Les malalties laborals que pateixen Les Kellys són en la seva majoria músculoesquelètiques i neurològiques, encara que n’hi ha moltes més. L’ansietat, les intoxicacions, els problemes gàstrics i els trastorns alimentaris, són d’altres de les moltes conseqüències que tenen les llargues jornades laborals, els moviments repetitius sense descans sobre la seva salut. No se salva ningú, ens adverteixen. Totes les seves companyes abans o després cauen malaltes, fins i tot les més joves. Pels empresaris, les mútues i els responsables polítics, ha de tractar-se d’una casualitat; això o pensen que aquestes treballadores tenen una doble vida en la qual, al sortir de la feina, haurien de ser esportistes d’elit, si es fixen en el desgast de les seves articulacions, tendons i músculs.

La Silvia té 56 anys i en porta 20 treballant com a cambrera. Està operada de les dues mans, les cervicals i malucs desgastats, i suporta el dolor a base de pastilles. Quan va tenir el problema a les mans, l’empresa li deia que s’ho estava inventant, i va estar anant de la seguretat social a la mútua com si fos una pilota i no una treballadora destrossada pels ritmes de la feina i l’avarícia dels grans hotelers que mai en tenen suficient.

Vania: “El tema està en el fet que el centre de treball no vol reconèixer-ho com a malaltia laboral i vol que ho assumeixi la Seguretat Social. Quan la Seguretat Social veu que és una malaltia laboral, et retorna a la mútua. Al final, entres en aquest bucle fins que la Seguretat Social acaba atenent-te. Però això va en el nostre detriment perquè si has tingut un accident laboral i te’l posen com a malaltia comuna, sortim perdent nosaltres, perquè no se’ns reconeixen unes certes coses que ens beneficiarien, com una invalidesa. Quelcom semblant és el que li ha passat a la Roxy, que és una situació increïble.”

Realment, la història de la Roxy, és de les que t’omple d’una ràbia tan profunda que et porta a voler acabar d’arrel amb aquest sistema.

La Roxy té 55 anys i porta com a cambrera 18 anys. Està operada dels dos canells i dels ulls pels efectes dels productes químics. Fa un temps, mentre treballava, es va fer molt de mal als braços i avui dia té una invalidesa del 33% que li impedeix treballar de cambrera però que no li permet sobreviure.

Roxy: “Em vaig fer mal mentre treballava i vaig cridar a recepció perquè algú vingués a ajudar-me però s’ho van prendre com a broma. Quan vaig baixar els vaig dir que no podia continuar fent l’habitació i em van contestar que havia d’acabar perquè el client estava aquí esperant. Els vaig demanar l’ordre per anar a la mútua i em van dir que no sabien res d’això. Un dels caps que era allí em va dir que me’n anés a la Creu Roja. Jo no sabia que havia de telefonar a una ambulància i me’n vaig anar a la Creu Roja amb els meus propis mitjans. Quan vaig arribar, em van fer una placa i van veure que tenia els tendons trencats i que havia d’anar a la mútua perquè havia passat a la feina. Quan vaig arribar a la mútua em van dir que feia temps que jo tenia els tendons desgastats i per això se m’havien trencat. Però era mentida; ells estan en conveni amb l’hoteler.”

Vania: “Encara així, encara que fora així on s’ha desgastat ella els tendons? En tots els anys que porta treballant a l’hotel, en el mateix hotel sempre! I això és el que passa avui dia.”

La situació actual de la Roxy és que abans que l’operessin -a la Seguretat Social-, el tribunal mèdic li va comunicar que li donaven una invalidesa del 33% per la qual cobra poc més de 600€ al mes, perquè consideren que, amb els braços tal com els té, pot treballar de qualsevol altra cosa que no sigui de cambrera d’hotel.

Les Kellys sempre han denunciat la sobrecàrrega de feina i els ritmes que els imposen per a fer més habitacions amb menys personal i en menys temps, amb moviments repetitius i movent grans pesos diàriament. En aquestes condicions, més aviat que tard apareix alguna de les moltes malalties que tenen en el seu sector, que són recurrents per no ser tractades. La pregunta llavors és com actuen les empreses quan han d’agafar repetides vegades la baixa o es posen malaltes.

Roxy: “a mi em va donar una embòlia i el director em va dir que si estava tan cansada que si volia podia marxar, i em va dir que no em tocaria el meu contracte i que res tenia que veure la sobrecàrrega de treball que ens donaven. Li vaig dir que no ens emmalaltim perquè volem sinó perquè el cos no pot més i diu prou. El director em va mirar i em va dir “tu mateixa, demà si et quedes sense cama o sense braç, serà el teu problema; jo t’estic convidant que si et sents malament te’n vagis a casa a descansar”. Ells et veuen com a números, mentre tu puguis treballar et tenen aquí, quan no serveixes et donen la puntada.”

Silvia: “ A mi quan vaig tenir problemes de canell, vaig anar a que em fessin una revisió i em van dir que em posarien una infiltració. Vaig estar dos mesos de baixa i no me la feien, així que em van cridar al despatx de l’empresa i em van convidar que fes la baixa voluntària de la feina, perquè no seguís de baixa.”

Roxy: “Jo estic operada de les dues mans, dels dos ulls perquè als hotels els líquids que s’usen són molt forts. Els anticalçs que usàvem treien fum quan els tiraves a la banyera. Una vegada, en anar a netejar, em va començar a sagnar el nas i em vaig espantar molt. Gairebé em vaig desmaiar i la meva cap no va ser capaç de telefonar a una ambulància.”

Quan algunes de les Les Kellts expliquen com és la seva jornada laboral en qualsevol dia normal, crida l’atenció que sempre assenyalen que, per intentar sortir a la seva hora, o almenys no gaire més tard, no baixen a menjar ni fan descansos. Això també té conseqüències a la seva salut.

Miriam: “vaig començar a treballar cap al 2001 en un hotel de 5 estrelles on no ens donaven menjar. Entrava a les 9 i podia sortir sobre les 19 o 19.30. Entrava sense esmorzar a treballar i no tenia temps per menjar. Em va començar a fer moltíssim mal l’estómac i em va donar gastritis, amb un dolor insuportable, sense poder dormir, sense que em servissin els medicaments. Fins que van trobar un medicament que em servia i vaig haver de deixar de menjar uns certs aliments perquè no em cremés l’estómac, i així vaig haver d’estar molts anys. A més, la càrrega emocional de la càrrega de la feina, jo vaig començar a tenir principis de migranyes.

Vaig estar una setmana cada dia després de treballar anant a urgències, i em donaven una pastilla que no em feia res. Anava a treballar amb mal de cap i cada dia en sortir a les 19.30 tornava al metge, i ja a la quarta vegada em van posar una injecció, i l’endemà, i seguint amb les pastilles. Al final se’m va passar, però si no se m’arriba a parar seguiria ara amb mal de cap.”

Silvia: “jo no baixava a menjar per poder sortir a la meva hora i el meu governant em deia que si no baixava a menjar era perquè m’organitzava malament.”

Aquesta llista de malalties a la qual se sumen la cistitis perquè no poden anar al bany per poder acabar totes les habitacions, les intoxicacions per inhalacions de productes tòxics, els desmais i lipotímies per no menjar i per l’estrès de la càrrega de treball, o la fibromiàlgia, va acompanyada de la repressió per organitzar-se o per exigir uns drets laborals. Quan es queixen de les condicions en les quals estan treballant passen a convertir-se en “les dolentes” per a l’hoteler, a les quals cal castigar i posar a fer treballs extra, com netejar els parabrises dels cotxes del pàrquing o els vidres de la piscina, per alliçonar o desmoralitzar.

Com dèiem al principi, una de les reivindicacions de Les Kellys és que es reconeguin totes les malalties laborals i exigir la jubilació anticipada. Exigeixen el reconeixement de totes les malalties que comprenen l’aparell musculoesquelètic, perquè, com ens assenyala la Miriam, els moviments repetitius i la sobrecàrrega de treball et porten a emmalaltir.

En aquests moments, es reconeixen tres malalties laborals del sector: la síndrome del túnel carpià, l’epicondilitis i la bursitis. Però, tal com assenyalaven elles mateixes, l’empresari no vol cedir en aquest reconeixement i costa molt que les hi reconeguin, malgrat estar publicades al BOE.

Ens acomiadem, amb la promesa de continuar veient-nos als carrers, en els 8 de març i on faci falta, barallant per uns drets que mai, ningú ens ha regalat. La militància per una societat en la qual no hi hagi explotació ni opressió es reafirma quan s’escolten, i se sofreixen, tots aquests abusos patronals. Perquè la vida és una mica més, ha de ser una mica més, que sobreviure per a omplir les butxaques d’un grapat de paràsits que s’alimenten amb la nostre feina, la nostra força i la nostra salut, fins que els deixem de ser útils i ens convertim en “els trencats” d’un sistema que rebutja el que no és productiu.