L’avançament electoral de l’actual president Alfonso Fernández Mañueco hauria fracassat en el seu objectiu de màxims: recuperar les històriques majories absolutes populars a la regió. Amb el 98% dels vots escrutats, l’operació Mañueco punxa, si la comparem amb l’operació Ayuso de maig. Llavors, el PP tampoc va aconseguir la majoria absoluta, però sí una millora substantiva dels seus resultats i de la seva hegemonia del camp de la dreta madrilenya.
El PP recupera la posició de força més votada, amb 31 procuradors. Això suposa 2 més que en 2019, però la seva arribada a la primera posició es deu sobretot a la caiguda del PSOE, que en perd 7 i es queda en 28. Queda molt allunyat de poder aspirar a governar en solitari o sense compromisos amb altres forces. Ni més ni menys que a 10 procuradors de la majoria absoluta.
Els seus fins ara socis de govern, Ciutadans, han estat els grans perdedors de la nit. Dels 13 representants que tenien, només n’han conservat un. Es confirma així la tendència a la pràctica desaparició del que fos el partit promogut per l’IBEX35.
Si Mañueco vol seguir al Colegio de La Asunción, seu del govern autonòmic, haurà de comptar amb els guanyadors de la nit. La ultradreta de Vox, passa de l’únic procurador que van obtenir en 2019, a 13.
Una pujada que ja està sent utilitzada pels d’Abascal per a exigir que, aquesta vegada sí, el PP els deixi entrar en el govern si volen comptar amb els seus vots en la investidura. En la intervenció d’Abascal aquesta nit ha deixat clar que ho barallaran en dir "quina cara de vicepresident se li està posant a García Gallardo", el seu cap de llista, i declarant que "Vox té el dret i el deure de formar govern".
Els discursos espanyolistes, misògins, racistes... de Vox, han estat replicats, gairebé coma per coma, per Mañueco i Casado en aquesta campanya. També les seves propostes ultra-neoliberals o la defensa de les macrogranges. Aquesta serà l’agenda del pròxim govern de Castella i Lleó. Una agenda antiobrera, demagògica i reaccionària que caldrà enfrontar des de l’esquerra, el moviment obrer i els moviments socials.
La suma de PP i Vox és l’única que podria reunir els vots necessaris. Ni tan sols reunint els vots de Cs i la resta de candidatures per fora del PSOE i UP- una cosa gens fàcil, d’altra banda-, el PP aconseguiria sumar. Al relat d’un PP de Casado, del qual Mañueco és fidel representant, més allunyat de l’extrema dreta, en comparació del d’Ayuso, se li acaba la metxa.
El PSOE, lluny dels pronòstics del CIS de Tezanos, ha perdut la posició de primera força que va aconseguir per primera vegada en 2019. Unidas Podemos, que a diferència de 2019 s’ha presentat com a coalició i no com IU i Podemos per separat, baixa de 2 a 1 procurador. El bloc del govern “progressista” queda, per tant, en una posició d’estancament a la baixa, malgrat el lleuger increment de la participació en les zones urbanes – en contrast amb la baixada de 2 punts a nivell general-.
L’altra novetat de la nit electoral han estat algunes de les candidatures de l’anomenada “Espanya Buidada”. Aquest moviment, que ve capitalitzant el malestar de les províncies més despoblades i desproveïdes de serveis públics, es presentava per primera vegada en la major part de les províncies. Unión del Pueblo Leonés, repetirà a les Corts pujant d’1 a 3 procuradors. Por Ávila mantindria el seu i, la més reeixida de totes, Soria Ya, obté més del 40% dels vots de la província i entra amb 3 representants.
La fotografia que deixen els comicis mostren la tendència a l’alça de l’extrema dreta, i les dificultats del PP per a mantenir-los a ratlla. La competència entre qui és més de dreta promet continuar desenvolupant-se en el pròxim temps. D’altra banda, el govern “progressista”, lluny d’actuar com un dic a aquestes forces, es mostra totalment impotent, com ja vam veure en les eleccions madrilenyes. Les seves polítiques, cada vegada més en clau social-liberal, no sols no il·lusionen, sinó que abonen un desencantament i cabreig que és capitalitzat per la dreta i l’extrema dreta.
Reformes laborals que avalen les de la dreta, rescats bancari com el de la SAREB que conclouen el de Rajoy, guerrerisme de l’OTAN com el d’Aznar, polítiques migratòries com les de Ceuta que res han d’envejar a les propostes de Vox... és tot menys parar-li els peus a la dreta. El marc i el relat reaccionari d’aquesta dreta és avalat amb la pràctica de l’enèsim govern de “esquerra” reformista, que aplica les polítiques de la dreta.
Vox avança, en una competència virtuosa amb el PP, i capitalitzant el malestar i decepció generat pel govern PSOE-UP. Preparar-se per a fer front a l’extrema dreta, la dreta i les polítiques de dreta, les apliqui qui les apliqui, és una tasca de primer ordre per al moviment obrer, els moviments socials i l’esquerra que no combrega amb el “governisme” d’Unidas Podemos.
Reforçar el múscul social, trencar la pau social imposada per la burocràcia sindical i reactivar l’organització i mobilització en feines, centres d’estudi i barris, i alhora, construir una esquerra independent de Moncloa, que posi en el centre desenvolupar aquesta mobilització social i la defensa d’un programa anticapitalista que de resposta als grans problemes socials i demandes democràtiques que el govern "progressista" no sols no resol, sinó que continua agreujant. Aquest és l’únic dic capaç d’enfrontar l’amenaça que ve.
