Són les quatre de la tarda d’un dissabte de febrer. Quedem en un parc del barri de Guinardó de Barcelona. Els temps Covid tenen aquestes coses, les entrevistes ara són a l’aire lliure i amb màscara. Arriben juntes les tres. Són Thais, Yolanda i Cristina, les mares de Lucía, Eevee i Érica, tres menors trans de 10, 16 i 12 anys.

Tenim poc temps però tenen ganes de parlar. Són mares i activistes, i encara que recalquen que els protagonistes d’aquesta lluita són les seves nenes, no hi ha dubte que el paper de les famílies d’aquests menors ha estat clau també en la conquesta de drets per a tot el col·lectiu trans. Hem quedat per a parlar de la Llei Trans.

Un projecte de llei que ha estat acordat per la major part de les entitats trans de l’Estat, però que no ha arribat encara al Congrés. El bloqueig no ve solament de la dreta i l’extrema dreta. El PSOE i l’ala TERF del moviment feminista s’han convertit en el principal escull perquè entri a les Corts. Com afecta això a la realitat d’aquests menors?

“Ens demanen reconèixer que la meva filla té una patologia psiquiàtrica, la Disforia de Gènere”

Cristina explica el que suposaria un dels principals drets que per a ella s’aconseguirien si la Llei surt aprovada: “Aconseguiríem que es reconegués l’autodeterminació de gènere, que les persones puguin decidir quin és el seu gènere sense haver de passar per tribunals mèdics, psicòlegs, psiquiatres... això seria un gran avanç, que acabaria amb tot el terror que els han fet passar a les nostres filles. Jo com a persona cis em reconec com a dona i no passa res, però si la meva filla ho diu, automàticament se li qüestiona i ha de passar per un calvari de metges.”

Per a poder accedir a drets com el canvi de nom en el registre o els tractaments amb blocadors hormonals -que detenen el desenvolupament de la pubertat perquè la menor pugui decidir més endavant- cal passar per un autèntic circuit macabre. Cristina explica com això “suposa un enorme desgast per a la meva filla, que es veu en una moguda que no entén, i per a la família també. Per exemple, quan jo portava a la meva filla a l’endocrí, anava també una nena cis del seu col·le. Les dues estaven amb el mateix tractament de blocadors hormonals. Però a la nena cis no li va costar a penes i Érika va haver de passar per un psicòleg i un psiquiatre”.

“Fins i tot per al canvi de nom, també aquí ens demanen reconèixer que la meva filla té una patologia psiquiàtrica”

Thais ens explica que Lucía va començar aquesta tardor amb els blocadors i com “perquè ens ho permetessin, vam haver de presentar un informe de Disforia de Gènere, que no deixa de ser una patologia que reconeix l’OMS” i afegeix “fins i tot per al canvi de nom, també aquí ens demanen reconèixer que la meva filla té una patologia psiquiàtrica”. En el cas de Érika aquest informe el van aconseguir a l’Hospital Clínic, en les consultes de psiquiatria infanto-juvenil.

Yolanda considera que “qui les patologitza és la societat. No és cap patologia. L’OMS és l’última baula de tota aquesta història que ens hem inventat que hi ha només dones i homes, i tot el que surt d’aquí ja no és normal. El que volem és que es reconegui com a normal una realitat que existeix i que existirà sempre”.

L’accés als blocadors a una edat primerenca és una de les qüestions que el projecte de Llei facilitaria. “Ara mateix és autonòmic i depèn del servei de salut que et toqui, sempre previ un informe de Disforia de Gènere” explica Yolanda. Una discreccionalitat que porta al fet que molts menors trans no puguin accedir o que ho facin moltes vegades tard, amb la pubertat i els canvis físics ja iniciats.

Thais explica que “el discurs que aquestes restriccions són pel bé del menor, per si després es penedeix", és mentida”. “Per un cas que pot voler revertir el procés, hi ha centenars que no volen fer marxa enrere, però se’ls obliguen a arribar als 18 anys amb tot el desenvolupament físic de l’adolescència realitzat”. Cristina agrega que “totes les persones ens podem equivocar en una decisió, i estem en el nostre dret, els nostres fillis també. Si això ocorre, és un procés que es pot fer. T’asseguro, perquè jo com a mare de seguiment vaig conèixer un cas, que una reversió no té res a veure amb el sofriment amb el qual han de bregar tots els notres menors als quals no se’ls permet accedir o els posen mil problemes. Són el col·lectiu infantil i juvenil amb una taxa de suïcidis més alta”.

Et pot interessar:El borrador de la llei Trans que el PSOE no vol aprovar: com acabar c¡amb la transfòbia?

“Que li reconeguin el seu veritable nom és tota una carrera d’obstacles, gairebé un maltractament institucional”

Thais ens expresa com una cosa tan fonamental com que li reconeguin el seu veritable nom és tota una carrera d’obstacles, gairebé un maltractament institucional. Es converteix en la primera batalla legal per aquestes menors i les seves famílies. En el cas de la seva filla Lucía “ha aconseguit el seu canvi de nom després de quatre llargs anys de baralla. En el registre ja apareix com a Lucía, però, com posa en la resolució és només “marginalment”. Això vol dir que li donen permís per a canviar el DNI, Passaport i altres documents, però en la seva partida de naixement continua posant el nom de nen. I això només podrà canviar-ho quan tingui 18 anys i s’hagi fet una operació de reassignació de sexe. Si ella decideix que no vol canviar el seu cos no podrà. Per descomptat el seu gènere continua sent oficialment masculí, només li han canviat el nom”.

Aquesta vulneració de drets continua estant en mans de l’arbitrarietat del jutge o jutgessa que et toqui en cada cas. Cristina ens explica com en el seu cas “el jutge de Badalona que ens va tocar va fer un acte favorable en el qual s’ordenava la destrucció de la partida de naixement i es fes una nova, solament queda un rastre mèdic per una qüestió de possibles futurs tractaments. A més també li va reconèixer el canvi de gènere”.

"Vaig haver d’aguantar-me al funcionari carca de torn queixant-se que el nom triat per la meva filla era massa femení"

Thais es queixa de què “depèn de qui et toqui, és una loteria, estem a la mercè del jutge de torn i això no pot ser”. Yolanda afegeix que “queden totalment exposats a l’opinió que tingui el jutge, per això necessitem una llei estatal que reconegui un dret tan elemental”.

Cristina explica també que van haver de presentar jurisprudència al seu favor d’altres jutjats de tot l’Estat i molta més documentació mèdica i psiquiàtrica, i Thais ens compta un desagradable episodi que sembla es repeteix en molts altres casos: “quan iniciem els tràmits en el registre vaig haver d’aguantar-me al funcionari carca de torn queixant-se que el nom triat per la meva filla era massa femení. Em va dir literalment que podíem haver triat un altre més neutre... que això anava a dificultar que m’acceptessin la sol·licitud”.

Tot un maltractament institucional fins a aconseguir que l’Estat reconegui el nom realment triat i sentit per aquestes menors. Això porta, com ens explica Yolanda al fet que “la gran majoria de nens i nenes trans no ho aconsegueixin, i gairebé totes estan amb el gènere que se’ls va assignar en néixer en els seus documents, fins i tot quan han aconseguit el canvi del nom en el registre”.

Et pot interessar:Llei Trans: els drets no es qüestionen ni es racionen, es conquisten

“Les nostres filles, fills i fillis no perpetuen els rols de gènere, els polvoritzen”

Quan parlem del bloqueig a la llei per part del PSOE i un sector del moviment feminista Yolanda és clara “A mi em sembla que hem retrocedit en dues setmanes 40 anys”. Una dels arguments que més han explotat per a sostenir aquesta posició trànsfoba és que els drets recollits en ella poden portar a una perpetuació dels rols de gènere.

Cristina respon enèrgica: “Però si aquesta llei reconeix per primera vegada a les persones no binàries, és a dir a les quals no es reconeixen ni com a homes ni com a dones, perquè de moment són invisibles. La “e” ni tan sols està reconeguda per la Reial Acadèmia, que han volgut que la reconeguin i han dit que “na nai””. Prossegueix explicant com “els nostres fills i filles són moltes vegades les que més qüestionen els rols de gènere. Érika fa uns dies em deia “és que ara no sabria dir-te si vull que em cridis ell o ella, a vegades no em sento ni una cosa ni l’altra. Ella ja està tan segura del que és, que vol construir-se com vulgui, lliurement”.

Yolanda ens conta que el seu fill Eevee “està fent el mateix. Al final les persones trans no són un home cis o una dona cis, i això els permet tenir una relació amb el gènere més obert. No s’identifica amb la normalitat” i Cristina conclou “és que es carreguen els rols de gènere, els peguen una puntada. Les nostres filles i fills i no perpetuen els rols de gènere, els polvoritzen”.

“L’educació en la diversitat afectiu-sexual seria una conquesta no sols per a elles
sinó per a tots els nens i nenes del col·le”

L’escola i l’institut, com per a la resta de menors, és el principal espai de socialització dels nens i nenes trans. Però en la majoria dels casos continuen sent territoris aliens, quan no hostils, a la seva realitat. A pesar que a Catalunya regeix un protocol per a l’adaptació del centre i la promoció d’educació afectiu sexual en la diversitat sexogenèrica, aquesta és autèntica lletra morta per falta de voluntat, capacitació o mitjans per a desenvolupar-ho.

Cristina ens conta que “la directora de primària de la meva filla no va respectar la seva identitat. Li deia que si era nen era nen i portaria el nom de nen encara que fora en la bata rosa i portés dues coletas, i fins que no li ensenyés un canvi de nom en el DNI això era el que hi havia. I els tràmits per a canviar el DNI no es podien iniciar si en el col·legi no et reconeixien almenys un any en què fos tractada amb el gènere que ella sentia. Era el peix que es mossegava la cua. Li vaig demanar ajuda al Clínic perquè mediés amb el col·legi, i em va contestar amb una carta que em deia que Érika no podia ser Érika fins als 18 anys perquè, com a Lucía en el registre, havia triat un nom molt femení”.

"Segurament si jo hagués tingut una educació sexual així no hagués estat tres anys frenant a la meva filla"

Thais ens explica com en el seu cas el canvi de nom va ser acceptat “però el que va faltar és que tinguessin iniciatives proactives perquè professors, famílies i sobretot els nens coneguessin aquesta realitat. Solament quan un professor de suport, el Salva, va decidir muntar un projecte pel seu compte, va començar a tractar-se la diversitat afectiu sexual des de P3 fins a Sisè. Però quan eo van canviar d’escola vam tornar al mateix punt que abans”.

L’experiència de Yolanda és bastant similar. “Els presentes el protocol i passen del protocol. Vas al Consorci d’Educació i hi ha una complicitat enorme entre l’inspector i la direcció. El col·legi és fonamental per aquestes petites persones, i l’educació és clau perquè tots els nens coneguin aquesta realitat. Si a tu en el col·legi comencen a ensenyar-te la diversitat de gènere, els nens creixen sabent que això existeix”.

Les tres coincideixen que una educació sexe-afectiva en la diversitat és un benefici no sols per als seus fillis, sinó per al conjunt de la comunitat escolar. “L’educació en la diversitat afectiu-sexual seria una conquesta no sols per a elles, sinó per a tots els fillis del col·le” ens diu Thais. “Jo li vaig dir a la directora i a l’inspector que s’enriquís amb la realitat de la meva filla” assenyala Cristina, “a mi a l’institut em van parlar de l’orientació sexual, però mai em van parlar de la identitat de gènere. Quan Érika ens ho va plantejar, vam pensar que ell seria un home gai i ja està. Perquè jo creia que la transsexualitat es definia en l’adolescència, quan es modelen els cossos i obstaculitzem en aquella frase tan equivoca dels “cossos equivocats”. Ara ho penses i no és així.... Segurament si ho hagués sabut no m’hagués sentit estúpida durant tres anys en què vaig estar frenant a la meva filla dient “tranquil·la, podràs ser una nena quan tinguis els 18” i la pobra comptava els dits i no tenia dits per a comptar tant...”

Thais coincideix “en totes les mares la primera impressió és aquesta, serà un nen gai, una nena lesbiana... perquè és el que tenim més conegut. Però no se sap res del transsexual o el no binari. No hem tingut informació i això et porta a dir-li coses terribles al principi... “tu no seràs una nena perquè tens penis”, i la nena posar-se a plorar i dir-me “Com m’estàs dient això?”. Jo ara m’he hagut d’empassar aquestes paraules, perquè les nenes trans tenen penis, i hi ha les que s’accepten amb el seu sexe i les que no, i és perfecte”.

“Aquest 8M estarem al costat de les feministes que són les nostres aliades”

Se’ns tira el temps damunt. Quadrar horaris no ha estat fàcil. Abans d’acomiadar-nos els pregunto “I aquest 8M estareu en les manifestacions?. “Per descomptat!” responen gairebé alhora. “Clar que sí, participaré” recalca Yolanda. “Ha d’haver-hi aliances, la meva filla va estar en la capçalera l’any passat a Badalona. Allí en la pancarta està l’emblema transfeminista” ens explica Cristina.

No és l’única mobilització en el calendari per a ells. Cristina ens explica que des de “la confluència trans estem preparant una vaga de fam per a pressionar al govern. Jo ja he parlat amb el meu metge de capçalera. És perquè la Llei entri en el Congrés. Som ja un munt de persones inscrites de tot l’Estat, de tot, persones trans, pares, mares, amics... no pararem fins que ho aconseguim”.

Ens acomiadem fins a la pròxima, que espero que sigui aviat i tant de bo havent trencat el bloqueig que des de les files del govern “progressista” i un sector del moviment feminista vénen imposant a la conquesta de drets dels seus fills, filles i fillis i totes les persones trans.