×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube
banner

La joventut internacional s’aixeca per Palestina en un nou aniversari de la Nakba

Aquest 15 de maig es compleixen 76 anys de la Nakba (catàstrofe en àrab), que va constituir un procés -de desaparició de llogarets, expulsió de més d'un milió de persones i assassinats- que el poble palestí commemora un dia després de la creació de l'Estat d'Israel. No és un aniversari més, enguany el món assisteix a un genocidi perpetrat en viu i en directe contra la Franja de Gaza, però també a un enorme moviment de joves que sobretot a Europa i els Estats Units s'aixeca denunciant i exigint que els governs i les universitats dels seus propis països trenquin amb el finançament a la maquinària de guerra d'Israel. Aquest dimecres una jornada de lluita internacional d'aquesta joventut es farà escoltar per Palestina.

Mirta Pacheco

dimarts 14 de maig
Facebook Twitter

En moments d’escriure aquesta nota, joves de les principals universitats dels Estats Units i a Europa de França, Alemanya, Espanya, el Regne Unit, Finlàndia, Dinamarca, Itàlia, Països Baixos han ocupat els campus de les seves universitats (en molts casos secundats per treballadors i professors), mobilitzant-se contra el genocidi a Gaza i exigint que aquestes universitats tallin llaços amb empreses que comercien amb Israel, en molts casos es tracta de capitals amb inversions en el negoci de les armes. Alhora, com als Estats Units sobretot, li exigeixen als governs que deixin de ser còmplices d’aquest genocidi secundant política i financerament a l’Estat d’Israel.

Aquests joves són reprimits brutalment i pateixen detencions per les policies dels seus països perquè desallotgin els campus, encara així es reorganitzen i tornen a manifestar-se.

Aquestes manifestacions en països imperialistes com els Estats Units, són tan profundes que aquests campaments del moviment estudiantil han passat a ser el centre de la política nacional dels EUA, que en un any electoral ve provocant una crisi en el govern de Joe Biden pel seu suport incondicional a Israel -que l’obliga fins i tot a tractar de posar-li algun límit a la política criminal de Netanyahu-. Però va més enllà, perquè ataca un punt nodal del règim bipartidista yanky: la seva aliança estratègica amb l’Estat d’Israel, per això molts analistes el comparen amb el moviment anti guerra de Vietnam.

Aquest gran moviment per Palestina, que recorre els principals centres neuràlgics del món, és atacat pels defensors del sionisme que realitza campanyes plagades de fakes, anomenant-los antisemites, ocultant deliberadament que milers de jueus són part del mateix moviment. Si alguna cosa caracteritza a aquesta joventut mobilitzada a tots els països, és el seu antiracisme.

En aquest 76 aniversari recordem què va ser el procés catastròfic per al poble palestí conegut com Nakba, contra el cinisme i la falsedat històrica que encapçalen la “festa de la independència d’Israel”.


Els orígens

La creació de l’Estat d’Israel es va constituir de manera artificial perquè era una minoria jueva la que habitava aquestes terres, fins i tot des de l’ocupació britànica, que va dominar el territori des d’abans de l’inici de la Primera Guerra Mundial, i que al llarg d’aquells anys va anar “implantant” població d’origen jueu.

Anglaterra com a potència ocupant, va ser “avalada” per la Lliga de les Nacions (institució imperialista antecessora de les Nacions Unides –ONU-), que li va conferir un estatus de “protectorat” a aquest colonialisme atorgant-li la seva administració “legal” en 1922. Es tractava per aquell llavors, a la sortida de la I Guerra, del repartiment de les colònies i de les “esferes d’influència” dels mercats i del repartiment del botí, Anglaterra es va quedar amb el territori que ja dominava des de 1915, Palestina.


Però ser en 1917, per neutralitzar els moviments nacionalistes àrabs que havien sorgit contra l’opressió de l’Imperi Otomà, que Anglaterra impulsa la declaració de Lord Balfour (Secretari de Relacions Exteriors britànic) mitjançant la qual es declara favorable la “creació d’una llar nacional jueva” en el “mandat britànic palestí”. Aquesta declaració anava dirigida a Lionel Rothschild, membre sionista de la puixant burgesia financera britànica, perquè la donés a conèixer a la Federació Sionista.

Això va tenir com a conseqüència immediata l’entrada a Palestina de milers de colons jueus. Els sionistes compraven terres als pagesos palestins per escasses monedes i si aquests oposaven resistència, no dubtaven a recórrer a la violència.


Els líders àrabs cedeixen Palestina

Però aquesta política de començar a ocupar terres que no els pertanyia originàriament, constituïa el gran acord entre el sionisme i les potències imperialistes, concretament en aquest cas Anglaterra, però va comptar amb la complicitat de membres de famílies “reials” àrabs, com és el cas de Faisal Husain, membre de la família dels haiximites.

Husain, va ser un líder nacionalista de la rebel·lió àrab (1916/1920) contra l’Imperi Otomà i el projecte del qual era un Estat àrab, fundat sobre les bases d’una monarquia constitucional en els territoris denominats en aquells dies Síria, que comprenien els actuals Síria, Líban, Jordània, l’Estat d’Israel i els territoris ocupats.

Com aquest projecte xocava amb les aspiracions de les potències imperialistes del repartiment dels mercats, Faisal es veu enfrontat amb França, que per aquesta divisió imperialista posseïa Síria del Nord (Líban i Síria), és expulsat de Síria pels francesos que van desfermar en aquesta zona un bany de sang, això ho fa bolcar-se cap a acords amb Anglaterra i amb el sionisme, ja que era la cara visible de la monarquia àrab que també reclamava per a si les terres de Palestina.

En 1919 Faisal signa un acord amb el sionisme representat pel seu líder Jaim Weizmann (qui després fos el primer president de l’Estat d’Israel), on els reconeix el seu dret a la immigració massiva a terres palestines, simplement a canvi d’igualtat religiosa i control musulmà sobre els sants llocs de l’islam i que promoguin la constitució d’un Estat àrab que excloïa a Palestina.

Als pocs mesos de signat l’acord, el sionisme aprofita la Conferència de París (la reunió on els aliats van discutir les condicions a imposar als països derrotats de la I Guerra mundial), per reclamar una Palestina enterament jueva.


La situació dels jueus a Europa que dona origen al sionisme

Aquesta política de territori va continuar, ja en la primera meitat de la dècada del 30, Anglaterra emet un decret que ordena cedir terres a tot aquell que posseeixi una torre i una estacada, va ser així que en pocs mesos els sionistes munten torres i estacades i això els converteix en “propietaris” de vastes extensions d’hectàrees.

Alhora els anomenats sionistes de “esquerra” s’estableixen en colònies “socialistes” (els anomenats kibutzim), que en els fets funcionaven com a campaments militars que interferien les comunicacions entre els llogarets palestins.

És a dir: les potències imperialistes, en aquesta època amb Angaterra al capdavant i el sionisme van usar a un poble perseguit com el jueu, que ja a fins del segle XIX es veia obligat a fugir dels pogroms que els assassinaven per milers sobretot a Europa Central i Oriental, on el desenvolupament burgès va ser més endarrerit, a diferència de l’Europa occidental les revolucions burgeses de la qual a Anglaterra, França i els Països Baixos havien permès una certa integració i l’assimilació progressiva dels jueus.

Aquest endarreriment de la burgesia d’Europa Oriental com a força social, empenyia als jueus a la proletarització, la misèria i els confinava a viure a guetos. Els havien convertit pràcticament en l’últim graó de les seves societats i això li servia a aquesta burgesia per erigir-los en bocs expiatoris dels patiments de les masses.

Els pogroms van tenir com a marca de naixement aquesta política pèrfida i assassina de les burgesies. I el sionisme que per aquesta època també començava a desenvolupar-se (1897) com a moviment polític d’un petit sector de la burgesia jueva, per portar endavant el seu projecte d’un Estat jueu, va tenir la descaradura de reunir-se i fer acords per exemple amb l’autocràcia tsarista, que portava endavant aquests pogroms i campanyes antisemites.

El tsarisme volia que els líders sionistes convencessin a molts jueus d’abandonar la seva militància en partits obrers. Recordem que van ser aquestes condicions terribles de vida sota les quals es trobaven milers i milers de jueus, que van donar origen a la militància revolucionària, destacant-se dirigents marxistes com Lleó Trotsky, Rosa Luxemburg, Riazanov, Lev Kamenev i un llarg etcètera.

Després, amb el passar de les dècades va sobrevenir el nazisme i l’extermini de 6 milions de jueus en camps de concentració ja en la II Guerra mundial. I això va ser usat per les potències vencedores com Anglaterra i sobretot els Estats Units, que va sortir de la Guerra com a potència hegemònica, per establir les bases d’una política reaccionària encarnada en la creació de l’Estat d’Israel. I estem parlant de les mateixes potències que van tancar les seves fronteres als milers i milers de jueus que fugien del nazisme.


1948: any de la NAKBA

El sionisme i l’imperialisme anglès van haver finalment de derrotar a sang i foc la rebel·lió àrab palestina que es va donar entre 1936 i 1939, per a finalment poder nou anys després proclamar el seu Estat racista. Un Estat que sempre va ser absolutament funcional als interessos de l’imperialisme, amb la finalitat de sotmetre als pobles àrabs oprimits de l’Orient Mitjà i que encara avui amb els canvis geopolítics dels últims anys, continua complint la mateixa fi estratègica.

Un any abans, en 1947, en les Nacions Unides s’estableix la partició de Palestina i els cedeixen als sionistes el 52% del seu territori. Les milícies sionistes intervenen portant endavant una massacre. Aquesta vegada van esborrar del mapa 500 llogarets i van obligar a l’exili a més d’un milió de persones. Exili que al llarg dels anys ascendiria a més de 7 milions de refugiats que no tenen el mínim dret a retornar a les seves terres.

Sabut és que les dones palestines porten amb si una clau que es passen de generació en generació i que representa la clau de les portes de les seves cases d’on van ser expulsades amb les seves famílies en 1948.

Aquesta és la base de la fundació de l’Estat jueu, que va comptar amb l’aprovació de Stalin en acord amb l’imperialisme nord-americà (els EUA tots els anys vota en el seu pressupost nacional, el percentatge que serà destinat a Israel).

Aquest Estat d’Israel que fins no fa molts anys tenia en les seves lleis un article que habilitava perquè es pogués torturar a presoners, amb la finalitat de “bregar per la seguretat nacional”.


La gran majoria dels habitants ancestrals de la terra on avui s’assenta aquest Estat, va ser comminat a viure en presons a cel obert com és Gaza, que des de fa set mesos sofreix l’eliminació de desenes de milers de palestines i palestins, inclosos nenes i nens (un informe del comissionat general de l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina a Orient Pròxim -UNRWA per les seves sigles en anglès. NdE.- al febrer va informar que el nombre d’infanteses mortes a Gaza des del 7 d’octubre, 12.300, superava la quantitat de nenes i nens morts en totes les guerres en el món, en els últims 4 anys). Els palestins viuen a més a Cisjordània, territori ocupat, on Israel va establir una política molt similar als bantustanes de la Sud-àfrica de l’apartheid.

Els dos territoris abasten poc més de 6.120 km², on viuen aproximadament 5 milions de palestins (als quals cal sumar 1,6 milió d’àrabs israelians -ciutadans de segona, sense tots els drets amb els quals compten els ciutadans israelians). Però aquests són territoris separats entre si i en el mitjà un dels exèrcits més poderosos de la regió, l’exèrcit israelià (Tzáhal), a més de les colònies israelianes a Cisjordània, on ara mateix molts colons ataquen constantment habitatges i cultius palestins.

Aquesta distribució i separació geogràfica és el que fa també que sigui una utopia reaccionària la política de constituir un Estat palestí, al costat de l’Estat d’Israel. Quina classe d’Estat es pot construir sense connexió entre els seus territoris i sense control dels recursos naturals?


Com aconseguir un veritable Estat que albergui a àrabs i jueus

Més enllà de les consideracions sobre l’Església catòlica, que dit sigui de pas no va aixecar la veu per defensar als jueus perseguits pels pogroms, ni tampoc quan van ser víctimes del nazisme, fa anys que ve discutint amb l’Estat hebreu per les seves congregacions catòliques, que molta vegades són víctimes d’atacs de colons extremistes. Això es va acréixer a partir del govern d’ultra dreta de Benjamín Netanyahu i els seus aliats ultres nacionalistes, la qual cosa parla d’un Estat teocràtic que margina als que no professen la religió jueva.

Un Estat que fins i tot cada vegada “acorrala” més als seus ciutadans laics, perquè cada setmana, per exemple, s’emeten resolucions des de ministeris com el d’Educació ordenant que els jardins d’infants i les primàries abandonin l’ensenyament de l’àrab i només es parli hebreu o que les obres de teatre tinguin l’obligació d’exposar-se en territoris ocupats, això malgrat la negativa de molts artistes israelians que no acorden amb l’ocupació.

Per això la veritable pau i un veritable Estat on puguin conviure àrabs, jueus i totes les ètnies que habiten aquesta regió, en plena igualtat, no serà possible mentre existeixi una entitat sionista que oprimeix, discrimina, assassina, roba territoris i ara porta endavant un genocidi, que és una potència armamentística –i nuclear- al mig Orient.

Un Estat que alberg al poble treballador, més enllà que professin la religió musulmana, jueva, cristiana o cap, podrà concretar-se mitjançant una Palestina obrera i socialista que abasti tot el seu territori històric, defensant la necessitat d’una Federació de Repúbliques obreres de l’Orient Mitjà. Tasca que haurà de ser empresa per la classe treballadora, el poble pobre i els pagesos de tota la regió.


Facebook Twitter
El racisme de l'extrema dreta no es combat amb el mal menor

El racisme de l’extrema dreta no es combat amb el mal menor

Eleccions Catalunya: A qui beneficia l'ampliació del Prat? PSC, ERC i Junts ho tenen clar

Eleccions Catalunya: A qui beneficia l’ampliació del Prat? PSC, ERC i Junts ho tenen clar

Eleccions Catalunya: Què proposen PSC, ERC i Junts sobre l'educació pública?

Eleccions Catalunya: Què proposen PSC, ERC i Junts sobre l’educació pública?

L'extrema dreta catalana o com el processisme ha possibilitat l'engendre d'Aliança Catalana

L’extrema dreta catalana o com el processisme ha possibilitat l’engendre d’Aliança Catalana

Sis claus per seguir la jornada electoral a Catalunya

Sis claus per seguir la jornada electoral a Catalunya

Pablo Castilla: "No hi ha 'regeneració democràtica' possible del monàrquic Règim del 78"

Pablo Castilla: "No hi ha ’regeneració democràtica’ possible del monàrquic Règim del 78"

Sánchez no dimiteix i crida a la “regeneració democràtica”: una maniobra perquè res canviï

Sánchez no dimiteix i crida a la “regeneració democràtica”: una maniobra perquè res canviï

Fora els bucs de guerra de l'OTAN del port de Maó

Fora els bucs de guerra de l’OTAN del port de Maó