Avui milers van prendre els carrers de Beirut cridant "Thawra" ("Revolució" en àrab) enfront de les portes del parlament libanès. La policia i les forces de repressió van respondre amb gasos lacrimògens i bales de goma. Es van produir enfrontaments entre els manifestants i les forces repressives prop de la Plaça dels Màrtirs, en el centre de la ciutat, on els activistes havien muntat falsa forca per als principals polítics del Líban.
live footage from the #Lebanon protestshttps://t.co/8m3LRhBAnd
— Jean-Luc 🇱🇧 #DefundThePolice (@jnlcgrmn) August 8, 2020
En un intent per descomprimir la situació, el Primer Ministre, Hassan Diab, presentarà un projecte de llei que proposa eleccions anticipades, encara que es desconeixen els detalls.
La Policía usa gases lacrimógenos contra los manifestantes en Beirut https://t.co/u8MrImb2Kf pic.twitter.com/IcjSQqCO0f
— RT en Español (@ActualidadRT) August 8, 2020
Segons la Creu Roja Libanesa almenys 32 manifestants van ser derivats a hospitals pròxims al lloc de la protesta. A més unes 100 persones estan sent tractades en l’escena en la Plaça dels Màrtirs.
Et podria interessar: Al menys 100 morts i 4000 ferits després de l’explosió al port de Beirut
#يوم_الغضب#لبنان_ينتفض#ساحة_الشهداء pic.twitter.com/fO8MZp4QfV
— adel samia (@adelsamia) August 8, 2020
La cadena àrab de notícies Al Jazeera informa que un grup de manifestants encapçalats per oficials retirats de l’exèrcit libanès va irrompre en el Ministeri d’Afers exteriors en el centre de Beirut i el va declarar "caserna general de la revolució". A més van cremar un retrat del President Michel Aoun.
"Ens quedem aquí. Cridem el poble libanès a ocupar tots els ministeris", va dir un manifestant en un megàfon.
La presa de possessió, que es va transmetre en directe per la televisió local, es va produir quan l’atenció de les forces repressives es concentrava en una tibant manifestació contra l’elit governant a uns centenars de metres de distància. Més tard el Ministeri va ser desallotjat per les forces repressives que, a més, van començar a perseguir feroçment als manifestants que van romandre durant tota la tarda als carrers i encara continuen allí.
Cada vegada és més clar que la causa del crim social va ser la desídia del govern, que va desoir múltiples denúncies de les autoritats sobre els riscos del magatzematge de substàncies explosives en el port.
Les protestes es van aprofundir a partir d’aquest últim fet que va generar molta ràbia entre els libanesos. Però les seves arrels s’han de rastrejar en la crisi econòmica d’arrossegament de dècades d’enriquiment de les casta política que controla el govern sota un "consens sectari". El poble libanès va dir basta en 2019 per l’impost insòlit a les crides de Whatsapp, que va ser la gota que va depassar el got. El resultats va ser la renúncia del primer ministre Saad Hariri a l’octubre d’aquest any. Des de llavors les manifestacions no van cessar, ni tan sols amb les restriccions imposades per la pandèmia de covid-19. Aquest moviment no sols va qüestionar les polítiques neoliberals i la corrupció governamental, sinó que va desafiar a tot el sistema confessional i burgès libanès.
Els manifestants han defensat diverses vegades els objectius seculars de l’aixecament, malgrat haver estat en perill per la fustigació de diferents grups sectaris, entre ells Hezbollah i Amal, que busquen aprofitar els contrastos etno-religiosos per a dividir al moviment - una tàctica utilitzada per tots governs al mig Orient-. Aquest és un aspecte progressiu, però hem de tenir en compte que el moviment manca d’una direcció política amb un programa concret amb perspectiva revolucionària, ajustant-se a les característiques les revoltes del segle XXI, la qual cosa no significa que sigui impossible que pugui construir-se durant el procés.
En una columna publicada en el lloc Révolution Permanent, part de la Xarxa Internacional L’Esquerra Diari, analitzem la situació que travessa el país. Joseph Daher, un activista i acadèmic anticapitalista suís-sirià especialitzat al mig Orient i Àfrica del Nord, va revisar el caràcter excepcional del moviment deslligat en 2019 i el seu potencial: "L’amplitud i profunditat de les protestes populars actuals superen amb escreix les anteriors. Les protestes van esclatar no sols Beirut, sinó també en tot el país: Trípoli, *Nabatiyeh, Tir, *Baalbeck, *Zouk, *Saida i altres ciutats. El diumenge 20 d’octubre, al voltant de 1,2 milions de persones es van reunir a Beirut, i poc més de 2 milions de persones es van manifestar en tot el país, en un país de 7 milions de persones […] La composició El moviment social del moviment el distingeix dels moviments anteriors: està molt més ancorat en la classe treballadora i popular que les manifestacions de 2011 i 2015, en les quals les classes mitjanes havien jugat un paper més important. […] Els manifestants van prendre els carrers de tot el país per a denunciar els fonaments mateixos del sistema polític i econòmic. Als seus ulls, tots els partits sectaris de la classe dominant són responsables de la deterioració de les seves condicions socioeconòmiques."
Et pot interessar: Estem a l’inici d’una “primavera iraniana”?
L’explosió que va deixar centenars de morts, milers de ferits i 300,000 persones sense sostre va afeblir encara més un sistema polític fallit i sense forces. Va aprofundir la situació en la qual la meitat dels 7 milions de libanesos viuen sota la línia de pobresa, els serveis bàsics són obsolets, les canonades embassen la matèria fecal i poques hores al dia hi ha llum elèctrica. El mateix Hassan Diab va admetre al maig, que el país es trobava en una emergència alimentària a partir de que el 80% del blat és importat e un marc de falta de divises. En aquest context, milers de joves estan aturats sense possibilitats ni esperances d’aconseguir ocupació. A tot això se suma la situació dels refugiats sirians que no tenen si més no protecció alguna més que la de les ONGs.
Alguns membres del bloc joumblattista, el Partit Socialista Progressista, l’oposició socialdemòcrata, acusen el govern d’haver devastat Beirut. El diputat Marwan Hamadé va presentar oficialment la seva renúncia dimecres passat, afirmant "no tenir més confiança en les institucions libaneses, i en particular en el Parlament". Aquesta crisi política és també una crisi del model confessional i comunitari libanès, nascut amb l’acord de Taif en 1989 per a posar fi a la guerra.
D’altra banda, Emmanuel Macron va visitar Líban aquest divendres per a portar la seva hipòcrita ajuda humanitària, com si no conegués la realitat prèvia del país. Molts, davant la desesperació, ho van rebre amb els braços oberts fins i tot es va signar un formulari perquè Líban passi a estar baix control francès durant la crisi. Però també molts ho van repudiar als carrers.
La brega per l’explosió ocorreguda a Beirut, la capital del Líban, és una conseqüència que després de la independència de l’imperialisme francès, la devastació per la guerra civil sectària i la invasió d’Israel, van mantenir a una burgesia confessional vinculada pels 30 anys de neoliberalisme als negocis francesos i imperialistes. La valentia dels joves que van irrompre a les portes de ministeris i van combatre a les forces repressives és un símptoma que la lluita de classes s’està aprofundint a Líban.
