La tornada del moviment obrer i els impasos populistes d’esquerra
Per a Jean-Luc Mélenchon (dirigent de LFI) el cos doctrinal que va desenvolupar el marxisme al llarg del segle XX està esgotat, especialment el rol central que juga la classe obrera al sistema capitalista i que és la base de la seva potencialitat hegemònica per a enderrocar-lo i reemplaçar-lo per un sistema de producció progressiu en coherència i harmonia amb les dues principals forces productives centrals de la societat: l’ésser humà i la naturalesa.
En contra d’aquesta idea en una obra cabdal del seu pensament polític L’ère du peuple, publicada el 2014, Mélenchon es refereix al poble com: "l’actor polític del nostre temps", un "actor nou" que "pren el lloc que ahir va ocupar la ’classe obrera revolucionària’, és a dir, el proletariat. No és que, segons la seva visió, "l’assalariat hagi abandonat l’escena, ni que el seu rol hagi cessat". Però s’ha "reestructurat com tota la resta de la societat". Ara només és un component al costat d’altres del poble, que es converteix en el subjecte social i polític determinant i rellevant en la lluita contra l’oligarquia capitalista.
Des de començament de la lluita actual, aquestes noves concepcions doctrinals es van expressar en les propostes polítiques de Mélenchon i la LFI al llarg de la primera fase del moviment. Així el 21/1/2019, després de la primera jornada d’acció reeixida de la Intersindical, escrivia al seu bloc en un article titulat "Ampliació del front de lluita":
L’objectiu és convertir-se en força política del moviment popular. L’expressió té importància. La idea és que aquesta batalla no només concerneix els treballadors assalariats. També concerneix principalment els desocupats i els joves en formació. L’estratègia d’ampliació s’hi dirigeix principalment. És responsabilitat del primer moviment polític de masses del país, construït per ser l’eina política d’aquest "nosaltres" que s’hi oposa. El moviment rebel. Per tant, la pregunta que es planteja no és si "confiem" als sindicats per mobilitzar-se a les empreses. Pregunta buida per definició. Per descomptat que estan en condicions de fer-ho i ho fan bé quan estan units. Però la nostra estratègia no és para-sindical. El programa "El futur en comú" i la "Revolució ciutadana" són els objectius que portem en totes les circumstàncies i en tot moment.
En el mateix text, Jean-Luc Mélenchon, va fer una crida a altres sectors de la societat perquè s’unissin a les concentracions, dirigint-se "a les classes mitjanes, als directius i als petits empresaris".
Deixant de banda l’error sociològic de separar els treballadors amb ocupació dels desocupats quan tots dos formen part del proletariat, i fins i tot dels joves en formació quan la gran majoria es veu com a "futur assalariat" (sense negar alhora l’especificitat del moviment estudiantil) funcional al seu projecte polític populista, l’ampliació de la lluita que proposa Mélenchon nega als treballadors qualsevol paper de lideratge en la lluita contra l’ordre establert, limitant el seu rol als marges de les empreses.
Però la profunditat del moviment en curs, que sorgeix de les condicions de vida i de treball o del desgast mortífer que provoca l’explotació capitalista i que s’expressa darrere d’una mobilització massiva darrere les organitzacions sindicals, institucions del moviment obrer per excel·lència, malgrat dels seus límits, el seu caràcter institucional i burocràtic, va a trobar les tesis melenchonianes de la revolució ciutadana i del poble com a subjecte central de la transformació social.
És aquest enfocament estratègic el que ha portat Mélenchon i la LFI a voler competir amb els sindicats fins i tot abans que comencés el moviment i tractar de robar-los el protagonisme, com explica el mateix Mélenchon al seu bloc sobre la fracassada marxa del dissabte 21/1 quan diu justificant aquesta acció de la LFI (encoberta com a acció de la joventut) que:
Es tracta d’ampliar el front de la lluita. Aquesta idea ha funcionat per a nosaltres des del començament de la batalla. La data del 21 funcionava així: o no hi havia iniciativa sindical i aleshores el 21 seria el primer xut d’advertència a disposició de tots els que volguessin entrar a la lluita. O bé n’hi hauria una i la data funcionaria com el primer pas d’una seqüència d’ampliació. En tots dos casos, es tractava sobretot de posicionar-se com a força política del moviment popular.
Més encara, i més enllà dels motius tàctics de la disputa, és aquest element central que indisposa Mélenchon davant el fet que els sindicats ocupin el centre de l’escena i que ha portat a tensions al voltant de l’esquerra política i sindical entre les burocràcies sindicals no només Berger del CFDT sinó fins i tot Philippe Martinez el Secretari General de la CGT, que va arribar mateix a acusar alguns de "voler apropiar-se del moviment social, relegant els sindicats a un segon pla", en referència a Mélenchon.
Lluny de la nostra part hi ha la defensa de la burocràcia sindical i la seva estratègia de pressió parlamentària, que hem criticat des de Révolution Permanente una vegada i una altra des del 19/1, però no és amb una política exterior al moviment obrer, com la que planteja Mélenchon i a la LFI, com podrem superar l’obstacle que aquesta representa.
El fracàs de "al parlament i al carrer"
Ni ben assumida com a flamant diputada pel departament de Sena/St. Denis, Aurélie Trouvé, antiga portaveu d’ATTAC (Associació per a una Taxa a les Transaccions Financeres per a l’Ajuda al Ciutadà), president de la UP i després de la NUPES al parlament, explicava que "la nostra estratègia és articular les lluites al carrer ia l’Assemblea Nacional" [1]. La primera gran seqüència de la lluita de classes del segon quinquennat de Macron, ¿ha permès mostrar la justesa d’aquesta estratègia?
La realitat és que davant del gran moviment social que s’ha posat en moviment, que mostra l’enorme força social de la classe obrera, excepte algunes excepcions com Louis Boyard a la joventut, encara que també com a exterior, els representants de la NUPES no pesen a el més mínim en el moviment real en curs. Ja en el seu moment davant la sublevació de les armilles grogues, la LFI havia mostrat els seus límits com a instrument per a la lluita de classes, com havíem escrit en el seu moment a El retour de la lluita de classes et les faiblesses de La France Insoumise.
Un temps després una personalitat central de la "mélenchonia" i membre de l’equip de campanya de les presidencials de 2012 i 2017 com a Charlotte Girard, apuntava el següent a la seva carta de ruptura:
Tornant a la unió que no es va fer amb el moviment de les "armilles grogues" tot i que les seves reivindicacions s’acostaven, segons ella, al programa dels "insubmisos", la Sra. Girard deplora que el moviment estigui "massa bolcat cap a l’exercici institucional del poder". Apunta en particular a "l’explotació de l’únic contrapoder parlamentari que ens queda (...) La forma institucionalitzada del nostre moviment, sumada a la seva expressió electoralista, revela dos desavantatges.
Amb la multiplicació del pes parlamentari i la creació de la NUPES amb els recollits de la vella esquerra, aquestes tendències institucionals es van aprofundir. En realitat, davant l’entrada del proletariat amb els seus mètodes històrics de lluita i les seves organitzacions, LFI i la NUPES, existeix encara menys en el moviment real contra Macron que el rol que intento jugar la LFI sense èxit davant les armilles grogues. La forta bel·licositat i la tàctica del clash optada pel fonamental de la LFI en el debat parlamentari busca amagar aquesta absència de rol i contingut en l’evolució real del moviment.
Així, quan és de més i més evident la necessitat de passar a la contraofensiva una vegada demostrada la potència de la manifestació, per a això el programa i els mètodes de la intersindical són un obstacle, Mélenchon no es diferencia gens ni mica de l’ala dreta de la mateixa, Laurent Berger. Així, Mélenchon justifica la reducció dels objectius de combat al mínim comú denominador:
"Estem en un moment en què l’ofensiva s’ha d’unir i per això cal passar per sobre de totes les qüestions de desacord. Per això acceptem la retirada del nostre programa".ç
Igual que Berger que abans que comencés el moviment, va dir que:
La qüestió és si en algun moment es produirà una espurna que encengui un conflicte social latent. Les pensions ho poden ser. Però la CFDT (Confederació Francesa Democràtica del Treball) mai no ha estat partidària dels eslògans comodí. Si volem que el govern ens escolti sobre l’edat legal, ens hem d’atenir a aquesta reivindicació.
Segona convergència, que els sindicats decideixin "una acció conjunta amb els altres sectors de la societat, convocant a una jornada de concentració i acció un dissabte o un diumenge", per ampliar la mobilització, qüestió que la Intersindical, a proposta de Berger, va realitzar el passat 11/2, sense aconseguir un nou rècord en la mobilització que esperava i sobre el qual el mateix dia fanfarronejava Mélenchon.
Aquest mètode d’ampliació del moviment a altres sectors socials més enllà de la classe obrera, buscant un repertori d‟acció menys costós que la vaga, és el contrari d’una veritable política de aliances que la classe obrera ha de forjar amb la petita burgesia i les capes intermèdies que s’oposen també a la reforma, conjunció que només es pot fer en el terreny de la lluita, sobre el programa i la direcció de la classe obrera.
En conclusió, com es pot jugar un rol en el moviment real amb la mateixa política i estratègia de l’ala dreta de la Intersindical que si s’ha vist obligat a encapçalar el moviment, arribant fins i tot a cridar una paràlisi completa del país el dia 7/ 3, amb l’objectiu de contenir-ho, castrar-ho i limitar tota potencialitat política. Mélenchon /Berger: diferents tàctiques parlamentàries, mateix impàs estratègic? És això el que es desprèn de la defensa de Mélenchon davant de les crítiques de la Intersindical: "Jo proposo a Laurent Berger que ens deixi fer: els que coneixen les batalles parlamentàries som nosaltres" [3] , mostrant que -contràriament al que diu Trouve- el centre de la gravetat de la NUPES i la LFI segueix sent el parlament.
La pressió de dreta dels aliats de la NUPES
Si la NUPES ha estat una màquina electoral eficaç que ha permès triar 150 diputats a l’Assemblea Nacional, el caràcter institucional i de conciliació de classes d’aquesta aliança i la pressió de dreta que exerceix sobre la camarilla petitburgesa al voltant de Mélenchon ha sortit com mai a la llum al voltant de la lluita actual contra les jubilacions.
Mentre que, a causa dels límits estratègics plantejats a dalt, el nucli central de la LFI assessorat de prop per Mélenchon va optar per una tàctica agressiva per existir al debat parlamentari, la resta dels seus components va triar – i de més en més a mesura que avançava el debat i la pressió del macronisme i dels dirigents sindicals augmentava sobre els mètodes obstruccionistes de la LFI- per jugar a la "respectabilitat".
Així, el PS, els Verds i el PFC van retirar totes les esmenes a la reforma com demanava la Intersindical per discutir i votar l’article 7 (el relacionat amb l’augment de l’edat legal a 64 anys) i exigien que la LFI fes el mateix , generant divisions al seu si, aprofundint les disputes obertes recentment a causa dels cops bonapartistes en el funcionament de la LFI propinats pel seu principal líder.
Així, una bona part dels 74 diputats, entre els quals hi ha François Ruffin, Clémentine Autain, Raquel Garrido, Alexis Corbière o fins i tot Eric Coquerel, no comparteixen l’estratègia triada per Jean-Luc Mélenchon. Tots els components de la NUPES, però, es van negar a presentar una moció de censura (com havia acusat especialment la LFI en els anteriors debats parlamentaris), just en el moment en què les divisions i la debilitat del macronisme davant la calor del conflicte social podien obrir bretxes com a resposta a l’opció presa obertament pel govern d’ignorar el més mínim "debat parlamentari" per l’article 47-1. Moció presentada al final per la RN.
La crisi oberta del bloc parlamentari de la NUPES deixarà traces. Un "fracàs estratègic", va acusar el grup dels Verds. Per part seva, l’ecologista Sandrine Rousseau ha advocat per "assegurar que hi hagi una coordinació que prengui les decisions, amb una cosa que sigui molt més clara i democràtica". "Crec que hi ha una diferència entre LFI i Nupes", va explicar Rousseau, que va reiterar la seva crida a l’"Acte II de Nupes" quan acabi el debat sobre les pensions.
Per part seva, Mélenchon, durant un míting a Montpeller, on venia de manifestar-se, ha demanat als seus aliats d’esquerres que no "bordessin amb els altres" contra la forta oposició de LFI a la reforma de les pensions. "Ens van triar per ser l’oposició, no per ser la seva titella", va llançar l’exdiputat de Bouches-du-Rhône, abans de dirigir-se als seus socis socialistes, comunistes i ecologistes de Nupes: "Som Insoumis dins d’una aliança anomenada Nupes, però abans que res Insubmisos, i ens ocupem de la nostra insubmissió".
Estan a l’aguait de tota pèrdua d’influència de la camarilla melenchoniana i dels seus errors polítics per canviar o domesticar al més possible la NUPES, a l’estil de la vella esquerra socialdemòcrata de govern. L’episodi traumàtic del tràmit parlamentari de la reforma de les jubilacions els podria donar una oportunitat per primera vegada des de la constitució de la NUPES de llançar una contraofensiva. La NUPES construïda promoguda per Melenchon es girarà en contra del creador?
Les dificultats estructurals del neo-reformisme i com superar-ho
Els impostos estratègics davant la lluita de classes, especialment davant l’entrada del moviment obrer i els seus mètodes, així com la inestabilitat de les seves aliances electorals mostren els límits i les fragilitats del neoreformisme. Privat d’una base orgànica en el moviment obrer com els aparells reformistes del segle passat i en el marc d’un capitalisme en crisi polimòrfica, per utilitzar el terme d’Adan Tooze, que impedeix una estabilització de les democràcies burgeses com va ser el cas després de la postguerra a diversos països imperialistes, el neo-reformisme té dificultats per arrelar-se o estabilitzar-se, o si aconsegueix fer-ho d’alguna manera ja és quan efectua el seu transformisme socialdemòcrata.
Podríem dir que la NUPES i especialment la LFI és un fenomen políticament neoreformista en desenvolupament, encara que amb un component burgès en crisi que exerceix una influència indubtable en el seu caràcter però que encara no li dóna el to global, que es localitza com a oposició política al macronisme i que es troba en un "entrefoc", massa a l’esquerra pel seu caràcter institucional i massa a la dreta al terreny de la lluita de classes.
El primer aspecte es manifesta més en la forma que al programa (que com ja expliquem en altres textos és a la dreta del programa de Mitterrand abans de les eleccions de 1981), fins i tot exagerant aquesta mancant un contingut i una radicalitat programàtica , la qual cosa genera un conflicte en el seu pla institucional enfront de la dreta del camp polític i on les campanyes histèriques dels mitjans de comunicació contra els insubmisos busquen domesticar-los a la usança de l’esquerra tradicional. El segon aspecte, en el terreny de la lluita de classes, es manifesta en les línies estratègiques compartides de les burocràcies polítiques i sindicals i sobretot en la seva funció política central que és canalitzar les lluites i la revolta dels explotats al terreny de la via morta institucional.
És aquest entre "dos focs" polític el que explica la seva tempestuosa vida interna tant a l’interior de la LFI com amb els seus aliats de la NUPES, especialment quan la lluita de classes colpeja i desestabilitza el centre de gravetat parlamentària.
La seva influència en el terreny polític es deu encara que, el cicle de la lluita de classes obert en els darrers anys no ha permès encara superar les formes "ciutadanes" de lluites i revoltes, canalitzant la radicalitat per una estratègia que implica avançar dins de l’Estat capitalista. Com explicava molt clarament Aurelie Trouve abans de convertir-se en diputada de la NUPES:
L’Estat, els poders públics, no són un mal en si mateixos, no són un Leviatan que calgui massacrar o boicotejar. Encara que es tornin autònoms, creant una mena de buròcrates que només persegueixen els seus propis interessos, continuen sent el producte de les relacions de poder en una comunitat. Per això l’interès per recuperar-les, no només mitjançant eleccions, sinó a través del nostre compromís amb les institucions que exerceixen funcions clau. Aquesta "estratègia simbiòtica", aprofitant allò que queda de la socialdemocràcia, no és donar l’esquena al radicalisme, sobretot si va unida a altres estratègies.
Aquesta estratègia, com demostra el rol de l’LFI en l’actual lluita, ens porta a un atzucac. La baralla per una estratègia d’autoorganització des dels seus passos més elementals com les assemblees deliberatives, les coordinacions dels lluitadors i dels vaguistes, la creació d’organismes interprofessionals en l’actual etapa de la mobilització de les masses, tasques essencials per desenvolupar la subjectivitat i les potencialitats del moviment obrer a què s’oposen totes les variants de les direccions sindicals des de la més dreta a les direccions federals més combatius i d’esquerra com Solidaires, són els primers passos d’una estratègia no només per passar a la contraofensiva i poder guanyar l’actual Batalla de les Jubilacions sinó en el seu desenvolupament crear formes avançades d’autoorganització més avançades, de tipus consellers o comunals, capaços de derrotar l’Estat burgès.
Només si una perspectiva d’aquest tipus comença a cobrar força material, es podrà obrir una possibilitat diferent per als explotats a França. L’obligació de l’esquerra revolucionària és fer tot el possible a l’actual batalla per acostar les masses i a la seva avantguarda a aquest camí, l’únic que la pot portar a la victòria.
