PROPOSTA CUP 14F

La proposta de la CUP no és alternativa, necessitem un front anticapitalista i d’independència de classe

La CUP presenta "Un Nou Cicle", la seva proposta política per a les eleccions del 14F. Es manté la cerca de la "unitat estratègica" amb la burgesia independentista, les il·lusions en la comunitat internacional, la mobilització social com a pressió per a forçar una negociació amb l'Estat i un programa social limitat al "possible" en els marcs legals vigents. És urgent posar en peus una alternativa anticapitalista i d'independència de classes.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 4 de desembre de 2020| edició del dia

Al final del mes de novembre la CUP donava per finalitzat el procés de debat sobre la proposta política amb la qual es presentaran a les eleccions autonòmiques del 14F. Diversos mesos d’intercanvis i discussió dins de l’esquerra independentista i amb altres organitzacions anticapitalistes, entre elles la CRT. El resultat ha estat presentat públicament aquest dijous en un acte en el recinte de l’antiga fàbrica Fabra i Coats, a Barcelona, sota el títol "Un Nou Cicle".

Avancem en aquest article la visió de la nostra organització sobre algunes de les línies mestres amb les quals la CUP concorrerà a les eleccions i que ens han portat a la decisió de no ser part de les seves candidatures i proposar a altres grups de l’esquerra revolucionària a Catalunya conformar un front anticapitalista i d’independència de classe.

Mobilització social, noves aliances amb la burgesia independentista i la cerca del suport de potències imperialistes, és aquest el "full de ruta" alternatiu al processisme?
La proposta política de la CUP planteja continuar la lluita pel dret a decidir impulsant un nou referèndum abans de 2025. Es proposa reactivar el moviment democràtic català sobre la base de tres grans eixos: desenvolupar tots els fronts possibles de la lluita de classes, treballar per a recuperar la unitat estratègica de l’independentisme en clau rupturista i buscar els suports internacionals a la causa catalana que van faltar en 2017.

Els tres eixos parteixen d’elements de balanç de 2017 amb els quals coincidim parcialment, com quan denuncien la "gran traïció" de la direcció processista després de l’1-O, o el rol reaccionari de la UE com a suport a l’Estat espanyol i la seva croada lliberticida. No obstant això, d’aquests mateixos elements no traiem les mateixes conclusions.

Per a la CRT, el rol dels partits de la burgesia independentista no va ser un resultat inesperat, sinó la crònica d’una "gran traïció" anunciada contra la qual la política d’"unitat estratègica" amb l’independentisme, o "mà estesa", no sols no es va preparar, sinó que li va ser molt útil.

Des de 2012 la nostra organització ha mantingut una posició molt crítica amb la CUP i aquesta política de conciliació de classes. Una visió etapista que contempla com a imprescindible l’aliança amb la burgesia independentista per a la ruptura amb el Règim del 78 i la conquesta del dret a l’autodeterminació.

La "gran traïció" del 2017 va ser la consumació del seu paper de desviament, i sobretot de dic de contenció, perquè aquest moviment democràtic es mantingués al marge de la resta de reivindicacions i mobilitzacions socials que van travessar Catalunya en l’última dècada.

Et pot interessar: Catalunya eleccions 14F: l’esquerra revolucionària hem de construir una alternativa d’independència de classe

La "unitat estratègica" portada endavant per la CUP en el punt democràtic va portar al fet que el "puny tancat contra les retallades", com el va definir David Fernández en el seu primer discurs en el Parlament, quedés completament subordinat a la "mà estesa en l’autodeterminació". Si la CUP ho desenvolupava, aquesta unitat corria el risc d’esquerdar-se. El moment àlgid d’aquesta dinàmica el vam veure en 2017, quan la CUP va donar el seu suport als Pressupostos neoliberals de JxSí a canvi de la convocatòria del referèndum.

Així doncs, l’esquerra independentista no va ser capaç en cinc anys de procés -si prenem des de la Diada de 2012 al referèndum de 2017- de desenvolupar un sector de la classe treballadora i els sectors populars, que lluités pel dret a l’autodeterminació de manera indivisible de la lluita contra les polítiques neoliberals del govern central i el català, i per un programa anticapitalista enfront de la crisi social. Consegüentment va arribar al 2017 sense alternativa cap a la "gran traïció".

Aquest element crític de balanç és assumit a la seva manera per la mateixa CUP en la proposta política presentada i altres documents anteriors. De fet, constitueix un dels reptes més ressenyats en la seva proposta política: com inserir-se i desenvolupar tots els fronts de la lluita de classes, vinculant les demandes democràtiques amb les socials.

No obstant això, no hi ha explicació de per què no va ser capaç de fer-ho fins ara. No s’assenyala la relació entre aquest dèficit estratègic i la seva aposta per la unitat en el nacional amb els botxins de la classe treballadora i els sectors populars, i de fet es torna a proposar ara en altres termes aquest mateix binomi.

L’aprovació d’un programa econòmic i social, amb el qual polemitzem en altres articles, centrat en reformes "possibles" dins del marc legal capitalista i fins i tot les limitades competències autonòmiques i municipals, és part d’aquesta cerca de la unitat.

Una força que proposés obertament la nacionalització de la banca i no la creació d’una banca pública que entri en el mercat; l’expropiació de les grans empreses estratègiques i no la creació d’una elèctrica pública que competeixi amb els grans monopolis privats; o l’expropiació de tota fàbrica que tanqui o acomiadi, i no plans de rescat amb condicions o nacionalitzacions subjectes a dret, seria molt menys digerible per a conformar grans acords de país i recrear la "unitat independentista" perduda.

En la mateixa, línia la CUP accepta la participació en els fronts de conciliació de classe amb els partits procesistes que ja existeixen, com el Consell de la República, i proposa construir altres nous, com l’Acord Nacional per l’Autodeterminació. Ni tan sols es defineixen clarament entorn del següent govern, deixant la porta oberta a donar el seu suport a un següent executiu si està compromès amb el dret d’autodeterminació.

Sobre el rol de la reaccionària UE l’alternativa que es proposen és una versió igualment il·lusòria i reaccionària, la cerca d’aliats a la causa catalana entre altres potències entre les quals inclouen als EUA -el principal país imperialista del món-, la Xina o Rússia.

No hi haurà república catalana si no és conquistada per la classe treballadora i els sectors populars.
Tal com hem plantejat en contribucions i intervencions durant aquests mesos, l’aposta pel desenvolupament d’una mobilització obrera i popular capaç d’imposar el dret a decidir, ha de partir de l’absoluta independència política amb els qui avui gestionen la pandèmia i les polítiques de descàrrega d’aquesta nova crisi sobre les majories socials.

Des de la CRT hem defensat la necessitat de no reeditar els acords de la "unitat estratègica" de l’independentisme, per a treballar per una reemergència del moviment democràtic sobre noves bases. Amb una participació central de la classe treballadora que li disputi l’hegemonia del moviment als partits històrics de la burgesia catalana. Que generi les formes d’autoorganització en centres de treball, estudi i barris des d’on poder deliberar i dirigir democràticament el moviment i el seu contingut, i no des de Palau o les reunions a porta tancada en el Parlament.

Que posi les bases perquè una nova aposta no sigui tutelada ni per les velles institucions catalanes, ni per cap "comunitat internacional", o un diàleg amb l’Estat, sinó que el poble català, amb la classe treballadora al capdavant, pugui imposar realment un procés constituent lliure i sobirà on definir no sols la seva relació amb la resta de l’Estat, sinó el contingut social d’una futura república catalana.

Una estratègia d’independència de classe i amb centre de gravetat en la lluita i autoorganització, clau perquè aquesta lluita democràtica i la seva justa reivindicació d’autodeterminació sigui conquistada de manera íntegra. És a dir, que pugui ser en el pròxim període la palanca d’un procés revolucionari que ajudi a tombar el Règim del 78 i construir una república socialista.

No obstant això, la proposta política de la CUP reprodueix el mateix esquema del processisme del qual van ser part, encara que fos com la seva ala esquerra, de desenvolupament de mobilització per baix -encara amb un nivell d’intensitat i contingut social més profund- però amb el lideratge i direcció política que es continua entenent com alguna cosa delegada als possibles acords amb la resta de forces burgeses i petitburgeses de l’independentisme i les institucions municipals o l’autonòmica.

El seu objectiu és tornar a generar un moment polític com el que va significar l’1 i 3 d’octubre de 2017. Un procés que cataloguen com a "insurrecció democràtica", però que en el contingut reprodueix els mateixos elements del fallit procés: mobilització social com a pressió, desobediència institucional i intermediació de la comunitat internacional, per a forçar a l’Estat espanyol a asseure’s a negociar una sortida acordada que inclogui el referèndum i l’amnistia.

La necessitat d’impulsar un front anticapitalista i d’independència de classe en les pròximes eleccions catalanes.

Després de 2017 en el debat de balanç que es va obrir en l’esquerra independentista van sorgir algunes reflexions crítiques qüestionant el processisme i la incapacitat de la CUP de presentar una alternativa. Sobre aquesta base des de la CRT iniciem converses bilaterals i com a part d’aquestes, en els últims mesos, hem intercanviat i explorat la possibilitat de conformar un front polític-electoral.

No obstant això, el resultat d’aquest procés s’allunya al nostre entendre de què considerem és una necessitat urgent, més encara en un moment com l’actual. D’una banda, amb un moviment democràtic afeblit i desactivat per la combinació de repressió i la política claudicant de la direcció processista. Per l’altre enmig d’una crisi sanitària, econòmica i social que augura enormes patiments per a les majories socials, i la possibilitat que s’obrin nous envits que busquin realment "canviar-ho tot", en un món més convuls i amb nous episodis importants de la lluita de classes.

No serem part per tant de les candidatures de la CUP per a les eleccions del 14F, la qual cosa no lleva perquè en tots aquells fronts de lluita en els quals puguem coincidir estiguem oberts a la col·laboració i el front únic. Un exemple d’això és la mobilització que l’esquerra independentista prepara per a mitjans de desembre en favor d’un pla d’emergència perquè les conseqüències de crisis les paguin els capitalistes.

Al seu torn, hi ha altres organitzacions de l’esquerra revolucionària, com Lluita Internacionalista o el grup Socialismo y Libertad, que també han estat part d’aquest debat, en el qual hem coincidit en algunes de les principals crítiques a la proposta política i, en particular amb LI, a la moderació del programa social que comporta.

A Catalunya tenim presència organitzacions que han estat part de les candidatures impulsades per la CUP en diferents moments, com LI o Corrent Roig, unes altres que no, i hem demanat un vot crític en moments en què mantenien una ubicació política més d’esquerra -com vam fer des de la CRT en les últimes eleccions generals-. Així mateix, existeixen molts militants, simpatitzants i activistes que s’han referenciat en la CUP en els últims anys i que ara miren amb desconfiança aquest curs.

Anticapitalistes, per part seva, van trencar fa un any amb l’espai dels Comuns i encara no han definit la seva política de cara al 14F. Amb ells mantenim un debat obert sobre el balanç de la seva experiència en aquesta formació que co-governa avui amb el PSC a Barcelona i amb el PSOE en la Moncloa. Recentment en mitjans com VilaWeb es publicaven notícies sobre unes possibles negociacions entre aquesta formació, la CUP, Comunistes de Catalunya i algunes candidatures municipalistes de Guanyem. De confirmar-se aquestes informacions -sobre les quals oficialment encara no es coneix posició-, els "anticapitalistes" de Podemos re-editarien a la catalana el seu paper fundacional en una nova formació de l’esquerra reformista amb una ubicació similar a la que està jugant EH-Bildu a Euskal Herria.

Et pot interessar: Què hi ha a l’esquerra de la CUP? Per un front anticapitalista i d’independència de classe

Des de la CRT creiem que és el moment de fer un pas endavant a construir una alternativa revolucionària. Per això hem plantejat als companys i companyes de Lluita Internacionalista, Corrent Roig, Socialismo y Libertad, i altres organitzacions de l’esquerra anticapitalista i revolucionària catalana que coincideixin en aquesta necessitat, així com a totes aquelles militants i simpatitzants de l’esquerra independentista que no comparteixen aquest retorn a la "mà estesa", i a la joventut i les i els treballadors que rebutgen qualsevol unitat amb els botxins dels ajustos i retallades dels últims anys, conformar un front de l’esquerra anticapitalista i per la independència de classe per a les eleccions catalanes del 14F.

Un front que defensi la total independència política tant dels partits del processisme com de l’eix "progressista" que avui volen encarnar els Comuns i ERC. Que baralli per un programa anticapitalista que abordi la resolució dels problemes socials expropiant la gran propietat capitalista i lligui indissolublement això a la lluita contra el règim, única perspectiva realista per a conquistar el dret a decidir.

Com plantejàvem fa unes setmanes en la nostra declaració davant les eleccions del 14F: "L’actual situació fa imprescindible una esquerra que defensi mesures com la nacionalització sense indemnització i sota control dels seus treballadors dels sectors estratègics, aquelles empreses que tanquin o acomiadin i el conjunt del sistema financer, de tots els pisos buits dels grans tenidors i especuladors o de tota la sanitat i laboratoris privats. Que lligui aquestes demandes tant a la denúncia dels diferents governs capitalistes, com a la denúncia i baralla contra la burocràcia sindical. Que desenvolupi la mobilització i autoorganització de la classe treballadora i els sectors populars. Que treballi per a disposar aquestes forces socials cap a una lluita contra el règim, que imposi processos constituents lliures i sobirans sobre les seves ruïnes, en la perspectiva de conquistar repúbliques de treballadors que puguin federar-se lliurement".




temes relacionats

FrontAnticapitalistaCatalunya14F   /    Eleccions 14F   /    CUP

Comentaris

Comentar