Abans de l’esclat de la pandèmia de coronavirus, que s’espera arrossegarà a milions de persones a la pobresa i la fam, hi havia en el món gairebé 170 milions de persones vivint en situacions de greu crisi humanitària. Els estralls del Covid-19, que colpeja tant als principals països imperialistes del món com a la perifèria semicolonial, l’ha eclipsat.

Aquestes són, segons l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris (OCHA) de l’ONU, les deu crisis humanitàries silenciades per la pandèmia del coronavirus:

Crisi persistent a l’Afganistan

La xifra de persones necessitades d’ajuda i protecció ha passat de 6,3 milions en 2019 a 9,4 milions aquest any degut a la persistència del conflicte. Des de 2012, uns 4 milions d’afganesos s’han vist desplaçats i els nivells de desnutrició aguda —que situen als nens a un pas de la mort— estan per sobre del llindar d’emergència en 25 de les províncies.

l’Afganistan continua sent un dels països més perillosos per als treballadors humanitaris, amb 41 morts, 65 ferits i 75 segrestats en 2019. Les organitzacions humanitàries han sol·licitat 733 milions de dòlars enguany per a atendre 7 milions de persones, però ara com ara només s’ha rebut el 5 per cent.

Fam, misèria i desnutrició a Haití

Ja abans de la pandèmia al país hi havia 4,6 milions de persones —més del 40 per cent de la població— necessitades d’ajuda urgent. La crisi política i econòmica que travessa el país en l’últim any ha reduït l’accés a menjar per a les llars més pobres. Fa pocs mesos l’ONU va posar fi a la seva anomenada “Missió de Pau” després de quinze anys d’haver mantingut tropes d’ocupació que han estat denunciades per centenars de casos d’abusos sexuals -ocorreguts entre el 2004 i 2017- a nenes i dones haitianes.

Els soldats lliuraven menjar o diners a les dones o les menors per a tenir relacions sexuals, les que després quedaven pràcticament "en la misèria". En l’actualitat, 4,6 milions d’haitianes i haitians s’enfronten a inseguretat alimentària, enfront de 2,6 de fa un any, mentre que 1,2 milions d’ells es troben en una situació d’emergència. A més, el 2,1 per cent dels nens presenten desnutrició aguda severa i la crisi ha afeblit els ja de per si mateix malparats sistemes de salut i educació.

Plaga de llagostes en l’est d’Àfrica

La plaga de llagostes que va arribar fa uns mesos a la Gran Banya d’Àfrica no ha desaparegut i hi ha nous eixams formant-se a Etiòpia, Kenya i Somàlia just quan s’aproxima l’època de collita. Als països afectats, entre els quals també figuren Tanzània, Uganda, Sudan i Sudan del Sud, hi ha més de 25 milions de persones en situació de greu inseguretat alimentària.

Per a frenar la propagació, els governs amb suport de la FAO, estan realitzant fumigacions aèries i terrestres, però l’impacte del coronavirus ja està afectant en la resposta, amb problemes de desplaçament del personal i possibles demores en el subministrament de pesticides.

Inseguretat i crisi alimentària al Sahel Central

La inseguretat que han vingut registrant en els últims anys Burkina Faso, Mali i l’oest de Níger ha deixat milers de morts i més d’un milió de desplaçats. Aquesta regió ja era abans especialment vulnerable amb elevats índexs de pobresa, inseguretat alimentària i desnutrició.

La petició de fons per a cobrir les necessitats humanitàries a la regió, de 1.100 milions de dòlars, només ha estat finançada en un 10% i es tem que ara el coronavirus pugui provocar una nova catàstrofe, tenint en compte que aquests països compten amb sistemes de salut entre els més fràgils del món.

Conflicte i desplaçament en la conca del llac Txad

El conflicte que va desencadenar fa una dècada en el nord-est de Nigèria i després va estendre a la resta de països banyats pel llac Txad -Camerun, Txad i Níger- el grup terrorista Boko Haram -i després també la seva escissió, Estat Islàmic a Àfrica Occidental (ISWA)- no sols no ha remès, sinó que en els últims mesos s’ha empitjorat.

A la regió hi ha més de 4 milions de persones que sofreixen inseguretat alimentària i 400.000 nens en risc de morir de desnutrició aguda severa. En total, hi ha més de 17 milions de persones afectades per la violència i 10,7 milions necessitades d’assistència humanitària.

La crisi Rohingya a Bangladesh i Birmània

Més de 855.000 refugiats rohingyes -inclosos uns 745.000 que van fugir de la repressió a Birmània en 2018- viuen en campaments abarrotats a la regió de Coix’s Basar, a Bangladesh, on el Govern i les ONG s’esforcen per oferir-los els serveis essencials i als quals en les pròximes setmanes arribarà el monsó. La petició de fons per a aquest any només està coberta en un 13%.

De l’altre costat de la frontera, a Birmània, la situació de les comunitats rohingyes és igualment dramàtica. Uns 130.000 romanen confinats en campaments des de fa gairebé vuit anys i els qui viuen fora d’ells són vulnerables i s’enfronten al risc de la creixent violència.

Deu anys de conflicte a Síria

Més d’11 milions de persones necessiten assistència humanitària i altres 5,6 milions han buscat refugi fora del país. La recrudescència de la violència en Idlib (nord-oest) va deixar 950.000 desplaçats entre desembre i principis de març, molts dels quals viuen en campaments amuntegats sense subministraments essencials.

Com a resultat dels 10 anys de conflicte, vuit de cada deu sirians viuen actualment per sota del llindar de la pobresa i recorren a mecanismes nocius de supervivència davant les escasses oportunitats econòmiques. A més, només la meitat dels hospitals públics i menys de la meitat dels centres d’atenció primària estan operatius.

Iemen, la major crisi humanitària mundial

Iemen ha tingut fa pocs dies el seu primer cas de Covid-19 i el virus amenaça amb estendre’s ràpidament per tot el país, devastat per una guerra de la qual són responsables les potències regionals Aràbia Saudita i els Unió dels Emirats Àrabs (EAU), recolzats per l’imperialisme nord-americà i britànic. Cinc anys de conflicte han deixat al 80% de la població -24 milions de persones-, necessitades d’assistència o protecció i solo la meitat de les instal·lacions de salut estan plenament operatives.

Més de 5 milions de iemenites estan en risc de contreure còlera o altres malalties coincidint amb l’amenaça del Covid-19. La guerra va destruir el sistema de salut quan Yemén ja era el més pobre del món àrab abans del conflicte: s’estima que només el 51% de la capacitat de salut de Iemen està funcionant, el país té en mitjana 10 professionals de la salut per cada 10,000 habitants i només 500 respiradors artificials per als seus 28 milions d’habitants. Com si això fos poc, durant la guerra, els treballadors de la salut i les instal·lacions hospitalàries es van convertir en el blanc favorit dels atacs dels diferents camps en conflicte.

Dècades de crisis a República Democràtica del Congo

El conflicte i la violència intercomunitària, sumat a la pobresa endèmica, la corrupció governamental, la falta de serveis essencials i escasses infraestructures de salut, fan que al país hi hagi 15,6 milions de persones necessitades d’assistència humanitària per a sobreviure.

RDC també té una elevada prevalença de desnutrició i inseguretat alimentària, a les quals se sumen el xarampió i el còlera i un brot d’ébola que porta actiu gairebé dos anys. Dels 1.800 milions de dòlars sol·licitats per a atendre 8 milions de persones, només s’ha rebut el 8%.

Crisi econòmica i alimentària en el sud d’Àfrica

En aquesta part del continent hi ha 15,6 milions de persones en inseguretat alimentària i 16,5 milions de persones amb VIH i sida. En particular, preocupa la situació a Zimbàbue, Moçambic, Zàmbia i Lesotho, on conflueixen els efectes del canvi climàtic amb les escasses infraestructures i una recessió econòmica.

Només a Zimbàbue, hi ha 7 milions de persones que necessiten ajuda d’emergència, mentre que a Moçambic, el sud s’enfronta a la sequera mentre que el nord encara es recupera dels estralls dels dos ciclons que van colpejar el país en 2019 i a la incipient violència jihadista. En tots dos països, les peticions de fons a penes s’estan cobrint.