Pastora Filigrana (Sevilla, 1981) és una activista antiracista, advocada, membre del Sindicat Andalús de Treballadors i Treballadores (SAT), feminista i mestissa gitana. Va néixer all barri de Triana, a Sevilla, en una família obrera de tradició ferrera. Molt jove, es va convertir en l’advocada dels gitanos, com li deien en el barri, es va especialitzar en lleis d’estrangeria i va començar a exercir com a advocada laboralista, formant una cooperativa d’advocades. Va acabar de teclejar les últimes paraules del seu llibre El poble gitano contra el sistema-món (Akal, 2020) poc abans de l’esclat de la pandèmia. Quan va redactar l’epíleg i el llibre va ingressar en impremta, l’ONG Oxfmam ja advertia que 600 milions de persones cauran per sota del llindar de pobresa al món, obrint pas a una crisi sense precedents. Articular lluites per l’emancipació és un dels desafiaments plantejats, quelcom que també recorre les pàgines d’aquest llibre. Un assaig que no sols aporta a conèixer la història de persecució del poble gitano, sinó també les seves múltiples formes de resistència, entre veus flamenques, treball cooperatiu i cerques de llibertat.

Com diu un tango gitano, un dels cants recuperats per Filigrana en el seu llibre:

Tengo mu poco dinero
pero no me quita el sueño.
Con dos duros me mantengo,
de mi libertad soy dueño.

Un calorós dia de juliol conversem –des de Madrid i Sevilla– sobre el seu llibre, les lleis antigitanes, les migracions, el racisme i les lluites contra el capitalisme patriarcal.

Una tesi molt forta en el teu llibre és la idea que l’antigitanisme ha estat part dels mecanismes per a la regulació del treball, des de fa 500 anys. Explica’ns una mica aquesta idea.

El que he intentat és contextualitzar la situació actual del poble gitano des d’una visió històrica, als documents que tenim –que són els dels repressors, perquè el poble gitano no va escriure la seva història-. D’on vénen aquests tolls, d’aquelles pluges. Analitzant la legislació antigitana en els últims 500 anys, he intentat plantejar que ha estat destinada a regular una mà d’obra, controlar a un grup determinat que se li estava escapant a l’ordre socioeconòmic la seva regularització. Grups amplis de persones que estaven aconseguint viure al marge, primer d’un règim feudal que imposava treballar a les terres d’un senyor, i després quan comença l’incipient capitalisme, de treballar per a l’amo dels mitjans de producció.

Els gitanos han intentat escapar d’aquest xantatge del salari històricament, i tota la legislació antigitana ha anat perseguint aquesta qüestió. En el llibre cito diverses lleis, hi ha moltíssimes més, i totes tenen com a espina dorsal que abandonin els seus oficis i treballin en un ofici conegut, que s’assenteixen en una terra, que no siguin nòmades, i que no es dediquin a activitats que no siguin rendibles al “bé comú”. El bé comú entès com la producció de mercaderies i matèries primeres pels amos dels mitjans de producció.

Per fer aquest control de la mà d’obra, amb tècniques molt cruentes, perquè és una persecució a sang i foc, es necessita articular un discurs que convenci que aquestes formes de vida i la cultura d’aquests grups que s’estan quedant al marge del xantatge del salari són perniciosos, no són els adequats i atempten contra el bé comú.

Per això és necessari construir tot aquest relat de parasitisme, de perillositat, de vagància, per guanyar el suport de l’opinió pública. No es pot emportar un extermini durant 500 anys de la població si no tens un ampli suport social.

Hi ha un racisme antigitano amb característiques específiques?

El racisme és idèntic, no podem parlar d’un racisme contra els gitanos i un altre contra els migrants. El mecanisme opera igual, però el discurs que el sosté, per a guanyar l’hegemonia discursiva, és diferent.

En el cas dels gitanos, com la qüestió de la extranjerització no s’ha pogut utilitzar, i tampoc s’ha pogut utilitzar la religió, perquè van adoptar el catolicisme en un moment donat, han hagut d’articular-se altres discursos potser més encaminats cap al que es considerava una idiosincràsia pròpia, gairebé biologicista, del poble gitano. No estic intentant fer una jerarquització de racismes, això seria equivocat.

Clar, però es construeixen diferents discursos…

Això, per exemple, amb la població morisca o sefardita, que coincideix en el temps amb l’inici de la persecució al poble gitano, el tema de la religiositat era una cosa principal. El racisme contra la població migrant ha existit històricament i ara és molt major, perquè a més es necessita mà d’obra barata; en aquest cas és el discurs de “que se’n vagin”. Però contra el gitano no es pot utilitzar aquest discurs, perquè no són estrangers, i el discurs ha hagut d’anar adaptant-se, per això han hagut d’associar-lo amb trets culturals i elements gairebé biologicistes per poder sostenir-ho: que són bruts, són vagues, són masclistes, que no tenen salvació.

En el llibre expliques que tot el sistema de lleis antigitanes està basat en mecanismes de criminalització, i és molt interessant perquè el compares amb les actuals lleis d’estrangeria. També assenyales que el que està darrere és un càstig “per ser”.

Si, aquesta és una de les parts del llibre que més m’agradaria continuar aprofundint.

Les lleis antigitanes han estat lleis d’estrangeria, o almenys s’han basat en el mateix: intent de regularització d’una mà d’obra que es considera una altra, que es considera diferent. Igual que la Llei d’estrangeria està encaminada a regularitzar la mà d’obra segons les necessitats del mercat, la legislació antigitana el que ha intentat és regularitzar unes comunitats que estan gosant escapar-se al xantatge de la renda, i que havien de regularitzar. Les lleis antigitanes no parlen de necessitats del mercat, però l’objectiu és el mateix, posar a gent a treballar pel que l’ordre econòmic necessita. I la Llei d’estrangeria és això, s’aconsegueixen els permisos de residència i treball segons existeixin necessitats del mercat de cobrir unes certes ocupacions que no es cobreixen amb mà d’obra autòctona.

I a la seva vegada promoure aquesta diferenciació a la mà d’obra, entre els nadius i els estrangers, els que tenen més salari, o menys salari, etc.

Després necessiten aquesta jerarquització de les cultures, sobretot al discurs del desenvolupament i del subdesenvolupament. És que per abaratir el salari de determinades persones necessites dir que aquestes persones valen menys. Tota la retòrica del supremacisme blanc realment és això, una estratègia per abaratir el salari de dos terços de la població mundial, o més que el salari, abaratir la vida mateixa de dos terços de la població mundial. Han d’articular un discurs que hi ha gent que val menys, o que no mereixen el mateix.

Amb el poble gitano, alhora que s’ha volgut regularitzar la mà d’obra, i que treballin en els oficis coneguts i productius, s’acompanya d’una retòrica de criminalització a les seves formes de vida culturals. Jo crec que per dos motius principals. Un, perquè necessiten culpar-los, criminalitzar la fugida que realitzen, criminalitzar la dissidència que suposa la seva forma de vida respecte al capitalisme, i dos, perquè ells necessiten tota l’estona mantenir un discurs que hi ha formes culturals més desenvolupades, que mereixen més i altres menys. Tot el discurs racista el que fa és dir l’endarrerits que són els musulmans, l’endarrerit que és el sud, l’endarrerit i primitiu i masclista que són els uns i els altres, per a continuar mantenint les jerarquies d’humanitats.

Lligat a això últim, una qüestió que em va impactar molt al llibre són les dades sobre l’altíssima proporció de dones gitanes en la població carcerària: 1 de cada 4 dones a les presons espanyoles són gitanes, quan la població gitana a Espanya només és 1,4% del total. Una sobrerepresentació enorme.

Aquesta és una recerca de l’any 2001, i són les úniques dades que manegem perquè mai més s’ha tornat a finançar quelcom així d’agosarat, un projecte que es diu Barañí, que va ser un estudi numèric de la població gitana penitenciària. La pràctica ens mostra que continua havent-hi una representació elevadíssima de persones gitanes i migrants a les presons, i especialment alarmant en les presons de dones, on gairebé igualen a la dels homes, una cosa insòlita en qualsevol societat, on les dones en general delinqueixen menys, perquè estan abocades a una altra mena de treball que no és el públic. Aquest estudi llança dades molt interessants, i jo l’he filat en el llibre amb els discursos anticarcelaris del feminisme negre, perquè casa a la perfecció, aquesta forma de control de les poblacions subalternes a través de la criminalització i empresonament, castigant les seves formes de vida i de subsistència.

Just aquest mes acaba de treure un altre informe interessant de Human and Rights sobre el biaix antigitano en els tribunals penals a l’Estat espanyol. No hi ha números, però posa de manifest tot el biaix que hi ha a la justícia penal contra la població gitana identificada, detinguda, retinguda, jutjada i empresonada en unes proporcions molt més altes que la població majoritària. Crec que això és l’antigitanisme institucional, que continua perseguint a determinades comunitats per la seva resistència a adaptar-se al model productiu i cultural imperant.

També en relació amb les dones gitanes és molt suggeridora tota aquesta relació que estableixes entre com es va construir històricament la figura idealitzada de la dona gitana, passant de la Carmen sensual i rebel de Merimée a la dona dominada i submisa a l’actualitat, sempre al servei de justificar determinats prejudicis.

Efectivament, hi ha un estudi de David Berná [1] que jo he utilitzat, perquè em sembla molt interessant. La qüestió és que, per justificar que existeixen bosses de pobresa estructurals i qualsevol acció en contra de les formes de vida de determinats grups, es necessita justificar que les seves formes de vida no són les correctes. I per a això es necessita tenir una vara de mesurar el correcte i l’incorrecte. Aquest patró són les formes de vida blanques i occidentals, de la classe burgesa, les que se’ns imposen en l’imaginari en el món sencer. El que ha fet el neoliberalisme és que aquesta vara de mesurar s’ha universalitzat. A tot arreu del món, el bé i el mal es regeixen depenent de si són formes de vida més semblants al paradigma occidental blanc o si estan més allunyades. Això cal construir-ho contínuament a l’imaginari, la islamofòbia hem d’entendre-la des d’aquí, l’antigitanisme, el racisme antiinmigrant, cal entendre-ho des d’aquesta lògica constant.

El que aquest estudi de la dona gitana fa és plantejar com l’estereotip de les dones gitanes al llarg de la història ha anat evolucionant, depenent de quan era més convenient tenir un model normatiu o un altre. Quan a la dona se la necessitava a casa seva, casta i pura, perquè es representava a les dones gitanes com a dones públiques, indòmites, promíscues i liberals. Quan el capitalisme necessita que les dones surtin a produir, explotar la força de treball de les dones no sols en l’àmbit domèstic, sinó també en l’àmbit públic, necessita construir un antagònic. I l’antagònic és la dona submisa, eternament vestida de dol, supeditada als desitjos del seu marit o del seu pare, i que no té autonomia econòmica. La Carmen de Merimée del segle XVIII i XIX, es converteix en el que veiem a la TV avui dia o a la pel·lícula Carmen i Lola. Aquests canvis culturals es poden veure al llarg de la història, i el que intento en el llibre és mostrar que existeixen perquè el sistema econòmic necessita diferents coses en diferents moments, i a les dones les va col·locant en un lloc i en un altre i van canviant els models a imitar al llarg de la història.

I la dona gitana, que és l’alteritat per excel·lència a l’Estat espanyol, s’ha construït sempre en l’antagònic de l’ideal. Això justificava la pobresa i l’exclusió: “no és el capitalisme, són els gitanos que no volen”. I, en segon lloc, també justifica tota la repressió que contra aquesta població per portar-la pel “camí correcte”. Tota la repressió històrica, tota aquesta legislació per atacar la seva forma de vida i posar-los a produir concorde a l’ideal, necessita dir tota l’estona que no compleixen aquest ideal. Aquest és l’antigitanisme, el racisme específic contra els gitanos, una retòrica que els col·loca sempre a les antípodes de l’ideal, per poder justificar la seva pobresa i per poder justificar la intervenció a les seves formes de vida a través de la repressió i el càstig.

A la teva pròpia pràctica, combines la lluita per drets del poble gitano, el feminisme antiracista i la defensa de la classe treballadora. Al llibre deixes ben expressat que aquests diferents àmbits no sols que no s’oposen, sinó que cal buscar articular-los per una lluita comuna. Com ho veus?

Ja saps que coincidim en això. El que intento dir és que són manifestacions diferents d’una mateixa realitat, que colpeja de manera diferent a diferents persones d’acord amb la posició que s’ocupi en la jerarquia d’humanitats, però que realment l’origen és comú. Per exemple, el que els ha passat als meus companys acomiadats de Alestis, que tu has seguit en primera línia, i el que passa en qualsevol assentament xabolista on habiten gitanos, o en un assentament xabolista de temporers migrants, encara que són realitats molt dispars… darrere hi ha un mateix ordre econòmic, racista i patriarcal.

No crec que calgui homogeneïtzar els discursos, les lluites, i les pràctiques de lluita, però sí que hem de definir de manera comuna a l’enemic. Això és important, perquè no crec que s’hagi d’utilitzar la mateixa estratègia de lluita entre els treballadors acomiadats, que en els temporers migrants o els gitanos que estan sofrint repressió policial en un gueto, segur des de la seva pròpia situació articularan el seu propi discurs i la seva pròpia pràctica de lluita, la qual cosa sí que hem de caminar és cap a un front comú, perquè veritablement si tirem del fil dels sofriments situats en cada lloc, la qual cosa trobarem és el mateix monstre. I enfrontar aquest mateix monstre ens uneix, i sí que mereix posar-nos a dialogar i a caminar cap a un projecte emancipatori conjunt.

Aquest monstre seria el capitalisme, patriarcal i racista.

Sí, és un ordre civilitzatori, que és capitalista, i que necessita d’un ordre patriarcal i racista a tot el món per a sustentar-se.

NOTES Al PEU

[1] Berná, D.; “Públicas, brujas y sumisas, La mujer gitana en los discursos de alterización europea hasta mediados del siglo XX”, Historial Social 93, pàg. 33-51