Portem més d’un mes d’un paro nacional, les manifestacions i les protestes del qual no cessen. Què és el que ha explotat a Colòmbia amb aquesta rebel·lió en curs?
Colòmbia és un dels països amb més contrastos socials i concentració de riqueses en poques mans. Per exemple, en el camp, a penes 2.326 persones naturals i legals concentren gairebé el 60% de les terres agrícoles del país, i a les ciutats ocorren coses semblants. Colòmbia és un país summament classista, on als pobres se’ls exclou de tot i se’ls nega qualsevol oportunitat. És cada vegada més difícil accedir a les universitats públiques i la deserció escolar és alta, perquè sense recursos per a la manutenció molts abandonen els seus estudis. A més a causa de les reformes laborals, aconseguir un treball decent, mitjanament estable amb un pagament per sobre del salari mínim és gairebé impossible, i en la pràctica molta gent guanya menys que el mínim com a supòsits treballadors independents o com a integrants de Cooperatives de Treball Associat, on ells mateixos corren amb totes obligacions parafiscals que abans pagava l’empresa contractant. En fi, no hi ha treball i el poc que hi ha paga poc.
La gestió de la pandèmia no va ajudar tampoc. Aquí el confinament en els primers mesos va ser dur per a molta gent, sense possibilitat de sortir a treballar i com molts treballadors són informals i viuen del dia a dia, si no surten no mengen. Claudia López, l’alcaldessa de Bogotà va prometre molt i no va complir i quan la gent va sortir a protestar va enviar a l’ESMAD (antidisturbis) per a reprimir-la i fins i tot va expulsar a centenars de persones de cases de fusta i llanda construïdes en els tuguris de la ciutat en plena pandèmia. I mentrestant es veia com l’alcaldia i el govern nacional malbarataven plata en carros blindats per al president, noves furgones per a la Policia, ús privat d’avions oficials, escàndols de narcotràfic que esquitxaven una vegada i una altra el govern etc. És a dir, mentre la gent passava fam davant dels seus ulls, els rics i els funcionaris alts vivien millor que mai a més de nombrosos casos de corrupció. També van veure com els bancs van rebre més subsidis que els pobres enmig de la pandèmia i mentre tancaven milers de petites empreses, la base de l’ocupació al país, el govern va voler rescatar amb fons públics a Avianca, una empresa avui dia nord-americana la qual tributa a Panamà, no a Colòmbia.
Però no és una sola cosa sinó un conjunt de coses, com aquestes que acabo d’esmentar, problemes amb el sistema de salut, etc. I l’experiència de les revoltes en altres anys recents que van ser durament reprimides, de fet, de l’atur del 2019 i principis del 2020, Duque es va salvar per la COVID. Llavors fins i tot va arribar a decretar un toc de queda que ningú complia. A més, en hores de toc de queda, van haver-hi protestes massives davant de la seva casa particular en el barri afluent de Cedritos. Aquest paro és la continuació d’aquest.
Quina és la magnitud i l’abast d’aquesta rebel·lió? Com s’ha desenvolupat en les diferents parts del país en una situació l’epicentre de la qual aquesta vegada sembla haver estat a la ciutat de Cali?
A diferència d’altres revoltes, com la de 2020 després de l’assassinat de Javier Ordóñez, aquesta revolta és de caràcter nacional, quelcom que no és comú a Colòmbia. Ni tan sols el moviment pagès o indígena sol realitzar mobilitzacions nacionals i molt menys mobilitzacions nacionals sostingudes en el temps com aquestes. Hem vist protestes en tots els racons del país, fins i tot en zones on fa uns anys hauria estat impossible si més no somiar-lo. Per exemple, fins a Port Boyacá, bressol del model paramilitar de Carlos Castaño, es va mobilitzar.
Cada zona és autònoma en com es desenvolupa i fins i tot dins d’una mateixa ciutat, per exemple en el centre de Bogotà, a pesar que també existeixen zones d’extrema pobresa com el barri Les Creus, a poca distància del Palau Presidencial, no es mobilitza tant com en els barris i localitats de l’occident de la ciutat. És que encara els dirigents són incipients i cada zona respon com vol.
Cali sí que és l’epicentre en el sentit que allí es van donar les més grans mobilitzacions vistes mai en aquesta ciutat i l’Estat i també els grups paramilitars van respondre amb foc. Per a la sorpresa d’aquestes mateixes forces la gent no es va deixar atemorir i fins ara continua responent. És que cal entendre la pobresa i marginalització dels grans tuguris de Cali, i l’opulència dels sectors rics. No per res va ser i continua sent un dels grans centres de narcotràfic.
La joventut emergeix en el remolí de les masses com el sector social més preponderant. Per quines causes creus que hagin estat els joves els que ocupen el paper central en les protestes?
La pobresa els afecta a ells més que a qualsevol altre sector i poc o res han de perdre, com vaig dir abans. A més és un sector, precisament per la falta d’oportunitats en l’ocupació i altra no "ha après" a ser dirigit per la burocràcia sindical i tampoc "ha après" les seves manies i maneres de negociar i barallar per a després lliurar la lluita. Una gran feblesa del moviment és la falta de formació d’aquests joves, però permet d’alguna manera que es formin enmig de la lluita i sense referència a pràctiques del passat.
Diverses centrals sindicals componen l’anomenat Comitè Nacional del Paro. Ens podries dir com és la situació de la classe treballadora més de conjunt i quin està representada pels sindicats? D’altra banda, observem que els treballadors han vingut participant de manera desigual i fins i tot durant el procés en diferents moments amb diferent intensitat com ho va ser fins a la caiguda de la reforma tributària i després va anar disminuint, encara que mantenint-se sectors més concentrats com en el transport, portuaris (Buenaventura) i altres com el sector estatal. Ens podries comentar una mica més com s’ha donat aquesta participació?
La classe treballadora colombiana està composta per treballadors de contractes curts, inestabilitat laboral i el rebusqui, és a dir, la informalitat. Això impacta en el nombre d’afiliats que hi ha en els sindicats. A penes 4,6% dels treballadors estan afiliats a un sindicat, mentre hi ha més de 5.000 sindicats, molts d’ells existeixen en una sola empresa. Així els sindicats colombians en general són febles. Un dels pocs sectors que té capacitat de parar el país, és el sindicat Unió Sindical Obrera, del sector petrolier. Gairebé la meitat dels sindicalitzats són del sector públic, on la taxa de sindicalització supera el 40%, i en el sector privat, encara que representa la meitat dels sindicalitzats, a penes 2,6% dels treballadors d’aquest sector estan afiliats a un sindicat. També hi ha una concentració dels sindicalitzats en les grans ciutats, com Bogotà, Antioquia i Vall que representen més de 50% dels afiliats i més de 25% dels afiliats són del sector d’educació. Aquesta baixa taxa de sindicalització també es deu a la violència, perquè sindicalitzar-se és una activitat perillosa i no és fortuït que es concentra en sectors i llocs on un gaudeix d’una mica més de protecció enfront de la violència.
Així no ens ha de sorprendre el poc paper que juguen els sindicats en les protestes. No obstant això, sindicalistes de base sí han jugat un paper, com els que van bloquejar el port de Buenaventura, però el sector de transport solen ser propietaris dels tractamulas (camió de càrrega pesada) que són organitzats com a gremi, més no com a sindicat. La burocràcia sindical, no obstant això, no ha intentat parar sectors importants com el petroli, etc., i el cessament de producció es deu no als sindicats sinó als bloquejos de la gent en ciutats grans com Cali, Bogotà, Medellín i sobre les vies que impedeixen la circulació de béns i inputs diferents als aliments i medicaments.
En els últims anys, amb els acords de pau, s’han desactivat moltes de les tradicionals organitzacions guerrilleres de Colòmbia. Com intervenen avui els ex membres d’aquests grups?
La resposta curta és que no intervenen. O almenys no gaire. No són un sector significatiu en aquestes mobilitzacions. Les insurreccions van deixar de tenir una gran influència a les ciutats fa estona. No sempre va anar així. En els ‘80, l’Exèrcit d’Alliberament Nacional tenia més militants dedicats a treball polític a les ciutats que combatents en la muntanya. El M-19 tenia molta influència en diverses ciutats. Les FARC sempre tenien molta menys influència. El M-19 es va desmobilitzar en els ‘90 i són avui dia els cuchos, com diuen aquí, entre ells el senador Gustavo Petro. Després entre 1999 i 2001, els paramilitars van expulsar a l’ELN i les FARC de les ciutats, el seu domini de ciutats industrials com Barrancabermeja va arribar a la seva fi, el mateix va ocórrer amb el port de Buenaventura. Així les seves estructures que encara existeixen en aquestes ciutats són de logística, més que treball polític, encara que no ho ignoren del tot, però ja no tenen la força d’abans. En la pàgina de l’ELN es veu que estan al corrent del tema i publiquen amb freqüència sobre el paro.
En el cas dels desmobilitzats de les FARC, no és que no participin en aquest paro, però no són una força important. De fet, el paro demostra la irrellevància d’ells com a organització. El seu acord de pau, mai va tocar ni un dels punts del paro, ni salut, ni pensions, res. I les FARC més que l’ELN, que segueix en armes, va ser molt rural tant com organització com en el sentit de les seves propostes polítiques. No va tenir el mateix èxit de l’ELN a l’hora d’influenciar moviments urbans. Però com dic, això va ser en el passat. El paramilitarisme va acabar amb això i ara podem dir, que amb total seguretat estan atents al que ocorre, però els seus militants no juguen un paper significatiu en aquest atur.
Com ha estat la resposta per part de l’Estat i del Govern de Duque? Es comptabilitzen més de setanta assassinats i centenes de detinguts, desapareguts i ferits; pràctiques típiques dels mètodes de la burgesia colombiana durant el combat a la insurrecció. Què ens pots dir sobre aquest tema?
Perquè, crec que Vostès veuen en els seus televisors la reacció de l’Estat. És la violència oficial i la tolerància de la violència per part de grups paramilitars contra els manifestants. No obstant això, s’ha d’aclarir que el que vivim ara no és diferent a altres moments històrics i fins a recents en quant a la manera d’operar, però sí que representa una cosa diferent en termes d’intensitat, doncs que l’Estat assassini a més de 70 persones, tristament no és nou a Colòmbia, però sí que ho és que ho faci durant un lapse curt en un context urbà i davant les cambres de la premsa i els mòbils de la gent. Era molt comú matar una persona i botar el seu cadàver, els cadàvers creuaven de riba a riba, imaginem que ja era alguna cosa del passat però no, diverses de les persones reportades com desaparegudes van aparèixer després surant en els rius.
Així el que vivim ara és això de sempre d’una forma més intensa i descarada, sense el més mínim intent d’encobrir la realitat del que fan. Una novetat és l’ús de l’Exèrcit per a funcions diferents a la guerra amb les insurreccions. L’Exèrcit no té competències en temps normals i és només des de 2016 que existeix la figura d’Assistència Militar. És una manera de tenir un estat de commoció interior quant al maneig de l’ordre públic sense declarar-lo i és més útil en alguns sentits per a l’Estat. Quan Duque va decretar un toc de queda enmig de l’últim paro, la gent el va ignorar, així aquesta figura és més útil i menys costosa políticament.
Quines formes d’organització per baix s’han donat els diferents sectors que participen en la rebel·lió?
Perquè és difícil comentar, perquè cada zona s’organitza de manera diferent, però en resum veiem la reactivació de comitès comunitaris de l’atur anterior, amb algunes novetats, perquè van copiar al model xilè i ja tenim Primera Línia, una espècie de Guàrdia Barrial. En això participen no sols els joves que salin amb escuts sinó altres persones del barri, perquè hi ha olles comunitàries per a preparar el menjar, entre altres coses. També s’han donat Comissions Mèdiques per a prestar primers auxilis als manifestants i aquestes han estat atacades per la Policia i a Cali van matar a un dels organitzadors. I com sol haver-hi en qualsevol revolta, hi ha una explosió d’expressions artístiques en el marc del paro, i joves que s’organitzen per a això, perquè alguns dels murals són grans i requereixen una certa organització i logística.
Quin paper juga la centreesquerra, sobretot la seva principal figura, Gustavo Petro?
Deixem a Petro d’un costat de moment i parlem de les altres figures d’aquesta centreesquerra. Hi ha tres senadors que es destaquen en aquest moment: Iván Cepeda, activista contra els crims d’Estat, Wilson Arias i Alexander López i aquests últims dos provenen de sectors combatius del moviment sindical a Cali. Els tres són reconeguts pels seus debats polítics, les seves denúncies i recerques en àrees com a drets humans, estrangerització de la terra, drets laborals, el port de Buenaventura i corrupció. En aquest atur, els tres ha jugat el mateix paper, denunciant, publicant el que ocorre i Arias i López ara tenen processos disciplinaris oberts en contra seva per intentar vetllar per la defensa dels drets humans en el marc del procés. Cepeda també ha seguit amb les denúncies públiques, tant que és un dels impulsors i signants d’una demanda presentada contra Duque davant la Cort Penal Internacional. No crec que la demanda prosperi perquè la CPI està sumament polititzada i fins avui només ha condemnat a dirigents africans, però la iniciativa pot tenir importància. Al seu favor, ells segurament guanyaran un major cabal electoral l’any que ve, però han participat dins del Paro amb finalitats obertament electorals a diferència de Petro. Ells són tan institucionals com Petro, cap és un revolucionari, però Petro en tot moment, se li veu la seva ansietat electoral. Va demanar més d’una vegada que s’aixequés el paro, o en defecte d’això només els bloquejos, que ve a ser la mateixa cosa. Argumenta que quanta major violència, majors possibilitats que el següent president sigui el que digui Uribe. També s’oposa a la renúncia de Duque, amb l’argument que el reemplaçaria Marta Lucía Ramírez. És incapaç de pensar més enllà de l’electoral i la institucionalitat i al meu judici, encara que l’home és molt intel·ligent, capaç, bon orador i fins a carismàtic, la seva aportació al paro ha estat negatiu. La seva actitud dóna esperances a Duque de que pugui desgastar el moviment i aguantar com a president fins a l’any que ve. Ni Duque ni Petro volen que el poble aprengui que es pot tombar a un president per fora d’una contesa electoral.
Com veus el paper jugat per les direccions del Comitè Nacional del Paro en aquesta rebel·lió? Com veus la relació d’aquestes direccions amb les masses que s’han rebel·lat? Es repeteix una vegada més la política de les “taules de diàleg” que van ser importants per a desmuntar l’esclat del 21 de novembre del 2019?
Aquesta rebel·lió és la segona que els agafa per sorpresa. Ells estaven acostumats a convocar a aturs, on moltes empreses no cessen activitats i tothom va per a la casa després de la marxa. Ells no tenen cap relació orgànica amb aquestes masses, els qui una vegada i una altra reafirmen en entrevistes que el Comitè Nacional de l’Atur no els representa. Les taules de diàleg s’estan donant en algunes regions per a acords parcials. L’Estat colombià sempre ha usat la tàctica de taules de diàleg que mai arriben a res, en els pocs casos d’acords els incompleix, i tractar els problemes nacionals com a regionals és una tàctica preferida. En l’Atur Agrari de 2013, un atur nacional amb diferents forces polítiques, l’Estat va negociar a part amb les Dignitats (pròxims al *MOIR [1]) unes prebendes quan les demandes eren polítiques, de fons, temes com el *TLC, l’agro, etc. Una taula nacional de negociació televisada en tot moment, amb participants de tots els sectors seria un avanç, però això mai hi ha, i poden acabar endolcint l’oïda d’unes certes taules amb plata. Clar, l’altre element és que una vegada que hi hagi una taula, la pressió per a aixecar l’atur serà major.
Finalment. Quines perspectives li veus a les actuals protestes a Colòmbia? Què ens pots dir de la crisi d’un país que històricament ha estat un aliat dels Estats Units i de l’impacte d’aquestes protestes sobre Amèrica Llatina?
De les perspectives perquè a Colòmbia quan un no vol ni pot respondre s’afirma, Qui ho sap? perquè hi ha molts elements nous i això és molt dinàmic i encara que hom veu coses molt positives, la falta d’un lideratge clar pot derrotar al moviment.
Quant als impactes de les protestes a Amèrica Llatina, perquè Colòmbia sempre ha estat l’excepció a la regió, i mentre la “Onada Rosa” va passar per molts països aquí mai ens va tocar i les grans mobilitzacions com les de Xile tampoc. Ara sabem que Colòmbia sí que pot, que qualsevol govern de la dreta pot trontollar, que la nit no és eterna. Perquè pot influir en els debats sobre el camí a prendre, anys d’una guerra de guerrilles, i anys de reformisme pur en el Congrés no van aconseguir ni la mínima part del que aquestes protestes van aconseguir. Les protestes lleven aquesta bandera de la dreta llatinoamericana i canvien els termes de debat cap a dins i cap a fora.
