Fins a dia d’avui s’ha mantingut en secret i amb pany i clau l’actuació de les clavegueres de l’Estat que va heretar el Règim del 78. A més, ha continuat sent funcional per a donar cobertura a les escoltes antidemocràtiques d’independentistes i activistes socials i polítics de tota mena.

Sembla ser matèria impossible per al Congrés dels Diputats modificar la franquista Llei de secrets oficials, malgrat haver transcorregut més de 54 anys des de la seva publicació. Aquesta breu llei de secrets oficials pròpia d’una dictadura feixista deixava negre sobre blanc que la decisió per a determinar el que era secret o no i la seva qualificació (matèria secreta o reservada) “correspondrà exclusivament al Consell de Ministres i a la Junta de Caps d’Estat Major” (article quart). A més, deixava també molt clar que pràcticament qualsevol document o matèria podia ser qualificada com a secreta o reservada, ja que la definició de la mateixa era tan àmplia que qualsevol cosa ho podia ser. Així, establia que era secret oficial tot el que “pogués danyar o posar en risc la seguretat i defensa de l’Estat” (article segon).

Aquests articles, encara que matisats amb la reforma d’octubre de l’any 1978 ja en el període de la Transició, abans d’aprovar-se la Constitució de desembre d’aquest any, van mantenir la seva essència repressiva fonamental. Així, va continuar sent molt àmplia sota el règim “democràtic” la definició de la matèria secreta o reservada assenyalant que afectaria els casos en què es “comprometi els interessos fonamentals de la Nació en matèria referent a la defensa nacional, la pau exterior o l’ordre constitucional».

Aquests elements i l’excepcionalitat establerta a l’article deu segons el qual “La declaració de “les matèries classificades” no afectarà el Congrés dels Diputats ni al Senat, que tindran sempre accés a la informació que reclamin” són els aspectes més rellevants de la llei franquista de l’any 68 amb la seva lleugera rentada de cara de la reforma durant la Transició a partir del 78 que han sobreviscut fins a dia d’avui.

La possibilitat que el Congrés tingués coneixement directe de la matèria reservada, s’ha mantingut fins avui, gràcies a la possibilitat d’accedir als secrets a través de la “Comissió de Secrets Oficials” que es constitueix amb els components dels grups parlamentaris del propi Congrés, encara que aquest pot limitar l’accés a la mateixa a determinats grups polítics minoritaris.

La modificació legislativa empantanada en el Congrés

En el debat mantingut dimecres passat en el Congrés dels Diputats, a propòsit de les escoltes massives realitzades amb el programari de Pegasus es va produir un debat entre la ministra responsable del CNI Margarita Robles i el portaveu del PNB, Aitor Esteban, en la qual aquella li va etzibar: “Em consta que vostè té molt interès a modificar la llei de secrets oficials, però no em consta que el tingui a modificar la llei del CNI”.

El que resulta realment increïble és que Margarita Robles, com a ministra del “Govern més progressista de la història” destaqui com un interès particular d’un diputat del PNB la voluntat política de modificar una llei tan antidemocràtica i restrictiva sobre els secrets oficials, que fins i tot impedeix el coneixement històric dels crims de la Guerra Civil i del franquisme, després de transcorreguts més de 50 anys.

Sent que molts documents en l’actualitat segueixen sense ser desclassificats i que, per tant, s’impedeix l’accés fins i tot a estudiosos i historiadors d’aquest període històric. La derogació de la Llei de secrets oficials i la desclassificació de tots els documents històrics, inclosos els del cop d’estat del 23-F, és tasca elemental per a acabar amb la impunitat i revelar els crims del franquisme, però també de l’Estat a partir de llavors.

El PNB va proposar i va aconseguir que el Congrés dels Diputats acceptés la tramitació d’una proposició de llei en aquest sentit al juny de 2020, sent ja la tercera vegada que s’intenta en el període democràtic modificar el marc normatiu dels secrets oficials. No obstant això, encara roman estancada al Congrés sense que el seu contingut sigui desenvolupat i aprovat. És evident el nul interès del Govern de Sánchez i Unides Podem, per la part que li toca al PSOE, sobretot, a modificar definitivament aquesta llei franquista. A pesar que l’any 2021 el Govern va anunciar una comissió formada pels principals ministeris d’Estat encarregada de redactar un text legislatiu que homologui la llei als països de l’entorn i que compleixi amb els paràmetres de les organitzacions internacionals a les quals pertany, tot el procés ha seguit bloquejat. Sense que encara, i ja va quedant menys temps perquè finalitzi la legislatura actual, s’hagin fet passos decisius en aquest sentit.

El plantejament del PNB és deixar una llei amb un sol article marcant una llei de terminis perquè es coneguin els secrets amb un topall màxim que aconseguiria els 25 anys. A més, s’estableix un altre termini, 10 anys per a les matèries considerades com “reservades”. Es fixaria, a més la possibilitat d’un període extra d’altres deu anys per als temes que el Consell de Ministres considerés especialment sensibles.

El procediment de discussió política en el Congrés es va paralitzar amb l’excusa de la situació de greu crisi econòmica i social produïda per la pandèmia de Covid-19. Encara que sembla que hi ha hagut reunions discretes per a avançar en una nova llei que s’estaria denominant com a Llei d’Informació Classificada. Una llei que pel nom ja sona molt descafeïnat atès que deixaria fora del seu àmbit la regulació del Centre Nacional d’Intel·ligència, actual CNI, un aspecte essencial per a controlar mínimament les clavegueres de l’Estat, i fins i tot el control de la venda d’armes a tercers.

El PSOE i el PP venen obstaculitzant qualsevol regulació dels secrets oficials i el CNI. I ara, tornen a fer-ho, negant-se a investigar públicament el massiu espionatge als independentistes catalans, quan ja la mateixa ministra Margarita Robles sabia que fins i tot ella mateixa i Pedro Sánchez havien estat objecte d’escoltes amb Pegasus. Això mostra que tot seguirà sota el mantell de l’opacitat més absoluta.

Si volem realment acabar amb les clavegueres de l’estat, les úniques mesures democràtiques realistes passen en primer lloc per la dissolució del reaccionari CNI, la derogació la Llei de Secrets Oficials franquista i la desclassificació de tots els arxius secrets en mans de l’Estat i els seus serveis d’intel·ligència.