DEBAT

Les mobilitzacions a Cuba i la defensa de la revolució

A Cuba les mobilitzacions populars per l'agreujament de les penúries socials a partir del COVID, volen ser utilitzades per la dreta proimperialista. La gravetat de la situació planteja un debat sobre com lluitar contra el bloqueig i l'imperialisme en defensa de les conquestes de la revolució de 1959.

divendres 16 de juliol| edició del dia

Les mobilitzacions populars a Cuba són el producte de les enormes penúries socials agreujades a partir de la pandèmia. El criminal bloqueig imperialista empitjora enormement la situació, impedint-li a Cuba l’accés a inputs bàsics per a l’alimentació i producció de medicaments, així com al petroli, provocant el desproveïment.

En aquestes mobilitzacions es manifesten centralment les forces socials sobre les quals es dóna suport al castrisme i les tendències hostils creades per les polítiques restauracionistes portades endavant els últims 25 anys. El mateix president de Cuba, Miguel Diaz-Canel ha de reconèixer la realitat del moviment social quan afirma que en les mobilitzacions “no tots són contrarevolucionaris. Hi ha una minoria de contrarevolucionaris que va tractar de liderar aquestes accions, però aquí tenim persones, revolucionàries o no, insatisfetes, amb confusions, incomprensions, amb falta d’informació i també amb desig de manifestar alguna situació en particular”.

Sobre el descontentament popular es munta l’oposició proimperialista i la dreta continental per a provocar l’afebliment del règim.

El bloqueig criminal

El bloqueig imperialista que té 60 anys d’existència, és un factor fonamental per a explicar moltes de les penúries del poble cubà. Joe Biden ha continuat amb la política de Donald Trump cap a l’illa, qui va endurir el bloqueig i les sancions econòmiques donant fi a la política de negociacions bilaterals que va portar a Barak Obama a visitar Cuba al març del 2016. En aquells dies el govern cubà no va posar l’aixecament del bloqueig com a condició indispensable per a iniciar negociacions. En canvi, presentava com una victòria el canvi en la política exterior de Washington encara que es mantingués el bloqueig criminal. Van oblidar el principi plantejat per Ernesto Che Guevara que “no es pot confiar en l’imperialisme, ni tant així, res”.

La hipocresia de la dreta i l’imperialisme

La paraula “democràcia” en boca dels representants de l’imperialisme i la dreta sipaia és expressió del més podrit cinisme i hipocresia. Va ser el propi imperialisme qui, per a frenar en la dècada del 60 i 70 del segle XX l’impacte de la Revolució cubana, va impulsar cops militars i dictadures genocides en nom de la Doctrina de la Seguretat Nacional.

El mateix es pot dir de la dreta sipaia i arrossegada llatinoamericana. Com a exemple el el discurs del llepa-botes Mauricio Macri (gran definició que en ple debat presidencial del 2019 li va oferir el candidat del FITU, Nicolás Del Caño) quan va fer una crida a la “solidaritat” amb Cuba dient que “Vull fer costat al poble cubà que ha sortit als carrers per a reclamar la fi de la dictadura i que millorin amb urgència les seves condicions de vida...”.

Mauricio Macri parla de millorar les condicions de vida cubanes quan va ser qui amb l’endeutament va lliurar el país a l’FMI i l’imperialisme, condemnant a les majories populars a la misèria. Parla de democràcia quan acaba de ser denunciat per l’enviament d’armament i pertrets per a reprimir al poble bolivià, al govern colpista d’Añez i els militars que van portar endavant crims contra el poble a El Alto i Senkata.

L’objectiu de l’imperialisme i la dreta sipaia no és un altre que el de provocar una contrarevolució que retorni a Cuba al seu estatus de semicolònia dels Estasdos Units i li permeti a l’oligarquia expulsada per la revolució de 1959 reprendre les propietats expropiades.

Burocràcia i repressió

Les mobilitzacions populars no es poden explicar solament per les penúries del bloqueig, sinó que també cal posar en primer pla les polítiques pro-capitalistes de la burocràcia. La brutal devaluació de la moneda i la liberalització d’àrees senceres de les activitats econòmiques per a l’activitat privada, són les últimes mesures en aquest sentit, encoratjant encara més la desigualtat social i el malestar creixent.

Fa una mica més de dues dècades que la burocràcia castrista ve impulsant una política d’obertura econòmica de caràcter restauracionista de les relacions capitalistes que ha portat al desenvolupament de forces internes hostils a la revolució, particularment en les files de la pròpia burocràcia que controla els sectors més rendibles de l’economia. Són aquestes forces socials de petits propietaris, sobre les quals busquen influir els gusanos pro-imperialistes per a muntar-se sobre el moviment social. Alhora que l’imperialisme espera influir sobre els buròcrates enriquits per a fer fallida la unitat del règim.

La resposta repressiva de la burocràcia castrista no està orientada a combatre les amenaces contra la revolució, sinó que usa a la dreta pro-imperialista, que el mateix Diaz-Canel defineix com a minoritària, com a excusa per a defensar els seus privilegis de casta i el monopoli del poder per un partit únic: el Partit Comunista Cubà (PCC), que ofega les llibertats del poble cubà.

Defensa de la revolució o defensa de la burocràcia

Els defensors internacionals de la burocràcia castrista, com el kirchnerisme a l’Argentina o les restes de l’estalinisme, consideren que cal limitar-se a exigir el final del bloqueig i denunciar les mobilitzacions per gusanos. Per a aquests defensors del règim qualsevol crítica a la burocràcia, fonamentalment per esquerra, és considerada funcional a l’imperialisme.

Combatre a les forces pro-imperialistes donant suport a la repressió al poble i la política pro-capitalista del PCC, és un error que no defensa a la revolució. La desqualificació de les crítiques per esquerra, és una reiteració del xantatge estalinista per a fer callar tot oposicionisme en el terreny de la defensa de la revolució. En el passat, el silenci enfront de les dictadures estalinistes de l’est europeu, l’URSS i la Xina, no va evitar la seva caiguda en 1989. El que va fer va ser impedir que la classe obrera pogués comptar amb un punt de suport per a oposar la seva pròpia política contra una burocràcia que lluny de defensar les bases materials de l’expropiació de la burgesia i els terratinents es va passar al camp de la restauració capitalista.

Els defensors del castrisme silencien alhora que a Cuba les forces restauracionistes tenen aliats a l’Església catòlica i les diferents religions que des de la visita del Papa Joan Pau II, en 1997, tenen existència legal, mentre que les forces i partits socialistes o antiimperialistes que es col·loquen en el terreny de la revolució estan prohibits. Però a més aquests partidaris del règim que llancen invectives contra les crítiques d’esquerra, callen la boca davant la diplomàcia progressista que es limita a criticar el bloqueig, però no ha enviat cap vaixell carregat de medicines, aliments o petroli per a ajudar al poble cubà en aquestes hores dramàtiques.

El pecat original de la revolució

El règim burocràtic té el seu origen en el caràcter excepcional de la Revolució cubana on una direcció petitburgesa i guerrillera com la de l’M26, va arribar al poder empès per les masses armades i sotmès a la doble pressió d’aquestes i l’imperialisme, quelcom que va produir una revolució de contraatac que expropia a la burgesia i els terratinents, com definia el Che Guevara. Això va donar origen a un Estat obrer deformat on el poder en lloc de ser exercit per les masses autoorganitzades, va ser copat per una burocràcia que defensa les seves bases materials, en tant i quan, això implicava la defensa dels seus interessos i privilegis de casta.

Treballadors cubans reben als revolucionaris a l’Havana, gener de 1959

Festejos pel triomf de la revolució cubana

L’ofec de totes les formes d’autoorganització i de democràcia per a les masses és una de les característiques del règim que s’acabarà imposant sota la influència estalinista i de la Unió Soviètica en la Revolució cubana. Un exemple és el famós debat econòmic sobre la industrialització que enfronta al Che Guevara amb els estalinistes cubans.

El debat es va realitzar sense la més mínima participació de les masses en una cosa tan fonamental com era la política econòmica. Sense crear institucions revolucionàries perquè fossin els mateixos treballadors els qui decidissin el camí a seguir. Guevara, va ser derrotat perquè no reivindicava la democràcia obrera pagesa i se situava dins de la defensa del partit únic.

La victòria de la línia estalinista va significar que Cuba es transformés en un país dependent del monocultiu de sucre, la qual s’intercanviava per petroli i productes industrials a l’URSS. D’aquesta manera la revolució mai va aconseguir treure a Cuba del seu endarreriment estructural que és una de les causes que expliquen la fragilitat de l’economia cubana avui.

Socialisme en un sol país

L’aliança amb el Kremlin va implicar el suport de la burocràcia castrista a l’aixafament sagnant per part de l’Exèrcit Roig de la Primavera de Praga en 1968, assenyalant com un alçament contrarevolucionari, al que era una revolució política dels treballadors i la joventut txecoslovaca, qui es van autoorganitzar democràticament per a regenerar l’Estat obrer.

Però també va significar per a la Revolució cubana aïllar-se dins dels límits de l’illa i abandonar tota perspectiva d’impuls a les revolucions socials a Amèrica llatina, seguint la lògica (impossible) que hi hagi socialisme en un sol país. Així Fidel Castro es va alinear amb l’experiència de la via pacífica al socialisme i la conciliació de classes de la Unitat Popular a Xile i durant els anys inicials de la revolució sandinista va fer una crida a que Nicaragua, no fos una nova Cuba que expropiés a la burgesia i els terratinents.

Després de l’anomenat “període especial” de principis dels 90, ja amb les polítiques restauracionistes en marxa, el castrisme es va alinear amb el chavisme i els governs progressistes de principis del segle XXI, fent crides a que els obrers i pagesos conciliïn amb les seves pròpies burgesies i renunciïn a tot intent de transformació per via revolucionària. Molt lluny del Che Guevara que, com a conclusió de la Revolució cubana, havia plantejat que les burgesies nacionals eren furgons de cua de l’imperialisme i que l’alternativa era o revolució socialista o caricatura de revolució.

Defensar les conquestes de la revolució de 1959

A Cuba obrers i pagesos, necessiten plantejar una sortida pròpia per a derrotar a l’imperialisme i acabar amb el règim burocràtic i les seves polítiques restauracionistes que els enfonsa en la misèria. Donar suport a la repressió del poble mobilitzat, és regalar-li la direcció del mateix a les forces restauracionistes pro-imperialistes, que aixequen demagògicament les banderes de la democràcia per a retornar al capitalisme i el vell estatus d’una Cuba semicolonial.

No cal regalar-li les banderes democràtiques a l’imperialisme i els seus agents, sinó que, per contra, cal lluitar-les exigint la fi de la repressió, la llibertat dels detinguts, fonamentalment els militants d’esquerra, i aixecar la llibertat política i d’organització per a les masses cubanes.

Cal lluitar per la legalització dels partits i forces d’esquerra anti-imperialistes que defensen les conquestes de la revolució. Es tracta de posar en peus a les grans masses contra el bloqueig criminal, les polítiques restauracionistes i contra els privilegis de la burocràcia. Orientar la lluita a la defensa de les conquestes que queden de la revolució de 1959, com el dret a l’habitatge, a la salut gratuïta i de qualitat, a l’educació; defensar el monopoli del comerç exterior i plantejar un pla econòmic integral decidit pels treballadors i pagesos autoorganitzats.

Es tracta d’oposar una perspectiva d’esquerra anticapitalista, anti-imperialista i anti-burocràtica de revolució política i social que instauri el govern dels consells d’obrers, pagesos i soldats, a les forces de la democràcia pro-imperialista i de la dictadura burocràtica. La regeneració de la revolució cubana serà quelcom alliberador per a les masses oprimides d’Amèrica llatina.




temes relacionats

Revolució cubana   /    Bloqueig a Cuba   /    Joe Biden   /    Política EEUU   /    Anti imperialisme   /    Reformes a Cuba   /    Fidel Castro   /    Ernesto "Che" Guevara   /    Cuba

Comentaris

Comentar