Itàlia és un dels països més afectats per la pandèmia del coronavirus. El dimecres el recompte oficial llançava la dada esgarrifosa de 57.500 infectats i 7.500 morts. El sistema de salut ja ha superat la seva capacitat màxima i l’elecció de no centralitzar-lo, confiscant l’assistència sanitària privada, ha empitjorat la situació. Així doncs, el contagi s’ha estès fora del brot inicial a Llombardia, en el nord, a la regió més rica i industrialitzada del país.

La política de mantenir en el negoci al major nombre possible d’empreses ha generat la ira i una resposta de lluita dels treballadors i les treballadores, que va començar amb formes completament espontànies i sense direcció, en particular entre els metal·lúrgics i en la logística. L’onada de por que els mitjans de comunicació i el govern van propagar per a convèncer a la població que es tanqués a les seves cases -amb la "petita" excepció de més de deu milions de treballadors- els ha sortit per la culata: el moviment obrer ha difós ràpidament la demanda de tancament de les activitats no essencials i el pagament íntegre dels salaris a tots els treballadors en quarantena, amb més mesures de seguretat (de moment, absents en molts llocs de treball) a les activitats que romanen obertes.

Davant l’incompliment del govern de la seva promesa de tancar totes les activitats no essencials, el sindicat de base USB va llançar aquest dimecres una vaga general d’un dia. Així doncs, la unió va motivar la seva iniciativa:

“El nou decret aprovat el diumenge a la tarda pel president del Consell de Comtes és el fruit enverinat del veto dels caps a un veritable bloqueig de la producció de tot el que no té res a veure amb l’emergència i la seguretat de la vida de les persones. Cedir als dictats de la Confindustria i d’altres associacions patronals és una responsabilitat molt greu que agreujarà el cost de les vides humanes que el nostre país ja està pagant, assumit per a assegurar que les empreses puguin tornar a obtenir beneficis.

No és clar que l’amplitud del contagi i el nombre de víctimes es registren en les mateixes zones on la producció és més forta i on, donada la cínica obstinació dels ocupadors, milers de treballadors es veuen obligats a transmetre el virus i un alt percentatge d’ells s’emmalalteixen?

Per a USB, no només romanen intactes, sinó que avui, paradoxalment, aquests caràcters d’urgència i emergència ens han portat a proclamar una vaga general per a aquest 25 de març, perquè cessin totes les activitats que no són realment essencials i en defensa de tots els treballadors que hauran de seguir en servei, perquè s’adoptin realment totes les proteccions a les quals tenen dret.

Hem demanat que es rebi al president en exercici del Consell perquè representi la dramàtica situació d’un gran nombre de treballadors, començant pels treballadors de la salut, que sovint es veuen obligats a treballar en condicions insuportables, i perquè defineixi clarament les sancions per als ocupadors que no ho facin. No acceptarem que Confindustria dicti les normes a tot el país i que estableixi realment el nombre acceptable de morts que haurem de suportar.

Fem una crida a tots els treballadors perquè participin en la vaga general en les formes i maneres que són possibles avui dia, salvaguardant la protecció dels ciutadans. Quantes morts més seran necessàries per a induir als sindicats còmplices a fer el seu treball, atès que els caps fan el seu molt bé pel seu compte?

Que el 25 de març es converteixi en un dia nacional de vaga general per a tots i totes!"

Pressió de les bases i rebel·lió obrera

Aquesta mesura, juntament amb la forta pressió d’un gran sector de la classe obrera de base dels grans sindicats confederats, va portar al govern i als dirigents de la CGIL, la CISL i la UIL a dialogar en una reunió fluvial entre el 24 i el 25 de març, la qual cosa va conduir a la definició d’un acord per al tancament d’un sector més ampli d’empreses. Aquests sindicats van retirar així tot el suport a la vaga, abans que, en una declaració vaga i ambigua, "donessin permís" als treballadors per a mobilitzar-se i fer la vaga d’ahir.

Sota la pressió dels seus membres, en les dues regions fonamentals de Lazio i Llombardia, els sectors de la indústria metal·lúrgica, química i paperera es van declarar en vaga, i els propis sindicats confederats es van veure obligats a reconèixer l’èxit de la vaga, amb una afiliació d’entre el 60% i el 90%.

El dia de la vaga, en el seu conjunt, va registrar una adhesió molt major que la dels membres de la USB (algunes desenes de milers concentrats en el sector públic): per exemple, més de 400 infermeres van signar una crida convidant a tots aquells que no treballen en sectors essencials (com el personal mèdic) a la vaga, i es van adherir amb un minut simbòlic de vaga, difonent l’etiqueta #scioperaperme (#vagaperamitambe).

En el cas de Ilva de Taranto, amb l’excusa de la necessitat de mantenir l’alt forn en flames, l’empresa "va ordenar" el treball a molts, negant efectivament el dret a la vaga.

La Comissió de Garantia del dret de vaga va impugnar la proclamació de la vaga per part de la USB, al·legant raons de seguretat relacionades amb la pandèmia i reservant-se el dret d’imposar sancions contra el sindicat, una amenaça que, de fet, havia aconseguit desactivar les mobilitzacions del 8 de març i la vaga general que havia de tenir lloc el 9 de març.

No obstant això, no sembla que les maniobres del govern, les amenaces anti-vagues i la política de multes massives als que surten de casa puguin detenir tan fàcilment aquesta onada de lluita obrera. Mentre els treballadors continuen infectant-se i morint, el govern alterna el tractament medieval de quarantena massiva amb molt pocs tampons amb una escalada de repressió completament desmotivada per la pròpia crisi sanitària: mentre que els militars són enviats per les ciutats gairebé com si hi hagués un toc de queda sota la llei marcial, ahir es van imposar unes 120.000 multes (d’uns 200 euros) als que surten de casa "sense causa justificada", una valoració que les forces de l’ordre poden fer de manera arbitrària.

Al mateix temps, segons l’acord govern-sindicat, el compliment de les noves mesures de seguretat pot ser auto-certificat per les pròpies empreses, amb la inspecció dels prefectes (coneguts experts mèdics) i el suport de les burocràcies sindicals territorials, una broma tràgica que costarà més morts.

Contra aquesta política, és necessari tenir comitès de seguretat i higiene a totes les altres empreses, composts exclusivament per treballadors, amb plens poders i sense cap interferència del govern ni les patronals. És necessari que els propis treballadors estableixin les condicions de treball i el temps de treball adequats per a contenir el contagi.

La vaga comença a trencar la "unitat nacional" reaccionària que impera a Itàlia. Per això ha de prolongar-se i rellançar-se, en primer lloc, mitjançant la lluita que es duu a terme des de fa dues setmanes en la logística, per a imposar el tancament real de les activitats no essencials, la reconversió de les indústries que siguin factibles per a produir elements necessaris per a enfrontar la pandèmia i totes les mesures urgents que són necessàries no per als industrials, sinó per a la classe obrera i les masses populars