Daniel Matos (DM): Aquest cap de setmana es realitza el XIX Congrés del PTS. En aquest marc us volia preguntar quines són les discussions teòriques que acompanyen les discussions polítiques centrals del Congrés? En particular com ho veieu vosaltres?
Emilio Albamonte (EA): La setmana passada vam publicar a Ideas de Izquierda un document cap al Congrés escrit per Claudia Cinatti sobre la situació internacional marcada per la guerra a Ucraïna i les seves conseqüències. En les pròximes setmanes anirem publicant els documents de caracterització de la situació nacional, d’orientació del partit i les resolucions del propi Congrés. Respecte a la relació entre les qüestions que estem estudiant més teòricament i les deliberacions del congrés, en el meu cas estava preocupat per com tenir un discurs polític socialista més pedagògic i popular, que aprofundeixi els fonaments de polítiques com la que plantegem des de 2017 entorn de la reducció de la jornada laboral a 6 hores i el repartiment de les hores de treball.
Des d’aquest punt de vista, per al Congrés i més enllà del Congrés, estava tornant a l’estudi de Gramsci per tractar d’aprofundir el nostre discurs públic socialista. Encara que el PTS no és encara un partit en el sentit estricte del terme amb influència de masses, té un treball en múltiples sindicats, universitats i altres organitzacions de masses, a més de més d’un milió de vots que va treure com a part del Frente de Izquierda Unidad en les últimes eleccions. Llavors, el discurs i la pràctica socialista de la nostra organització no es poden limitar a fer un curs o escola de quadres d’estiu com fan els petits grups. Encara que no som un partit en el sentit que deia abans, som una organització en transició a partit.
No es tracta de parlar genèricament de socialisme com fan algunes organitzacions sinó de formular un discurs que al mateix temps que tingui base teòrica marxista sigui comprensible per la major quantitat de companys i companyes. És a dir, no només pels qui militen en la nostra organització sinó per capes més àmplies de treballadors i treballadores que simpatitzen amb el PTS o militen amb nosaltres en diverses qüestions i més de conjunt tractar d’arribar als centenars de milers als quals ens dirigim a les eleccions.
DM: Quina relació té amb la situació actual?
EA: És molt important el treball d’elaboració per establir de quina base partim i sobre quins fonaments ferms avançar. Perquè el segle XX, vist des del segle XXI, és un segle on va sortir derrotat el projecte socialista. També perquè en les últimes dècades el discurs marxista s’ha reclòs en l’Acadèmia i ha passat per tota mena de revisionisme. S’ha generalitzat el prefix “post”, no només el postmarxisme, postmodernisme, sinó ara també posthegemonia, postpolítica, etc. Tirant per la borda molts conceptes teòrics centrals, incloent els que va elaborar el moviment marxista…
DM: I un discurs polític socialista té diversos enemics…
EA: Sí, des dels qui transformen les pràctiques polítiques en pur discurs, a l’estil de Laclau, fins als teòrics més socialdemòcrates. Després en el terreny polític hi ha dos enemics centrals, a part del mainstream del pensament burgès. D’una banda, els populistes de dreta que proclamen el seu odi al comunisme, tipus Bolsonaro, Trump o els anomenats llibertaris. I, d’altra banda, els neo-reformistes, de l’estil Podemos a l’Estat Espanyol; o els corrents nacionalistes petitburgesos com el chavisme que mai va ser més que un nacionalisme burgès i, no obstant això, es va dir a si mateix el “socialisme del segle XXI”; o el kirchnerisme que pretén regular els mals del capitalisme a través de l’Estat. És a dir, hi ha adversaris de dreta i d’esquerra o centreesquerra.
DM: Què és el que Gramsci aporta en l’intent de desenvolupar aquest discurs polític?
EA: Gramsci és molt important, en primer lloc perquè juntament amb Trotsky, després de la furiosa reacció estalinista que va liquidar a altres teòrics marxistes com Bujarin, Preobrazhenski, Riazanov, etc., van ser les dues grans personalitats que van quedar en els anys ’20 i ’30 que van tractar de reelaborar el marxisme per a una situació canviant com la d’entreguerres. Fins i tot, amb la reacció neo-liberal es van liquidar els grans partits comunistes reformistes com l’italià o el francès que discutien de marxisme.
Encara que ara el panorama està canviant i hi ha un cert renaixement, en general el marxisme ha quedat reduït a les universitats, a centres acadèmics i a personalitats soltes. Mentre que els grups marxistes d’esquerra o extrema esquerra que van quedar li dediquen molt poc de la seva activitat al desenvolupament del pensament marxista. Des d’aquest punt de vista si volem transformar-nos en partit leninista hem de seguir la tradició del partit bolxevic amb tota la sèrie d’intel·lectuals que tenia, o la Segona i la Tercera Internacionals. Hem de treballar fort en el terreny teòric. Tota pràctica revolucionària ha d’estar lligada a aquest treball teòric.
DM: Volia preguntar-te Matías sobre el llibre de debats sobre el programa socialista que estàs per publicar, les relacions entre aquesta elaboració i les discussions que estem fent de cara al congrés del PTS.
Matías Maiello (MM): Aquest llibre intenta continuar, des del punt de vista del programa, algunes reflexions de Estrategia socialista y arte militar, una part d’elles es relacionen més directament amb les discussions del Congrés, una altra no. Emilio recentment sintetitzava una mica la situació del PTS i com és vital el desenvolupament d’un discurs i una pràctica socialista que es projectin molt més allà dels que integrem la militància. Aquesta preocupació travessa també el llibre, partint de l’enfocament transicional amb el que la III Internacional i després Trotsky abordaran el problema del programa socialista. Una pregunta central aquí és com presentar determinades qüestions fonamentals del projecte de societat socialista en forma popular i senzilla i dialogant amb els problemes que en determinat moment històric planteja el capitalisme, amb les seves crisis, les seves guerres, i els processos de la lluita de classes.
I aquí hi ha una discussió molt àmplia que va marcar molt al moviment socialista a finals del segle XIX i principis del segle XX quan s’establia una divisió categòrica entre un programa mínim i democràtic limitat als marcs del capitalisme al qual acabava circumscripta la pràctica quotidiana, i el programa socialista pròpiament dit que era relegat per als dies de festa, com deien Luxemburg o Trotsky. La pregunta llavors aquí és com el programa socialista, fins i tot en moments que no són d’enfrontaments aguts de la lluita de classes, pot ser operatiu des del punt de vista d’un discurs i una pràctica socialista, sembrant determinades idees, com intentem fer amb l’agitació per la reducció de la jornada laboral a 6 hores lligant-ho al repartiment de les hores de treball, o instituint determinades tradicions de lluita, com poden ser gestions obreres de la producció com les de Zanon o Madygraf, etc. I col·laborar així en el procés, que implica molts altres aspectes, de la constitució de la classe treballadora com a actor polític independent i hegemònic.
DM: Com entren aquests problemes en els debats teòric-polítics actuals?
MM: El llibre aborda tota una sèrie de debats sobre el programa socialista en polèmica amb diversos dels adversaris que esmentava abans Emilio. Amb la teoria de Laclau sobre el populisme en la qual es basen molts corrents nacionalistes petitburgesos o neo-reformistes europeus; també amb les visions socialdemòcrates que han tingut un nou auge entre sectors d’esquerra especialment als EUA al voltant de la figura de Karl Kautsky; així com amb les aproximacions autonomistes que s’han donat entorn dels recents cicles de revoltes que van travessar diversos països en els últims anys. Des del meu punt de vista, són debats de primer ordre en relació a les perspectives del projecte socialista en el segle XXI.
DM: Emilio, què és el que Gramsci aporta específicament respecte a la reflexió sobre el discurs i la pràctica socialista?
En primer lloc, és molt important per a tot marxista veure que Gramsci és un estudiós no només de les formes de domini que exerceix l’Estat sobre la societat sinó també de les formes d’organització de la classe obrera. Comença la seva reflexió sobre els consells de fàbrica, que és molt important, durant la seva participació en el procés dels consells de fàbrica de Torí en l’anomenat bienni vermell de 1919-20, i fins a 1926 quan cau pres, però que d’alguna manera continua fins i tot en els seus Quaderns de la Presó.
Un de les seves principals aportacions, que després referirà amb una metàfora molt gràfica, passava per explicar l’entrada en l’escena política d’aquells que anteriorment “no tenian vela en este entierro”. Qui eren els que “no tenian vela en el entierro”? Era la classe treballadora que després de la derrota de la Comuna de París en 1871 comença a recuperar-se donant lloc al sorgiment de la política de masses, afiliant-se a les organitzacions sindicals, construint partits per legislar a favor dels treballadors. És el moment de l’emergència dels grans partits socialdemòcrates a Alemanya i el nord d’Europa amb molt de pes del marxisme. En el sud d’Europa i Amèrica Llatina, aquest procés es donarà amb molt més pes de l’anarquisme.
Gramsci veu que l’entrada massiva dels treballadors a la vida política a través d’aquesta mena d’organitzacions obliga l’Estat a reactuar sobre elles, canviant les pròpies característiques de l’Estat. Abans per al liberalisme l’Estat havia de ser un “guardià nocturn” que mantingués les relacions de propietat i garantís l’ordre. Fins a la Comuna de París, menys per per les revolucions de 1848 i les seves conseqüències, les masses es mantenen gairebé fora de l’Estat, però en els anys següents comença un període relativament pacífic de desenvolupament de les tendències imperialistes on les masses comencen progressivament a participar en grans sindicats i partits.
En aquest sentit, la burgesia ja no podrà continuar governant com abans, ha d’aconseguir el consens d’aquestes grans masses que entren en política. No pot governar només amb el fuet i el garrot, no pot solament esperar el consens sinó que ha d’organitzar-lo activament. A això és al que Gramsci anomena “Estat integral”. La pregunta era com fer per controlar les organitzacions que creaven els treballadors que feien entrar a la classe obrera i a les grans masses en el terreny de l’Estat perquè no el desbordin i no es transformin en un factor per al desenvolupament de situacions revolucionàries, etc. Aquest “Estat integral” va tractar d’intervenir des del terreny de la societat política sobre les organitzacions de masses com els sindicats i partits buscant evitar qualsevol mobilització independent que pugui portar a la revolució proletària. Venim discutint aquesta problemàtica de l’Estat integral des que Juan Dal Maso la va introduir amb els seus llibres sobre Gramsci, els quals recomano per als qui vulguin aprofundir.
DM: Matías, com és encarada en Trotsky aquesta problemàtica entorn de l’emergència de la política de masses de la qual dona compte Gramsci amb el seu concepte de “Estat integral”?
MM: Aquest fenomen de l’emergència de la política de masses entre finals del segle XIX i principis del segle XX, Trotsky l’analitzarà principalment des de l’angle de l’evolució de les pròpies organitzacions obreres. Ell destacarà que en donar-se en els marcs del prolongat període de prosperitat capitalista que va seguir a la derrota de la Comuna i a la unificació alemanya, no va produir l’educació de l’avantguarda revolucionària sinó més aviat la degeneració burgesa de l’aristocràcia obrera, que es va convertir en el principal fre a la revolució. És a dir, partits enormes com la socialdemocràcia alemanya no havien caigut del cel, havien estat creats amb els esforços de la classe treballadora durant dècades en les quals s’havien adaptat a les condicions de desenvolupament pacífic i gradual. El resultat va ser que en el moment clau de l’esclat de la primera guerra mundial, no van actuar com a organitzacions de lluita del proletariat sinó com a òrgans auxiliars de l’Estat burgès.
EA: Sí, de fet tan aviat com en 1906, Trotsky assenyala aquesta possibilitat que les organitzacions creades amb els esforços i sacrificis de la classe treballadora es podien transformar en un fre per a la revolució proletària preveient el passaria en 1914.
MM: Clar. D’altra banda, hi ha una important confluència entre el pensament de Gramsci i el de Trotsky entorn dels canvis en la dominació estatal, respecte a l’anterior Estat liberal, a partir de la irrupció de la política de masses. Des de diferents aproximacions, tots dos assenyalaran que les burocràcies, tant sindicals com polítiques, que es transformen en agents de l’Estat a l’interior de les organitzacions de masses compliran funcions de “policia política”. És a dir, de prevenció per evitar el sorgiment d’un moviment obrer revolucionari.
DM: Quines són les conclusions programàtiques i estratègiques que treu Gramsci d’aquesta anàlisi?
EA: Aquest procés de degeneració de l’aristocràcia obrera, a Gramsci, que era més jove que Trotsky, l’agafa en ple desenvolupament de la seva formació marxista. En aquest procés ell respondrà a la seva manera al debat sobre el revisionisme que s’inicia al 1895 amb els plantejaments de Bernstein. Com explica Nicola Badaloni a “Gramsci y el problema de la revolución”, ho farà influït per la resistència relativa al revisionisme del teòric anarcosindicalista francès Georges Sorel, i des del punt de vista filosòfic per Antonio Labriola, qui va ser també un dels mestres de Trotsky. No oblidem que aquest període de desenvolupament pacífic, com diu Lenin, va estar marcat per 30 anys sense revolucions que van significar 30 anys d’avanç del revisionisme en les files del moviment obrer.
Bernstein sosté que el desenvolupament del capital financer disminueix les crisis i fa al capitalisme més pacífic, que integra les masses a l’Estat, i planteja que no s’havien donat en les últimes dues dècades les crisis periòdiques que havia predit Marx en El Capital. Llavors treu la conclusió que no necessàriament s’anava cap a crisis que provoquessin la revolució sinó que podia sorgir un avanç gradual cap al socialisme en els marcs de l’Estat capitalista. En aquest marc, sosté que cal insistir que el moviment és tot i els fins socialistes no són res. A quin moviment es refereix? A la participació en el moviment sindical, en els processos electorals cada tants anys. Així, Bernstein transformava en teoria una orientació que travessarà als partits socialdemòcrates en el segle XX on l’activitat passa exclusivament per la lluita sindical i electoral.
Prenent per bona la visió evolutiva del marxisme que per a 1917 ja hi havia arribat completament a la Segona Internacional, Gramsci per a fer costat a la Revolució russa plantejarà que és una revolució que no encaixa en la teoria marxista, que és una revolució contra El Capital, contra el llibre de Marx. Què vol dir? Que contradeia la idea d’una etapa necessària democràtic-burgesa en països com Rússia abans que sigui possible una revolució socialista. Allò precís hauria estat dir que era una revolució contra la lectura evolutiva d’El Capital i del marxisme que no tenia en compte l’etapa catastròfica de crisi i de guerres que s’obre en el segle XX. Al 1905 ja havia succeït la guerra entre Rússia i Japó i la revolució a Rússia, s’havien creat els primers Soviets, però també hi havia hagut grans moviments com la Revolució Mexicana, la lluita anglo-bòer a Sud-àfrica, previ a la guerra mundial havien estat les guerres dels Balcans. És a dir, comença un segle violent en el qual no sorgeix la revolució de les crisis periòdiques de les quals parlava Marx en El Capital sinó del conjunt del catastròfic context polític.
Aquest escenari, per descomptat és el que fa sorgir el marxisme revolucionari i comença a liquidar a l’ala revisionista. El pensament de Bernstein era el d’una classe obrera integrada a l’Estat, qüestió que ell veia com a positiva. Per evitar aquesta cooptació, Sorel, que era un anarco-sindicalista, deia que calia tenir un mite que unís a la classe obrera per fora de l’Estat burgès, i aquest mite era la vaga general. S’oposava a la lluita parlamentària i odiava als intel·lectuals perquè deia que portaven la ideologia burgesa al moviment de masses. El mite de la vaga general era la manera de mantenir unida a la classe obrera i independent de l’Estat burgès.
El context d’aquells debats, i sobretot el pensament de Sorel que era una resistència al revisionisme, influeixen sobre el pensament de Gramsci. En el seu pensament filosòfic, encara que com diu el teòric marxista italià Sebastiano Timpanaro potser és la part més feble de Gramsci, té la influència de Labriola. Aquest últim sostenia que el marxisme era un sistema autònom que no depenia del sistema burgès, que amb la crítica que havia fet Marx al socialisme utòpic i a tot el socialisme francès, a la filosofia clàssica alemanya i a l’economia política anglesa, el marxisme es parava amb peus propis des del punt de vista filosòfic per a sostenir les seves posicions polítiques. Aquesta unitat serà un leit motiv de l’obra de Gramsci, amb el qual va trencar amb les seves concepcions confuses del començament de la seva formació marxista i es va acostant al leninisme que tenia la teoria de l’imperialisme i caracteritzava l’època com de catàstrofes, en oposició l’evolutivisme, i va poder veure a Rússia la baula feble de la cadena imperialista.
DM: Aquesta ruptura teòrica que fa Gramsci amb el mecanicisme de la Segona Internacional com s’opera en Trotsky?
MM: Trotsky desenvoluparà la idea de “desenvolupament desigual i combinat”. És a dir, trencarà amb la idea d’una història lineal i un desenvolupament homogeni, on tots els processos han de passar per una etapa prolongada de desenvolupament capitalista i que només després seria possible encarar la lluita pel socialisme, etc. I plantejarà com el capitalisme en haver-se convertit en un sistema global, avança sobre formacions socials preexistents amb les seves pròpies cultures i característiques, les quals, sota el fuet de les necessitats materials van avançant a salts, creant així combinacions nacionals particulars que barregen formes arcaiques i modernes.
EA: En aquest sentit no fa falta seguir la lectura positivista que tenia la Segona Internacional on a cada classe li corresponia una determinada tasca revolucionària. Les tasques democràtiques que la burgesia als països endarrerits no havia complert, les podia portar endavant el proletariat començant el procés revolucionari que transita des de la revolució democràtica a la revolució socialista, sense esperar que el país tingués, com deia el pensament majoritari de la Segona Internacional, un desenvolupament capitalista avançat. Això està en la base de la teoria de la revolució permanent. El proletariat en el seu camí cap al poder podia resoldre les tasques democràtiques.
MM: Clar. I respecte a aquesta idea de Bernstein que esmentava Emilio sobre que el moviment ho és tot i els fins no són res, Trotsky la veurà com la negació de tot el que té a veure amb l’estratègia i amb el programa socialista per fonamentar una pràctica en els marcs de l’Estat burgès. Aquest serà un debat clau després en la Tercera Internacional i també en les elaboracions de Trotsky posteriors, inclòs el Programa de Transició. Aquestes discussions les prenem a Estrategia socialista y arte militar des del punt de vista de l’estratègia i en el llibre que està per sortir que comentàvem abans estaran desenvolupades particularment des del punt de vista del programa.
DM: I quina és l’aportació de Gramsci en aquest terreny?
EA: Gramsci treu conclusions que després van ser profundament deformades pel Partit Comunista Italià i per l’Acadèmia, però la principal conclusió que treu està relacionada amb aquest problema de la intervenció de l’Estat en les organitzacions de masses, és a dir, d’individus dins d’elles que representen els interessos de la burgesia. Estem parlant, per exemple, de les direccions dels sindicats a Alemanya que eren colonialistes, o que després de la Revolució russa de 1905 quan Rosa Luxemburg sosté que està plantejada una vaga general per reformar el règim polític antidemocràtic alemany, les burocràcies dels sindicats s’oposen a ella i sostenen que els correspon poder de veto sobre qualsevol iniciativa d’aquest tipus.
Per a Gramsci la societat civil és un terreny “d’allò voluntari”, per exemple, dels sindicats, dels partits, etc. Aquests no són com el parlament que un l’ha de votar i que és una institució pública de l’Estat, sinó que són organitzacions privades, un s’afilia a un sindicat o a un partit voluntàriament, són les institucions de la societat civil. Llavors l’Estat integral es fica en aquestes institucions, i aquí s’obre una lluita entre els revolucionaris i l’Estat burgès que Gramsci denomina “guerra de posicions”.
A partir d’aquesta discussió sobre la “guerra de posicions” comença una àmplia elaboració sobre els diferents tipus de societats en funció de l’endarreriment o desenvolupament que tinguin i les seves diferents maneres d’actuar sobre les organitzacions polítiques i socials. D’una banda, les formacions soci-polítiques orientals, on la societat civil gairebé no existeix, és “gelatinosa”, com la Rússia tsarista on gairebé no hi havia sindicats i l’Estat era tot. D’altra banda, les societats més avançades com Anglaterra, França i algunes més endarrerides però que també eren “occidentals” com Itàlia. Alhora, tant Trotsky com Gramsci van veure primerencament l’auge de la potència nord-americana. Gramsci destaca que per les particularitats del desenvolupament històric als EUA va ser relativament més fàcil racionalitzar la producció i el treball. Això dona una combinació particular entre “força” i “persuasió”, on els alts salaris basats en un gran augment de la productivitat i el consum eren claus. Per aquesta raó assenyala que als EUA “l’hegemonia neix de la fàbrica” i necessita menys intermediaris professionals de la política i la ideologia per exercir-se. A això li va dir “americanisme”.
De conjunt, en les formacions “occidentals” l’Estat té el que Gramsci diu un sistema de trinxeres i casamates on la burgesia es fica per tractar d’influir sobre el moviment de masses i donar lloc a un procés que ell denomina amb el terme transformisme. Què és el transformisme? Guanyar als líders de les organitzacions obreres per al manteniment de l’ordre burgès, la qual cosa es pot fer per “convenciment” i/o directament mitjançant la corrupció.
En aquest marc, una de les grans tasques dels revolucionaris és aconseguir que les institucions que influeixen siguin independents i autònomes de l’Estat burgès, i que al mateix temps vagin creant les condicions per a una hegemonia a favor del proletariat, el partit revolucionari juga un paper clau perquè això succeeixi. Si ja Lenin en la Revolució russa havia insistit amb la dictadura democràtica d’obrers i pagesos i Trotsky amb la teoria de la revolució permanent que calia aconseguir una aliança amb els pagesos, Gramsci aquí està tocant aquesta mateixa corda. Ell la plantejarà en termes de “bloc històric”, el qual no era una fusió entre el proletariat i la pagesia (o avui diríem entre el proletariat i el poble pobre). Aquesta “fusió” per a Gramsci era populisme perquè no tenien els mateixos interessos. El petitburgès, ja sigui urbà o rural, que vol mantenir la seva propietat privada no pot tenir el mateix interès en el socialisme que un treballador que no compta més que amb la seva força de treball. Però sense una hegemonia, és a dir sense que el proletariat pugui dirigir i no merament dominar a aquestes classes subalternes, com les anomenava Gramsci, la revolució és impossible.
Llavors la diferenciació entre Orient i Occident i el plantejament que a les classes enemigues se les domina i a les classes aliades se les dirigeix, comencen a ser temes distintius del pensament de Gramsci. En aquest marc, destaca el moment de la preparació tant per mantenir al partit i altres institucions independents del transformisme burgès així com per aconseguir una hegemonia que li permeti, quan es desenvolupi la situació revolucionària, poder dirigir a grans masses en el procés revolucionari per a abatre a l’estat burgès quan arribi el moment, com anomena Gramsci, de les relacions polítiques militars. És important assenyalar que Gramsci no nega el passatge de la “guerra de posicions” a la “guerra de maniobra”, ni que durant la “guerra de posicions” hi hagi moviment propis de la “guerra de maniobra”, encara que els termes del passatge d’una a l’altra no estan prou desenvolupats. Aquest és un punt que analitzem extensament a Estrategia socialista y arte militar.
DM: Com aborda Trotsky aquest problema dels tipus d’Estat?
MM: Si Gramsci té aquesta evolució, en el cas de Trotsky tenim profundes anàlisis sobre les formes que adquireix l’Estat, i en particular del bonapartisme, el qual busca elevar-se per sobre els camps en lluita per preservar la propietat capitalista i imposar l’ordre, evitar la guerra civil o sobreposar-se a ella i impedir que torni a donar-se. Trotsky analitza molts tipus de bonapartisme diferents jugant entorn d’aquesta definició i diferents fenòmens històrics.
Distingeix els bonapartismes segons les diferents etapes històriques i analitza especialment aquells desenvolupats a partir de la segona dècada del segle XX, propis de l’etapa de domini del capital financer. Desenvoluparà la categoria de “pre-bonapartisme” per donar compte d’aquell que reflecteix l’equilibri extremadament inestable i breu dels bàndols de classe enfrontats, Giolitti a Itàlia, o Doumergue a França, Brüning i Schleicher a Alemanya, i diferència aquests fenòmens de transició, amb els quals la burgesia busca imposar-se evitant la guerra civil, del feixisme pròpiament dit que buscar aixafar obertament al proletariat amb mètodes de la guerra civil i transformar-lo en “pols social”, i que per això quan s’assenta és molt més estable.
També desenvolupa la noció de “bonapartisme sui generis” per donar compte de nacionalismes burgesos com el de Lázaro Cárdenas a Mèxic en els anys ’30. Un tipus especial de bonapartisme, propi del món semicolonial on la feblesa de la burgesia local situa com les dues classes fonamentals a la classe obrera i a l’imperialisme. Pot ser, o bé instrument d’aquest últim per ajustar les cadenes del proletariat, o bé secundar-se en la classe treballadora, arribant a fer-li concessions, per obtenir una certa independència enfront de l’imperialisme però regimentant al moviment de masses. Amb aquesta última variant del concepte de bonapartisme sui generis “d’esquerra” va explicar el govern de Cárdenas. Fenòmens similars expressarien Perón a l’Argentina o Vargas al Brasil.
Tot això és part d’una elaboració molt més àmplia sobre els règims polítics, que comprèn els seus desenvolupaments sobre els governs de “front popular” a França i a la Revolució espanyola, els bonapartismes febles que va anomenar “kerenskisme”, o conceptes fonamentals com el de “bonapartisme soviètic” amb el qual va donar compte del fenomen de l’stalinisme a l’URSS.
En aquest punt, hi ha darrere una preocupació en molts sentits similar en Trotsky i Gramsci, encara que des d’abordatges diferents. Amb l’anàlisi de les diferents configuracions de l’Estat a Orient i Occident, Gramsci intenta pensar les particularitats dels mecanismes hegemònics i les seves combinacions amb els coercitius amb els quals la burgesia busca neutralitzar o integrar a la classe treballadora. També en Trotsky, en els seus desenvolupaments entorn del bonapartisme i les diferents formes en què busca sostenir un cert equilibri entre les classes, així com en les seves anàlisis dels “fronts populars”, estan molt presents aquests problemes.
DM: La idea de socialisme ha estat molt embrutada per l’estalinisme, molts es recolzen en la deformació burocràtica del moviment obrer sota la direcció d’aquest per sostenir la democràcia burgesa com a valor universal i que qualsevol tipus de planificació de l’economia necessàriament ha de burocratitzar-se. Pensant des de les concepcions teòriques de Trotsky i de Gramsci com respondre aquest problema avui?
EA: Sí, després de la implosió de la Unió Soviètica i la transformació de la Xina en un capitalisme salvatge (encara que a alguns sectors reformistes del món els agradi, com a Cristina Kirchner que la planteja com una alternativa) avui no hi ha res més desprestigiat que la idea de pla, de planificació de l’economia. Això no és només per les derrotes sinó que per a la burgesia és una manera de lluitar contra la perspectiva socialista. Però per discutir això hem de retrocedir una mica i veure quin és el rol del proletariat.
Per als teòrics post-moderns tota fixació d’una tasca hegemònica a una classe és un essencialisme que remet a un problema “ontològic” i que no justifica res. Nosaltres creiem que no cal ser molt intel·ligent per adonar-se que la gent que dirigeix els aeroports, els trens, els ports, la producció de béns materials, l’ensenyament, etc., està organitzada i té un major poder que un petit comerciant o un pagès per prendre les regnes d’un país, per a una estratègia de vaga general i insurrecció que és l’estratègia del marxisme.
Tota la ideologia post-moderna, per mantenir la polarització política en el terreny discursiu i no en el terreny de canviar les realitats pràctiques en el sentit més ampli del terme, ha atacat brutalment, des de Laclau en endavant, la política que anomenen “d’essencialisme de classe”. Per a nosaltres no es tracta d’un problema ontològic sinó del rol que ocupa en la classe obrera, la qual cosa nosaltres denominem les “posicions estratègiques” que domina la classe obrera. És el capital el que ha de considerar a la força de treball com una mercaderia més per pagar-li al treballador un salari que és una part del que la seva força de treball produeix i quedar-se amb una altra part. Així s’enriqueixen els capitalistes i acumulen capital.
Des d’aquest punt de vista el capital ha de considerar a la força de treball com una mercaderia més, un input com és la matèria primera, els edificis, les màquines eines. És a dir, tractar de transformar al treballador en una espècie de mico ensinistrat, com l’anomenava Taylor, que va ser un dels tècnics que va plantejar com utilitzar fins als moviments mínims de cada treballador perquè produís més en menor temps. És el treballador com està presentat a la pel·lícula de Chaplin “Temps moderns” que dona voltes a les rosques en un procés incessant i embogit, com un instrument més del sistema de màquines i eines. És a dir, com un ésser mecànic, no com a creador de riquesa dins de la societat.
La força de treball no és una mercaderia més i això no ha canviat, ni podria fer-ho, només pel desenvolupament tecnològic i científic que hi ha hagut fins a l’actualitat. Encara que el tipus de tasques que realitza el treballador i la treballadora siguin diferents avui, continua tenint la funció de “vivificar”, de posar en moviment tot aquest “treball mort” que està en les màquines i en el sistema tecno-científic. I els desenvolupaments de Gramsci són molt interessants perquè posen l’accent en el treballador, no sols com a perceptor de salari, és a dir, no sols com un assalariat, sinó també com a productor.
Això és molt important perquè fa al potencial creador de les i els treballadors, tant el terreny econòmic com polític. Sense ell seria impensable tota la problemàtica del control obrer i la possibilitat dels treballadors de fer-se càrrec de la producció, sense la qual cosa el socialisme seria impossible. Quan parlem de socialisme, de comunisme, estem parlant tant del moviment real que, com deien Marx i Engels, anul·la i supera l’estat de coses actual i on els treballadors pugnen per recuperar el seu temps lliure, com de l’objectiu d’una nova societat on els productors s’associïn lliurement, treballin amb mitjans de producció col·lectius i uneixin les seves forces individuals com una gran força de treball social.
Els llibertaris estan tractant de basar-se en una antropologia que diu que l’home és enemic de l’home, per dir que llavors no pot haver-hi ni democràcia ni socialisme perquè tota democràcia i tot socialisme implica una estreta cooperació humana i que això és impossible perquè cada individu lluita pels seus propis interessos. Al contrari, Marx observa que la cooperació és central, des de la més elemental fins a la més àmplia que es fa vivificant el “treball mort”.
Nosaltres per donar explicacions més o menys senzilles podem prendre exemples, que encara que són petits són importants punts de suport. En les últimes dècades no ha estat comuna el desenvolupament de processos de cooperatives dirigides per marxistes, però a nosaltres ens va tocar. La part negativa de les cooperatives és que, subjectes a la competència del mercat capitalista, porten a l’autoexplotació de la classe obrera. Però d’altra banda, la part positiva, és que mostren la capacitat productiva que tenen els treballadors. Tant Madygraf com Zanón s’han transformat en símbols perquè els treballadors han inventat nous mètodes productius i noves relacions socials, com per exemple la relació amb els maputxes a Neuquén que els va permetre sobreviure en situacions terribles del mercat capitalista. Per exemple, ara els treballadors de Madygraf estan modificant el sistema elèctric juntament amb tècnics d’universitats per estalviar energia. Aquesta forma que tenen aquests treballadors de sobreviure fa que, a més d’evitar que el capitalista s’emporti el benefici, tinguin una enorme capacitat productiva. I això no succeeix per un problema “d’essencialisme de classe” sinó perquè el treballador no és un mico ensinistrat com pretenia Taylor, sinó creador de riquesa social.
MM: Des d’aquest angle també, des de 2017 venim aixecant la necessitat de reduir la jornada laboral a 6 hores i repartir les hores de treball entre totes les mans disponibles com a manera d’acabar amb la irracionalitat de milions de desocupats d’una banda i milions de treballadors que deixen la vida en els seus llocs de treball amb jornades interminables. Com va demostrar el nostre company Pablo Anino, amb la reducció de la jornada laboral a 30 hores setmanals només a les 12 mil majors empreses de l’Argentina ja es podrien crear gairebé un milió de llocs de treball nous.
El problema del repartiment de les hores de treball entre ocupats i desocupats, al qual Trotsky li dona un lloc molt destacat en el Programa de Transició juntament amb l’actualització automàtica dels salaris segons la inflació, igual que la idea del “control obrer”, parteix justament d’aquella idea del treballador com a productor. De fons aquesta és la perspectiva que plantegem els socialistes de posar els avanços de la ciència, la tècnica i la cooperació del treball no al servei del guany capitalista sinó de la reducció del temps de treball com a imposició a un mínim perquè el treballador, en tant productor, pugui desplegar veritablement la seva creativitat i totes les seves capacitats humanes.
Ara a Gran Bretanya estan fent una prova pilot de 6 mesos en unes 70 empreses de reduir la jornada laboral de 5 a 4 dies però exigint que en aquest menor temps es garanteixi la mateixa producció. Fins a aquesta mena de plantejaments pot arribar la burgesia, però el que mai farà és dividir el temps de treball entre totes les mans disponibles com a part d’un pla racional per organitzar la producció i acabar amb la desocupació perquè necessita aquest “exèrcit de reserva” per baixar el conjunt dels salaris.
No hi ha res d’inevitable en l’apropiació pel capital del temps disponible en forma de “plusvàlua”. Tampoc hi ha res “natural” en la producció i l’ús per part del capital de la desocupació com a manera d’assegurar una oferta i demanda de força de treball que beneficiï. L’alternativa, com deia Marx, passa perquè els treballadors/productors s’apropiïn del seu propi treball excedent per convertir-lo en “temps lliure”, en temps d’oci. Una paraula maleïda per als capitalistes que sempre busquen treure fins a l’última gota de suor a cada treballador i a cada treballadora per enriquir-se cada vegada més.
EA: Cal ressaltar que la consideració del treballador com a productor va en contra de dues pràctiques que van ser i són comunes entre els marxistes. D’una banda, considerar al treballador només com a assalariat, i llavors la clau seria només la lluita pel preu de la força de treball, és a dir, les lluites sindicals circumscriptes a l’augment de salaris. I, d’altra banda, limitar-se a les lluites electorals, on l’obrer va, com deia Trotsky a La Revolució traïda, en forma polvoritzada, individualment, a votar al polític de la seva preferència cada tants anys. En aquestes dues formes, el treballadora apareix o bé com a venedor d’una mercaderia més o bé com a ciutadà atomitzat i no com a productor social.
DM: I al mateix temps tant Gramsci com Trotsky plantejaven la importància de la intervenció en els sindicats i també participar en les lluites electorals…
EA: Efectivament. La qüestió és el com intervenir en els sindicats i en el terreny electoral. Trotsky és categòric en el Programa de Transició sobre la importància del treball en els sindicats i la lluita contra el seu sotmetiment a l’Estat burgès i contra la burocràcia. Al mateix temps alerta que els sindicats agrupen solament una part de la classe obrera, en general als més qualificats i als millor pagats, i deixen fora als subcontractats, als desocupats, etc. És a dir, intervenir amb tot en els sindicats però no sols per a les lluites salarials sinó per a també per a lluitar per la unitat dels diferents sectors que la burocràcia divideix. Totes les agrupacions que impulsa el PTS en el moviment obrer, sigui en l’alimentació, en telefònics, en el ferrocarril, etc., es van forjar, entre altres coses, donant enormes lluites justament pels subcontractats, contra la burocràcia que els considera treballadors de segona. En el terreny electoral i parlamentari el matiex. Es tracta d’anar més enllà de la rutina que imposa el règim, lligar els diputats a la lluita de classes, usar-los per a demostrar les mentides dels polítics burgesos i plantejar un programa transicional obrer i socialista, el mateix en les eleccions. En aquest sentit actuem des del PTS com a part del FITU.
Tot això va contra la idea que quan les i els treballadors intervenen en les lluites sindicals són només venedors d’una mercaderia i quan voten són simples ciutadans atomitzats. I en aquest sentit, deia, és molt important l’accent que posa Gramsci, inspirat en els consells de fàbrica de Torí, en el treballador com a productor. El treballador com a productor, ja havia irromput amb tota la seva magnitud en la Revolució russa amb els Soviets, que són tota una invenció del proletariat rus en 1905, que torna a repetir en gran escala en 1917 i que seran la base de l’Estat obrer transicional que sorgeix del triomf de la revolució. Aquesta visió del treballador, no com a mer assalariat sinó com a productor, és el que ens permet discutir per què pot sorgir un socialisme des de baix, des de les mateixes unitats productives.
Ara bé, aquest socialisme des de baix no està en tensió amb un pla que es fa des de dalt perquè necessita veure quines són totes les necessitats socials i com es divideixen en les hores de treball, etc.? Relativament sí, són dos pols, el del pla centralitzat i el de la construcció del pla des de baix. Però en una època com l’actual, amb els avanços tecnològics que hi ha, etc., cada vegada és més fàcil que hi hagi plans alternatius, on els treballadors puguin definir quin adoptar. No com es fa en el parlament burgès on les hi decisions es prenen a esquena de les majories, com va succeir amb el pagament del deute, sinó una deliberació veritablement democràtica on es defineixi en què i quant s’inverteix, en quina mena d’indústries, si es paga el deute o no, etc., que es voti en les pròpies unitats productives amb diputats revocables i no que només cada 2 o 3 anys es vagi a votar a algú dipositant-li confiança absoluta com planteja el règim representatiu democràtic burgès.
És a dir, no només que els treballadors creïn la forma de treball en les seves unitats productives sinó que siguin els que en forma col·lectiva donin el vistiplau als objectius per a un, tres o cinc anys, que té un Estat obrer transicional. Un Estat obrer que cada vegada tingui menys funcions i on una manera de veure si avança o no cap al socialisme, sigui que la societat civil decideixi cada vegada més quins són els plans econòmics i el rumb de la societat. És a dir, decidir no només el que succeeix en la unitat de producció sinó quin és el pla, a través del debat sobre els plans alternatius que poden presentar diferents grups de treballadors en un consell general de soviets o l’òrgan que fora.
Això, per descomptat, no és un procés nacional, sinó és un procés internacional. Si avança la revolució en països avançats, aquest procés és més ràpid. Si avança en països endarrerits, sempre existeix el perill del burocratisme i en un cert grau fins a l’estalinisme. Per això la teoria de la revolució permanent és una teoria de la revolució socialista internacional, no només de la revolució nacional. No sols cal avançar nacionalment resolent les tasques democràtiques, amb revolucions permanents en la cultura perquè els treballadors augmentin el seu nivell cultural i aconseguir una relació més harmònica amb la naturalesa, etc., sinó que la clau de l’Estat obrer també és recolzar-se en un centre com va ser la Tercera Internacional per al desenvolupament de la revolució internacional.
