La jornada electoral d’aquest 28 de maig ha deixat diferents titulars que s’aniran analitzant els pròxims dies i setmanes, quan arribi el moment dels pactes i conformacions de governs.

El primer titular d’ells no porta cap candidat per nom, més aviat tot el contrari. Ens referim a la participació, que ha descendit en comparació amb les últimes eleccions municipals tant a Catalunya com a Barcelona. La desafecció del post-procés i el desinflament de les il·lusions després de diversos anys dels Comuns en les institucions expliquen gran part de la caiguda en la mobilització.

El descontentament sembrat pel gir autonomista d’ERC i la gestió d’“allò possible” per part de l’espai Podemos i a la capital catalana per Ada Colau, formacions totalment aliades del PSC-PSOE, obre la porta del gir a la dreta. D’una banda, el PSC es reforça a costa dels seus socis. Per un altre, els resultats en els diferents municipis catalans mostren la irrupció de l’extrema dreta de VOX en molts consistoris, així com un reforç en algunes places del PP, i fins i tot d’alguns partits d’ultradreta catalana a la Catalunya central.

La desaparició de Ciutadans, una cosa esperada, no explica aquests resultats positius del PP i VOX, sinó que més aviat, aquests resultats són producte de la baixa participació en un context de desencantament, i per tant la necessitat de menys vots per obtenir representació.

L’altra cara de la moneda és la baixada generalitzada d’ERC en grans ciutats, un clar vot de càstig a la gestió d’ERC en la Generalitat: des de la mà estesa al PSC fins a la gestió socioliberal de Barcelona. Però a més es comptabilitza una caiguda de vots en l’espectre de partits independentistes. Un efecte de desafecció de tot el període del procés, la política de la direcció processista en els últims anys de tornada a la normalitat autonomista.

En clau d’aquesta anàlisi veiem com és precissament el PSC el que està millorant resultats a tota Catalunya, mentre que les marques municipals del seu soci de Govern a la Moncloa, excepte a Barcelona, veiem com perden terreny. Un avís al nou projecte de Yolanda Diaz.


Trias s’imposa a Barcelona

Trias ha estat finalment el candidat més votat a Barcelona. La jornada, tal com pronosticaven les enquestes prèvies, ha estat una carrera molt igualada entre el mateix Trias, Collboni i Colau. Finalment ha estat el candidat de Junts el que ha obtingut major nombre de vots.

Sense cap dubte ha estat el candidat que més ha pogut explotar el missatge “anti Colau”, quelcom que per a Collboni i la resta de formacions ha estat més difícil per haver format govern o haver participat en diferents pactes. El missatge que deixa la victòria de Trias és que el discurs convergent, allunyat del focus de la independència que des de la cúpula del partit de forma esteril es decideix mantenir, ha estat funcional. Un discurs convergent que d’entrada tant Laura Borrás com Jordi Turull rebutjaven.

Per tant, amb aquests resultats, Colau que acaba com a tercera en nombre de vots, abandonarà l’alcaldia de Barcelona i queda per veure si en els pròxims dies, les negociacions per un possible tripartit certifiquen una majoria alternativa a Trias, això sí, amb Collboni com a alcalde i els possibles suports de BenComú i ERC.

Els bons resultats de la dreta i la ultradreta també s’han vist a Barcelona, on el PP doblega la seva presència i Vox entra a l’ajuntament. Sense cap dubte un efecte, novament, de la baixa participació fruit de la desafecció amb les forces de l’esquerra institucional. En termes de regidors, les dretes mantenen el mateix número que en les anteriors eleccions van sumar PP i Ciutadans.

La CUP per la seva part s’ha quedat, novament, fora de l’Ajuntament de Barcelona. En una campanya electoral marcada per una llista molt renovada, les mesures de la formació independentista no han aconseguit mobilitzar part d’aquest vot de desafecció que s’ha acabat expressant, en part per no haver generat un programa de veritable alternativa als Comuns en temes centrals com a habitatge, seguretat i turisme, on han compartit discursos similars.

En aquest sentit, si bé la CUP mantenen places importants com Berga, en altres ciutats rellevants perden presència, com podria ser el cas de Sant Cugat, o fins i tot desapareixen dels consistoris com succeeix a Badalona, on el PP de García Albiol ha recuperat l’ajuntament amb majoria.