Debats esquerra

CATALUNYA

Marxisme i qüestió nacional: un debat amb la CUP a tres anys de l’1-O

A tres anys de l'1-O, la CUP es proposa ensopegar amb la mateixa pedra. Una reflexió des del marxisme revolucionari sobre la dinàmica política a Catalunya.

Federico Grom

Barcelona | @fedegrom

diumenge 11 d’octubre| edició del dia

El moviment democràtic català està en vies d’una integració a una nova normalitat autonòmica sota la direcció dels partits del procesisme. La CUP torna a la “unitat estratègica” amb la direcció burgesa i petitburgesa del moviment independentista: un error que s’agreuja després de les grans fites de l’1-O o la vaga del 3-O del 2017. I si abans de la pandèmia les demandes democràtiques no podien escindir-se de les socials, avui, davant d’una crisi capitalista sense precedents, menys encara. No serà de la mà d’ERC i els convergents que es podran enfrontar els greuges socials que sofreix la classe treballadora.

El procesisme ha estat el camí més llarg per a arribar al mateix lloc. Un camí recorregut per l’esquerra independentista de la mà dels creadors de “les estructures del nou Estat”, de “la Revolució dels somriures”, de la independència “de la llei a la llei” i la República dels deu segons; dels mateixos que no van preparar la més mínima mesura de resistència davant de l’Estat espanyol, temorosos que les forces que podien deslligar fossin més enllà de la seva voluntat, com ho van fer l’1 i el 3 d’octubre.

L’últim cop de la judicatura i el règim del 78 al moviment independentista amb la inhabilitació del President Torra i l’acatament vergonyós d’aquesta sense la menor resistència, s’enfila com l’última baula d’una cadena de claudicacions -com no podria ser d’una altra manera- de la direcció del procés a l’Estat i el Règim espanyol. Aquest nou cop, sense la menor resposta, prepara el camí cap a la nova normalitat autonòmica.

Una nova normalitat política, creuada amb la crisi econòmica i sociosanitària després de la pandèmia on les dècades de retallades i privatitzacions juntament amb la inacció i complicitat amb les patronals de les residències de la tercera edat, han deixat un tendal de morts evitables. On s’ha donat inici del curs escolar amb algunes poques mesures improvisades per a frenar una segona onada de contagis, que ja sembla ser inevitable. On s’han sufragat generosament ERTOs i EROS amb diners públics i permesos tancaments de fàbriques, mentre que els que encara poden mantenir el seu lloc de treball han vist com ha augmentat la intensitat de l’explotació i s’ha aprofundit una precarietat sense precedents. Dècades de retallades en l’educació i en la sanitat catalana que va quedar semiprivatizada. Tot això, obra dels partits dels governs autonòmics que, arribada la pandèmia, van gestionar aquesta crisi igual que el PP a Madrid i el govern central.

Invariablement, però més encara a temps de crisi, el capitalisme se sosté sobre la desigualtat, la precarietat i la misèria de milions. I la burgesia catalana, al costat de la mitjana i a la petita (i els seus partits), comparteixen aquesta “gran empresa” al costat de la burgesia espanyola (i els seus partits). És necessari reobrir una i mil vegades un debat amb la CUP, que renova la “mà estesa” amb “la unitat estratègica” amb els partits del procesisme, quan és més que suficient l’experiència històrica del poble català amb ERC i l’espai convergent que va portar clarament a la derrota, els últims anys, el moviment pel dret a decidir. I més encara quan la crisi econòmica i social actual exigeix una organització independent i de classe que pugui imposar un pla d’emergència al servei de la classe treballadora i que davant als capitalistes. I no que busqui la permanent conciliació amb els seus partits, que estan duent a terme un veritable crim social.

Les tasques democràtiques i la burgesia

Ja Marx al 1848, a la llum del desenvolupament de la “primavera dels pobles” –i la traïció històrica de la decadent burgesia alemanya a la seva pròpia revolució, va assenyalar als dies d’acció revolucionària de la burgesia i la petitaburguesía s’havien acabat i que aquesta es lliurava a tripijocs amb els vestigis del vell règim. Des del punt de vista econòmic, no obstant això, la burgesia continuava avançant i va portar el capitalisme fins a l’últim racó del globus.

Lenin, posteriorment al 1916 en el seu llibre “Imperialisme, etapa superior del capitalisme”, dóna compte que la burgesia ja és “reacció en tota la línia”. I en aquesta transformació del pas del capitalisme no monopolista a l’època imperialista, algunes nacions veuen irresolta la conquesta del seu dret d’autodeterminació, mantenint-se com a nacions oprimides contingudes dins de les fronteres d’altres Estats. L’opressió i l’espoli d’unes nacions per unes altres fora de les seves fronteres així com de les minories nacionals cap a dins d’aquestes, és una de les característiques fonamentals de l’imperialisme. L’imperialisme espanyol i el seu nacionalisme centralista se cenyeixen perfectament a aquesta definició.

Però més enllà que en tal o tal altre país hagin quedat tasques democràtiques burgeses inconcluses, el temps en què la burgesia combatia contra els elements i escletxes feudals per aquestes tasques, ha acabat fa molt temps. Parafrasejant a Marx, la història es repeteix, primer com a tragèdia, després com a farsa.

Catalunya en 2017, va ser, com a farsa, l’última comprovació de l’actitud de la burgesia i la petitburguesía davant de les demandes democràtiques en general i a la d’autodeterminació en particular. La seva política de buscar aliats en la “comunitat internacional” i europea, si hagués tingut èxit, només hagués significat l’interès imperialista d’algun Estat sobre el territori català i l’augment de la tensió interimperialista d’aquell amb l’Estat espanyol. Cap Estat capitalista dóna suport a la independència de cap poble sense un interès directe que el posicioni millor en el “concert de nacions” a costa de la independència real, política i econòmica, d’aquest poble.

La cerca d’aliats en la burgesia i la petitburguesía a través dels seus partits històrics i en la conformació comuna de fulls de ruta i la cerca de la “unitat estratègica” per part de l’esquerra independentista i la CUP per a la consecució de la independència, com una etapa separada de la lluita de classes en la baralla pel socialisme, respon a un esquema etapista.

No existeix, en l’època imperialista, cap procés d’independència real dels pobles contra un Estat capitalista que vagi de la “llei a la llei” i pacíficament, sense lluita. La “ruptura democràtica” sona a reescalfat del PCE de la transició en clau catalana, una estratègia utòpica i reaccionària que només pot portar al fracàs.
Ja hem vist el resultat de l’estratègia de col·laboració de classes de la CUP, popularitzada en el seu moment per David Fernández en la frase de “la mà estesa” i que avui Carles Riera resumeix en el reclam de la seva formació a la “unitat estratègica”. Encara que aquesta sigui darrere d’un procés cap a la independència, de la mà de sectors de la mitjana i la petita burgesia no sols no aconsegueix el seu objectiu, sinó que es converteix en un impediment per al sorgiment d’una esquerra catalana conseqüent i de classe, i porta al mateix temps al moviment democràtic a la desorientació i la desmoralització.

Més encara, quan són aquests mateixos sectors de la burgesia i petitaburguesía els que a través dels seus partits vénen aplicant dècades de retallades i han fet una gestió de l’actual crisi sociosanitària que poc es diferencia de la de la resta de territoris. Aquest és un límit infranquejable per a “eixamplar la base” cap a sectors de la classe treballadora que van ser objectiu directe d’aquests atacs.
El dret d’autodeterminació es troba així entre dos atzucacs. El progressisme que venia a “trencar els cadenats del Règim” i “a prendre el cel per assalt”, custòdia avui les portes del règim i les seves claus amb Unides Podem en el govern del PSOE. I els qui liderarien al poble català, només han mostrat la seva xarlataneria i incapacitat.

Les tasques democràtiques, la classe obrera i la revolució socialista

Estem vivint avui el fracàs d’aquesta estratègia de conciliació de classes i etapista. La tasca democràtica pendent que el poble català decideixi si vol constituir-se en un Estat propi o no, trastoca de tal manera l’ordre existent i genera tals resistències entre els capitalistes catalans i espanyols, entre els elements d’Estat com la judicatura, la policia i les forces armades, que la seva consecució efectiva està íntimament lligada a vèncer aquesta resistència, per la via de l’acció revolucionària, i és indissoluble de les transformacions socials més profundes per a trencar amb el capitalisme, en un sentit socialista. Aquesta és l’única perspectiva que pot garantir els drets democràtics més elementals, calcigats dia a dia en el capitalisme.

Les tasques democràtiques, com la completa separació de l’Església respecte de l’Estat, la qüestió nacional, la reforma agrària, acabar amb la monarquia, però també acabar amb la subjecció i l’espoli de l’Estat imperialista espanyol i de les multinacionals espanyoles i catalanes en la resta del món, etc., estan vinculades al poder de la classe treballadora i el poble, com a agents reals de la resolució íntegra i efectiva d’aquelles. La burgesia no sols ha deixat de costat les tasques democràtiques, sinó que fa l’impossible per limitar-les i fins i tot anul·lar-les.

Les tasques democràtiques i les socials (o socialistes) són indissolubles entre si, si no es vol caure en l’oportunisme i la impotència. La resolució als problemes socials no pot buscar-se dins dels marges del capitalisme i inevitablement s’ha d’atacar a la propietat privada de la burgesia i l’interès dels capitalistes. Clar que no sembla ser el camí més fàcil ni ràpid, però és l’única sortida realista. L’utòpic és pensar que es podia aconseguir una “Republica social” en aliança amb Artur Mas, Puigdemont o Junqueras.

Els aliats, per tant, ha de ser la classe treballadora de Catalunya i de tot l’Estat, així com tots els oprimits i oprimides. D’una banda, compartim un enemic comú, i per l’altre, cap poble que oprimeixi a un altre serà lliure, per la qual cosa és una tasca que no sols competeix a la classe treballadora catalana. Aquesta és l’única posició que pot soldar la unitat de la classe treballadora de tot l’Estat en una lluita comuna que permeti acabar amb la Monarquia i el règim.

Barallem, des d’aquestes posicions, per la perspectiva d’una República catalana socialista en el marc d’una federació lliure i voluntària de repúbliques socialistes ibèriques i europees. La baralla pel dret d’autodeterminació i la consecució d’una república independent catalana, estaran lligades al poder de la classe treballadora i la revolució socialista per a ser una realitat, o només serà demagògia per a negociar una quota de poder dins del règim.

L’actual situació de crisi, econòmica, social i sanitària, obre un escenari mundial en el qual tornarem a viure importants processos de la lluita de classes, possiblement amb un major nivell de radicalitat com avança la rebel·lió contra el racisme i la violència policial als EUA.

Les contradiccions no resoltes per l’intent de “restauració progressista” del PSOE i Podemos, agreujades per la pandèmia, tornaran a sorgir amb més força, avivades per nous fenòmens de la lluita de classes. Que aquests passin de l’estadi de mobilitzacions ciutadanes o fins i tot rebel·lions, per a convertir-se en processos revolucionaris capaços d’imposar una victòria, no és un procés natural o mecànic.

Per això, creiem important que l’esquerra independentista i la CUP reflexionin sobre les lliçons que deixen els últims combats de la lluita del poble català per la seva emancipació nacional i no ensopeguin amb la mateixa pedra.
La República Catalana serà dels treballadors i treballadores i el poble o no serà. Però ho serà en tant que aquests puguin construir una organització que baralli conseqüentment per aquesta perspectiva. Per això la importància de construir una esquerra revolucionària que s’ancori en la independència política de classe, que rebutgi obertament tant les polítiques de conciliació de classes amb els partits burgesos i petitburgesos, com la utopia reformista que només condueix a la desmoralització i desorganització.

Una cosa fonamental per als quals volem acabar amb tota opressió nacional, així com amb tota opressió, en el camí de la superació de la societat de classes capitalista i l’extinció de tot Estat com a horitzó històric: el comunisme.




temes relacionats

CUP   /    Debats esquerra   /    Catalunya   /    Classe treballadora   /    Autodeterminació de Catalunya   /    Independència de Catalunya

Comentaris

Comentar