Aquest diumenge manifestacions en diferents punts de Cuba van tenir una enorme repercussió internacional. Les demandes centrals van ser la protesta pel desproveïment, les retallades en subsidis, els preus elevats dels aliments i els talls de llum enmig de la crisi sanitària causada pel coronavirus. Una situació agreujada brutalment pel bloc econòmic que ofega a Cuba i els ajustos imposats per la burocràcia del PCC, especialment des del mes de gener.

La resposta del govern de Díaz-Candel va ser la repressió de la protesta popular. Amb més de 150 detencions i una manifestant mort. La dreta local i l’imperialisme pretenen aprofitar la situació per a obrir les portes a una major ingerència que acceleri la restauració capitalista que la mateixa direcció del PCC ve encoratjant en els últims anys.

El debat cubà no ha faltat en l’Estat espanyol. Per la relació històrica entre tots dos països, el passat colonialista espanyol i els actuals negocis imperialistes espanyols, Cuba és part de l’agenda interna. La dreta ha sortit en “defensa de les llibertats del poble cubà”. Una posició carregada de cinisme venint dels defensors de la democràcia del 78. Les xarxes s’han inundat de comentaris i vídeos que recorden que en l’Estat espanyol hi ha Llei Mordassa, rapers empresonats, repressió policial en desnonaments, manifestacions o l’1 d’Octubre o tortura sistemàtica en comissàries i jutjats.

El que la dreta, i també el govern “progressista”, persegueixen amb la seva “política cubana” és el mateix. Defensar els interessos de les empreses espanyoles que s’han beneficiat a l’illa de les polítiques de restauració capitalista. La dreta creu que el més convenient és per mitjà d’una major ingerència que propiciï un canvi de règim. El govern “progre” vol seguir el mateix full de ruta que fins ara, ser un soci imperialista precedent del règim cubà.

Quines empreses espanyoles participen de l’espoli restauracionista a Cuba?

Segons l’Institut de Comerç Exterior (ICEX) a Cuba hi ha almenys 285 empreses espanyoles. Gegants hotelers com NH hotel, Barceló, Husa o Iberostar, grans companyies aèries, com IAG o Air Europa, bancs com el BBVA o el Sabadell, que observen amb inquietud les mobilitzacions. Totes aquestes multinacionals vénen des de fa anys fent excel·lents negocis en associació amb l’Estat i el govern del PCC, i “repatriant” milions de beneficis a costa d’afeblir les conquestes socials de la revolució que encara perviuen a l’illa.

D’aquestes gairebé 300 companyies moltes són part de l’IBEX35. El gruix d’elles estan relacionades amb el turisme, un sector en el qual les signatures espanyoles dominen un 70% del mercat cubà, en un règim mixt de gestió amb l’Estat cubà. Una de les últimes mesures restauracionistes del govern Díaz-Candel, qüestionada per sectors de l’esquerra de l’illa que han participat en les mobilitzacions, obria la porta a que en aquests acords el capital imperialista pogués controlar més del 50% de les participacions.

Una altra de les grans empreses més conegudes amb presència a l’illa és El Corte Inglés. Gradualment ha anat augmentant el seu mercat des que en 2018 va començar a comercialitzar els seus productes en dòlars i euros. Precisament la devaluació del govern de la moneda local, el Cuc, en favor d’aquest mercat paral·lel de productes d’importació, és una de les raons que ha fet augmentar la carestia i desproveïments de productes bàsics contra el qual es van produir les manifestacions.

També embotelladores famoses com Freixenet operen en la producció i distribució de vins des de fa ja 33 anys, recuperant així una de les activitats amb més nissaga colonial de l’imperialisme espanyol a l’illa.

A baix el bloqueig i fos les empreses imperialistes de l’illa

Des de la visita de Felip VI a Cuba al novembre de 2019, les relacions econòmiques entre l’Estat espanyol i Cuba han continuat avançant. Les exportacions espanyoles a l’illa s’han incrementat, fins a consolidar al capital espanyol com el segon de major importància per davant de Veneçuela i darrere de la Xina. El deute extern del govern cubà amb les empreses espanyoles ascendeix ja a 300 milions d’euros.

Aquest avanç de l’imperialisme espanyol a la regió no l’ha fet en contra de la burocràcia governant, sinó en acord amb ella. En els últims anys el govern cubà ha vingut aprovant lleis pro mercat que alhora que afavorien d’una banda la restauració de relacions capitalistes, la intrusió d’empreses imperialistes com les espanyoles i l’ascens social d’aquesta burocràcia, i per l’altre han anat degradant les conquestes socials de la revolució i augmentant els nivells de desigualtat social.

Aquest curs restauracionista es va reafirmar en el VII Congrés del Partit Comunista de Cuba en 2016, amb Raúl Castro al capdavant, i en 2017 en el Parlament cubà que va ratificar les reformes pro mercat i el règim de partit únic. En aquestes instàncies es van aprovar els documents “estratègics” que encaminaven a l’Estat en una direcció restauracionista de les relacions de lliure mercat i obertura als capitals estrangers. Un dels elements més “nous” va ser la introducció de la forma “privada” de propietat dels mitjans de producció, al costat de la “socialista”, la “cooperativa” i la “mixta” que convivien fa dècades.

La greu crisi econòmica i social, agreujada per la pandèmia, el bloqueig dels EUA i les últimes mesures d’ajust del govern sobre productes bàsics, la moneda local i la reducció de la cartera de béns i serveis gratuïts, han provocat mobilitzacions a les quals el PCC ha respost amb repressió. Això és aprofitat per la dreta local i l’imperialisme per a reclamar hipòcritament i de manera mesquina llibertat. Una llibertat que no és per al “poble cubà” sinó perquè les seves multinacionals puguin espoliar encara més lliurement i sense si més no haver d’acordar amb la burocràcia del PCC.

Aquestes mesures restuaracionistes i pro mercat del govern cubà han enfortit a aquest sector. Per això l’esquerra reformista i populista espanyola que, en nom de la defensa de Cuba i la seva revolució, crida a defensar el govern del PCC i criminalitzar la protesta social, està defensant precisament a un dels seus enterramorts.

Les conquestes de la revolució cubana estan en perill per la ingerència imperialista i la dreta local i de Miami. No es poden defensar sense denunciar i lluitar contra aquestes polítiques criminals que, entre altres coses, neguen l’accés de Cuba a la compra de respiradors i altres inputs sanitaris bàsics en plena pandèmia.
Però alhora cal lluitar contra els qui les soscaven des d’endins amb polítiques restauracionistes, en associació amb altres potències imperialistes, com l’Estat espanyol, i mantenen un règim autoritari contra les masses, les úniques que podrien regenerar les bases socials i polítiques de la revolució i l’economia planificada.

A Cuba el capitalisme avança de la mà del PCC. Per això l’expropiació sense indemnització de totes les empreses i infraestructures d’empreses espanyoles i estrangeres, i la seva renacionalització sota gestió de la població treballadora cubana, és una demanda bàsica d’autodefensa per a preservar les conquestes de la revolució.

Pel dret a organització i protesta de les i els treballadors que defensen la revolució

La vulneració de drets democràtics bàsics com el de manifestació o reunió no s’aplica per igual a Cuba. El govern cubà permet i legalitza organitzacions clarament defensores de la tornada al capitalisme, com l’Església Catòlica i altres grups empresarials, però condemna a la il·legalitat a organitzacions comunistes crítiques. Mentre organitzacions empresarials com l’Associació d’Empresaris Espanyols a Cuba fundada en 1994 -inscripció en el Registre Nacional d’Associacions de Cuba- operen en llibertat, està prohibida l’organització sindical i política dels qui defensen la revolució per fora del partit únic i els sindicats controlats per aquesta. Fins i tot, en aquestes setmanes hem vist com es detenia a militants comunistes cubans crítics com Frank García.

Fa falta una sortida de fons enfront del curs restauracionista i contra el bloqueig dels EUA, i aquesta no vindrà ni de la mà de l’imperialisme i la dreta local, ni tampoc del règim del PCC. Només mitjançant una nova intervenció revolucionària de les masses es pot posar fi a les pèrdues constants de conquestes socials i regenerar les bases socials i polítiques de la revolució. Acabar amb la burocràcia privilegiada i instaurar un règim de pluripartidisme soviètic –amb plena llibertat d’organització per a tot aquell que defensi les conquestes de la revolució i enfronti a l’imperialisme- i per tant, un govern obrer i popular basat en l’autoorganització de masses i la democràcia obrera, que recuperi tot el terreny perdut en favor del capital imperialista que ja espolia l’illa.