×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

La inflació segueix en alça i els preus dels aliments “pels núvols”

El Govern de coalició remenava un escenari favorable de descens continuat de la inflació durant el 2023, després d'una ratxa consecutiva de baixades de preus durant els últims cinc mesos que la van reduir pràcticament a la meitat (5,7%) al desembre, des de les cotes més altes de l'any (10,8% al juliol). No obstant això, la dada avançada de l'INE publicada el dilluns canvia la tendència amb un repunt lleuger i, sobretot, amb la inflació subjacent i els preus dels aliments frescos que segueixen sense control.

Juan Carlos Arias

dijous 2 de febrer de 2023
Facebook Twitter

Les dades publicades el dilluns per l’INE sobre el resultat avançat de la inflació durant el mes de gener, subjecte encara a possibles correccions menors i majors detalls desagregats, apunten al fet que la inflació lluny d’estar refrenada es mostra més aviat perillosament amenaçadora.

Efectivament segons l’INE la inflació durant el mes de gener hauria pujat una dècima (5,8%) respecte a la finalització del 2022 (5,7%). I encara que una dècima no significa un gran increment en els preus, no obstant això, es dona en un context continuat durant els últims cinc mesos de descensos que abonaven en certa manera les polítiques de contenció de preus del Govern i que ara es veuen truncades.

A més, continua havent-hi dos problemes rellevants que testifiquen que els preus continuen desbocats i que les polítiques del Govern no són una solució a la caiguda del nivell de vida i les condicions materials d’existència de les grans masses. Un d’ells és l’elevat nivell de la inflació subjacent, aquella que no es veu afectada pels preus més volàtils de l’energia i els aliments frescos, i que, per tant, afecta a la situació dels preus generals que marquen les possibilitats de compra segons la butxaca de cadascun, un autèntic sistema referencial de compra.

Doncs bé, la inflació subjacent no ha estat controlada en cap moment per les polítiques de contenció de preus desenvolupades pel Govern, alguna cosa que ha fet molt de mal i que Sánchez no ha pogut atribuir a situacions específiques descontrolades i alienes (com pot ocórrer amb l’energia o els aliments frescos per la guerra). Aquesta inflació subjacent ha passat del 7% del tancament de l’any al desembre al 7,5% al gener d’enguany. Una pujada de mig punt en tan sols un mes, sent la més elevada des del 1986. Encara que això sí, el Govern continua insistint que la inflació subjacent tocarà sostre “en el primer trimestre” d’enguany. Una previsió molt arriscada si la guerra d’Ucraïna, com es preveu, continua i la volatilitat d’una economia que com s’espera s’anirà estancant durant el 2023 amb un creixement raquític de l’1,1% (FMI), s’imposa.

En efecte, es preveu que el creixement sigui d’encefalograma pla i amb un elevat risc que aquesta situació es cronifiqui com a perspectiva a mig termini, si no és que es produeix algun període de recessió (dos trimestres de creixement negatiu) durant el 2023. Mentrestant, com a contracara, s’estima que les grans empreses de l’IBEX 35 continuaran incrementant els seus beneficis rècord, aprofitant-se de la ingent quantia de les ajudes públiques que reben per fer caixa, i gràcies a augmentar intensament l’explotació i la precarietat sobre les i els treballadors, tret que la lluita de classes posi fre a aquesta a tendència al 2023.

L’altre greu problema que caracteritza la inflació que estem sofrint i que amenaça al Govern “progressista” en plena campanya electoral és l’ascens meteòric dels preus dels aliments. L’especulació de les grans cadenes, que han elevat els preus molt per sobre de la inflació subjacent i de la inflació mitjana (8,4%) fins aconseguir una mitjana del 15,7% a finals del 2022, és el business as usual de les distribuïdores de l’alimentació. Una especulació que no sols afecta la butxaca de les classes populars, sinó que també deixa als productors a la vora de la ruïna pel baix cost al qual compren els productes, mentre ells s’han folrat augmentat els seus marges com si no hi hagués un demà.

Els preus dels aliments han pujat tant que han aconseguit la taxa més alta des del començament de la sèrie històrica de preus al 1994. Destacant especialment el preu desorbitat, segons les dades desagregades de desembre del 2022, d’alguns preus de productes tan essencials per la cistella de la compra com el sucre (+50,6%), els olis i greixos alimentaris (+38,1%), la llet (+22,7%) o les patates (22,6%). Caldrà veure després de dues setmanes, quan l’INE desagregui minuciosament les pujades de l’IPC per tipus de productes, com quedarà reflectida l’evolució dels preus dels aliments frescos al gener d’enguany, que mostrarà més clarament si la rebaixa de l’IVA aprovada marcarà favorablement l’evolució dels preus, quelcom que no deixa de ser un mer pegat i que no sembla que pugui posar límit a l’ànsia desmesurada dels interessos empresarials per multiplicar els seus beneficis aprofitant la conjuntura.

Per a atallar aquestes pujades i després de mantenir-se inoperatiu durant tot l’any, el Govern “progressista” va adoptar una baixada de l’IVA que va entrar en vigor des del passat 1 de gener per als aliments bàsics. Eliminant l’IVA superreduit del 4% pels aliments bàsics (pa, llet, formatge, ous), i rebaixant del 10% al 5% de la pasta i els olis. Però això sí, amb tan sols una previsió de sis mesos, en principi, d’aplicació d’aquestes baixades i amb denúncies per part d’associacions de consumidors per la seva inaplicació real en moltes grans superfícies comercials, que van aprofitar per pujar encara més els seus preus.

En qualsevol cas, no sembla que aquesta mesura hagi tingut molt d’èxit, ni sobre la sensació de les classes populars que no noten cap baixada rellevant, ni per part de la dada de la pròpia inflació a l’atzar de la pujada d’una dècima de la inflació general al gener d’enguany. I encara que es podria explicar en part per la finalització de l’ajuda generalitzada sobre els carburants, 20 cèntims per litre de combustible, en tot cas, la butxaca dels més desfavorits no pot dir-se que hagi vist les seves penúries realment alleujades amb les mesures adoptades pel Govern “més progressista de la història”.

Pujada ridícula del SMI

El Govern ha comunicat avui mateix a través del president Sánchez a la seva compareixença al Senat, que el Salari Mínim Interprofessional (SMI) pujarà als 1.080 euros mensuals bruts, distribuïts en 14 pagues anuals, després d’aconseguir un acord amb les cúpules sindicals de CCOO i UGT, sense el vistiplau de la patronal CEOE. La CEOE fixava el màxim en una pujada de 1.040 euros, mentre els sindicats plantejaven 1.100 euros, en la negociació amb el Ministeri de Treball de Yolanda Díaz.

Aquesta mesura de misèria, al costat d’una pujada salarial per a les i els treballadors de conjunt que no ha sobrepassat el 2,8% en 2022, i enfront d’una pujada de preus mitjana també del 8,4% en aquest mateix any, amb una inflació subjacent del 7,5%, i amb els aliments disparats per sobre del 15%, reflecteix de manera cristal·lina les posicions polítiques d’un Govern que encara que diu que es preocupa de “la gent”, en realitat en l’essencial no ha millorat les condicions de vida de la majoria social. I també de les burocràcies sindicals, que han permès aquesta situació i la continuen permetent.

La pujada del SMI recentment aprovada resulta absolutament insultant tenint en compte que implica, enfront dels 1.000 euros aprovats al febrer del 2022, una pujada del 8%, és a dir que ni tan sols aconsegueix la inflació mitjana del 8,4% soferta durant el 2022, i amb un pic del 10,8% aconseguit al juliol. Destacant a més una pujada d’aliments bàsics que s’ha elevat fins al 15,7%, quelcom que afecta en major mesura al conjunt de les classes humils atès que destinen més part de la seva renda a la compra d’aliments. De fet, molts han hagut de prescindir de consumir carns i peixos, que a més increïblement no s’han vist rebaixats per les reduccions de l’IVA amb les mesures del Govern.

Però és que, si agafem de conjunt les pujades del SMI enfront de les pujades dels preus dels dos últims anys, comprovem que han sofert una important reducció en el seu poder de compra. Sumant la inflació del desembre del 2021 (6,7%) i 2022 (5,8%) obtenim un índex total inflacionari de 12,5 punts. Enfront d’això les pujades del SMI del 2021 (1,57%) i 2022 (3,63%) aconsegueixen un total de pujada del SMI d’un 5,2% entre el 2021 i el 2022. En conseqüència, una pèrdua de poder adquisitiu de 7,3 punts sol sentre el 2021 i el 2022. Ara amb la pujada del 8% al 2023 és previsible que es continuï perdent poder adquisitiu enguany, de moment la inflació al gener ha estat del 5,8% en tot cas, i ja es venia d’una pèrdua considerable que no s’ha recuperat encara.

Quelcom que també afecta al conjunt de la majoria social ja que els salaris han pujat de mitjana només un 2,8% durant l’any 2022, fins i tot l’àmplia majoria dels convenis no tenen clàusula de revisió salarial i no han crescut gens, o molt menys del 2,8%. I hi ha milions de les i els treballadors més precaritzats que guanyen menys del SMI per patir contractes forçosos a temps parcial.

El Govern del PSOE i Unidas Podemos només planteja pegats per a no confrontar amb els interessos de les grans empreses i fortunes, sense adoptar mesures socials de generalització de pujades salarials de conjunt que recuperin el fort poder adquisitiu perdut, amb un SMI que hauria d’aconseguir un mínim de 1.500 euros nets mensuals. Encara és menys capaç d’imposar la fixació de preus per llei perquè no es deteriorin els nivells de vida de les classes populars, sinó que els sacrificis siguin suportats sobre el benefici de les grans empreses de l’IBEX 35 i les grans fortunes.

Aquestes mesures elementals en defensa de les condicions de vida de la classe treballadora només es podran aconseguir amb l’increment de la lluita de classes i un programa de lluita que busqui coordinar tots els sectors que avui barallen separats, com la sanitat o les treballadores d’Inditex.

Cal imposar-los a les burocràcies conservadores de CCOO i UGT un pla de lluita a tot l’Estat, impulsant assemblees democràtiques des de baix en cada lloc de treball que unifiquin a tots els sectors, independentment de la seva afiliació sindical o que no estiguin afiliats a cap sindicat, com és la majoria de les i els treballadors. La “esquerra sindical” està cridada a jugar un paper d’avantguarda en aquesta tasca, a risc de quedar en una posició testimonial davant la greu crisi en embrió. En definitiva, una lluita sense quarter i sense confiar en el Govern de Sánchez, per a donar la batalla i que la crisi inflacionària no la paguin les i els treballadors.


Facebook Twitter

Juan Carlos Arias

Madrid | @as_juancarlos

El periodista Jesús Rodríguez seguirà fent periodisme "molest" per al Règim des de l'exili

El periodista Jesús Rodríguez seguirà fent periodisme "molest" per al Règim des de l’exili

Catalunya tindrà abans un govern d'extrema dreta que la independència

Catalunya tindrà abans un govern d’extrema dreta que la independència

Per un Sant Jordi popular. No un recinte firal neoliberal

Per un Sant Jordi popular. No un recinte firal neoliberal

El Suprem confirma la condemna de tres anys i mig de presó a Adrià Sas

El Suprem confirma la condemna de tres anys i mig de presó a Adrià Sas

Primers candidats de Vox a les europees: "Des del feminisme combatiu, transinclusiu, antiimperialista i anticapitalista no us donarem treva"

Primers candidats de Vox a les europees: "Des del feminisme combatiu, transinclusiu, antiimperialista i anticapitalista no us donarem treva"

Les llistes d'espera a Sanitat baten rècords: per una xarxa pública de salut sota control de treballadors i usuaris

Les llistes d’espera a Sanitat baten rècords: per una xarxa pública de salut sota control de treballadors i usuaris

La mobilització migratòria imposa al Congrés el debat per regularitzar 500.000 persones

La mobilització migratòria imposa al Congrés el debat per regularitzar 500.000 persones

La hipocresia de Podemos: en el govern van votar els pressupostos militaristes, però ara es preocupen pels enviaments d'armes a Ucraïna

La hipocresia de Podemos: en el govern van votar els pressupostos militaristes, però ara es preocupen pels enviaments d’armes a Ucraïna