L’èxit irresistible de la dreta en les eleccions andaluses i la desfeta de l’espai a l’esquerra del PSOE han donat molt a parlar en les anàlisis post electorals. A continuació, oferim algunes claus de l’ocorregut i quin balanç fa cada actor del succeït. Des del triomfalisme del PP, la resignació de Vox, al fracàs del PSOE i la fallida del neo-reformisme.
La “hegemonia” del PP: recollint els fruits de dècades de neoliberalisme progre
Els 58 escons del Partit Popular diumenge passat no sols han renovat la presidència de Juanma Moreno en la Junta d’Andalusia, sinó que l’han elevat a un baró amb pes del PP. Almenys, així ho deixa veure Alberto Feijóo, líder estatal del PP, qui l’ha sobrenomenat “el califa” del PP després dels seus excel·lents resultats electorals. En la guerra interna de la dreta, pausada després de la derrota de Pablo Casado, l’èxit de Moreno dona un gran impuls a l’estratègia de “moderació” de Feijóo enfront de l’aposta trumpista d’Isabel Díaz Ayuso. La victòria de la línia de Moreno, que no sols renova el govern, sinó que limita el creixement de Vox, almenys a Andalusia, dona forces a Feijoo per imposar la seva orientació a la resta de barons autonòmics de cara a 2023 i preparant-se per a les eleccions generals.
La victòria de Juanma Moreno s’ha basat en una capacitat per projectar-se com el candidat del “vot útil” per posar límits a l’ascens de l’extrema dreta (malgrat pactar amb ella el govern en 2018) i d’encarnar la idea de l’estabilitat i la rutina. Si hi ha alguna cosa que pugui qualificar-se de “hegemonia” en el triomf del PP, aquesta és relativa i mediatitzada pels contorns d’un règim polític andalús formatat pel PSOE durant dècades. Així, la seva victòria es recolza en 37 anys de polítiques neoliberals i de retallades a Andalusia per part dels diferents governs del PSOE-A. Tres anys dels quals, no ho oblidem, el PSOE va governar amb Esquerra Unida, que va anar a remolc d’aquesta política i li va donar cobertura per esquerra. Moreno va encapçalar una campanya personalista, amagant les sigles del seu partit, en la qual es va presentar com el millor gestor per als negocis a Andalusia i fent entendre a una part important de l’electorat del PSOEl que no hi ha hagut grans diferències entre el seu mandat i el del PSOE-A en les qüestions fonamentals.
Aquest fet que és estrictament cert, ja que totes dues formacions han aplicat mesures similars en l’econòmic i quant a retallades dels serveis públics, ha estat el trampolí amb el qual Moreno ha passat dels pitjors resultats del seu partit a Andalusia en 2018 als millors en 2022. El PP ha passat de 26 escons i un 20,75% dels vots a 58 i un 43, 13% de vots, sumant 830.000 vots d’unes eleccions a unes altres. El seu enorme creixement no s’ha basat únicament a absorbir Ciutadans, als quals ha fet desaparèixer del mapa després de tenir-los com a socis menors dins del govern, o de recuperar una part del vot que va anar a Vox en 2018 (la ultradreta ha perdut 400.000 vots respecte a les eleccions generals). Sinó que també s’impulsa en una absorció del vot al PSOE, una hipòtesi que Moreno explicava en una entrevista a la SER i que fonts del seu partit també proposen. En concret parlen d’un traspàs del 10% del vot del PSOE al PP i del 5% d’IU al PP.
Encara que és prudent esperar al baròmetre post electoral del CIS per conèixer amb més profunditat quina ha ocorregut, a ningú se li escapa que necessàriament el PP ha hagut de captar a una part de l’electorat del PSOE per aconseguir la seva majoria absoluta. Només així pot explicar-se que no només hagin quedat com a primera força en vots en general, sinó que hagin guanyat en totes les províncies incloent els bastions tradicionals del PSOE com Sevilla o Huelva.
De fet, com destaquen diversos mitjans, hauria guanyat en llocs molt simbòlics per a l’esquerra andalusa com Dos Hermanas (Sevilla), on el PSOE ha governat municipalment de forma gairebé ininterrompuda des de la Transició o a Alcalá de Guadaíra (Sevilla), que també forma part de l’anomenat cinturó vermell sevillà. En concret només en 4 dels 785 municipis andalusos no ha augmentat el suport al PP mentre que el PSOE perd votants en 707 localitats. El PP hauria guanyat en totes les capitals de província.
Un PSOE sense rumb
La derrota de diumenge posa en risc l’estabilitat interna del PSOE, que ha tractat de desvincular ràpidament els resultats a Andalusia del govern central i, sobretot, de la figura de Pedro Sánchez. Enfront de les anàlisis que relacionen les polítiques estatals amb els resultats electorals de diumenge, el PSOE insisteix en altres factors que expliquen la derrota del seu candidat i el revés del “bloc d’esquerra”. El problema del balanç que presenten és que no poden fer front a que les seves pròpies polítiques han alimentat l’èxit de la dreta, propiciant que Moreno pugui arrabassar-los una a una les banderes històriques del PSOE-A: gestió; estabilitat; la defensa d’Andalusia enfront del govern central… en fi, la “moderació”. Totes elles formaven part de la marca construïda al llarg de 37 anys de govern (recordem una vegada més, tres d’ells amb Esquerra Unida com a soci en l’Executiu) d’un PSOE que ara navega a la deriva.
Els diferents dirigents del PSOE han sortit a explicar que es tracta d’un problema de “temps”, al no haver pogut preparar la campanya i fer conegut al seu candidat; al poder mediàtic i institucional de la dreta (copiant en part les justificacions de Pablo Iglesias per als seus propis fracassos); a la divisió de partits a l’esquerra del PSOE; i a no haver pogut transmetre a la ciutadania els “assoliments” del govern PSOE-UP.
Una suma d’explicacions vel·leïtoses que distreuen del factor fonamental: el PSOE ha estat campió durant quatre dècades aplicar una sèrie de polítiques antiobreres i de retallades que han anat construint l’escenari perquè governi la dreta. Una política que va tenir un dels seus punts àlgids precisament en l’últim període, quan Susana Díaz va voler representar l’espanyolisme més dur demanant la repressió contra el moviment democràtic català, mentre impulsava polítiques neoliberals en el pla econòmic. Un discurs que, per a ser estrictes, no era ni impost ni comprat a la dreta, sinó que responia a la construcció de l’autonomia a Andalusia per part del PSOE al llarg de la seva història, construint una visió espanyolista en teoria moderada però que va sortir a relluir quan es va posar en dubte la unitat de l’Estat.
La resta dels motius que esgrimeix el PSOE per a la seva derrota són el súmmum de la impostura. Perquè no es tracta de no haver pogut comunicar a la ciutadania els “assoliments” del govern de Pedro Sánchez. Al contrari, gran part de la ciutadania, especialment els sectors més pobres de la classe treballadora, ja s’ha adonat per la seva pròpia experiència que aquest govern només ha aplicat polítiques en favor dels grans capitalistes i no de les classes populars. Juan Espadas va voler presentar-se com el candidat defensor dels serveis públics i les llibertats, quan en realitat era el de les retallades i les tanquetas entrant a les barriades obreres a Cadis.
El PSOE es troba en un escenari de crisi interna que, si bé és negat pels seus portaveus principals, que ja han sortit a afirmar que no hi haurà canvis en la direcció andalusa o en el govern central, llança seriosos dubtes sobre el futur de la formació cap a les generals. D’una banda, Sánchez surt a dir que trauran més polítiques avanci per a aprofitar la legislatura, però d’aquí a una mica i en un escenari de crisi econòmica, haurà d’augmentar les retallades. Per un altre, les mateixes fonts socialistes ja afirmen que Susana Díaz, que va obtenir un 34% de suports en el congrés regional malgrat tot, podria tornar a plantejar-se la lluita pel poder.
Desfeta a l’esquerra del PSOE
Els resultats electorals del neo-reformisme auguren noves crisis dins de l’espai. De fet, ja s’estan donant en el propi balanç de l’ocorregut. Amb 5 escons i un 7,68% dels vots, Por Andalucía, la coalició liderada per IU i Podemos, s’ha donat una forta patacada malgrat el suport exprés de Yolanda Díaz al nou experiment d’unitat de l’esquerra.
La seva candidata, Inmaculada Nieto, no va trigar a culpar dels resultats a la participació (a pesar que va pujar 2 punts respecte a 2018), a Teresa Rodríguez per dividir a l’esquerra o a la campanya mediàtica de la dreta. Així, la líder d’Esquerra Unida tracta de fer control de danys i de protegir la figura de Yolanda Díaz per a no cremar el seu capital polític abans de les generals. Un fet difícil perquè ella va ser candidata gràcies a la intervenció de Díaz i perquè la vicepresidenta segona del govern va acudir a diversos mítings centrals de la campanya per a precisament reviure la candidatura i mobilitzar al seu electorat.
Per evitar aquest possible desgast, Por Andalucía ja està assajant el relat que la culpa central residiria en què Adelante Andalucía es presentés pel seu compte i no hagués integrat la candidatura conjunta. Un relat que també està sent impulsat d’una banda dels mitjans de comunicació. En concret, assenyalen que el capital polític de Teresa Rodríguez hauria estat suficient per dividir el vot i fer perdre diversos escons a l’espai polític. És a dir, ataquen a Adelante Andalucía justament en un dels seus punts forts: haver-se mantingut en forma independent del nou engendre neo-reformista, en el marc dels seus múltiples límits.
Gairebé seguint el mateix llibret que el PSOE, destaquen que no han estat capaços de transmetre a la ciutadania els “assoliments” de Yolanda Díaz com a ministra de Treball. Nieto i els seus, igual que Espadas, s’han oblidat convenientment de les tanquetas a Cadis, que ja van governar amb el PSOE de Susana Díaz retallant milers d’interins en Educació i Sanitat entre 2012 i 2015 o que la reforma laboral que han utilitzat com a bandera electoral precaritza les condicions de vida dels treballadors i consolida les reformes anteriors del PP (i el PSOE). Els majors “èxits” reivindicats al llarg de la campanya electoral de “Por Andalucía” són precisament els exemples de les polítiques anti obreres que el govern central PSOE-UP ha executat al llarg de la legislatura i que en res han millorat la vida de la gent. Si a això li sumem el desastrós naixement de la coalició, el nul potencial polític de la seva candidata i el fet que gran part de la seva campanya és presentar-se com a socis menors del PSOE, no és sorprenentment el fracàs de les seves expectatives.
El balanç de l’ocorregut revela per on aniran els futurs conflictes interns de la coalició. D’una banda, Esquerra Unida sembla estar assumint el desgast davant el silenci de Podemos que responsabilitza als seus socis dels resultats, en haver portat ells la direcció de la campanya i els seus recursos, al mateix temps que promouen un discurs de “protegir les marques electorals”. Una idea llançada des de la Base, el podcast de Pablo Iglesias, des d’on es va defensar tant això com el ja gastat discurs que el problema principal de Podemos resideix en el potencial dels mitjans de comunicació afins a la dreta. Una espècie de fetitxe que serveix per explicar qualsevol revés de la formació independentment de la mena de política que hagin dut a terme.
A això pot sumar-se un malestar entre l’evident hegemonia d’IU dins de l’espai andalús enfront d’una majoria absoluta conjuntural de Podemos dins del grup parlamentari (3 de Podemos, 1 d’IU, 1 de Más País). Com s’ha assenyalat recentment, és la primera vegada des de 1982 que el Partit Comunista Andalús no té escó en el parlament, per la qual cosa pot haver-hi una tensió entre l’aparell que manté viva la coalició i la resta dels socis que tracten de sobreviure sobre la base de les seves posicions institucionals.
Adelante Andalucía: resultats, límits i perspectives
Quant als resultats de Adelante Andalucía, que va obtenir només 2 escons amb un 4,58% dels vots, han estat presentats com un èxit per Teresa Rodríguez. La dirigent d’Anticapitalistas i líder de la formació que ara es presenta com a andalusista, ha afirmat que haurien complert els seus dos objectius principals: frenar a la ultradreta i que l’andalusisme torni a tenir representació institucional. No obstant això, la seva existència limitada a Cadis i Sevilla, amb gairebé inexistents votacions en províncies com Jaén o Almeria i molt febles a Granada o Màlaga, posen en dubte fins on ha calat el seu projecte.
Adelante Andalucía ha aconseguit una representativitat parlamentària humil de dos escons (encara que per l’antidemocràtica llei electoral no es correspongui amb el seu cabal de vots que ha estat rellevant, gairebé 170.000). Però ho ha fet “a contra corrent”, presentant-se amb un discurs crític amb el govern del PSOE-UP i amb el que representa l’espai neo-reformista de “Por Andalucía”, amén d’una sèrie d’atacs antidemocràtics de l’estalinisme que va limitar la seva capacitat durant la campanya. Aquest és potser un dels elements més destacats i simptomàtics dels seus resultats que pot estar mostrant que un petit sector de la població està fent una experiència amb l’esquerra reformista en el poder i cerca una alternativa per esquerra.
No obstant, és de justícia assenyalar que, igual que Por Andalucía, no han sabut revertir la crisi de l’espai a l’esquerra del PSOE. Més aviat han confiat massa en la capacitat performativa del seu discurs i del capital polític de la seva candidata -una cosa molt típica de les formacions que se situen en l’àmplia constel·lació dels “populismes”-, per assegurar l’existència institucional de la formació. Dit d’una altra manera, va faltar militància (especialment en la joventut, a la qual no han sabut apel·lar políticament) i sobretot implantació en el si de la classe treballadora. Sens dubte una herència de la lògica política amb la qual han construït el seu projecte, que en molts terrenys s’assembla més a la vídeo política que vam veure en Podemos que a un projecte polític militant fortament arrelat entre les i els treballadors i sectors populars.
Un símptoma dels límits de Adelante Andalucía no només és la ja esmentada distribució del vot per províncies, sinó que fins i tot en les seves places fortes a penes aconsegueixen grans votacions en les barriades obreres, amb excepcions com el Puerto Real. Per a una formació que es reivindica andalusista i representant del fenomen de la crisi territorial, resulta sorprenent els seus mals resultats a l’Andalusia més rural i on s’han donat candidatures de l’Espanya Buidada com Jaén.
A això hem de sumar-li els límits programàtics i estratègics del projecte, que ja abordem en part en un altre article de polèmica, un dels aspectes fonamentals de la qual és el problema del subjecte polític. L’apel·lació al “poble andalús” com a subjecte polític policlasista, privilegiant mitjançant aquesta definició la unitat del andalucismo per sobre la defensa de la centralitat obrera i una perspectiva d’independència de classe, lluny de ser una expressió de la unitat de l’anticapitalisme i el andalucismo, implica la subordinació d’una perspectiva anticapitalista i d’independència de classe a una lògica que adquireix contorns populistes d’esquerra. A això li podem sumar la seva visió de l’Estat com un ens amb el qual “negociar” des de posicions institucionals, per la qual cosa el programa ha d’adaptar-se al marc de la institucionalitat capitalista, alguna cosa que hem vist amb la seva actuació a l’ajuntament de Cadis. Si Avanci Andalusia no s’obre a un gir polític cap a una perspectiva d’independència de classe, traient lliçons fins al final dels errors del cicle polític anterior, pot veure coartades les seves pròpies possibilitats de consolidar un pol rupturista amb el Règim del 78 per a donar lloc a una nova frustració política.
Queda per veure quin paper juguessin les parlamentàries d’Endavant Andalusia en el pròxim període on previsiblement la majoria absoluta del PP propiciarà un clima de lluites socials en tot el territori andalús: si aquestes posicions són aprofitades per a impulsar les lluites obreres i dels moviments socials, cridant a confiar en les seves pròpies forces i no en els canvis per dalt, o si quedaran ancorades en el proselitisme de l’opció andalusista i la gestió pacífica de la institucionalitat burgesa a Andalusia.
