El PSOE s’ha autoproclamat com el partit motor del feminisme i defensor dels drets de les dones, però en lloc de concedir-li aquest honor de manera tan unilateral o retirar-li-ho sense anàlisi, potser és necessari un exercici sobre quin tipus de feminisme motoritza i per a quines dones vol drets, la qual cosa ens donarà millors indicacions per comprendre la naturalesa d’aquesta nova proposta de Llei.

L’anunci de la Llei de Representació paritària ha estat l’últim invent del PSOE previ al 8 de març, Dia internacional de la dona, i cerca la completa igualtat en els òrgans de representació política i econòmica de l’Estat espanyol.

En l’espai polític, la llei busca que en qualsevol procés electoral, sigui del Congrés, d’ajuntaments, Comunitats Autònomes, consells insulars o el Parlament Europeu hi hagi una exigència jurídica en la que la meitat dels representants siguin dones, fet que també vol estendre al Senat.

Recordem que en les últimes eleccions, el Parlament espanyol es convertia en el parlament amb major representació femenina de la Unió Europea amb un 47,4%. La llei pretén ampliar fins al 50% aquesta representativitat. I si bé estem a favor que existeixi igualtat de gènere en la representació política en els parlaments i altres entitats públiques, sabem que, en aquesta societat, aquesta mesura es queda en una formalitat, sense canviar realment la vida de les dones (i això per no dir que el PSOE s’oblida de les persones trans i no binàries).

Així mateix, la llei afectaria directament la formació de govern, ja que obligaria al fet que les dones ocupin un mínim del 40% dels ministeris, independentment del partit o partits que formin govern. Això ja succeeix en el govern actual amb un 64% dels càrrecs ministerials i vicepresidències ocupats per dones. El que ens mostra que aquesta “paritat” no garanteix per si mateixa que es compleixin les reivindicacions de la majoria de les dones, les treballadores, precàries i migrants.

Aquesta idea de la paritat en els càrrecs polítics, que pot ser desitjable plantejada de manera abstracta, adquireix un contingut concret en el capitalisme. Mentre el Govern continuï sent un gestor de l’Estat capitalista, el que en realitat seguirà succeint és que el 50% dels qui formin govern seran dones que administrin els negocis de la burgesia. Exemple d’això és el propi govern “progressista”, que també s’autodenomina feminista, que va aprovar una reforma laboral que manté la precarietat de les dones treballadores. Quelcom que va quedar clar en el fet que aquesta reforma la va aplaudir qui dirigeix el Banc Santander, Ana Botín.

Però és en el terreny econòmic on entrem en terrenys pantanosos, aquests en els quals enfonsen els peus les dones treballadores tan allunyades dels sostres de cristall de les grans empresàries. I és només en aquests sostres on el Govern del PSOE-Unides Podem vol centrar la seva llei.

El punt central de la llei en el terreny econòmic és el d’obligar a totes les empreses que cotitzin més de 50 milions d’euros i comptin amb més de 250 empleats (que representa únicament a menys d’un 1% d’empreses a l’Estat espanyol) a mantenir una quota de dones d’un mínim del 40% en la seva direcció, això amb la petita dada que només afectarà les seves direccions, encara que no als CEO´s.

Pedro Sánchez afirmava que “Si les dones representen a la meitat de la societat, la meitat del poder polític i econòmic ha de ser de les dones”. Sense un indici de qüestionament al sistema, aquest partit podria abandonar per complet la meitat de les seves sigles i dir-se directament “partit de la patronal espanyola”. Admetre que aquesta llei no qüestiona ni l’explotació ni el contingut de classe de l’Estat, sinó que la reforça amb tints progressistes.

Hem d’assumir d’una vegada que l’existència de dones explotadores que es reuneixin amb homes explotadors no altera en res el sistema, sinó que a més el reforça i fa semblar que hi ha un avanç en els drets de la dona. Per això rebutgem aquest “feminisme liberal”.

En canvi, pel que hem de lluitar és el que le companya de l’agrupació de dones Pa i Roses va assenyalar en el diari Público durant les manifestacions del 8 de Març. Rub deia: “No vull que es lluiti perquè hi hagi explotadors i explotadores per igual” i afegia “no cal buscar que dones explotin a altres dones, sinó que no existeixi l’explotació”. “No vull que hi hagi 50% d’Amancio Ortega i 50% Ana Botín, cal lluitar perquè no existeixi l’explotació”, agregava.

🟣 DIRECTO #8M2023 | 🗣 "No quiero que se luche por que haya explotadores y explotadoras por igual, que no haya 'Amancios Ortega', un 50%, y otro 50% Ana Botín"

🗣"No hay que buscar que mujeres exploten a otras mujeres, sino que no exista la explotación"https://t.co/xtwIcqQitf pic.twitter.com/0vUQaP8vL2

— Público (@publico_es) March 8, 2023

Efectivament aquesta llei l’única cosa “nova” que té és la promoció de l’explotació d’una dona sobre una altra o d’un home sobre un altre, això sí, ara amb paritat perquè la plusvàlua sigui repartida a tots dos sexes. És el somni del feminisme liberal, la capacitat atorgada per l’Estat per explotar lliurement a la classe treballadora, però amb un pot de pintura lila per sobre.

Al Govern, en canvi, no semblen preocupar-li les dones treballadores, aquestes mateixes que es van posar en vaga contra Amancio Ortega a Inditex i han conquistat una pujada salarial històrica per al sector. Aquestes treballadores, les que estan precaritzades en hospitals, les infermeres, les metgesses, les netejadores… Les que lluiten per defensar els serveis públics que no reben fons suficients perquè el govern prefereix invertir en armament. Aquestes treballadores migrants tancades en CIE i que estan afectades per la llei d’estrangeria. O aquestes treballadores a les quals el govern no va tenir escrúpols en infiltrar-lis policia fins i tot en els seus llits. De totes elles no es parla, quan les ministres “progressistes” s’omplen la boca amb projectes de “paritat”.

Si aquest Govern tingués preocupació real per les i els treballadors no perseguiria les lluites com va succeir a Cadis, buscaria crear plans per destruir la bretxa salarial que a Espanya se situa en el 28%. Però no és el cas, el Govern està molt ocupat creant lleis que reforcen el poder repressiu de l’Estat a través de policies i jutges.

Estem en un moment en el qual la classe treballadora en el seu conjunt està més feminitzada i racialitzada que en cap moment abans de la Història, però el govern prefereix centrar-se en les explotadores i no les explotades. El que és clar és que un Govern ocupat per fer feliç a la patronal mentre assegura l’explotació de la classe treballadora, dones incloses, no és feminista, o almenys, no un feminisme que defensi a la majoria de les dones. Per aconseguir acabar amb l’opressió a les dones i de les persones dissidents no val amb posar a dirigir grans empreses a dones, sinó que cal acabar amb la propietat capitalista de les grans empreses.

El que necessiten les dones treballadores no és que s’asseguri l’existència de les seves explotadores, sinó que aquestes no existeixin més. Les treballadores, igual que la resta de la classe treballadora el que necessitem és prendre la producció sota el nostre control, tenir serveis de cures socialitzades i que no obliguin a les dones a una doble jornada laboral, serveis públics de qualitat i no sota els interessos egoistes i hipòcrites de la burgesia. En definitiva, necessitem la destrucció del patriarcat i el capitalisme, i de nosaltres depèn.

No podem continuar tolerant a un Govern que es pinta la cara de lila una vegada a l’any, però que després defensa a les nostres explotadores i explotadors. Com bé va assenyalar Kollontai en el seu moment “a la dona obrera li és indiferent si el seu patró és home o dona” i aquestes paraules avui cobren la seva importància històrica més que mai.