Segons l’estudi realitzat per la UNED per a la Fundació La Caixa la desigualtat social dibuixava un panorama devastador en els sectors socials més humils, que no s’havia tancat després de la bretxa oberta en la crisi de 2008. I, sobre aquesta bretxa, s’ha superposat la gran recessió conseqüència de la covid-19 que ha cronificat els mals endèmics de desigualtat i precarietat. Així, els dos professors responsables de l’estudi, Olga Cantó i Luis Ayala, han destacat que “la pitjor evolució l’han registrat les rendes més baixes i la millor les més altes”.
La crisi sanitària va afegir llenya al foc i el cop del virus sobre l’economia va engrandir la fractura. L’estudi enfoca l’anàlisi en què la inequidad va créixer amb força en l’Estat espanyol i a major ritme que en la resta dels estats europeus. Així, el bloc de població que compta amb ingressos mitjans s’ha reduït respecte a fa 30 anys. Sent molt inferior, a més, a la grandària que té aquest bloc de població respecte als països més rics de la UE, la qual cosa ha generat una situació de rendes més polaritzades.
Com a contraposició, les rendes del capital no han parat de créixer de manera accelerada. Així les empreses de l’IBEX 35 van guanyar fins a novembre de 2021 40.300 milions, duplicant els beneficis de 2019.Ja en el primer trimestre de 2021 s’havien recuperat del cop de la crisi sanitària i guanyaven 12.750 milions. I els resultats obtinguts en les Borsa no han parat de créixer en cap moment de la pandèmia, alimentats, entre altres coses, per les polítiques monetàries expansives del BCE.
D’altra banda, ingents fons públics han estat destinats pel Govern de Sánchez i Unides Podem per a regar el teixit productiu, amb l’excusa que no es tanquessin empreses, amb milers de milions –uns 150.000 milions–. Ajudes destinades a préstecs subvencionats i avalats, exoneracions de quotes de Seguretat Social, ERTEs i ajudes directes a empreses i sectors estratègics. Això ha servit també perquè les empreses, sobretot les grans, capegessin el temporal sense majors inconvenients i pràcticament sense contrapartides. I els fons europeus del Next Generation per 140.000 milions –72.000 a fons perdut–, també es dirigiran cap a les empreses que faran de locomotores dels grans projectes estratègics denominats PERTE.
Enfront d’aquesta realitat les treballadores i els treballadors a penes han rebut ajudes d’aquest Govern, “el més progressista de la història” que va dir que no deixaria a ningú enrere per la pandèmia. L’Ingrés Mínim Vital tenia pressupostats tan sols una partida de 2.728 milions d’euros per a 2021, una despesa clarament insuficient per a atendre les necessitats socials d’ingressos generades per la pandèmia, dels quals fins a setembre només havia executat 1.402 milions (51,39%), malgrat haver-se produït milió i mig de sol·licituds. D’altra banda, els ERTO, en realitat una ajuda a les empreses sense tot just condicions per a servir-se de mà d’obra a barra lliure, suposa per a les i els treballadors una reducció del 30% de salari.
L’enquesta d’estructura salarial de l’INE posa negre sobre blanc aquesta gran diferència social que ve de darrere. En 2007 el salari més baix registrat era de 14.000 euros anuals bruts (1.000 euros mensuals), la qual cosa suposava un 31% menys que la mitjana dels salaris. En 2019, últim any del qual es disposa de dades i, per tant, abans del tsunami econòmic desencadenat pel coronavirus, el salari menor a penes havia variat als 14.561 euros (1.040 euros mensuals). Però el que sí havia augmentat considerablement era la diferència amb la mitjana que es va engrandir al 40%. És a dir, els salaris més baixos es van veure considerablement llastrats, fins i tot abans de la pandèmia, per no créixer a penes respecte als sous més alts i mitjans. Això es va agreujar amb la crisi pel gran confinament, que va atacar fonamentalment a l’economia submergida i a les ocupacions temporals i precàries de sectors en els quals no era possible implantar el teletreball. Sectors sobre els quals es van descarregar els ERTO i els acomiadaments que van atacar directament els seus mitjans de vida. Només en els primers mesos –fins a finals d’abril– es van acomiadar a 947.896 afiliats, als quals caldria agregar els que treballaven en l’economia submergida que no van quedar registrats. D’altra banda, 3,6 milions estaven en situació d’ERTO total o parcial.
Posteriorment, amb l’aixecament de les restriccions per la pandèmia va venir la recuperació de l’activitat econòmica en 2021, encara que sense aconseguir encara el PIB d’abans de la pandèmia que es troba gairebé un 6% per sota, però superant les xifres d’ús de 2019 i reduint l’atur a un nivell del 14%. No obstant això, tota aquesta millora s’ha fet sobre la base de les ajudes públiques a les empreses, els baixos salaris i la precarietat que no s’ha reduït, amb moltes hores de treball perdudes, i l’atac als salaris i els drets de les i els treballadors emparats en les reformes laborals de Rajoy i Zapatero que continuen vigents i la complicitat de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT que no han parat de signar acords amb la patronal i el Govern central.
Inflació disparada i pèrdua de poder adquisitiu amb la connivència de la burocràcia sindical
Sobre aquest panorama s’ha instal·lat una inflació que ha conclòs l’any 2021 en el 6,5% interanual, la més elevada en 30 anys. I amb una inflació mitjana al llarg de l’any del 3,1%, també la més elevada en una dècada. I enfront d’aquest desbocament dels preus, entre els quals els que destaquen especialment els de serveis i productes tan essencials com: l’electricitat (41% pujada segons l’OCU), el gas (22%), la gasolina (25,7%), o els aliments (24% segons la FAO).
Enfront d’això, la revaloració salarial mitjana del conjunt dels convenis signats en 2021 ha estat del 1,47%. És a dir, amb una pèrdua de poder adquisitiu de més de 5 punts en termes interanuals. Tenint en compte que segons dades del Ministeri de Treball tan sols 1,2 milions d’empleats tenien en el seu conveni clàusula de revisió salarial. Això implica tan sols un 15,65% dels treballadors amb conveni laboral. Un atac que va venir des de molt lluny perquè en 2008 el 70% dels treballadors amb conveni tenia aquesta salvaguarda, una cosa perduda gràcies als sindicats de CCOO i UGT signants de convenis en els quals s’ha fulminat aquest dret.
Els salaris han quedat molt ressagats. L’Agència Tributària quantifica en un 10,2% el creixement mitjà de les retribucions entre 2007 i 2020, enfront de la inflació produïda que ha estat segons l’INE d’un 20,3%. Per tant, una pèrdua mitjana de poder adquisitiu per als salaris del 10,1%.
De fet, CCOO calcula que el poder de compra dels salaris ha caigut un 6,2% en els últims 11 anys. Reculada del qual culpa a la reforma laboral de 2012 del Govern de Rajoy, segons Chema Martínez, secretari general de la divisió de serveis de CCOO. Deixant de costat que CCOO ha signat al costat d’UGT i la patronal tots els acords salarials des de fa dècades, ajustant-se a la moderació salarial. A més, s’han limitat a fer dues vagues generals desganadas i sense una convicció de lluita decidida contra aquest atac brutal als drets laborals i salarials de les i els treballadors que va ser la reforma laboral de Rajoy.
Ara han arribat a un acord que blinda els atacs essencials i les prerrogatives dels empresaris en aspectes tan centrals com la barra lliure i barata dels acomiadaments, el despengi dels convenis unilateral i els ERTO i els ERE sense control administratiu, entre altres abusos. I que, a més, s’oposen a qualsevol millora de drets en la reforma laboral pactada amb la CEOE que es pogués produir en el Parlament.
Cal plantejar mobilitzacions al carrer de manera unitària, començant per impulsar accions de tota l’esquerra sindical, al costat d’organitzacions polítiques i barriales. Això permetria desenvolupar assemblees en els centres de treball, estudi i en els barris populars, cridant a les bases de CCOO i UGT perquè se sumin, per a començar a organitzar-se per a tirar a baix la reforma laboral pactada amb el Govern “progressista” i la CEOE juntament amb les reformes laborals de Rajoy i Zapatero. L’objectiu ha de ser també la recuperació del poder adquisitiu dels salaris i fer front a la precarietat laboral. En la perspectiva d’un pla d’emergència social contra la crisi, perquè la crisi la paguin els capitalistes.
