Es veia a venir i ha passat. El govern de coalició més progressista de la història de l’Estat espanyol no ha derogat la reforma laboral del Partit Popular de l’any 2012. Entre el relat i la realitat hi ha un gran salt.

A partir del que ha transcendit als mitjans de l’acord del 23 de desembre, la nova reforma laboral més aviat fa tot el contrari. Alguns canvis de paraules, algun retoc puntual i la incorporació de noves mesures de flexibilització de plantilles. Generalment les reformes laborals sempre han tingut algun titular per intentar vendre-les com positives pels treballadors i treballadores. En aquest cas és la reducció del temps de concatenar contractes, de 24 mesos dins de 30 mesos a 18 mesos en 2 anys. Una petita millora que és encara més ridícula si tenim present que no tocant ni una de les facilitats per acomiadar que les successives reformes laborals havien regalat a les empreses, en especial la del 2012.

D’aquí unes setmanes d’aquesta reforma en podrem dir moltes més coses, a mesura que es vagi coneixent el text definitiu d’aquest pacte i en puguem analitzar les conseqüències. De forma molt preliminar en vull esmentar 3 aspectes. Un és una mesura que ens venen des de fa mesos com a molt positiva: els ERTO. Un altre són els contractes de formació i el tercer és la negociació en sí de la reforma laboral. I després, nosaltres. Vaig per parts.

Des de l’inici de la pandèmia els ERTO han sigut l’instrument que el govern, d’acord amb la patronal i els pseudo-sindicats de sempre, han introduït per facilitar que les empreses puguin disposar de plantilles flexibles. Sindicats com CGT els hem criticat des del principi, ja que consideràvem que responien als interessos de la patronal que, en cap cas, dedicaven els seus beneficis per gestionar situacions en que els i les treballadores s’havien de quedar a casa per l’expansió de la pandèmia. Al contrari, ho hem anat pagant amb recursos públics en una forma d’una subvenció encoberta de part dels costos salarials de les empreses. Ara aquesta reforma els normalitza i això és molt preocupant. Per una banda, cedeix a les empreses una eina per anar regulant plantilles, enviant temporalment treballadors a l’atur i repescant-los després. Ara treballes, ara no. Ja ens podem imaginar com anirà tot això. Per l’altra banda, és un exemple de com una mesura d’excepció que s’implementa durant la pandèmia s’acaba tornant estructural després d’una oportuna campanya mediàtica blanquejant-la. Avís del que ens pot passar en molt altres àmbits de la nostra vida; especialment preocupant ara que en tants aspectes hem anat veient formes d’autoritarisme que fa anys ens haurien sorprès.

Els contractes de formació possiblement es converteixin en un la primera fase de la vida laboral de molts i moltes joves de classe treballadora. Al meu entendre són perniciosos en molts aspectes. Un d’ells és que traslladen al treballador/a la responsabilitat de la seva precarietat: tenen salaris més baixos perquè suposadament s’ha de formar, són temporals perquè suposadament s’ha de formar, s’exonera la quota patronal (o una part) a l’empresari perquè suposadament s’ha de formar, etc. I quan això s’aplica a la generació que ha tingut els nivells d’escolarització més alts de la història, que a més pot estar anys encadenant-ne saltant d’una feina a una altra, és especialment insultant. A banda que en molts casos el programa formatiu és poc més que nominal i no hi ha gairebé cap control per garantir-ne la seva qualitat o, simplement, que existeixi. Tot indica que s’augmentarà el límit d’edat en que es poden fer de 26 a 30 anys. Premonitori de quina serà la nova marca de la precarietat dels i les joves, ara que sembla que altres formes de contractacions temporals tindran algunes limitacions. Canvi d’embolcall per mantenir igual el que hi ha dins? No ben bé. En els contractes formatius els empresaris s’hi gasten menys diners (els paguem nosaltres les quotes patronals) i, com deia, es criminalitza a qui pateix aquests contractes per no estar prou format/da. La culpa és una bona eina de control social i aquesta reforma sembla que la imposarà als joves, com també fa en altres aspectes de la vida col·lectiva.

No ens ha d’estranyar que la negociació de tot això hagi sigut quasi secreta, lluny de mirades indiscretes i sense ni llum ni taquígrafs. Ja hi estem acostumades i acostumats, però no per això és menys indignant. En sí mateixa, aquesta negociació és part de les normes del joc d’aquesta democràcia merament nominal. Hi participen persones, ja sigui del govern o dels sindicats institucionals emparats en una suposada representativitat que els atorguen unes urnes cada cert temps. On hi arriben amb uns relats molt allunyats del que després s’asseuen a parlar (recordeu allò de “Vamos a derogar la reforma laboral”?). Ara bé, com que en virtut de no sabem ben bé què, els hem delegat la nostra capacitat de ser éssers polítics, ells i elles gestionen la realitat per nosaltres. Encara que del que acabin parlant estigui diametralment oposat a allò que ens havien dit. Nosaltres, que ho sabem, de vegades ens enfadem però la roda de la democràcia burgesa, amb parlaments i similars, amb la cultura de la delegació imposada fins el moll de l’os de la classe treballadora, segueix girant.

Ara vindran uns dies en que molts de nosaltres i de les nostres organitzacions farem comunicats criticant aquesta nova reforma laboral i acusant de venuts als pseudo-sindicats que l’han pactat. Un cop més tindrem raó i direm veritats. Però potser hi haurà una part de la realitat de la que en parlarem poc o gens. Si ells han pogut fer aquest nou pacte vergonyós i que pot hipotecar una generació de la classe treballadora és perquè globalment els i les treballadores els hem deixat fer. No hem enfortit prou els sindicats combatius de classe ni, alternativament o complementàriament, altres moviments socials. I aquí ens toca, als sindicats, mirar-nos també al mirall i meditar en què no estem a l’alçada. Perquè creixem tant lentament? (ep, i no ens enganyem, quan es tracta de fer la revolució, el número en algun moment comença a ser rellevant) Perquè no acabem de ser creïbles i el que diem enganxa més aviat poc?

De tot això n’hem de parlar. Evidentment ara farem comunicats criticant la reforma laboral i cridant a la lluita. Però si després no fem res per aplicar allò que diem, també nosaltres caurem en la política del relat que tant critiquem de l’esquerra institucional. I si volem no fer-ho cal que sortim dels nostres espais de confort i autoreferencials, i picar pedra. Haurem de dedicar més energia a articular espais de lluita sobre temes concrets en espais concrets i definir els vincles de solidaritat que permetin retroalimentar-los. En l’àmbit laboral el sindicat, si realment fa de sindicat, és per ara la millor eina que tenim per posar en comú aquestes lluites i construir i mantenir vius aquests vincles. Però per fer-ho cal baixar de l’univers de les idees i dels relats abstractes. Aterrar i embrutar-nos les mans amb el fang del dia a dia. Empresa a empresa, barri a barri. I així, en el futur, serem capaços de plantejar una lluita que ara mateix ens queda fora del nostre abast, per molt que fem proclames: fer front globalment i derrocar aquesta reforma laboral. Amb les nostres pròpies mans i per nosaltres mateixes. La resta és simplement relat, com fan ells.

Publicat originalment al blog La Sal de la Terra