El manifest també es troba publicat en anglès, espanyol, alemany, italià i portugués, com a part de la xarxa internacional de la Izquierda Diario que impulsa la Fracció Trotskista-Quarta Internacional.

En 2013, des de la Fracció Trotskista-Quarta Internacional, varem llançar el Manifest pel Moviment per una Internacional de la Revolució Socialista -Quarta Internacional, actualitzat després en 2017. A partir d’aquesta crida que vam fer en aquell any vam aconseguir sumar a l’Organització Socialista Revolucionària de Costa Rica, la Frazione Internazionalista Rivoluzionaria d’Itàlia i el Corrent Socialista de les i els Treballadors del Perú, avui impulsors també d’aquest manifest.



Com a part dels debats sobre acords i diferències entre els corrents que reivindiquem la lluita per la revolució socialista, vam organitzar l’any passat la Conferència de Llatinoamèrica i els EUA, juntament amb les organitzacions del Frente de Izquierda Unidad de l’Argentina i les organitzacions germanes dels seus respectius integrants.



Aquest manifest, elaborat per la Fracció Trotskista-Quarta Internacional, es proposa reprendre el debat sobre la necessitat d’un moviment per una internacional de la revolució socialista. Està dirigit a l’avantguarda de la joventut, la classe treballadora i els oprimits que comença a posar-se en moviment i que ha protagonitzat al costat de les grans masses l’onada de rebel·lions populars i vagues generals en diferents parts del món. Als qui han protagonitzat les emblemàtiques lluites de Black Lives Matter als EUA, la rebel·lió popular xilena, la lluita contra el cop a Bolívia, la lluita dels armilles grogues i les grans vagues a França; la lluita del moviment de dones a tot el món, les ocupacions de terres, les vagues i bloquejos, als qui al Brasil enfronten al bolsonarismee amb una política independent dels partits del règim; als qui a Veneçuela enfronten a l’imperialisme amb independència del govern de Maduro, enfrontant al mateix temps el seu règim repressiu, autoritari i entreguista; als que a Mèxic es mobilitzen amb independència del govern “progressista” i l’oposició de dretes; a la infinitat de moviments que recorren el sud-est asiàtic, que té a l’heroica classe obrera de Myanmar al capdavant, als qui surten a la lluita contra l’explotació i l’opressió en cada lloc del món i que avui estan buscant amb avidesa una alternativa política contra el capitalisme combatent el sentit comú (fomentat pel reformisme i dècades d’atacs neo-liberals) de que només podem lluitar per engrunes.



Busquem recuperar un horitzó revolucionari, internacionalista i socialista per a destruir un sistema que mereix acabar. També ens dirigim a organitzacions i individus del moviment trotskista i organitzacions que es reclamin internacionalistes que coincideixin amb la importància d’avançar a debatre la proposta d’un moviment per una Internacional de la revolució socialista, sobre la base de les lliçons de la lluita de classes. En aquest manifest, tindrem en compte algunes de les experiències portades endavant als EUA, França, Xile i l’Argentina, per la intensitat de la lluita de classes o per la influència de l’esquerra socialista i revolucionària per comparació amb altres països. Amb elles, busquem sintetitzar les principals lluites que considerem estan plantejades en l’actualitat.

La crisi en curs i l’actualitat de l’època de crisis, guerres i revolucions


La pandèmia ha generat un salt en la crisi econòmica mundial, que venia sense resolució clara des de 2008, quan va caure Lehman Brothers. I una vegada més, els Estats van salvar als empresaris mentre milions de persones van perdre els seus treballs o van ser obligades a treballar en condicions precàries. Als gairebé 3 milions de morts per coronavirus, se sumen 150 milions de persones a tot el món que podrien caure en l’extrema pobresa durant 2021, segons el propi Foro Económico Mundial.



La relació entre aquesta crisi i les contradiccions del capitalisme és clara. Són les activitats depredatòries de la naturalesa que porten endavant les grans empreses i els Estats, desmuntant selves i boscos per a estendre diverses variants de l’agro-negoci, les que han generat la propagació de virus que abans es trobaven en animals amagats en llocs allunyats, que constituïen el seu hàbitat natural. La creació d’espais “plans” que permeten la producció en gran escala de pollastres, porcs o soia, o la palma olivera en el cas de l’Ébola, s’ha demostrat absolutament funcional a la propagació de malalties (en l’actualitat, una epidèmia que ràpidament s’ha transformat en pandèmia). La malaltia s’ha estés tan ràpidament –més que qualsevol virus anterior– seguint els mateixos circuits que connecten la cadena de subministraments global just in time. Si bé els virus humans han seguit sovint el flux de les mercaderies –la pesta bubónica, per exemple, es va disseminar a través de rutes comercials durant anys– la velocitat i l’escala massiva del capitalisme globalitzat ha produït un escenari en el qual les malalties poden propagar-se per tot el planeta en qüestió de setmanes. Es revela amb major cruesa que el capitalisme bloqueja qualsevol possibilitat d’establir una relació harmònica entre l’espècie humana i la naturalesa, i fins i tot la destrueix cada vegada més. Davant això, projectes polítics com el de l’ala esquerra del Partit Demòcrata als EUA, el Partit Verd a Alemanya o el govern "progressista" en l’Estat espanyol, juntament amb les ONGs i altres burocràcies socials, estan fomentant les il·lusions en un capitalisme verd amb un "Green New Deal" cooptant les direccions d’aquests moviments i convertint-les en agents "progressistes" del capital. Però els estats imperialistes no es transformaran en agents ecològics i progressistes.



Enmig de la crisi, les grans burgesies i els seus Estats han buscat recompondre el seu poder i recuperar les pèrdues generades per la contracció de l’economia mundial. Als EUA, on la pandèmia i la crisi econòmica va colpejar fort entre març i juny de l’any passat (caient el PBI un 32,9% durant el segon trimestre de 2020), el govern de Biden acaba de votar un programa de “rescat Covid” de 1,9 bilions de dòlars, una part del qual es destina a injectar diners en efectiu directe a les butxaques de sectors populars com a mesura preventiva. Encara que conjunturals i amb diferents modalitats i abastos, aquestes polítiques les han replicat pràcticament tots els governs, amb òbvies desigualtats entre països imperialistes i països pobres. D’altra banda, els estats capitalistes han garantit exorbitants guanys als especuladors de la pandèmia, desemborsant enormes quantitats de diners directes a les grans empreses, corporacions i bancs. Un informe recent de l’Institute for Policy Studies mostra que des que va començar la pandèmia a mitjan març, els multimilionaris estatunidencs han incrementat les seves fortunes en un bilió de dòlars. Segons dades de la revista Bloomberg, les 50 persones més riques del món han vist créixer les seves fortunes 640.000 milions d’euros. Alguns d’aquests afortunats són Jeff Bezos, Elon Musk i Bill Gates. Jeff Bezos “ha guanyat” 69 mil milions de dòlars addicionals des que va començar la pandèmia. Se sumen Mark Zuckerberg de Facebook i el fundador de Google, Sergey Brin. També a França els milmillonaris entre els que s’hi troba Bernard Arnault, tercera fortuna mundial, han guanyat al voltant de 175.000 milions d’euros en aquest període. La fortuna de 73 milionaris de Llatinoamèrica ha augmentat en 48.200 milions de dòlars des d’iniciada la pandèmia. Segons l’informe de l’organització Oxfam els 42 “milmillonaris” del Brasil han augmentat en total el seu patrimoni net de 123.100 milions de dòlars al març a 157.100 milions de dòlars al juliol, mentre els set més rics de Xile han vist com el seu patrimoni conjunt augmentava en un 27% fins a arribar els 26.700 milions de dòlars.



Al mateix temps, l’endeutament dels Estats ha aconseguit xifres siderals. Segons els càlculs del propi FMI, 30 països han superat el 100% de deute respecte al seu PBI en 2020. Entre els 20 països més endeutats es troben grans potències com el Japó i els EUA, però aquesta situació afecta especialment als països perifèrics i semicolonials, des d’Angola fins a l’Argentina, plantejant la perspectiva d’una crisi de deute, sobretot si comencen a pujar les taxes d’interès. El deute privat i la proporció d’empreses “zombis”, que es mantenen sobre la base d’ajudes estatals i endeutament, també ha crescut.



Wall Street celebra mentre milions perden les seves ocupacions. En tota Amèrica Llatina, 140 milions de persones, al voltant del 55% de la població activa, es troben en l’economia informal, i gairebé una de cada cinc viu en situació d’amuntegament. Fins a 52 milions de persones podrien caure en la pobresa a Amèrica Llatina i el Carib a conseqüència de la pandèmia. Mentre els rics acumulen, hi ha nous atacs a la classe treballadora. La generalització i imposició de formes precàries de contractació, teletreball i treball eventual, juntament amb l’elevació del topall per a l’edat jubilatoria, són algunes de les polítiques imposades o que s’intenten imposar a les masses treballadores, mentre s’atorgen subsidis de sumes miserables (sense un veritable accés universal i per temps limitat) perquè la gent sobrevisqui amb prou feines en el moment més dur de la pandèmia.



El col·lapse dels sistemes de salut en la gairebé totalitat dels països pobres i en països imperialistes com els EUA, l’Estat espanyol o Itàlia, demostra el drama social al que ens van llançar dècades de neo-liberalisme i privatitzacions. L’actual “guerra pels vaccins” és una mostra més del caràcter irracional de la producció capitalista. Mentre d’una banda es realitzen discursos sobre el “combat a la pandèmia”, per l’altre s’imposen patents que impedeixen la generalització dels coneixements científics i prioritats en la distribució dels vaccins, incrementant la profunda desigualtat entre països imperialistes i països oprimits. Àfrica, espoliada durant segles per les potències europees, és potser el cas més aberrant d’aquesta misèria generada per la divisió internacional del treball on els països imperialistes espolien als pobles oprimits. Els països sotmesos a bloquejos, sancions i agressions constants dels EUA i els seus aliats estan passant per una situació molt greu, com és el cas de Veneçuela, l’Iran, Cuba o el cas desesperat del poble palestí.



L’esgotament del neo-liberalisme és la base per al sorgiment de tendències polítiques polaritzants, com les organitzacions d’ultradreta Proud Boys i l’assalt al Capitoli pels partidaris de Trump, als EUA. És a partir de l’enfortiment de grups proto feixistes en aquest país –que té la tradició del Klu Klux Klan– que el debat sobre l’autodefensa s’ha obert en les organitzacions del Black Lives Matter als EUA. L’afebliment del neo-liberalisme obre escenaris de polarització, crisi en els partits burgesos i lluita de classes.



La recrudescència de les tensions entre la Xina i els EUA, d’una banda, i les tensions entre els diferents blocs imperialistes, per l’altre, preanuncien majors enfrontaments entre els Estats, com demostra el creixent militarisme de les principals potències del món, els EUA realitzarà despeses militars de 741 mil milions de dòlars. Es preveu que la Llei d’Autorització de Defensa Nacional per a l’any fiscal 2021 representarà un augment de 3 mil milions respecte a l’any anterior, enfortint el pivot dels EUA contra la Xina (de setge militar, econòmic i polític). Les guerres reaccionàries com les d’Alt Karabakh, Iemen, Síria, entre d’altres, són conseqüència del sorgiment de potències intermèdies, en un context de declinació de l’imperialisme estatunidenc i la seva capacitat d’actuar com a “gendarme mundial”.



En el Mitjà Orient, la derrota de la primavera àrab va derivar en la imposició de règims dictatorials i reaccionaris. Mentre els EUA manté la seva presència militar a l’Iraq i l’Afganistan, el poble palestí segueix sotmès a l’ocupació colonial de l’Estat d’Israel, privat del seu dret democràtic elemental a tenir el seu propi estat, igual que el poble kurd.



La crisi actual ha demostrat tant la impossibilitat d’un creixement evolutiu i indefinit sobre la base de l’anomenada globalització neo-liberal com els límits dels intents de tornar a polítiques aïllacionistes i proteccionistes. El cas de Trump ha deixat en evidència la retòrica “populista”, que era pura demagògia. En el pla domèstic, va empitjorar el desfinançament de tots els serveis públics ja de per si mateix minvats per les administracions anteriors en matèria de salut, educació i habitatge especialment. En el pla internacional, la seva política “anti-globalista” es va limitar a una sèrie d’intents de millorar la posició dels EUA en relació amb la Xina, Rússia i la Unió Europea, trencant les aliances i els pactes multilaterals tan característics de les administracions anteriors, en particular la d’Obama.



Està per veure’s si el govern de Biden pot actuar com una tendencia que contrarresti la inestabilitat creixent que en els últims anys s’ha anat apoderant del sistema internacional d’Estats. Tanmateix, el declivi de l’hegemonia nord-americana continua. Això es pot veure, a nivell de la política interna, en la crisi que tenen el Partit Demòcrata i el Partit Republicà enfront de la deterioració de la situació social, la recrudescència del racisme i la crisi sanitària. Enfront de la crisi, el govern de Biden està prenent mesures “keynesianes” limitades, les quals encara estan per veure’s però que són un salt en el camí ja iniciat per Trump de no respectar la noció neo-liberal de disciplina fiscal (“Estat mínim” i “govern barat”) per la qual demòcrates i republicans han apostat durant dècades. Un dels objectius de l’ambiciós pla d’infraestructura anunciat per Biden és situar als EUA en una situació de major competitivitat amb la Xina, i ja està generant xocs entre els dos partits i amb sectors del capital hegemònic pels augments limitats d’impostos i les concessions als sindicats. Fins ara, el pla de 1,9 bilions d’assistència d’emergència és de curt termini. El nou projecte anunciat seria de mitja durada i té en contra al Partit Republicà, a un sector del capital i la pressió que pugui exercir sobre els demòcrates moderats del Senat. En el llarg termini, no són clars els motors d’acumulació en els quals el capitalisme estatunidenc pot secundar-se per a una recuperació econòmica que el situï en les condicions prèvies al 2008. El que és clar és que l’aposta de la classe dominant i del govern de Biden és desviar i cooptar la classe obrera i els moviments socials emparant-se en la tasca de les burocràcies obreres i de les organitzacions socials.



En el pla internacional, són evidents les dificultats de la principal potència del món per a poder imposar les seves polítiques a nivell mundial i recrear el consens del passat, quan els aliats dels EUA treballaven per a consolidar la seva hegemonia.



La pandèmia, per part seva, ha actuat com un catalitzador que ha exposat totes les contradiccions del capitalisme a tots els nivells: entre el caràcter social de la producció i la forma privada de l’apropiació, un exemple irracional de la qual –però no l’únic– són les patents sobre els vaccins. Entre el caràcter internacional de l’economia i la forma nacional dels Estats, quelcom que es pot veure, d’una banda, en els elements de guerres comercials entre els EUA i la Xina i les tensions entre els EUA i la Unió Europea –així com a l’interior d’aquesta–; mentre que per l’altre s’hi observa la recrudescència de la pressió imperialista sobre els països dependents a través de les polítiques de l’FMI. Els recents processos massius de lluita de classes en diversos països mostren també que l’enfrontament de classes manté la seva vigència, encara que la tònica dels esdeveniments més importants sigui fins ara de revoltes i rebel·lions més que de revolucions que posin en escac als Estats capitalistes.



Aquests elements tornen a actualitzar el marc històric i estratègic de crisi, guerres i revolucions amb el qual el marxisme clàssic va caracteritzar l’època de l’imperialisme al començament del segle XX. D’allí, la vigència de la lluita anti-imperialista i socialista. Malgrat la restauració capitalista en els Estats obrers burocratitzats i de diverses dècades d’ofensiva neo-liberal contra les condicions de vida de la classe treballadora i les masses populars a tot el món, el capitalisme no sols no ha aconseguit resoldre les seves contradiccions i les seves tendències a les crisis, sinó que les ha portat a un extrem que comença a assenyalar de manera cada vegada més clara la seva creixent incompatibilitat amb la continuïtat de l’espècie humana i del planeta.

El retorn de la lluita de classes


Des d’abans de la pandèmia, presenciem un creixement de la lluita de classes en molts països. Des de Líban fins a l’Equador, des de França fins a Bolívia, des de Xile fins als EUA, des d’Algèria fins a Hong Kong, la classe treballadora, les dones, la joventut, el moviment negre i amplis sectors populars havien sortit i van tornar a sortir als carrers contra les polítiques de “austeritat” dels governs que apliquen les receptes de l’FMI, contra el racisme i l’abús policial, contra el cop d’estat a Bolívia, entre altres exemples.



Durant uns mesos, l’aplicació de quarantenes i mesures d’aïllament en la major part del món va restar intensitat a l’ascens de lluites que venia en augment. No obstant, la pandèmia també ha mostrat el paper dels treballadors i treballadores essencials, sense els quals no es mou el món, que van guanyar confiança en les seves pròpies forces. Sectors precaritzats de la classe treballadora van començar a organitzar-se en nous sindicats, o encapçalar protestes i vagues parcials per millors condicions laborals en diferents països –des de jornalers i jornaleres, treballadors de logística, treballadors d’Amazon, infermeres, netejadores, mestres, etc.–. A més, en el zenit de la pandèmia als EUA, va sorgir l’enorme i combatiu moviment de masses contra la violència policial racista detonat per l’assassinat de George Floyd.

L’organització Detroit Will Breathe es mobilitza com a part de la massiva marxa de Black Lives Matter en l’estiu de 2020

Posteriorment hem assistit a les massives vagues obreres i la lluita pagesa a l’Índia i la resistència feroç del moviment de masses al cop militar a Myanmar. Al mateix temps, processos més moleculars, però ben significatius com l’emblemàtica vaga dels treballadors petroliers de Grandpuits contra el gegant Total a França i múltiples processos de lluita i organització en diversos països com Itàlia i l’Argentina. Noves generacions han sortit a la lluita en aquests últims anys, tant per les reivindicacions de la classe treballadora, com per les demandes específiques del moviment de dones, que ha realitzat avanços fonamentals de lluita i organització. Altres lluites han cobrat rellevància, com la desenvolupada davant la crisi mediambiental, en la que la joventut juga un paper central.



D’acord amb una anàlisi de l’agitació social en 2019 realitzat per l’empresa de valoració de riscos Versisk Maplecroft, 47 països, o gairebé una quarta part del total, han conegut importants “disturbis civils” tan sols en 2019. A aquesta agitació social s’hi va sumar, en 2020, noves mobilitzacions i manifestacions de masses, que en part continuen, a Bielorússia, Tailàndia i el llunyà est de Rússia; vagues massives a Indonèsia, la rebel·lió que va voltejar al govern al Perú i una agitació en bona part del món.



Entre 2008 i 2020 va haver-hi importants processos de vagues generals i lluites de la classe treballadora, des de l’Índia fins a Sud-àfrica, passant pel Brasil, Xile, Colòmbia, Corea del Sud, Algèria i França, entre altres països. Així mateix, les mobilitzacions de caràcter “popular” van adquirir un alt nivell de violència en l’enfrontament a la repressió policial.



Identifiquem un primer cicle de la lluita de classes que es va desenvolupar sobretot des de finals de 2010 amb els aixecaments revolucionaris al mig Orient i el nord d’Àfrica, on Egipte i Tunísia van ser el centre del procés més profund. Aquesta onada es va estendre a altres països, com l’Occupy Wall Street als EUA o els Indignats en l’Estat espanyol. Va tenir la seva ressonància a Amèrica Llatina amb el moviment estudiantil xilè el 2011 i el “jo sóc 132” a Mèxic. Aquest cicle si bé va acabar en derrotes com en el cop militar a Egipte, o a Grècia on Syriza va acabar aplicant els ajustaments de la Troika, en guerres civils reaccionàries com a Líbia o Síria, o en desviaments com en el cas d’Espanya (gràcies a l’acció de corrents neo-reformistes com Podemos), va mostrar les primeres temptatives de masses després de la crisi capitalista.



En els marcs d’una economia mundial feble que tendia a la recessió, en el 2018 comencem a veure una nova onada de lluita de classes. A França, amb l’aparició dels Gilets Jaunes, els Armilles Grogues, radicalització que va inspirar lluites posteriors com les vagues contra la reforma jubilatoria del liberal Macron. La pólvora dels armilles grogues es va estendre internacionalment en el 2019 amb la rebel·lió a Hong Kong i els aixecaments a Algèria i Sudan. A l’Iraq, arrasat per la guerra, es van succeir massives protestes. També al Líban. A Amèrica Llatina, vam veure les revoltes i rebel·lions populars de l’Equador, Colòmbia, Puerto Rico i Xile, on vam veure el retorn de vagues de masses.



Algunes de les vagues massives s’han produït enmig de mobilitzacions multitudinàries als carrers i places del món sencer, com a Hong Kong, Xile, Tailàndia, Ucraïna, Líban i l’Iraq. L’Institut Sindical Europeu calcula que entre 2010 i 2018 va haver-hi 64 vagues generals a la Unió Europea, gairebé la meitat d’elles a Grècia. Més en general, l’Organització Internacional del Treball (OIT) calcula, respecte a tan sols 56 països, que va haver-hi 44.000 aturades obreres entre 2010 i 2019, principalment en fàbriques. El propi informe de la OIT, no obstant, assenyala que vista la limitació de les dades, el nombre de vagues podria ser molt major que 44.000.

Joves de la Primera Línia enfronten la repressió de Carabiners a Santiago de Xile, el 12 de novembre de 2019

La nova onada de revoltes i rebel·lions populars que van sacsejar diferents parts del món van tenir com a límit l’acció de les burocràcies sindicals i partits reformistes, que van desviar la força i acció de les masses, fent que aquestes importants respostes enfront dels atacs de governs capitalistes, que van incloure mètodes com la vaga general en alguns casos i enfrontaments violents enfront de la repressió policial, no superessin l’estadi de pressió extrema sobre els règims. No obstant, són la base per a nous processos de la lluita de classes i el sorgiment d’ales d’avantguarda obrera i popular que ajudin a recompondre la subjectivitat del proletariat. La connexió entre lluita de classes i radicalització política de sectors d’avantguarda, és terreny fèrtil per al sorgiment de partits revolucionaris, revitalitzant les idees del marxisme revolucionari.



La força de la classe treballadora


Aquests processos de la lluita de classes es donen en el marc d’una classe treballadora que manté la seva fortalesa estructural. Segons la OIT, la força de treball mundial va tenir un creixement d’un 25% entre 2000 i 2019. Les persones ocupades van passar de 2.600 milions a 3.300 milions durant les dues primeres dècades del segle XXI, representant també un 25%. D’aquestes persones ocupades, en termes de la OIT, el 53% perceben un salari o un sou, quan en 1996 constituïen el 43%; el 34% es consideren treballadores per compte propi, mentre en 1996 eren el 31%; l’11% són familiars col·laboradores, menys de la meitat del 23% que representaven en 1996; i un 2%, ocupadors, que aquell any sumaven un 3,4%.



El capitalisme ha integrat en les seves “cadenes de valor global” fins i tot el treball més elemental realitzat per integrants d’una família en llocs recòndits del planeta.

En el mateix període, mentre en aquestes dues dècades els serveis van créixer en un 60%, la força de treball emprada en la indústria ho va fer en un 40%.



A diferència de la fantasia d’un món “post-industrial”, la força de treball emprada en fàbriques ha passat de 393 milions l’any 2000 a 460 milions en 2019, així com ha crescut la força de treball industrial (que inclou també construcció i mineria) de 536 milions a 755 milions de persones en el mateix període. Les comunicacions i els serveis urbans llançaven un número de 226 milions de persones ocupades en 2019, contra 116 en el 2000.



Els processos de relocalització d’importants indústries fora dels EUA i Europa i la reconversió d’unes certes activitats van crear dos grans pols de la classe treballadora a nivell mundial. Hi ha milions de treballadors de les grans indústries instal·lades en països d’Àsia o perifèrics, així com un concentrat sector de la logística i la distribució, amb especial pes als països capitalistes més desenvolupats, però que té importància en realitat en tots els grans centres urbans del món. A això s’hi suma la proletarització creixent de sectors de treballadors que en el passat estaven lligats social i culturalment a la petita-burgesia urbana i les condicions de vida de la que s’han assimilat a les de la mitjana de la classe treballadora: treballadors de la salut i l’educació, empleats de l’Estat, treballadors de serveis diversos, etc. Mentre sectors com els del petroli, l’energia, els transports, els ports, o la logística ocupen grans posicions estratègiques capaces de paralitzar la circulació de mercaderies i persones, aquells relacionats amb les funcions estatals vinculats a la comunitat posseeixen el potencial per a contribuir a l’articulació entre la classe treballadora organitzada i els pobres urbans.



Aquesta realitat de la classe treballadora i la seva força des del punt de vista estratègic qüestionen també les ideologies que avui s’engloben sota el nom de “post-capitalistes” i que suposen que el sistema actual es dirigeix cap a una automatització gairebé total dels processos de producció que tornaria supèrflua la força de treball, reemplaçant al treball humà amb màquines, sense canviar les relacions de producció. Diversos estudis han assenyalat que els diferents avanços que en les últimes dècades s’han realitzat en termes d’intel·ligència artificial, robotització i automatització de processos de producció han anat acompanyats per una creixent prolongació de la durada de la jornada laboral. A través de mecanismes com l’anualització de les hores de treball, els bancs d’hores i altres formes de precarització laboral i d’atac a les conquestes de la classe treballadora; el capitalisme ha demostrat que pot desenvolupar la tecnologia sempre que pugui ser utilitzada en funció del guany capitalista i no de les necessitats de les grans majories.



La lluita contra el racisme i el capitalisme imperialista


Aquesta força social de la classe treballadora només pot triomfar si es proposa liquidar al capitalisme imperialista. En aquest camí ha d’articular-se en el pla polític amb les demandes de tots els sectors oprimits. La lluita contra el racisme i la xenofòbia ha demostrat tota la seva vigència durant els últims anys, com testifica el sorgiment del Black Lives Matter (BLM) als EUA, protagonitzant una rebel·lió en el cor imperialista. El BLM va revelar davant el món el caràcter profundament racista de l’Estat estatunidenc i el maridatge entre capitalisme i racisme. No sols pel caràcter assassí de les policies contra les minories ètniques, sinó perquè el capital en general utilitza el racisme per a alimentar l’exèrcit industrial de reserva i per a dividir a la classe obrera entre treballadors de primera, segona i tercera categoria d’acord amb el seu origen ètnic o el seu estatus migratori. Per a això existeixen les reaccionàries lleis migratòries, els murs fronterers, les deportacions o els centres de detenció que sustenten la violència policial i institucional que els EUA imposa a Mèxic, Centreamèrica, el Carib i els imperialismes europeus als països d’Europa de l’Est, Àfrica i Àsia.



La Unió Europea gasta milers de milions d’euros en protecció de fronteres perquè Frontex eviti que els refugiats creuin el Mediterrani. Com a resultat, vuit persones moren cada dia, intentant creuar el Mediterrani. La UE ha suprimit el dret d’asil amb camps de detenció a les seves fronteres exteriors, combinat amb un discurs que pretén dividir als immigrants entre els que suposadament "mereixen" l’asil i els que no. Així, una àmplia majoria dels refugiats són il·legalitzats, llançats a condicions de supervivència encara pitjors i condemnats a la super-explotació i l’opressió racista.



La classe obrera als EUA i a Europa és multiracial, i la pandèmia ha evidenciat que els treballadors afroamericans, llatins i del Carib constitueixen una part fonamental dels anomenats “treballadors essencials” estatunidencs, així com els treballadors turcs, àrabs, kurds i africans a Europa.



En el context de la pandèmia, i arran de l’assassinat de George Floyd als EUA, va sorgir el moviment més massiu en la història recent que es va enfrontar a la policia i va tornar a plantejar que el racisme és un problema estructural lligat íntimament a la història de la conformació del poder estatal i del conjunt de les institucions d’aquest país. No és gens casual la confluència de velles i noves organitzacions racistes i d’extrema dreta que van irrompre en el centre de l’escena política estatunidenca amb les mobilitzacions contra les quarantenes, el BLM i l’atac al Capitoli.



La crisi que travessa l’imperialisme estatunidenc obre nous escenaris de la lluita de classes i d’obertura d’acció per al proletariat. Però cap política revolucionària als EUA pot prescindir de prendre com una de les seves principals banderes la lluita per l’alliberament dels negres i contra l’opressió de les minories ètniques i immigrants. L’ala esquerra demòcrata –alineada amb la burocràcia sindical que històricament ha sigut funcional al sosteniment del racisme a l’interior del moviment obrer– menysprea la lluita específica contra el racisme, qualificant-la de “política de la identitat”. Les burocràcies que dirigeixen al moviment negre, en tant agents del Partit Demòcrata, separen la lluita contra el racisme de la lluita contra el capitalisme. Totes dues polítiques porten a un atzucac.



Totes dues estratègies s’oposen a lluitar contra el racisme sistèmic i l’explotació capitalista, per a això els treballadors negres han de posar-se al capdavant de la lluita del poderós i multiracial proletariat estatunidenc.



És necessari aixecar amb totes les forces les banderes de l’antiracisme, la lluita sense treva enfront dels grups proto-feixistes i la policia racista, i unir-les amb les de la lluita de classes contra la patronal, la gran burgesia i l’Estat imperialista.



Els exemples històrics de les grans vagues de Detroit en 1968 van demostrar que és possible fer-ho. Més recentment tenim els diferents exemples d’organitzacions obreres que van realitzar aturades en suport al BLM i en repudi a l’assassinat de George Floyd, com la vaga portuària d’un dia del 19 de Juny del 2020 que va paralitzar 29 ports en la Costa Oest, o les centenars d’accions en tot el país repudiant la violència policial racista d’Amazon, supermercats i restaurants de menjar ràpid. Vam poder veure manifestants antiracistes confraternitzant amb els treballadors essencials en accions comunes. Les campanyes regionals d’algunes organitzacions obreres locals impulsades des de la base exigint a les direccions sindicals la desafiliació dels sindicats de policia de les centrals sindicals, és un exemple també de les tendències concretes a la unitat.



Si bé el BLM va retrocedir als carrers i va ser desviat cap al vot malmenorista per Joe Biden i Kamala Harris, la brasa del moviment continua viva i s’expressa en l’emergència de desenes d’organitzacions antiracistes de l’avantguarda en les petites i grans ciutats. Entre elles, hi ha organitzacions que comencen a radicalitzar-se políticament, bregant per la independència política del moviment respecte al Partit Demòcrata i abraçant cada vegada més una perspectiva de classe per a unificar la lluita antiracista com la lluita anticapitalista, com Detroit Will Breathe, en aquesta ciutat que va saber ser la imponent capital del Rust Belt.



Aquesta avantguarda que va sorgir a la calor del BLM, coexisteix i és part del fenomen ideològic a esquerra que es ve desenvolupant des d’Occupy Wall Street, la candidatura de Bernie Sanders i que va catapultar el creixement del Democratic Socialists of America. Si bé el DSA va capturar la imaginació dels socialistes millennials, avui està adaptat a treballar per a l’esquerra del Partit Demòcrata, que alhora treballa per al nou govern de Joe Biden.


La persistència d’aquesta avantguarda es combina amb l’emergència de grans lluites locals que es tornen nacionals, com la de l’intent de sindicalització de més de 5.100 treballadores i treballadors, en la seva majoria negres, en la comunitat de Bessemer, Alabama. Fins a la premsa burgesa ha hagut de reconèixer que la lluita d’Amazon és l’expressió profunda de la simbiosi entre la lluita antiracista i la lluita contra les grans patronals com Amazon. Malgrat haver sofert una derrota en l’immediat, aquesta és una primera batalla en el camí d’arrabassar-li un sindicat al gegant, propietat de Jeff Bezos.



També a Europa la lluita contra el racisme està estretament lligada a la lluita contra les polítiques imperialistes, que no fan més que generar guerres, fugides i morts en la perifèria, Àfrica i el Mitjà Orient. Per tant, és igualment necessari establir un programa antiimperialista que s’oposi a les intervencions militars i a l’exportació d’armes dels països centrals capitalistes. En 2018, va haver-hi una onada de vagues portuàries a Europa de caràcter exemplar: els estibadors de Le Havre, Gènova, Santander i Marsella es van negar a carregar el vaixell de càrrega saudita “Bahri-Yanbu” amb material de guerra. Es van posar en vaga i van enviar un veritable missatge internacionalista: “Ports tancats per a la guerra - ports oberts per als migrants”.



Per la unitat i l’hegemonia de la classe treballadora


En tant la lluita de classes més dinàmica s’està expressant en molts casos a través de la intervenció dels oprimits en moviments poli-clasistes, l’esquerra internacional s’ha dividit entre aquells que han tingut una política abstencionista i aquells que s’adapten oportunistament a les direccions dels moviments socials o de les burocràcies sindicals, sense lluitar per una direcció obrera i revolucionària en el seu si.



Davant la rebel·lió dels armilles grogues en 2019, la primera resposta del govern d’Emmanuel Macron va ser identificar al moviment amb l’extrema dreta. Li van seguir el joc els líders sindicals, inclosa la CGT i lamentablement fins i tot sectors de l’extrema esquerra. Si bé el caràcter heterogeni dels seus participants, els límits de la seva organització, i el baix nivell de consciència de classe van plantejar tot el temps el perill que la minoria reaccionària d’extrema dreta s’enfortís, el seu radicalisme, els seus reclams sobre la desigualtat econòmica i les seves aspiracions democràtiques, li van donar un curs progressiu. En aquest context, el paper de l’esquerra revolucionària era tractar de lluitar contra la minoria d’extrema dreta en el moviment, tant política com ideològicament, en comptes de donar-li l’esquena al conjunt. Per això des del NPA - Révolution Permanent lluitem per l’auto-organització democràtica del moviment, la necessitat de formar comitès d’acció per a estendre’l i unificar-lo amb els principals bastions de la classe obrera, la joventut i els barris populars fins a derrotar a Macron, en el camí de la vaga general. Al mateix temps, vam donar una baralla en les estructures obreres i estudiantils en les quals estem i també en els sindicats, no sols perquè aquests se solidaritzessin sinó perquè se sumessin al moviment. A partir del col·lectiu inter-estacions heretat de la gran vaga ferroviària del 2018 i del Comitè Veritat i Justícia per Adama, impulsem des de les primeres accions dels armilles grogues el que es va dir el “Pol Saint-Lazare”. Aquest pol de sectors obrers, juvenils i dels barris populars cridava a marxar de manera conjunta des de l’estació ferroviària Saint-Lazare, per a després unir-se als armilles grogues i manifestar-se al costat d’ells en les columnes organitzades, aixecant les seves pròpies reivindicacions. Aquest pol va arribar a agrupar diversos milers als carrers i a centenars en assemblees, i va jugar un rol important per a trencar l’aïllament que el govern i la burocràcia sindical buscaven imposar al moviment.



La importància d’una política hegemònica manté vigència en relació a sectors socials que no formen part de la classe treballadora, però tenen interessos convergents amb ella. Podem prendre com a exemple el cas de l’aliança entre els vaguistes petroliers de Total de la refineria de Grandpuits a França i els moviments ecologistes enfront del tancament i reestructuració d’aquesta, que la patronal presentava com estant al servei d’una suposada transició ecològica.

Obrers en vaga van demostrar que el projecte de Total no tenia res d’ecològic, van denunciar el rol del gegant petrolier en països perifèrics com Moçambic i Uganda, i van defensar que només els treballadors podrien garantir una transició veritablement ecològica i que no es faci a costa de centenars de llocs de treball i de la seguretat de treballadors i habitants de la zona. En el mateix sentit, es pot destacar la lluita dels obrers de la Drassana Harland and Wolff a Irlanda, reclamant contra el tancament i en defensa d’“energies netes”. Contra el "greenwashing" i les crides al gran capital, que són en si mateixos els majors destructors del medi ambient, aquestes lluites representen fars per a una sortida de la classe treballadora a la crisi climàtica, que ha de plantejar-se i generalitzar-se per a la joventut, que es troba en una cruïlla entre el socialisme i la barbàrie en la lluita contra el canvi climàtic.



D’altra banda la classe treballadora ha de prendre a les seves mans les banderes dels pobles originaris històricament oprimits pels Estats capitalistes i la lluita en defensa dels seus territoris en tota Amèrica Llatina. No oblidem que la dreta pro-imperialista que colpeja a la classe treballadora, és la mateixa que va calar foc a la wiphala del Palau Cremat, demostrant el caràcter racista del cop a Bolívia, atacant a les comunitats d’origen aymara, quítxua o tupi guaranís. Els pobles originaris compten amb importants històries de resistència com l’heroica lluita del poble maputxe. L’aliança entre treballadors, pagesos i indígenes té una dimensió estratègica per a vèncer la resistència dels capitalistes i les seves institucions. No obstant, aquesta aliança és inconcebible sense que els treballadors prenguin en les seves mans aquestes reivindicacions. Partint de reconèixer el dret a l’autodeterminació nacional, enfront del fracàs de la “integració” institucional que han sostingut els governs burgesos i els “progressismes”. La desmilitarització de les comunitats de pobles originaris, el repartiment agrari lligat a l’expropiació d’indústries agràries i forestals. L’exemple de la resistència al cop a Bolívia, que es va desenvolupar en el districte 8 en la planta de Senkata, mostra el potencial de l’aliança entre treballadors, pagesos i pobles originaris.

Mobilització dels Armilles Grogues a Toulouse, França, l’11 de desembre de 2018

Mobilització a París de treballadors de la refineria Total Grandpuits, el 26 de gener de 2021

En el mateix sentit, cal destacar la importància d’articular la lluita de la classe treballadora amb la de les dones i persones LGTBI, moviment que ha donat mostres de massivitat a tot el món. Cap projecte d’emancipació social revolucionària pot prescindir de prendre les demandes de les dones com a vitals i centrals, en tant constitueixen un qüestionament a la política dels Estats i la classe dominant. Ells sostenen l’opressió de la dona en el capitalisme, que implica la recrudescència de la violència contra les dones, la negació dels seus drets més elementals, la imposició de pitjors condicions de vida i de treball. Durant els últims anys, davant l’emergència d’un moviment de dones important en diversos països, hem participat activament en múltiples assemblees i plataformes unitàries, impulsant les “vagues de dones” i lluitant per formar una ala revolucionària, socialista i de classe dins del moviment. En aquest sentit, enfrontem tant als sectors del feminisme liberal com als sectors separatistes –que es negaven a unificar la lluita de les dones amb la resta dels sectors oprimits–, així com també a les tendències punitivistes que busquen enfortir els mecanismes repressius de l’Estat burgès com a resposta davant la violència masclista. També combatem contra la cooptació del moviment de dones darrere d’alternatives “neo-liberals amb rostre progressista” com el Partit Demòcrata als EUA o el govern del PSOE-Unidas Podemos en l’Estat espanyol, o del “feminisme dels ministeris” com el kirchnerisme a l’Argentina. Al mateix temps, hem posat tota la nostra força perquè s’expressin les lluites de les dones treballadores contra l’explotació capitalista, pel dret a l’habitatge o contra el racisme institucional. Durant la pandèmia, les dones treballadores i migrants han estat en la “primera línia” de lluita contra el coronavirus i avui mereixen estar en la primera línia de la lluita de classes. Per a barallar per aquesta perspectiva d’un feminisme socialista i de la classe treballadora, impulsem l’agrupació Pan y Rosas en cada país i a nivell internacional.

Contingent de Pan y Rosas en la marxa del 8 de març de 2021, a Buenos Aires, Argentina

Tenint en compte la lluita contra el racisme i la lluita de les dones, la unitat de la classe treballadora implica no solament la lluita per iguals drets en el pla econòmic, sinó també aixecar les demandes específiques de tots aquells sectors que socialment formen part de la classe treballadora. El que històricament en el marxisme es va conèixer com una política d’hegemonia obrera (buscant l’aliança entre la classe treballadora amb altres sectors socials oprimits), lligant les seves demandes amb l’objectiu de derrocar el règim capitalista, avui és també indispensable per a aconseguir la unitat de la pròpia classe.



Polarització, tendències bonapartistes i defensa de les llibertats democràtiques


En el marc de la crisi capitalista, en els últims anys han crescut les formacions nacionalistes o “populistes” de dreta, en diferents països del món, però especialment a Europa i els EUA. Veiem corrents d’ultra dreta lligades a Trump, els nacionalismes de països del Grup Visegrado, Hongria, Polònia, Eslovàquia i República Txeca. La seva política consisteix a atacar els drets democràtics més elementals, basant-se en un discurs que es presenta com a “antiestablishment”. Prenen com a blanc a sectors de la classe treballadora i el poble, a dones, immigrants i comunitats LGTBI, alimenten els prejudicis racistes i xenòfobs (antisemites, islamòfobs, i anti romanís), exacerbant per exemple les “arrels cristianes d’Europa” de les quals els seus països serien els garants “de la fe” enfront de les “invasions” estrangeres. Tots ells dirigits a enfortir un aparell Executiu cada vegada més autoritari: concentració del poder a les mans del partit governant, control de l’Executiu dels diferents poders i institucions de l’Estat, control cada vegada més restrictiu dels mitjans i repressió, canvis en les lleis electorals, entre altres.



Bolsonaro és al Brasil el representant d’aquest corrent internacional d’extrema dreta que va ser impulsada per Donald Trump, i que després de la seva derrota electoral encara preserva una base social important. És una figura que té relació amb les milícies paramilitars reaccionàries, amb les policies i amb sectors de les Forces Armades. el Brasil és un dels països que més desenvolupa les tendències bonapartistes a nivell internacional, però que també està sotmès a l’efecte de les crisis orgàniques fruit de la Gran Recessió de 2008 i de la pandèmia. Bolsonaro no aconsegueix establir hegemonia des de l’extrema dreta i el seu govern és un govern inestable, com es mostra amb la crisi pandèmica, els forçats canvis ministerials i la crisi amb sectors de les FF.AA. El combat a aquestes tendències bonapartistes, que al Brasil inclouen l’autoritarisme judicial, amb una política d’independència de classe i amb l’auto-organització de les masses, és una de les batalles més importants de l’avantguarda. Amb els nostres companys de MRT, lluitem per un programa obrer transicional contra tot el règim del cop institucional de 2016, contra Bolsonaro, Mourão i els colpistes, al costat del plantejament d’una Assemblea Constituent Lliure i Sobirana, que posi a les mans de les masses, amb els treballadors, les dones i els negres en la primera línia, la decisió de tots els problemes estructurals del país, econòmics i democràtics.

El Movimiento Revolucionario de Trabajadores (MRT) del Brasil en lluita contra el cop institucional. Brasília, 2017

Però, prenent el marc més general, l’extrema dreta no és l’única a realitzar atacs a les llibertats democràtiques. Això es pot veure en què diversos governs autodefinits “de centre” o fins i tot “progressistes” que han defensat les mesures d’estat d’excepció i la repressió als moviments obrers i populars, com el govern de Macron a França que va provocar desenes de mutilats com fa dècades no s’havia vist enfront de la revolta dels armilles grogues com a part d’un salt en la repressió a les vagues i protestes socials; la defensa de la monarquia contra l’independentisme català en l’Estat espanyol, la justificació del militarisme i polítiques contra la immigració amb l’excusa de lluitar contra el “terrorisme”, entre altres.



La pandèmia exacerba mesures de control amb els confinaments, tocs de queda i estats d’excepció. A Amèrica Llatina el curs desastrós del govern de Maduro és una expressió de com la militarització del règim, lluny de combatre a l’imperialisme, colpeja a sectors de la classe treballadora que veuen polvoritzats els seus salaris (de mitjana 2 dòlars mensuals).

Els qui lluitem per una democràcia obrera basada en òrgans d’autodeterminació de les masses explotades, ens situem en la primera fila del combat contra qualsevol atac a les llibertats democràtiques. En l’Estat espanyol, des del CRT hem defensat les justes reivindicacions del moviment democràtic a Catalunya pel dret d’autodeterminació, que s’ha expressat en els últims anys amb múltiples manifestacions massives, protestes juvenils i el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Com a part d’aquesta baralla, també enfrontem la repressió de l’Estat centralista i monàrquic espanyol i exigim la llibertat de tots els presos polítics. Al mateix temps, qüestionem la política conciliadora de les direccions burgeses i petitburgeses del “procés” català i assenyalem la necessitat d’una estratègia d’independència de classe. L’horitzó de lluita per una República socialista catalana és part de la perspectiva de lluitar per una Federació de Repúbliques socialistes ibèriques.

El Corrent Revolucionari de Treballadores i Treballadors (CRT) de l’Estat espanyol es mobilitza per l’autodeterminació de Catalunya i per la llibertat dels presos polítics catalans

Contra els intents de retallar les llibertats i drets democràtics per part dels règims cada vegada més repressius contra la classe treballadora i el poble, exigim la fi de la militarització, els estats d’excepció i tocs de queda, que no tenen cap utilitat per a enfrontar la pandèmia. Fi a institucions oligàrquiques com el Senat i la figura autoritària del President de la república que concentra atribucions per sobre el poble treballador. Defensem el dret al sufragi universal, sense vetos ni restriccions. Elecció popular dels jutges i judicis per jurat. La conformació d’una assemblea única de representants triada per sufragi universal des dels 14 anys, sense discriminació de sexe o nacionalitat, amb representants revocables i que guanyin el mateix que qualsevol treballador o treballadora.



Així mateix, sostenim que l’abolició de les lleis d’asil reaccionàries, el tancament immediat dels camps de detenció i l’obertura de totes les fronteres a tots els sol·licitants d’asil, juntament amb un pla d’emergència que inclogui el suport als refugiats, l’accés a l’habitatge, plens drets socials i polítics i l’accés al treball en les mateixes condicions que els treballadors natius, són consignes que han de ser defensades per l’esquerra socialista i revolucionària i la classe tarbajadora en el seu conjunt.



Aixequem totes aquestes consignes en defensa dels drets democràtics, impulsant demandes democràtic radicals (preses de les experiències com la Comuna de París i la Convenció Jacobina), com a manera d’accelerar l’experiència de les masses amb la democràcia burgesa i de perforar els règims capitalistes i la seva democràcia per a rics. Per a enfrontar tant a l’extrema dreta més reaccionària com a les tendències bonapartistes dels règims en el seu conjunt, unint la lluita per les demandes democràtiques amb un programa per un govern de la classe treballadora i el poble.



L’actualitat d’un programa transicional per a enfrontar la crisi capitalista


Les consignes més immediates que hem plantejat han de ser articulades amb altres de caràcter transicional anticapitalistes, que busquen tendir un pont entre la consciència actual de les masses i l’objectiu del socialisme, com a manera de garantir íntegrament les demandes plantejades per mitjà del desenvolupament de la lluita de classes. Enfront de la crisi d’habitatge a la qual llancen a milions de famílies pobres, amb la complicitat de policies i gendarmes, exigim l’expropiació dels habitatges buits de les empreses immobiliàries per a donar resposta a la crisi residencial, i la nacionalització de les empreses estratègiques sota control obrer, en moments en què aquestes empreses pugen tarifes en barris populars, entre altres. Amb aquest programa, busquem unificar demandes de la classe treballadora i ajudar al seu desenvolupament de lluites sectorials a una lluita generalitzada contra el govern i l’Estat.



Els problemes d’articulació entre demandes de classe i d’altres sectors populars, han estat també abordats per León Trotsky en la seva teoria de la revolució permanent i en el Programa de Transició en un altre context històric, en el qual el món era molt més agrari i rural i menys urbà i industrial que en l’actualitat. La teoria de la revolució permanent no contraposa la lluita per demandes socials específiques o democràtiques a la revolució i el socialisme. Al contrari, destacant la importància d’aquestes demandes com a motors de la mobilització de masses, assenyala que la seva resolució integral i definitiva és impossible sense relacionar-les amb la lluita contra el capitalisme, per a acabar amb la propietat privada dels mitjans de producció i construir el comunisme. Quan parlem de comunisme, ens referim, com Marx, a una societat de lliures productors i productores, en la qual la liquidació de les relacions de propietat, de les classes i de l’estat i la superació de les diferents formes d’opressió, permetin a cada persona desenvolupar el màxim de les seves capacitats aportant allò que és necessari per al treball comú de la societat.



Durant tot el 2020, les grans empreses i els governs han imposat que el cost de la crisi econòmica i sanitària recaigués sobre la classe treballadora i els sectors populars. Des de la Fracció Trotskista, assenyalem la importància de mesures elementals com l’alliberament de les patents per a habilitar la producció i distribució massiva de vaccins, llicencies al 100% i salaris de quarantena, condonació de deutes per a petits i mitjans comerciants, impostos progressius a les grans fortunes, la centralització i nacionalització dels sistemes de Salut, així com la importància de mesures per a enfrontar la irracionalitat de les corporacions i l’imperialisme, com el monopoli estatal del comerç exterior i la nacionalització del sistema bancari sota control obrer; juntament amb el no pagament de l’odiós deute extern que obliga països a destinar recursos per a atendre els negocis econòmics internacionals i no per a les necessitats del poble en aquests temps de crisis.


Treballadors de la salut de la província de Neuquén, Argentina, realitzen un tall en les rutes del jaciment petrolífer de Vaca Muerta, 10 d’abril de 2021

La burgesia, però també els corrents reformistes i neo-reformistes diuen que moltes d’aquestes mesures són “inaplicables” o “utòpiques”. S’ha transformat en un sentit comú que el capitalisme és el que hi ha i que com a màxim podem reclamar subsidis o augments de salaris quan creix l’economia, o pitjor, acontentar-nos amb demandar indemnitzacions d’acomiadament enfront dels tancaments en períodes de crisis.

El nostre programa és socialista no per qüestions doctrinàries, sinó perquè per a salvaguardar les condicions de vida de les masses populars és necessari prendre mesures que afectin els interessos dels qui es beneficien de l’explotació i la precarització de la classe treballadora i el poble. Enfront de la inflació, la carestia de la vida i el xantatge econòmic de la burgesia, sostenim la lluita per l’escala mòbil dels salaris i hores de treball. Ocupació i control obrer de tota fàbrica o establiment que tanqui o faci fallida, qüestió fonamental per a defensar els llocs de treball. Davant els acomiadaments massius lluitem pel repartiment de les hores de treball sense afectar el salari per a combatre la desocupació, la nacionalització de la banca sota control obrer i el monopoli del comerç exterior per a acabar amb la fugida de capitals que només beneficia a corporacions i empreses imperialistes.



Mesures com aquestes només podran ser imposades per la lluita sistemàtica de la classe treballadora, basada en òrgans d’autoorganització i defensa, consells obrers i del poble pobre i les seves respectives milícies, per a imposar un govern de la classe treballadora i el poble, acabant amb l’explotació i misèria a la qual ens llancen els capitalistes. La crisi actual reactualitza moltes d’aquestes reivindicacions que històricament van formar part del programa del moviment obrer i van ser especialment sistematitzades per León Trotsky en el Programa de Transició adoptat com a manifest de lluita per la IV Internacional en 1938.



La importància de desenvolupar institucions d’autoorganització per a la lluita de classes


La classe treballadora té la força social i la possibilitat d’agrupar els diferents sectors oprimits, però ha d’enfrontar la burocratització de les seves pròpies organitzacions subordinades a l’Estat.



Aquesta qüestió va ser tractada per León Trotsky en les seves reflexions sobre l’“estatització dels sindicats”, en funció de les quals va formular una política per a intervenir activament en el combat contra la burocràcia. D’altra banda, Antonio Gramsci va analitzar l’evolució del vell sindicalisme i la seva integració a l’Estat, encunyant la noció de “Estat integral”. Aquestes elaboracions realitzades en el període d’entreguerres, es mantenen en plena vigència en l’actualitat.



Si bé sota l’ofensiva neo-liberal es van erosionar unes certes conquestes de l’“Estat de benestar” en molts països del món, el rol de la burocràcia sindical com a representant de l’Estat en la classe obrera es va mantenir, o fins i tot, pegant un salt en la integració de la burocràcia sindical en molts països, via prebendes o directament a través del seu desenvolupament com una burocràcia empresària. En altres casos en què les burocràcies sindicals no són tan poderoses en termes econòmics, han seguit igualment el curs cap a la dreta de la socialdemocràcia i el reformisme, acceptant allò essencial dels atacs efectuats per les diferents burgesies, amb l’argument que “no dóna la relació de forces” per a enfrontar-los i dividint de manera corporativa als diferents sectors de la classe treballadora. Davant el desenvolupament de moviments socials diversos, també han sorgit noves mediacions o direccions burocràtiques en moviments que no estan directament relacionats amb els sindicats, com en el moviment de dones, ecologista, o fins i tot en els moviments de desocupats organitzats per separat dels treballadors ocupats i sobre la base de la demanda de subsidis i altres formes d’assistència estatal.



La burocràcia sindical és la principal promotora de la divisió de la classe treballadora en diferents sectors, que en moltes ocasions, fins i tot, apareixen directament enfrontats entre si. Per aquest motiu, la classe treballadora necessita lluitar per la més àmplia democràcia sindical, arrencant el control dels sindicats a les burocràcies i per la independència de les seves organitzacions respecte de l’Estat. Però per a desenvolupar una veritable unificació de tots els seus sectors i compassar les seves demandes amb les dels altres sectors oprimits, és necessari, quan les ocasions es presenten, desenvolupar organitzacions noves que vagin més enllà de la minoria sindicalitzada de la classe treballadora. Ens referim a instàncies d’autoorganització de base que permetin agrupar la classe més enllà de les divisions entre plantilla i contractats, nadius i immigrants, sindicalitzats i no sindicalitzats, que enforteixi les tendències d’avantguarda i d’aquesta manera constituir un moviment obrer independent de l’Estat, que es plantegi la perspectiva d’un govern de la classe treballadora i el poble.



Des de la crisi del 2008, han sorgit diferents formes d’irrupció i expressió del moviment de masses per fora de canals tradicionals. Des de les concentracions multitudinàries com les de les places Taksim o Tahrir, passant per les assemblees territorials a Xile, o els Capítols a El Alto (Bolívia) entre altres. Des de la Fracció Trotskista - Quarta Internacional hem impulsat el desenvolupament d’institucions d’auto-organització en les diferents experiències de lluita de classes de les quals hem tingut oportunitat de formar part, intentant que efectivament puguin crear mecanismes de decisió i preparació de la lluita. Esmentarem algunes d’elles.



A l’Argentina, hem promogut des del PTS la conformació d’organitzacions de base anti-burocràtiques des dels inicis del nostre corrent. Una de les experiències més importants en aquest sentit va ser la emblemàtica experiència de lluita de Ceràmica Zanon en Neuquén, que porta més de 20 anys sota gestió obrera directa i va donar lloc en 2003 a la unitat entre el Sindicat Ceramista i el Moviment de Treballadors Desocupats, creant després la Coordinadora Regional del Alto Valle, que agrupava treballadors ocupats i desocupats, diferents sectors combatius, les agrupacions classistes que en aquest moment dirigien les seccions de la capital provincial i la localitat de Centenario del sindicat docent, entre altres. Aquesta Coordinadora agrupava els sectors combatius i anti-burocràtics i alhora realitzava exigències d’atur i unitat d’acció amb la CTA, confluint moltes vegades als carrers amb els sindicats que agrupaven els treballadors estatals a la província. Al mateix temps, la gestió obrera va establir una aliança amb el poble maputxe, que dura fins al dia d’avui. Van promoure la unitat d’ocupats i desocupats en l’Assemblea Nacional Piquetera, bregant per un moviment únic de treballadors desocupats amb llibertat de tendències i amb la bandera de treball genuí. Baralla que continua en l’actualitat. En les diferents experiències del fenomen anti-burocràtic que va recórrer el moviment obrer industrial i del transport des de 2004, conegut com a “sindicalisme de base” així com en les lluites de Salut i treballadors de l’educació, busquem desenvolupar l’organització de base, la coordinació entre diferents sectors de treballadors i la unitat amb els altres sectors populars. En el mateix sentit, vam intervenir en la recent lluita per terra i habitatge, amb epicentre a Guernica, buscant la unitat dels diferents barris en els que estava organitzada l’ocupació, proposant una assemblea unificada i no dividida segons els corrents que predominaven en cada sector, exigint a les centrals sindicals el suport a la lluita de les famílies sense sostre, promovent la unitat amb els treballadors ocupats i el moviment estudiantil. Participem en la primera línia de l’enfrontament a l’operatiu repressiu portat endavant pel kirchnerisme i lluitem per mantenir l’organització després del desallotjament amb la proposta de sostenir l’Assemblea de veïns de Guernica. En l’actualitat, la militància del PTS està participant directament dels diferents processos de lluites obreres que sorgeixen qüestionant a les direccions sindicals burocràtiques, com les dures lluites dels vitivinícoles i la rebel·lió de Salut en Neuquén, que va paralitzar tota la província amb piquets i gran suport popular, intentant promoure instàncies de reagrupament dels sectors combatius, i exigint al mateix temps als sindicats i centrals sindicals mesures d’acció contra l’erosió dels salaris, per les condicions sanitàries i de treball i també en defensa dels sectors obrers i populars no agrupats en les organitzacions sindicals. Per això sostenim la necessitat d’una política d’unitat entre ocupats i desocupats i més enllà de les fronteres imposades per la burocràcia sindical i l’Estat.

La Policia de la Província de Buenos Aires, Argentina, desallotja violentament a més de 4.000 famílies sense sostre que havien pres terres en la localitat de Guernica, 29 d’octubre de 2020

A Xile, el Partido de Trabajadores Revolucionarios (PTR) va ser una de les organitzacions impulsores del Comitè d’Emergència i Resguard d’Antofagasta, organisme que va reunir a sindicats de la indústria metal·lúrgica i portuaris, docents, joventut precaritzada i comitès en barris populars que es van posar al capdavant en l’organització i convocatòria a la vaga general, amb un plec comú per la caiguda de Piñera enmig de la rebel·lió popular xilena del 2019. Organismes com aquest van permetre coordinar a sectors de la classe treballadora amb la “primera línia” de la joventut combativa en les poblacions. El punt més àlgid es va donar en la vaga general del 12 de novembre del 2019. Una assemblea de 400 delegats de diferents rúbriques va buscar organitzar la paralització de la ciutat, reunint a 25 mil treballadors en la “Plaça de la revolució” amb un pol combatiu que va denunciar la treva criminal a la qual buscaven entrar les organitzacions del reformisme i la burocràcia sindical de la CUT, plantejant la caiguda revolucionària del govern. També vam ser part del comitè de seguretat de l’Hospital Barros Luco en la comuna de San Miguel a Santiago, que va ser una instància de coordinació amb poblacions limítrofes, secundaris i organitzacions. Per a actuar en les jornades de vaga general es va buscar promoure instàncies de coordinació en les principals ciutats del país com Arica, Antofagasta, Santiago, Valparaíso i Temuco.

Assemblea del Comitè d’Emergència i Resguard en Antofagasta, Xile, 10 de novembre de 2019

Durant la llarga lluita contra la reforma de les jubilacions a França en 2020, els militants de la CCR van estar al centre de la coordinadora entre SNCF (ferrocarrils) i RATP (transports urbans de la regió parisenca), que va ser un element determinant perquè la vaga es mantingués dempeus, malgrat la crida més o menys oberta a una treva durant les festes de cap d’any de part de la burocràcia sindical. La coordinadora va arribar a reunir més de 100 representants de fins a 14 centres de col·lectius (sobre un total de 21), de tres línies del metro i de les dues línies de trens urbans, i va ser en certa manera una veu alternativa a la de les direccions sindicals durant tot el conflicte.



Posar dempeus institucions d’autoorganització obrera i popular ens prepara per als combats esdevenidors en la lluita de classes, buscant aprofundir l’aliança entre els treballadors i sectors oprimits, combatent a les burocràcies sindicals i el reformisme, que van ser fonamentals perquè les rebel·lions populars que van sacsejar el món fossin desviades parcialment.



La lluita per desenvolupar aquest tipus d’instàncies d’autoorganització està estretament lligada a la lluita per la unitat dels diferents sectors de la classe treballadora i el seu defensa, i no pot separar-se de la política cap als grans sindicats, en els quals és necessari desenvolupar fraccions revolucionàries i alhora lluitar pel Front Únic de la classe obrera, perquè aquesta emergeixi com un actor en la lluita de classes i els sectors més combatius puguin articular-se amb les masses.

El dirigent ferroviari Anasse Kazib parla en una assemblea en la Gare du Nord (Estació del Nord), París, França, el 5 de desembre de 2019

La crisi dels neo-reformismes i els “progressismes” i la fallida del nacionalisme burgès


Les experiències de Syriza aplicant l’ajustament de la Troika, o Unidas Podemos transformat en un apèndix del PSOE en el govern, han demostrat que els intents de canalitzar les lluites socials amb formacions polítiques oportunistes, que proposen reformes mínimes en els marcs del sistema, evadint tot qüestionament a la propietat capitalista, és la millor manera que les demandes d’aquests moviments siguin derrotades o desviades.



Els recents “governs progressistes” o “post neo-liberals” a Amèrica Llatina van buscar treure a les masses dels carrers (com en els casos de Bolívia, l’Equador i l’Argentina i del nacionalisme burgès a Veneçuela amb tíbies mesurades nacionalistes) o van actuar preventivament (com en el cas del Brasil), per a canalitzar en el sistema polític burgès el rebuig de la classe treballadora i el poble al neo-liberalisme i les polítiques d’ajustament. Polítiques que aquests mateixos governs van començar a implementar quan les condicions econòmiques es van tornar més adverses per a polítiques “redistributives”.

Des del cop institucional contra Dilma Rousseff en 2016, el posterior sorgiment de Bolsonaro i els triomfs electorals de les formacions que es reclamen obertament de dreta, els “progressismes” han conreat la retòrica del “mal menor” enfront de governs que apliquen polítiques d’ajustaments o s’identifiquen obertament amb els EUA i l’FMI. No obstant, en els casos en què van tornar al govern, com el Frente de Todos a l’Argentina, sostenen en allò essencial els efectes de la política de saqueig, pagant el deute al FMI i baixant les jubilacions o en el cas de López Obrador a Mèxic, apuntalant la política anti immigrant del règim estatunidenc, i continuant amb la militarització del país mitjançant la seva Guàrdia Nacional i l’accionar de les Forces Armades.



Particularment simptomàtica va ser la política del MAS a Bolívia. Buscant forçar una reelecció, Evo Morales va ser enderrocat per un cop cívic-militar pro-ianqui. Tenint un pes determinant en les organitzacions socials, el MAS va evitar en tot moment la lluita conseqüent contra el govern colpista de Añez, buscant una negociació que permetés una nova convocatòria a eleccions, qüestió que finalment es va donar en les condicions imposades pels colpistes. La desastrosa gestió de la pandèmia, el revengisme anti-indígena i la divisió de les forces de dreta va permetre un nou triomf del MAS. García Linera s’entusiasmà amb una nova “onada rosa” a Amèrica Llatina. Els apologistes del MAS assenyalen que el nou triomf electoral va ser el resultat d’una “estratègia genial” desplegada per la direcció d’aquest partit enfront del cop. Però obliden la resistència que van desplegar les masses contra el cop, realitzant bloquejos, mobilitzacions i enfrontaments contra l’exèrcit i la policia com a Senkata. Aquesta lluita, portada endavant mentre la direcció del MAS es dedicava a negociar amb el colpisme, és la que va marcar la relació de forces que el govern colpista no va poder revertir totalment i explica, al costat de la catastròfica gestió de la pandèmia, la posterior derrota de la dreta.



Al Brasil, el PT va evitar acuradament qualsevol lluita seriosa contra el govern Témer (qui havia estat el vicepresident del govern del PT), sorgit del cop institucional contra Dilma Rousseff i posteriorment va enfrontar només a través de recursos legals l’ofensiva per a empresonar a Lula da Silva i privar-lo dels seus drets polítics i impedir que fos candidat en les eleccions que van donar el triomf a Bolsonaro. Posteriorment va haver de ser alliberat i recentment, també sobre la base de la crisi de Bolsonaro i la seva insòlita gestió “negacionista” de la pandèmia, ha recuperat la possibilitat de ser candidat. En tot aquest procés, el PT va tenir una política conseqüent: fer oposició verbal i legal, però evitar qualsevol tipus de lluita a través de la mobilització de masses, siguin dels sindicats en torn de la CUT que el PT dirigeix o de les masses populars del nord-est que són part important de la seva base social.



En el cas de Veneçuela, és on més es va expressar la fallida del nacionalisme burgès impulsat per Chávez, confirmant una vegada més la teoria programa de la revolució permanent, esdevingut en la seva descomposició (com a etapa superior de la desfeta del chavisme) en un règim cuasi-dictatorial amb Maduro i de profund atac a les masses amb grans calamitats per a aquestes. Les polítiques del Govern de Maduro després de la caiguda dels preus del petroli, que va preferir pagar l’escandalós deute extern en comptes d’atendre les necessitats del poble i la inversió en l’estructura del país, va conduir a una de les majors catàstrofes econòmiques i socials, que ha vingut a ser agreujada amb les sancions econòmiques dels EUA i altres imperialismes. Maduro promou actualment mesures entreguistes i anti-obreres, utilitzant la “Llei antibloqueig” com una cobertura per a facilitar a grups econòmics estrangers la compra d’empreses veneçolanes a preu vil, així com lliurar més control a les transnacionals i creditors estrangers tant sobre les accions com sobre els actius de camps petroliers i plantes de gas. Mentrestant, polvoritza els salaris i persegueix els sectors de la classe treballadora que s’organitzen per a lluitar contra la política d’ajust, en un marc general de reforçament de l’autoritarisme.

El Moviment de Treballadors Socialistes (MTS) de Mèxic es mobilitza a l’ambaixada dels Estats Units a Mèxic DF en repudi a l’opressió imperialista i a Donald Trump, al gener de 2017

Podrien multiplicar-se els exemples d’aquest tipus, però allò fonamental que volem assenyalar és que tant els “neo-reformismes” com els governs “progressistes” i els nacionalismes burgesos que no trenquen amb l’imperialisme i es basen en la desmobilització de les masses, sostenen allò essencial del llegat neo-liberal tant als països centrals com en la perifèria, incloent en el cas d’Amèrica Llatina acceptar els pactes amb l’imperialisme i els seus tractats, a l’extractivisme en totes les seves variants: agronegoci, indústria petroliera i megaminería contaminant. Sostenint als règims neo-liberals com ho va fer a Xile el Frente Amplio, que va jugar un paper criminal en la rebel·lió popular signant l’“Acord de Pau” que va salvar al govern de Piñera i votant les lleis anti protesta que permeten que avui existeixin centenars de presos polítics en les presons. Una política conseqüentment anti-imperialista, que trenqui amb els pactes i tractats que lliguen als països dependents i semi-colonials a l’imperialisme, que disposi el no pagament del deute i la ruptura amb l’FMI i els organismes financers internacionals, que posi sota monopoli estatal el comerç exterior i el sistema bancari, només pot ser portada endavant per la classe treballadora i el poble, amb una mobilització constant i organitzada des de baix i en la perspectiva d’unir a la classe treballadora dels països oprimits amb la dels països imperialistes per a derrotar l’imperialisme i el capitalisme.



És necessari construir partits revolucionaris i un moviment per una internacional de la revolució socialista


Durant les últimes dècades s’ha vist una important reculada en les forces d’esquerra, que ha colpejat fins i tot a moltes organitzacions que es reclamen trotskistes. El context és que en l’esquerra van prevaler idees desmesurades sobre els grans èxits del capitalisme a partir de la restauració a Rússia i la Xina i altres països, contracara d’una confiança prèvia en conquestes (els Estats obrers deformats i degenerats sota direcció d’estalinistes i maoistes) que suposadament mai serien revertides. La burgesia i l’imperialisme havien presentat el neo-liberalisme com un dogma universal que no seria mai més qüestionat. I juntament amb aquest, proclamaven l’eternitat del sistema capitalista, que seria un festival de consum i realització individual.



En aquestes primeres dues dècades del segle XXI, hem vist clarament que aquestes idees eren radicalment falses. També hem vist un recurrent retorn de la lluita de classes de la classe treballadora i els diferents sectors oprimits. Les disjuntives plantejades pels neo-reformismes que només és possible fer una política en els marcs permesos pel sistema (com Podemos en el govern del PSOE, projectes com el Frente Amplio aixecat a Xile i el Perú) o renunciar a qualsevol política de masses, implica l’abandonament de qualsevol lluita seriosa contra el capitalisme. També la política de construcció de partits amplis no delimitats estratègicament va mostrar els seus límits, tenint com a episodi final la crisi i probable explosió del Nou Partit Anticapitalista (NPA) a França, amb el debat entre l’ala de la vella majoria (provinent del Secretariat Unificat) que busca incessantment acords amb l’esquerra institucional, inclòs el reformisme sobiranista de Mélenchon, i els corrents com els dels nostres camarades del CCR que plantegen la possibilitat i necessitat d’un partit revolucionari de treballadors a França.



A contra direcció d’aquesta mena de polítiques, lluitem per desenvolupar partits revolucionaris arrelats en la classe treballadora, amb una política d’hegemonia respecte de tots els sectors oprimits, buscant posar dempeus fraccions revolucionàries i socialistes en els sindicats, en la joventut, el moviment negre i migrant, i el moviment de dones, el moviment davant la crisi ambiental i del poble pobre, que siguin capaços de confluir amb les experiències més avançades de la lluita de classes, al mateix temps que promoure una política de masses contra el capitalisme.

Al servei d’aquesta perspectiva i perquè la mateixa arribi a milions, existeix la Xarxa Internacional de diaris digitals La Izquierda Diario. Una xarxa que pretén fer un periodisme revolucionari, una fèrria crítica al sistema capitalista i a l’imperialisme per a les masses i destacar les lluites dels explotats i oprimits. Al mateix temps, oferir debat d’idees perquè l’avantguarda discuteixi en les nostres pàgines quines són les vies per a portar fins al final la lluita pel socialisme. El nostre objectiu és que les nostres pàgines serveixin també per a organitzar un moviment internacional revolucionari en diversos idiomes. Als països on estem, a més de la xarxa de diaris i de participar en la lluita de classes, impulsem diverses polítiques d’unitat de l’esquerra amb independència de classe. A l’Argentina, formem part de l’experiència del Frente de Izquierda y de los Trabajadores des de 2011 (avui Frente de Izquierda y de los Trabajadores - Unidad, integrat pel PTS, el Partido Obrero, Izquierda Socialista i l’MST), que va significar la transformació de l’esquerra trotskista en un actor de l’escena política nacional i al mateix temps l’única esquerra clarament posicionada per fora del kirchnerisme i del peronisme amb un programa i una pràctica d’independència de classe.

Camarades de Left Voice durant les manifestacions de Black Lives Matter a Nova York, al juny de 2020

Sobre la base d’aquesta experiència, hem plantejat en diferents ocasions la necessitat d’avançar en obrir el debat sobre un partit unificat de l’esquerra socialista revolucionària.



Els nous sectors de joves, dones i de la classe treballadora que avui surten a les lluites per un conjunt de demandes de les quals la resolució i definitiva no és possible en els marcs del capitalisme, poden ser el punt de suport per a una nova recomposició de l’esquerra revolucionària a nivell internacional. Hi ha una generació, l’anomenada generació Z d’entre 16 i 23 anys, que tenien menys de 10 anys quan va esclatar la crisi del 2008 i que avui està a l’avantguarda de moltes de les lluites que hem esmentat en aquest manifest, i moltes altres. Tota la seva vida ha estat travessada per la crisi i senten que no deuen res al capitalisme.



Enfront de la desfeta a la que ens està portant el capitalisme, hem d’assenyalar un programa i una sortida integrals tant contra les variants del neo-reformisme com enfront de l’extreme dreta, que –fent demagògia “populista”– busquen guanyar base en sectors de la classe treballadora i la joventut colpejats pel neo-liberalisme. Per aquests motius, volem posar en discussió la necessitat d’un moviment per una internacional de la revolució socialista.



Hem de recollir la tradició internacionalista del moviment obrer. La Primera Internacional va establir les bases de la lluita per la unitat del moviment obrer a nivell mundial. La Segona va construir grans partits i sindicats de masses, que no obstant no van passar la prova de la Primera Guerra Mundial. Enfrontant la traïció de la socialdemocràcia i secundant-se en la Revolució russa, va sorgir la Internacional Comunista, que va establir les bases per a la tàctica i l’estratègia revolucionària en els seus quatre primers congressos (1919-1922). La IV Internacional, fundada per Trotsky en 1938, va ser l’única organització internacional que va representar el combat contra el capitalisme i el feixisme, enfrontant alhora la burocratització de l’URSS i plantejant una alternativa integral a l’estalinisme. Encara que després, en la segona postguerra, es va dividir en diferents tendències que no van aconseguir sostenir una alternativa de conjunt, assumint posicions predominantment centristes, és a dir, oscil·lants entre posicions revolucionàries i reformistes, les banderes de la IV Internacional continuen vigents davant el fracàs històric de l’estalinisme i la degradació capitalista. Contra tota autoproclamació sectària, sostenim que la construcció de partits obrers revolucionaris i la posada dempeus d’una internacional de la revolució social, que per a nosaltres implica la refundació de la IV internacional sobre bases revolucionàries, no serà producte del desenvolupament evolutiu de les nostres organitzacions ni de la nostra tendència internacional, sinó resultat de la fusió d’ales esquerres de les organitzacions marxistes revolucionàries i sectors de l’avantguarda obrera i juvenil que s’orientin cap a la revolució social, que tendiran a sorgir i generalitzar-se al calor de la crisi i la lluita de classes.

Membres de la Revolutionäre Internationalistische Organisation (RIO) d’Alemanya es manifesten contra els atacs neofeixistes i en solidaritat amb el poble kurd

Les noves generacions no coneixen aquesta tradició, excepte excepcions. Per això, els qui ens reivindiquem trotskistes, no exigim a ningú que accepti les nostres idees abans de realitzar una experiència en comú, a partir de la lluita de classes i les seves principals conclusions. Partim que les tendències a l’acció directa i els canvis en les maneres de pensar són un punt de suport fonamental per a la construcció de partits revolucionaris a tot el món.



La situació del moviment trotskista actual, en la seva majoria en retrocés o relativament afeblit, guarda relació amb l’impacte de l’ofensiva neo-liberal sobre l’esquerra, però també i sobretot amb la divisió de la IV Internacional en la segona postguerra i les adaptacions dels diversos corrents a una situació històrica excepcional en la qual l’acord de “coexistència pacífica” entre l’imperialisme i l’estalinisme va determinar durant dècades una estabilitat que no havia somiat la burgesia en el període d’entreguerres. L’ascens de lluites que va abastar des de 1968 fins a 1981 va mostrar els límits dels “30 gloriosos” d’una banda i el qüestionament a l’estalinisme per l’altre, però va ser contingut amb concessions o derrotat amb repressions, després de la qual l’ofensiva neo-liberal va modelar el món que coneixem avui. Durant llargues dècades, sostenir les idees de Trotsky i defensar la teoria marxista revolucionària va ser una labor contra corrent, essencialment destinada a resistir i reprendre els febles “fils de continuïtat” que el trotskisme de la segona postguerra havia deixat per a poder connectar amb el passat i amb la tradició llegada per Trotsky sense passar pels lents deformants dels seus “interpretadors”.



El desenvolupament de la lluita de classes planteja noves possibilitats de confluència entre el marxisme revolucionari i el moviment obrer. Però, per a concretar-les, fa falta lliurar les batalles que ens toquen i no donar per descomptat que la mera referència a una tradició és suficient per a guanyar pes en l’avantguarda i les masses. La tradició del trotskisme ha de recrear-se traient conclusions i pensant les experiències de lluita de classes i la realitat del capitalisme actual i, en aquest context, d’una complexa i difícil situació internacional, és que es fa cada vegada més apressant la tasca de posar dempeus una Internacional de la revolució socialista.



Aquesta Internacional no sorgirà de la unificació de diferents grups trotskistes ni com a producte espontani necessari de les lluites socials. Per això, és necessari desenvolupar un moviment que plantegi la seva necessitat, que mostri en cada experiència de la lluita de classes a escala nacional la necessitat de la unitat internacionalista de la classe treballadora i d’una organització capaç de dirigir els seus combats contra el capitalisme en el mateix terreny que el capitalisme planteja: el món sencer.



Des de la nostra perspectiva, aquesta Internacional no pot basar-se en principis generals abstractes o ser una coordinació de diversos moviments anticapitalistes. I no pot ser-ho, perquè precisament lluitem contra la política de les classes dominants de promoure burocràcies de tota mena i fer desaparèixer la història de la classe treballadora i els sectors oprimits. Les banderes de la IV Internacional mantenen la seva vigència, perquè va ser l’única organització que va oferir una alternativa teòrica, estratègica i programàtica enfront de l’estalinisme, que resulta ineludible per als qui vulguin pensar la vigència de la lluita contra el capitalisme i per una societat comunista en l’actualitat. En la confluència entre aquesta tradició i les noves generacions que surten a la lluita, es xifra la clau del futur de la classe treballadora i de tots els oprimits.

El Partit dels Treballadors Socialistes (PTS) d’Argentina realitza un acte internacionalista en un estadi cobert, el 16 de novembre de 2019. Milers de persones van escoltar els discursos de revolucionaris de Xile, Bolívia i Argentina

La Fracció Trotskista per la Quarta Internacional està composta per les següents organitzacions: Argentina: Partido de los Trabajadores Socialistas (PTS); Brasil: Movimento Revolucionario de Trabalhadores (MRT); Xile: Partido de Trabajadores Revolucionarios (PTR); México: Movimiento de Trabajadores Socialistas (MTS); Bolivia: Liga Obrera Revolucionaria (LOR-CI); Estat espanyol: Corriente Revolucionario de Trabaajdores y Trabajadoras (CRT); França: Courant Communiste Revolutionnaire (CCR) que forma part de l’NPA (Nouveau Parti Anticapitaliste); Alemanya: Revolutionäre Internationalistische Organisation (RIO); els Estats Units: companys i companyes de Left Voice; Veneçuela: Liga de Trabajadores por el Socialismo (LTS); Uruguai: Corriente de Trabajadores Socialistas (CTS).