La falta de papers condemna als immigrants a la precarietat. Les demandes són clares: "Vida digna. Habitatge. Salut. Treball”. A l’Estat espanyol també “Black Lives Matter”.

“Que no manipulin: aquí vivia gent treballadora", afirma Juvencio Salvador. La majoria dels quals vivien en l’assentament eren persones d’origen subsaharià, del Senegal, de Mali, del Congo… que no tenien papers o que tenien un contracte de treball precari que no els permetia pagar un lloguer. "Ningú vol viure així", explica Juvencio, però “si vius sense documents és com si no visquessis", sentència.
"El problema és la Llei d’Estrangeria, que no dóna cap oportunitat als nois i els està matant” afirma Mansur, del Sindicat Mantero Bcn, “és una llei impossible". Mansur va viure durant deu anys en la nau abandonada. Ara com ara són tres morts i una vintena de ferits les víctimes d’aquest crim social. En les tres plantes de la nau del carrer Tortosa dormien unes 150 persones, 200 a vegades, no obstant això, es desconeix el nombre de persones que van aconseguir sortir de l’edifici a temps, "els que estaven a baix van poder sortir, però els de dalt, no", ha explicat Alaji al diari El Público. Tal com sostenen els bombers, el nombre de morts podria incrementar-se quantiosament quan entrin a inspeccionar l’immoble.

En altres ocasions els qui vivien en la nau ja havien parat altres incendis, "això havia de passar" explica Carles Sagués, de la plataforma Sant Roc Som Badalona. "L’alcalde els volia treure: perquè ja ho té", critica. El propi alcalde de Badalona, Albiol, ha sortit en els mitjans donant a entendre que l’incendi era alguna cosa que els immigrants s’havien buscat, ja que, segons ell, eren persones conflictives i que treballaven traficant amb droga. "Si hi hagués hagut droga, no haguessin viscut així. No tenim diners", manifesta una dona. El seu marit vivia en l’assentament: "Ens han deixat morir". Si es ens fixem en la resposta institucional davant l’incendi, aquesta va ser exclusivament policial. Durant les tres hores posteriors al començament de l’incendi no va haver-hi cap mena d’atenció social. Els supervivents que sortien de l’edifici es trobaven amb el carrer entorn de l’edifici envoltada per dotacions d’antidisturbis.

Enfront del racisme de l’alcalde i les institucions, han estat els veïns els únics que han mostrat la seva solidaritat, proporcionant mantes i aliments als afectats. Fa temps fins i tot va haver-hi una recollida de signatures per tot el veïnat per a impedir que se’ls fes fora de la nau. I és que, durant dècades, cap dels governs municipals, autonòmics o estatals ha enfrontat el problema dotant-los d’alternativa habitacional i eliminant la Llei d’Estrangeria.

Enfront d’aquesta solidaritat veïnal, els mitjans de comunicació hegemònics han tret a relluir el seu obscè groguisme, posant-se al servei de les empreses que els donen de menjar. El problema, segons ells, és de la responsabilitat individual de les migrants que viuen en la nau. Ni l’alcalde Albiol ni les principals cadenes de televisió, com Antena 3, han cessat en la seva obstinació com a portaveus de les principals companyies d’assegurances i de les principals propietàries d’habitatge. La campanya contra el suposat problema de l’okupació, així com el recurrent tema de les drogues, els hipotètics problemes de convivència entre veïns i la conflictivitat barrial, no han cessat. La criminalització en aquest sentit ha anat en bloc contra totes les persones migrants i, també, contra els barris obrers en els quals viuen. És per això que, en la manifestació, convocada per plataformes socials com TopManta, SindicatoManteroBcn i TrasLaManta, els manifestants apuntaven contra la criminalització i contra les llàgrimes de cocodril dels responsables polítics.

L’incendi i les morts no és casual, era evitable. Existeixen responsables clars implicats en aquest crim social que no va sorgir per generació espontània, ara és un bon moment per a assenyalar-los. Com ja hem apuntat: les lleis d’estrangeria i tota la burocràcia que les acompanya i que condemna a la il·legalitat a persones que tan sols tracten de buscar-se la vida. La complicitat de grans empresaris amb la falta de regularització és clara, és aquesta una bona font de beneficis mitjançant ocupacions en blanc i sense garanties socials de cap mena. La irregularitat condueix als migrants a una vida precària, a buscar-se la vida amb la venda ambulant i altres activitats, a no poder accedir per tant ni si vulgui al infladíssim mercat de lloguer, a haver de viure en llocs no aptes, perseguits per la policia, en condicions extremes i insegures, i sota l’amenaça de ser privats de la llibertat en un CIE.

Tot aquest dispositiu de violència institucional és un engranatge més del rol imperialista de l’Estat espanyol i la UE. La condemna a ser ciutadans de segona i treballadors de tercera a milions aquí, és la contracara del paper expoliador de les nostres empreses als seus països d’origen i les ingerències polítiques i militars dels nostres Estats per a garantir governs sipais. Potser l’exemple més gràfic és el cas de la migració mauritana, que es va accelerar exponencialment en 2006 després de l’entrada en vigor de l’acord pesquer entre aquest Estat i la UE que permetia als vaixells-factoria espanyols i d’altres països europeus esquilar els llocs de pesca dels quals fins a aquest moment vivien desenes de milers de famílies.

Tots són responsables: des de Vox allà on bordi i el dretà Albiol a l’Ajuntament de Badalona, fins als “progressistes” que s’omplen la boca de multiculturalisme i drets humans mentre el govern del PSOE i UP reobren CIEs, recupera les devolucions en calent, converteixen Canàries en una nova Lesbos i mantenen intactes totes les lleis d’estrangeria, o els seus alcaldes del canvi, com Colau a Barcelona o fins fa no gaire Dolors Sabaté a Badalona, que mantenien als seus policies locals “en peus de guerra” contra el top manta. Enfront del racisme d’uns i les llàgrimes de cocodril d’uns altres, es troben les mateixes polítiques i lleis racistes, que estableixen les condicions necessàries perquè aquestes catàstrofes tinguin lloc i siguin tolerades com a “naturals”.

Urgeix més que mai unir forces i barallar contra totes les lleis d’estrangeria, contra la sortida de totes les empreses multinacionals espanyoles que espolien recursos als països d’origen d’aquests migrants, la lluita, també, per l’expropiació sense indemnització de tots aquells habitatges en mans de grans propietaris i de la banca. És aquesta l’única sortida realment “progressista” a la crisi dins de la crisi que viuen les persones migrants i la resta de la classe treballadora. Ja n’hi ha prou de gestos buits i llàgrimes d’hipocresia.