×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

La derogació que no va ser: el gruix de la reforma laboral del PP queda vigent

Acomiadament barat, barra lliure per a no seguir els convenis i ERO, generalització dels ERTO, consolidació de la subcontractació i promeses contra la temporalitat sense recursos per a inspecció. El sindicalisme alternatiu denúncia allò signat. Només des de la mobilització aconseguirem derogar les reformes laborals del PP i el PSOE.

Santiago Lupe

divendres 24 de desembre de 2021
Facebook Twitter

Es confirma: no hi haurà derogació de la reforma laboral del PP. Aquest dijous el govern de coalició de PSOE i Unidas Podemos confirmava l’acord amb la patronal CEOE i les direccions de CCOO i UGT per a aprovar una nova reforma que deixa intactes molts dels aspectes més lesius de la de 2012.

L’operació de premsa de Yolanda Díaz, Sordo i Álvarez ha estat realment exitosa. Han estat capaços d’instal·lar, amb l’ajuda dels grans mitjans de la premsa, la idea que estem davant una transformació del sistema de relacions laborals que acabarà amb la temporalitat i precarietat. Garamendi però, també es felicitava de l’acord perquè segons ell “consolida el model laboral actual i assegura la llibertat d’empresa”.

Si anem a la lletra del text la percepció de la gran patronal s’acosta molt més a la realitat que l’enèsima campanya de relat del govern “progressista”.

L’acomiadament queda gairebé lliure i barat

La generalització de l’acomiadament improcedent amb 33 dies d’indemnització per any treballat i un màxim de 24 mensualitats roman intacta. La rebaixa dels 45 dies i 42 mensualitats anteriors va començar a introduir-la en determinats casos la reforma de Zapatero de 2010 i va ser Rajoy qui la va estendre com a norma.

Tampoc es recuperen els salaris de tramitació, que obligaven les empreses a pagar totes les mensualitats entre la data de l’acomiadament i la sentència que reconeixia la improcedència de l’acomiadament, i que els feia pensar-ho dues vegades a l’hora d’acomiadar sense causa justificada.

Però la patronal podrà fins i tot poder continuar pagant encara menys. Amb la reforma de 2012 es va ampliar la causalitat d’acomiadament objectiu – procedent – a un ventall de possibilitats que era més aviat barra lliure per a la patronal. Les causes “econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció” segueixen aquí, amb el que empreses amb beneficis podran continuar acomiadant a 20 dies d’indemnització i un topall de 12 mensualitats sense cap problema.

La precarietat i subcontractació continuaran sent un pilar del model

Aquesta mateixa barra lliure de causes és la que la patronal podrà també continuar usant per a aplicar modificacions substancials de condicions de treball. Els famosos despenjaments de conveni en matèria salarial, de jornada o condicions que han pogut aplicar en tots aquests anys amb la complicitat de la burocràcia sindical i delegats grocs, i que són un dels motors de l’extensió sense precedents de la precarietat en moltes empreses. L’única modificació incorporada és que aquestes rebaixes hauran de comptar ara també amb el vistiplau de l’autoritat laboral.

Les promeses de regular i limitar la subcontractació han quedat també per fora. Únicament s’obliga les empreses subsidiàries a haver d’ajustar-se al conveni de l’empresa o sector on han estat contractades i no a un propi o d’origen. Una equiparació de condicions aparent amb les i els treballadors de plantilla però que fàcilment es podrà burlar acollint-se a categories professionals més baixes. Aquests treballadors seguiran per fora de l’elecció i representació sindical dels llocs on treballin.

Els acomiadaments col·lectius continuaran podent-se fer per gairebé qualsevol causa

Altra de les palanques que van enfortir enormement a la patronal va ser l’eliminació del control de part de l’autoritat laboral dels Expedients de Regulació d’Ocupació. Això ha limitat moltíssim en la dècada passada la capacitat de pressió de vagues i mobilitzacions. Casos com la vaga històrica de Panrico ho testifiquen, la seva empresa, comprada per un fons voltor, va realitzar acomiadaments massius malgrat els 8 mesos de vaga mentre la Generalitat es rentava les mans descaradament.

Segons allò signat aquest control administratiu se recuperaria, encara que només en la constatació que l’ERO en qüestió compleixi alguna de les causes que ho permeten. Però, quines són aquestes causes? Les mateixes “econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció” que l’acomiadament objectiu, és a dir per gairebé qualsevol cosa.

El conveni d’empresa continuarà prevalent en tot excepte el salari

Les modificacions en la negociació col·lectiva s’han presentat com el gran canvi. Es recupera la ultractividad dels convenis, però l’abast d’aquesta mesura no és retroactiu, i per tant bastant limitat. Aquells convenis que tenien recollida aquesta clausula van poder mantenir l’ultractivitat malgrat la reforma de 2012. Els que no eren així en la seva immensa majoria s’han extingit o renovat a la baixa. L’única mesura d’abast real en aquest terreny hauria estat reinstal·lar els convenis i condicions perdudes, res d’això s’ha tractat en la taula de negociació.

Sobre la recuperació de la prevalença del conveni de rang superior aquesta tampoc s’ha aprovat. Solament en l’aspecte salarial dels convenis es deurà repetar el mínim que marqui el de sector o rang territorial superior. Però en matèria de jornada, horari, compensació d’hores extra i totes les altres moltes condicions que condicionen el dia a dia els d’empresa mantindran la seva prevalença.

Una “lluita” contra la temporalitat sense enfortir la inspecció que és lletra morta

En el terreny de la temporalitat la reforma de Díaz planteja una simplificació del nombre de contractes temporals. El temporal podrà tenir una durada màxima de 6 mesos i requerirà una justificació del motiu i de la durada. Això últim no és cap novetat, tots els contractes temporals existents fins ara tenen una causalitat definida. No obstant això l’incompliment sistemàtic d’aquesta té un cost baixíssim o nul per a la patronal, entre altres coses, perquè el cos d’inspectors de treball segueix en mínims i no hi ha pla de reforçar-ho.

Sobre la durada de 6 mesos això no implica que es puguin encadenar contractes temporals. L’obligació de l’empresa de fer fix a un temporal fins ara s’havia d’aplicar quan aquest portava 24 mesos en aquesta situació. La reforma rebaixa el període de temps a 18 mesos dins de 2 anys, la qual cosa suposa una modificació mínima. Els empresaris només hauran d’ajustar en sis mesos l’“alerta” que han de prescindir d’aquest eventual per a no haver de fer-ho fix. Això si no decideixen mantenir-ho en situació d’abús de temporalitat, com estan avui centenars de milers de treballadors davant la inacció esmentada de la inspecció.

L’altra variant de temporalitat serà la de cobrir una vacant – per baixa per malaltia, maternitat, altres permisos...- que ja existia, i un nou contracte de formació per a menors de 30 anys en què es podran encadenar contractes de mínim 3 mesos en els 3 anys posteriors a haver acabat els estudis. Un contracte d’ocupació juvenil que deixa a la joventut treballadora exposada a un baptisme laboral de precarietat i treballs de misèria.

ERTO i el Mecanisme RED. Cap a una nova reconversió industrial?

Gran part de la filosofia de la nova reforma, amb la qual Garamendi està contentíssim, és que l’Estat s’ofereix com a soci preferent de les empreses per a cobrir despeses i pèrdues, en cap cas de compartir beneficis, clar.

Així a aquelles empreses que mantenen una alta rotació de contractacions temporals en comptes d’obligar-los a fer-los fixos, els ofereix que s’acullin a la contractació fixa-discontínua, per la qual poden comptar amb plantilles estables però en aquells períodes en què la seva activitat des reduïda serà l’Estat qui es faci càrrec de les seves retribucions.

L’altra eina són els ERTO, dels quals s’han beneficiat enormement empreses amb beneficis durant tota la pandèmia, per a després portar endavant acomiadaments massius, com va ser el cas d’El Corte Inglés. Díaz ja havia manifestat la seva voluntat de perpetuar i generalitzar aquest mecanisme, i la seva reforma inclou un mecanisme per a això.

El Mecanisme RED permetrà a les empreses sol·licitar reduccions de jornada o suspensions de contractes a canvi que ofereixin formació per al reciclatge o recol·locació dels seus empleats en altres empreses o sectors. Aquesta ajuda podran demanar-la tant en el cas que tinguin necessitats puntuals per alguna mena de crisi com en sectors sencers que entrin en vies de liquidació o reconversió.

Com a part del pla presentat a la UE per a l’accés als fons el govern es comprometia a aplicar “diverses reformes del mercat laboral, inclòs un mecanisme d’estabilització i flexibilitat que permetria a les empreses fer front als ajustos” i la “posada en marxa de convenis de transició justa (…) per a minimitzar “els impactes econòmics i socials”. Mancant que es concreti les condicions RED recorda als plans de formació i reindustralizació que en els anys 80 va aplicar el govern de Felipe González en les zones afectades per la reconversió industrial. Una “xocolata del lloro” que ni va generar ocupació substitutiva ni va solucionar la gravíssima crisi social en què es va enfonsar a regions senceres, però que es va utilitzar per a cobrir amb relat, cursets i subsidis – que en aquest cas només s’allargarien durant un any – el brutal atac que va suposar aquell ajust industrial.

Primeres veus sindicals contra l’acord

La nova reforma laboral ha aconseguit una foto com la exitosa en els 90 per Aznar o en 2006 per Zapatero. Un consens entre els anomenats agents socials, aquesta tríada de “govern, patronal i sindicats”, que cada vegada que s’asseien signaven alguna retallada de drets. Les ETT, els contractes de misèria, les subcontractes no es van imposar per part del PP i el PSOE amb CCOO i UGT enfronti, sinó en la major part dels casos des de 1997 amb la seva signatura.

No obstant això algunes veus des de l’esquerra sindical han sortit ja a manifestar la seva oposició a aquesta nova reforma. La CGT ja denunciava al novembre, mentre s’estava negociant, que el que s’anava coneixent anunciava una reforma que portaria més acomiadaments. El sindicat basc ELA considerava aquest dijous que “la patronal ha imposat el seu veto a govern, CCOO i UGT per a seguir amb els acomiadaments massius i els convenis estatals de misèria”. LAB per la seva part declarava que “les modificacions realitzades no responen les reivindicacions i demandes de la classe treballadora basca”.

La veritat és que els acords no sols és insuficient i deixa en peus allò essencial de la bastimentada de precarietat imposat pels governs del PSOE i PP. La transferències de recursos públics per a sufragar les pèrdues dels capitalistes i mecanismes com a RED poden assentar una nova bastimentada jurídica per als acomiadaments massius, tancament i reconversions que el capitalisme espanyol té per davant i el govern “progressista” es proposa dirigir amb el seu projecte basat en els fons europeus.

Per això és clau que no es deixi passar. El sindicalisme alternatiu, al costat dels sectors de CCOO i UGT que es neguin a accepta-la, l’esquerra anticapitalista i els moviments socials, hem de posar en peus una forta campanya de denúncia de l’acord en tots els centres de treball. Convocar assemblees i reunions de coordinació entre les diferents organitzacions per a definir un pla de mobilitzacions que aconsegueixi imposar-se a la política servicial amb govern i patronal de les direccions de CCOO i UGT. Revertir una dècada llarga d’atacs sense precedents a les nostres condicions laborals no ens ho regalaran des de Moncloa, com Podemos, IU i Yolanda Díaz porten mesos prometent. Serà necessari arrencar-li-ho a la patronal i a aquest fals “progressisme” que ha demostrat una vegada més per a qui governa.


Facebook Twitter

Santiago Lupe

Nació en Zaragoza, Estado español, en 1983. Es director de la edición española de Izquierda Diario. Historiador especializado en la guerra civil española, el franquismo y la Transición. Actualmente reside en Barcelona y milita en la Corriente Revolucionaria de Trabajadores y Trabajadoras (CRT) del Estado Español.

Postals de la repressió espanyolista que no va poder acabar amb l'1-O

Postals de la repressió espanyolista que no va poder acabar amb l’1-O

S'agreuja la crisi del Govern: requiem pel processisme i tornada a l'autonomia

S’agreuja la crisi del Govern: requiem pel processisme i tornada a l’autonomia

Solidaritat amb els acomiadaments de Decathlon a Getafe

Solidaritat amb els acomiadaments de Decathlon a Getafe

Èxit de seguiment a les aturades de TMB Busos a Barcelona

Èxit de seguiment a les aturades de TMB Busos a Barcelona

Postals de la repressió espanyolista que no va poder acabar amb l'1-O

Postals de la repressió espanyolista que no va poder acabar amb l’1-O

Solidaritat amb els acomiadaments de Decathlon a Getafe

Solidaritat amb els acomiadaments de Decathlon a Getafe

Èxit de seguiment a les aturades de TMB Busos a Barcelona

Èxit de seguiment a les aturades de TMB Busos a Barcelona

Crisi a UP: Podemos i Izquierda Unida anirien per separat a les eleccions municipals i autonòmiques

Crisi a UP: Podemos i Izquierda Unida anirien per separat a les eleccions municipals i autonòmiques