El fenomen de la inflació és complex i pot tenir origen en diferents desequilibris en el cicle del capital. En l’economia espanyola és relativament poc habitual la diferència del que ocorre en economies més dependents, però en aquests mesos hem vist el major augment en els últims 29 anys. En aquests moments l’índex d’inflació és del 5,5%. Entre setembre i octubre l’índex General de Preus de Consum (IPC) va tenir un creixement intermensual només del 2%, un veritable cop en el poder adquisitiu dels salaris i pensions.

Segons dades publicades aquesta setmana pel Banc d’Espanya en el que va d’any, les pujades pactades en conveni són de l’1,55% És a dir, 3,95% per sota de l’increment de l’IPC. És important tenir en compte que hi ha gran quantitat de convenis encara no pactats, és a dir en molts sectors ni tan sols existeix aquesta pujada.

Un altre de les dades que ha llançat aquesta setmana el Banc d’Espanya és que actualment només un 17% dels convenis tenen clàusules d’actualització dels salaris a l’IPC, enfront del 80% de fa una dècada. Aquest problema va quedar molt palès amb la Vaga General del sector del metall en la Badia de Cadis que va posar sobre la taula sobre la taula una sèrie de debats importants, entre ells el de la pèrdua de poder adquisitiu dels salaries a causa de la pujada deslligada de preus.

Per què pugen els preus?

La pujada generalitzada dels preus de l’IPC que estem veient aquests mesos és un fenomen internacional. L’encariment de les matèries primeres, la pujada de la factura de la llum, dels carburants, etc.

En part es tracta d’una de les conseqüències de la recuperació econòmica després de la caiguda abrupta que va sofrir l’economia en 2020 a causa de la pandèmia juntament amb un augment del preu de les matèries primeres i la por al possible desproveïment en un futur pròxim fruit de la ruptura en la cadena de subministraments.

A aquest panorama sembla sumar-se la incertesa per l’aparició de noves variants del coronavirus com el cep Omicron que amenacen amb colpejar de nou els ritme de producció.

Qui paga la pujada?

El governador del Banc d’Espanya Pablo Hernández de Cos, va explicar aquesta setmana que en el cas espanyol, del 5,5% d’inflació, al voltant d’un 4% correspon a costos de l’energia que es paguen fora d’Espanya. En la seva opinió aquest 4% hauria de repartir-se entre empresaris i treballadors. Però qui està pagant l’augment dels preus realment?

En un context d’inflació com el que vivim comença la carrera dels diferents grups o sectors econòmics per preservar els seus marges de rendibilitat. En aquesta carrera els grups econòmics que compten amb major concentració en la producció i comercialització de les mercaderies són els que estan marcant els preus.

Encara que la inflació es presenta com alguna cosa que afecta a tots per igual, a empresaris i consumidors, i entre aquests a treballadors, la realitat és que en aquesta competència els empresaris són els qui acaben imposant la pujada de preus generalitzada que recau sobre la classe treballadora que veu minvats els seus salaris i pensions mentre les empreses mantenen els seus marges de guany.

Quan la inflació ja supera el 5,5% en un context en el qual més del 80% dels salaris no cobreix el cost real de la vida és vital per als treballadors barallar perquè els convenis sectorials incorporin clàusules de revisió salarial, que es vagin renovant i augmentant el salari mes a mes segons es vagin produint variacions en els nivells del cost de vida. Això és, una escala mòbil d’indexació automàtica dels salaris segons el nivell general dels preus i el cost de vida real.

Per a això és necessari seguir l’exemple de treballadors com els de Cadis i altres lluites que exigeixen millorar el seu convenis i per a això enfronten a patronals, Govern i burocràcies sindicals de CCOO i UGT que porten anys negociant convenis en detriment de les condicions laborals de milions de treballadors.