de despesa. Però el problema no és només que el que es gasti en tancs i caces no es gastarà en escoles i hospitals, sinó que aquests milions serviran per a reforçar l’imperialisme espanyol i el seu rol expoliador i opressor contra altres pobles d’Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia.

Finalment, la recent acceptació de l’ocupació marroquina del Sàhara Occidental per part de Sánchez ha tornat a ser objecte de dissens. Unidas Podemos la rebutja i demana que la posició governamental continuï sent la defensa formal de les resolucions de l’ONU. Sobre això últim, Pablo Iglesias escrivia en CTXT que malgrat aquesta venda total del poble sahrauí el lloc del seu partit ha de continuar sent el Consell de ministres.

També pots llegir: Pedro Sánchez ven al poble sahrauí a canvi de gas i fronteres blindades
https://www.esquerradiari.cat/Pedro...

La denúncia al guerrerisme imperialista, o a les decisions com la del Sàhara, per part del partit lila en el govern no ha passat per tant d’una objecció parcial i una mica d’escenificació pública. Perquè no quedi com una altra impostura més de les que els dos anys de legislatura estan plens, seria necessari que conseqüentment abandonessin l’Executiu, retiressin el seu suport parlamentari al govern del “partit de la guerra”, exigissin la retirada de totes les tropes espanyoles a Europa de l’Est i la resta de missions imperialistes a l’estranger, la ruptura de tot compromís amb l’OTAN, començant pel tancament de les seves bases en territori espanyol i el final de les sancions.

Un cop a la governabilitat de l’Estat espanyol -encara que el PSOE tal vegada podria ser sostingut pel PP de Feijoó en aquestes circumstàncies- seria un pal a les rodes a la dinàmica bel·licista i el reforç de l’imperialisme espanyol i europeu. El mateix podem dir com a suport per a la causa sahrauí. Però difícilment vegem una cosa així, tret que la guerra i la participació espanyola pegui nous salts. Aquells que treballen per la restauració del règim polític espanyol, poden discrepar parcialment sobre les vies, però persegueixen, com la resta de partits del règim, la major prosperitat per a l’imperialisme patri.

El pacifisme de la diplomàcia: la impotent il·lusió d’un imperialisme democràtic

Entre els socis d’esquerra del govern les posicions han quedat dividides entre el suport tancat de Compromís, el també suport més tebi de Más País -que ha qüestionat l’enviament d’armes, però secunda totes les altres mesures de la UE - i les crítiques d’EH-Bildu i la CUP, que se situen en una posició correcta de rebuig a la invasió russa i a l’escalada europea i nord-americana. ERC manté en el seu si les dues ànimes: un Rufià alineat amb les tesis de Bildu i la CUP, i un president Aragonès que se suma a l’entusiasme bèl·lic de Sánchez i Yolanda Díaz. Comparteixen totes aquestes veus la necessitat de reprendre les vies diplomàtiques en mans dels mateixos governs que ens estan conduint a la barbàrie.

Quelcom semblant al que sostenen altres grups de l’extrema esquerra. És el cas d’Anticapitalistas. El seu eurodiputat, Miguel Urbán, va ser l’únic vot principista en contra de la resolució sobre Ucraïna aprovada a l’Eurocambra, al·legant que encobria la militarització d’Europa i l’avanç de l’OTAN i reivindicant tornar a la senda del diàleg i la diplomàcia.

Sobre les sancions contra Rússia, no queda clar si Anticapitalistas defensa fins al final la línia de les seves organitzacions germanes del SU -que en un vergonyant comunicat es van pronunciar a favor d’aquestes mesures-, o mantenen una posició pròpia contrària a elles. El seu eurodiputat Urbán va considerar que són “molt més útils les sancions i pressions per a acabar amb la guerra que enviar llançacoets”. El que és clar, fins i tot per als mitjans de premsa occidentals que venen cobrint el conflicte, és que les sancions impulsades per l’imperialisme només atempten contra les masses russes, però no impediran l’ofensiva guerrerista de Putin.

D’altra banda, Pablo Iglesias se suma a aquestes veus crítiques apel·lant a construir una nova esquerra europea que pressioni als seus governants per a aconseguir un retorn a la diplomàcia, enfortir el rol de la UE i obrir pas a una Conferència de Pau. Ho fa a més saludant i en sintonia amb la posició de Melénchon, dirigent de la França Insubmisa, que considera que aquesta opció pacifista és la millor per a la defensa dels interessos imperialistes francesos i europeus i marcar distàncies amb els EUA.

El suport a les sancions és obert per part d’altres grups com Lluita Internacionalista o Corrent Roig. En una declaració comuna de les seves organitzacions internacionals, a més de mostrar-se a favor del suport militar dels països de l’OTAN a la resistència ucraïnesa, presenten com un exemple a seguir l’acció dels treballadors de la refineria Ellesmere, a Anglaterra, “que van refusar descarregar petroli provinent de Rússia” o la dels treballadors de la terminal de gas de Kent i en ports dels Països Baixos que van fer el mateix amb vaixells de càrrega de gas. Que la classe treballadora apliqui les mesures de la guerra econòmica declarada entre els EUA, la UE i la Rússia de Putin, és convertir-la en el peó d’un enfrontament reaccionari que pagaran la classe treballadora de tots dos costats.

Davant el bel·licisme imperialista i les utopies del pacifisme de la diplomàcia: fa falta una esquerra que reprengui les banderes de l’ala revolucionària de Zimmerwald

Al setembre de 1915, poc més d’una trentena de delegats de l’esquerra socialista d’onze països es van reunir a la localitat suïssa de Zimmerwald. L’ala revolucionària d’aquella conferència, que comptava entre els seus membres amb Lenin, Trotsky o els espartaquistes de Rosa Luxemburg, van defensar que per a paralitzar la guerra imperialista era necessari impulsar una mobilització independent i revolucionària de les masses contra els seus respectius governs.

Alguns dels pacifistes d’ara, com el mateix Iglesias, parlen de tornar a un cert “momentum Zimmerwald”. Però la seva proposta de refundació de l’esquerra europea res té a veure amb l’esperit d’aquella conferència, menys encara de la seva ala revolucionària. A cap d’ells se li passava pel cap que la solució passés per la pressió sobre els seus governs imperialistes perquè detinguessin els combats i obrissin unes negociacions que, com va acabar passant, serien la base de noves annexions i greuges entre potències que van assentar les causes d’una nova conflagració mundial dues dècades més tard.

Com llavors, l’única perspectiva realista per a detenir la barbàrie a la qual ens condueixen els nostres governs imperialistes, és apostar per una sortida independent dels diferents bàndols reaccionaris, que ni en el camp de batalla, ni en una taula de negociació, donaran una sortida progressiva ni duradora als problemes de fons darrere d’aquesta crisi geopolítica i militar.

Per a parar aquesta guerra no es pot apel·lar o tenir il·lusions en la diplomàcia imperialista. Es tracta de posar en peus un gran moviment que lluiti per la fi de la invasió russa, el dret d’asil de tots els refugiats, per la retirada de les tropes de l’OTAN i la seva intervenció militar indirecta mitjançant l’enviament d’armes, el rearmament de l’imperialisme europeu i l’aixecament de totes les sancions que només portaran fam i penuries contra el poble rus. Que alhora, a Ucraïna aposti per una resistència a l’ocupació no subordinada a l’OTAN i la UE, com predica Zelenski i a Rússia a que la lluita contra la guerra sigui el punt de partida per a acabar en forma revolucionària amb el reaccionari govern de Putin.

A l’Estat espanyol això significa lluitar contra la política imperialista del govern “progressista”, secundada per la dreta i la ultradreta de Vox que veuen com se’ls continua posant la catifa vermella. Alhora, lluitar també per un programa perquè les conseqüències de la seva guerra no siguin descarregades sobre les espatlles de la classe treballadora i els sectors populars, amb mesures urgents com la nacionalització de tot el sector energètic per a fer front a l’escalada de preus de la llum i el gas, o la indexació automàtica i mensual de les pujades de l’IPC en tots els salaris.

Començar a posar dempeus una esquerra independent del reformisme en el poder, que lluiti contra el nostre propi imperialisme i reprengui una perspectiva socialista, de lluita per imposar governs de treballadors, és una tasca cada vegada més urgent per a evitar que la barbàrie a la qual condueix el capitalisme i que posa en qüestió la supervivència de la humanitat en les pròximes dècades, continuï avançant.


Facebook Twitter

Santiago Lupe

Nació en Zaragoza, Estado español, en 1983. Es director de la edición española de Izquierda Diario. Historiador especializado en la guerra civil española, el franquismo y la Transición. Actualmente reside en Barcelona y milita en la Corriente Revolucionaria de Trabajadores y Trabajadoras (CRT) del Estado Español.

Solidaritat amb els acomiadaments de Decathlon a Getafe

Solidaritat amb els acomiadaments de Decathlon a Getafe

Unidas Podemos se suma a PSOE, PP, Cs i Vox per evitar que Marlaska comparegui per la infiltració policial a organitzacions juvenils independentistes

Unidas Podemos se suma a PSOE, PP, Cs i Vox per evitar que Marlaska comparegui per la infiltració policial a organitzacions juvenils independentistes

El departament d'Educació ens ogefa de calor a les aules

El departament d’Educació ens ogefa de calor a les aules

Crisi al govern: la disputa per veure qui encapçala la restauració autonòmica

Crisi al govern: la disputa per veure qui encapçala la restauració autonòmica

Solidaritat amb els acomiadaments de Decathlon a Getafe

Solidaritat amb els acomiadaments de Decathlon a Getafe

Crisi a UP: Podemos i Izquierda Unida anirien per separat a les eleccions municipals i autonòmiques

Crisi a UP: Podemos i Izquierda Unida anirien per separat a les eleccions municipals i autonòmiques

Els consellers executius del Ibex35 van augmentar el seu sou un 13,2% el 2021!

Els consellers executius del Ibex35 van augmentar el seu sou un 13,2% el 2021!

El govern pretén augmentar un 20% la despesa militar en 2023 i prepara amb Podemos i el PCE com justificar el seu suport

El govern pretén augmentar un 20% la despesa militar en 2023 i prepara amb Podemos i el PCE com justificar el seu suport