Una nova cortina de ferro

A més d’un mes de l’inici de la invasió russa a Ucraïna, la dinàmica estratègica d’aquesta guerra està impulsant una ruptura profunda entre Europa i Rússia. Si faltava una mostra, l’última setmana ha ampliat encara més la bretxa entre Occident i Rússia en el nivell més afí a la retòrica d’Estats Units: el dels “drets humans”. L’èmfasi mediàtic en la massacre de Butxa, atribuïda a les forces d’ocupació russes, ha provocat un abans i un després en la reacció d’Europa.

La pressió nord-americana ja està donant els seus primers fruits. Les principals cancelleries d’Europa Occidental han confirmat la seva voluntat de rearmar-se massivament, o almenys d’aconseguir el 2% del PIB que ha de destinar-se al pressupost de Defensa, històricament sol·licitat per l’OTAN, al mateix temps que han acceptat un aïllament de Rússia, imaginant també l’acceleració d’una diversificació energètica que ja es veu en part com a inevitable (aquesta setmana a Brussel·les s’ha iniciat el debat sobre un embargament de petroli i gas; les repúbliques bàltiques han deixat o estan a punt de deixar d’importar hidrocarburs de Rússia; el ministre d’Economia alemany diu que Alemanya està treballant intensament per “crear les condicions prèvies i els passos cap a un embargament” encara que –com ja expliquem en relació al gas– això és ben problemàtic en aquest país, almenys en allò més immediat. Per no parlar del més que previsible to bel·licós adoptat pels països d’Europa de l’Est, disposats fins i tot a acceptar milions de refugiats en nom d’un fort afebliment del poder rus.

Les declaracions del ministre de relacions rus, Serguei Lavrov, a principi de març, assegurant que les sancions “són una espècie d’impost sobre la sobirania" de Rússia, llançada només per la "enorme pressió" dels Estats Units, però que “…aquesta onada d’histèria passarà, els nostres socis occidentals la superaran” [1], sonen cada dia més llunyanes, darrere de les apel·lacions a aprovar més sancions i al fet que aquestes siguin més dures, en un crescendo en què les últimes superen sempre a les anteriors en volum i duresa. Aquesta ofensiva de sancions i mesures punitives d’Occident contra Rússia estan generant una nova Cortina de Ferro.

Els resultats tàctics en el terreny militar i, sobretot, la durada del conflicte entre un alto-el-foc i el següent podrien frenar o torçar aquesta trajectòria, però és difícil que el canviïn. Sempre que la guerra quedi circunscripta al teatre ucraïnès. Les sancions seran difícils de revocar no només mentre duri la guerra, sinó enfront de l’establiment d’una russofòbia sistemàtica, un clima molt semblant a l’instal·lat contra els musulmans després de l’11S del qual les conseqüències encara s’estan sentint i fins i tot exacerbant en diversos països. La realitat és que de més en més l’única certesa és la inexorabilitat de la ruptura entre Occident i Rússia tret que hi hagi un canvi en la cúpula russa i s’imposi un nou govern al Kremlin. Fins i tot si s’aixequés part de les sancions amb un acord de pau a Ucraïna és difícil preveure una tornada a la situació prèvia al 24 de febrer en les relacions entre tots dos. Això no significa que, amb el pas dels anys, les potències occidentals podran modular el grau de separació, però mai recuperar l’statu quo anterior.

Aquesta nova realitat geopolítica, realinea a tots els actors a Europa. Des dels països d’Europa de l’est, especialment els dos baluards pro nord-americans a l’est encapçalat per Polònia i en segon lloc Romania, que aspiren al rang d’avantguarda atlàntica i confien en el paraigua militar de Washington. Els seus ímpetus anti russos són exacerbats per Anglaterra, situada més que mai en la seva decadència de la qual el Brexit és una expressió, com a serva de Washington. Altres països amb ambicions d’autonomia i grandesa, com és el cas de França, però que en els fets se subordinen al pla nord-americà. I altres que després de donar un gir històric com el cas d’Alemanya amb el rearmament, es pregunten on adreçaran el seu nou pes geopolític, decisió que determinarà el futur d’Europa en els pròxims anys sinó dècades. Opcions estratègiques difícils en el marc que en termes econòmics i de pau social són els diferents països europeus els que després de Rússia seran els perdedors d’aquesta guerra, element central que poden desencadenar desenvolupaments de processos revolucionaris que canviïn la dinàmica reaccionària i guerrerista que s’està imposant en el Vell Continent. El que és clar és que una època s’acaba, que la relativament pacífica post guerra Freda a Europa arriba a la seva fi (si un oblida l’antecedent de la Guerra dels Balcans, especialment la intervenció imperialista a Kosovo en 1999) i la inestabilitat de l’economia, la geopolítica i de la lluita de classes està tornant per quedar-se en el cor europeu.

Cap a la presència de botes alemanyes a Europa de l’Est?

L’agressió de Rússia contra Ucraïna està acabant amb l’aparença de neutralitat en el concert de nacions europees. Igual que Suècia, i més que ells, Finlàndia es prepara per a formalitzar la seva sol·licitud d’adhesió a l’OTAN. Una enquesta recent indica que el 62% voldria entrar en l’OTAN. Mentrestant, les forces armades finlandeses i sueques estan gairebé unificades. Juntament amb Noruega i Dinamarca, membres de l’OTAN, compliran una doble funció per a Washington: contenir a Rússia en el front Àrtic/Bàltic i descoratjar els impulsos xinesos cap a la Ruta de la Seda nòrdica.

Però el més important està en un altre costat. El rearmament d’Alemanya és un gir geopolític major. La quarta economia del planeta, després dels Estats Units, la Xina i el Japó, es convertirà també en la tercera potència militar superada només pels Estats Units i la Xina i la primera entre les europees. La llista de despeses inclou un augment considerable de les municions, més d’una dotzena de bombarders de combat i helicòpters per al transport de tropes, etc. Alemanya fins i tot vol dotar-se d’un escut antimíssils balístics del tipus Arrow, la joia armamentística d’Israel, que en la seva versió més moderna tindria fins i tot com a objectiu interceptar míssils hipersònics. I així en tots els terrenys de l’armament. El menú alemany no inclou de moment la bomba atòmica, que, no obstant això, comença a discutir-se a Berlín. L’autolimitació de les missions de manteniment de la pau és una notícia del passat.

És cert que es necessita un cert temps a traduir tot això des del paper a la pràctica, bandejant especialment el marcat antimilitarisme que encara impregna la societat alemanya a tots els nivells, però des de l’angle del govern el camí està marcat.

Encara que continua sent el més endarrerit per anys de geoeconomia especialment sota la cancelleria de Merkel, el procés d’elaboració d’una estratègia de seguretat nacional ha començat a gran escala. Abolida del vocabulari públic durant setanta anys, la geopolítica i els seus derivats ressorgeixen en el raonament dels analistes i responsables alemanys. Els obstacles són immensos. D’una banda, manejar la relació amb França, ultrasensible al grau d’armament de l’altre costat del Rin, ofesa per l’opció de Scholz de comprar els caces F-35 estatunidencs i, sobretot, gelosa de perdre la seva primacia militar en el continent. En segon lloc, haurà de no alarmar massa als Estats Units i les seves suspicàcies històriques i recents contra Alemanya integrant a la Bundeswehr al llarg de l’avançat front oriental on els atlantistes estan concentrant els seus recursos conjunts per a evitar una invasió russa. Però l’obstacle més important és el record tràgic de la invasió alemanya a Rússia durant la Segona Guerra Mundial. Girar de la Ostpolitik, la constant de l’últim mig segle de la política exterior alemanya al desplegament militar enfront de Moscou no té res de simple. Però si algun sentit té el rearmament massiu alemany, és que Berlín assumeixi un paper de potència dirigent, amb l’aval dels Estats Units, en el sector continental més calent. Això significa que en un futur no gaire llunyà les friccions entre Moscou i Berlín seran inevitables i probablement duradores. Alguns analistes ja evoquen aquesta especial responsabilitat alemanya. Ulrich Speck, conegut analista del German Marshall Fund de Berlín, sosté: "La guerra oberta contra Ucraïna ha deixat clar on està el centre de gravetat de la política exterior i de seguretat alemanya per als pròxims anys: a Europa Central i Oriental". L’atenció se centra en Bielorússia, Ucraïna i Moldàvia, però també a Geòrgia i Armènia. L’agressió de Putin "ens obliga a tenir una presència molt més forta a la regió". I agrega emfàticament: "…esperem que Alemanya tradueixi finalment la seva força econòmica en força militar, per a crear un contrapès antirús". Sobretot, "Alemanya ha d’aprendre a retrobar-se amb el poder, especialment amb el poder militar". La conclusió és clara: "Si un Estat europeu important com Alemanya renuncia a definir els seus interessos i a actuar en termes de política de poder, actors agressius com Rússia ompliran el buit" [2].

La nova societat anti russa dels EUA i Alemanya amb la mira de Washington a Pequín

L’aventura militar de Putin, ha canviat les coordenades geopolítiques entre Washington i Berlín adonant-se tots dos que es necessiten mútuament i reconeixent el primer la importància d’una Alemanya forta i decidida, que se situï al costat de les nacions occidentals com a potència geopolítica.

L’estratègia de doble contenció de la Xina i Rússia pel temor a que Berlín tingués una política autònoma cap a l’Est va impedir durant anys tal convergència, contradicció que es va mantenir -amb moments de major acostament i de majors frecs com la guerra de l’Iraq en 2003- des de la unificació imperialista d’Alemanya en 1990. Impedit d’aplicar una política anomenada de Nixon a l’inrevés utilitzant a Rússia contra la Xina pel temor alemany, Washington busca ara neutralitzar al soci més feble de l’eix euroasiàtic completant el desacoblament entre Rússia i Europa ja iniciat en 2014. Aquesta opció havia estat difícil fins ahir, com va demostrar l’assumpte Nordstream (el gasoducte directe entre Rússia i Alemanya), defensat amb afany per la cancellera Merkel, però es va imposar de sobte per l’agressió russa contra Ucraïna.

En termes d’equilibri planetari, els Estats Units busquen esgotar a Rússia fins a convertir-ho en un soci disminuït de la Xina. Per a això, Washington necessita tàcticament un veritable soci a Europa perquè ja no pot garantir la mateixa seguretat al Vell Continent que en el passat. Això no significa que Washington marxi del terreny europeu, molt per contra, com a mostra que s’està fent camí la idea de construir bases permanents als països d’Europa de l’Est membres de l’Aliança Atlàntica –on abans de l’annexió russa de Crimea en 2014 no hi havia tropes de combat de l’OTAN–, però necessita socis de pes econòmic, geopolític i militar com només l’imperialisme alemany pot atorgar-li. D’aquesta manera, podria contenir a Moscou i controlar les ambicions turques en el sud d’Europa i el Mediterrani, mentre els Estats Units se centren en l’Indus-Pacífic juntament amb els seus aliats regionals. Totes dues parts cooperarien econòmicament per a establir cadenes de subministrament fortes i segures, independents dels rivals sistèmics de l’anomenat ordre liberal. Una politització o geepolitizació de la “globalització” capitalista que pot canviar a fons les característiques d’aquesta conquesta capitalista de les últimes dècades. El fet que aquesta setmana hagin assistit per primera vegada a la reunió de ministres d’Afers exteriors de l’OTAN els principals diplomàtics del Japó, Corea del Sud, Austràlia i Nova Zelanda evidencia el pla de Washington a llarg termini. La unió dels aliats de l’Atlàntic amb els de l’Indus-Pacífic pot ser molt útil, si –com sembla– l’objectiu és enfrontar-se a Rússia i a la Xina al mateix temps.

Que tot això sigui realitzable, que els costos són immensos i els perills i riscos no menors és una altra qüestió i per a res menor, entre ells que una Rússia acorralada faci ús de lar armes nuclears tàctiques estenent el conflicte i dividint de nou als socis occidentals. En un altre sentit, podem dubtar si la nova associació entre els EUA i Alemanya contra Rússia resistirà el pas del temps, a causa de la desconfiança històrica del primer contra una potència europea que va ser rival dels Estats Units des de la seva unificació a fins del segle XIX fins al final de la Segona Guerra Mundial. La història del sistema imperialista mundial al llarg del segle XX més aviat prediu el contrari. Això sense tenir en compte la imprevisibilitat política del mateix els Estats Units –un dels factors més desconcertants de la inèdita situació internacional– no només en les eleccions que s’acosten sinó en 2024 on una nova presidència Trump pot ser una possibilitat. Tampoc podem deixar de veure que la unitat retrobada d’Occident no significa que aquest estengui la seva presència en el conjunt del món perifèric i semicolonial, on la influència de la Xina és major que a Europa, països que agrupen la majoria de la població mundial, de la qual el governs no volen posar-se del costat dels russos ni dels estatunidencs. Especialment el rebuig de l’Índia –que per a Washington és un pivot essencial de la contenció antixinesa– i de Sud-àfrica a les resolucions estatunidenques que condemnen a Moscou en l’Assemblea General de l’ONU, és un glop dur d’empassar per a la gran potència del Nord. I, finalment, però no menys important, la probable crisi econòmica i espectre de lluita de classes que recorre a tothom especialment els països semicolonials per l’alça dels preus de les matèries preval, els productes alimentosos i energètics, després de les falles que ja va mostrar l’economia mundial durant la pandèmia i la seva recuperació. A Europa, la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, ha demanat als ciutadans que trobin "resistència en temps d’incertesa" i ha advertit que la guerra d’Ucraïna no és només una tragèdia humana, sinó "també un xoc econòmic important, a causa de la nostra proximitat a Rússia i a la nostra dependència del seu gas i el seu petroli". Això se sent amb especial intensitat a Alemanya. En altre temps l’estable potència capitalista, els preus al consum han pujat un 7,3% fins a març de 2021, la taxa d’inflació més alta registrada des de fa més de 40 anys, només comparable als pics dels anys 70. Però el primer per a detenir les profundes forces guerreristas que s’han posat en moviment és tenir clar quin és pla estratègic de l’enemic i els dissenys de l’actual guerra que s’elaboren més a Washington que a Moscou.

Usant una metàfora, podríem dir que veure el “arbre” de la guerra a Ucraïna separat del “bosc” global és el que està darrere de l’adaptació a l’OTAN de gran part de les organitzacions d’esquerra. El cas més emblemàtic d’aquesta posició és el de Gilbert Achcar amb el qual ja hem polemitzat. En una recent carta a Alex Callinicos, aquell afirma: “Però succeeix que la resistència ucraïnesa va desbaratar el mite del totpoderós exèrcit rus, i tal vegada arriba més lluny i derroti completament els objectius imperialistes de Rússia (sempre en els límits que fixa l’enorme desequilibri de les forces). I penso que això enforteix el nostre argument antiguerra enfront de la tendència creixent a inflar la importància de la ‘amenaça russa’ com a justificació de l’increment de la despesa militar i l’expansió de l’OTAN”. Després del que venim d’escriure, un pensament com a tal és en el millor dels casos una pura ingenuïtat (cosa que dubtem d’un intel·lectual important com Achcar) o en el pitjor una mera adaptació a l’OTAN. Però en el món actual on la guerra com les crisis són violentament de retorn, fer estalvi de la revolució proletària per a evitar l’Harmagedon guerrerista i fins a nuclear, no és ni mínimament una alternativa realista. El lema de Rosa Luxemburg Socialisme o Barbàrie mai ha estat de més actualitat.

Notes

[1] “Lavrov expects solution to Ukraine issue to be found, West to get over hysteria", Agencia Tass 3/3/2022.

[2] "Warum Deutschland dringend eine neue Oststrategie braucht", Ulrich Speck, Der Spiegel, 13/3/2022.