Cinc mesos després de l’arribada al govern d’Itàlia de la ultradreta, el passat 5 d’abril, va tenir lloc la primera cimera bilateral Espanya-Itàlia emmarcada en els contactes de Pedro Sánchez per garantir una bona presidència espanyola de la UE en el segon semestre de l’any. En ella, el tema central va ser, precisament, la lluita de la UE contra la immigració il·legal. En finalitzar la trobada, el president del govern espanyol va realitzar una declaració institucional conjunta amb la presidenta italiana Giorgia Meloni en la qual van destacar el seu nivell d’acord i sintonia. Una setmana més tard, la que fora l’estrella convidada en la campanya electoral de Vox per a les andaluses de juny de 2022, ha declarat l’Estat d’Emergència al seu país per combatre la immigració.
En la declaració davant els mitjans, en la qual no es van permetre preguntes, tots dos es van dedicar cuidades paraules. El president del govern de PSOE i Unides Podem, que es presenten com a dics contra l’extrema dreta, li va dedicar un: “Volguda Giorgia, trobaràs a un Govern espanyol que vol tenir les millors relacions amb el Govern italià. Estic encantat de ser aquí”.
Però aquest bon enteniment no va ser només formal o diplomàtic. En la matèria de fons, la lluita contra la immigració il·legal, tots dos van manifestar el seu acord. Sánchez va insistir que la migració “és un problema europeu que exigeix respostes europees”, deixant clar que aquest serà un dels eixos de la seva presidència de la UE.
Meloni va posar l’accent en la necessitat de l’enduriment de la política de fronteres, com el que ve portant endavant el seu govern amb les limitacions dels rescats humanitaris, l’augment de les deportacions o el salt d’aquest “Estat d’Emergència migratori”.
Sánchez ho va fer en la fórmula de “ajudar als països de procedència”, que és precisament la que el seu govern realitza amb la dictadura marroquina. A canvi d’ajudes milionàries i altres concessions - com el reconeixement de l’ocupació del Sàhara Occidental - “subcontracta” en la Gendarmeria marroquina bona part de les violacions de Drets Humans en frontera, com vam veure recentment en episodis com la matança de Melilla.
L’última mesura de Meloni suposa un salt més en aquesta política criminal de l’imperialisme europeu que ha convertit el Mediterrani en una veritable fossa comuna, on s’han ofegat més de 25.000 persones en les dues últimes dècades.
Segons ha reconegut el govern italià, la mesura suposa immediatament l’obertura de nous “Centre di Permanenza per il Rimpatrio”, autèntics camps de concentració on es procedeix a la identificació i deportació immediata de milers de nouvinguts. El vicepresident, Matteo Salvini, ha assegurat que es pretén obrir “almenys un centre de repatriació per a cada regió”. L’Estat d’Emergència habilita també a l’Executiu a “derogar algunes normes de l’ordenament vigent” i a intervenir diferents competències regionals per garantir una resposta centralitzada de l’Estat.
En la mateixa línia que el president “progressista” Pedro Sánchez a Roma fa una setmana, Salvini ha declarat que “és crucial que Europa desperti i intervingui” i ha exigit “la solidaritat” de la Unió, ja que la lluita contra la immigració “no és només responsabilitat d’Itàlia, Espanya, Grècia o Malta”.
Aquest anunci es realitza en un moment en què les arribades d’embarcacions malparades al sud d’Itàlia ve augmentant, i amb això tragèdies com el recent naufragi a Calàbria, que va deixar almenys 90 morts.
La mesura compta de moment amb el suport absolut de la resta de socis de la UE, incloent-hi el govern espanyol. També l’última cimera de l’OTAN a Madrid, celebrada el juny passat, va incorporar la frontera sud de la UE com una zona sensible i la immigració com una amenaça híbrida que podria justificar futures intervencions militars contra tercers Estats que no la frenés. Aquest va ser un dels assoliments espanyols en aquesta reunió dels quals va presumir el govern de coalició.
L’enduriment de les polítiques migratòries és un consens europeu que abasta des de l’extrema dreta fins als anomenats “progressismes”. No ens referim solament a partits com el PSOE, part de l’històric “extrem centre” dels Estats imperialistes europeus. També els fenòmens neo-reformistes assumeixen completament aquesta agenda en els fets.
Ho vam veure primer a Grècia, on el govern de Syriza va mantenir la política de fronteres blindades en la gran crisi migratòria de 2015, que es va tancar amb la subvenció europea de camps de concentració a Turquia. Ho hem vist aquests anys en l’Estrada espanyola, on el govern ha portat endavant bona part del programa de l’extrema dreta en aquesta matèria, amb Unides Podem en el Consell de ministres. Així va passar amb el desplegament de l’Exèrcit a Ceuta al març de 2021, justificat llavors pel secretari general del PCE com una “defensa de la sobirania”, les devolucions en calenta de Marlaska o la recent massacre de Melilla. Aquest és un dels grans temes sobre els quals “Sumar” no té posició - o més aviat assumeix la del seu govern - o sobre els que, ara sí, Podemos pretén fer alguna cosa de crítica “des d’endins” per tapar la seva corresponsabilitat aquests quatre anys.
L’extrema dreta troba en aquesta agenda imperialista l’abonament perfecte per continuar creixent. Ni els social-liberals ni els seus socis neo-reformistes que l’assumeixen són, per tant, cap dic de contenció, sinó més aviat una catifa vermella per a les Meloni, Le Pen o els Abascal.
Meloni és avui l’avançada d’aquesta política reaccionària de l’imperialisme europeu. És necessari combatre-la a Itàlia, l’Estat espanyol i la resta de països, l’apliqui l’extrema dreta o el “progressisme”. Contra les fronteres blindades, lluitem per les fronteres obertes i la derogació de les lleis d’estrangeria, per la regularització completa i la igualtat de drets, i per la fi de l’espoli imperialista que les multinacionals europees - ajudades per la ingerència política i les diferents intervencions militars dels nostres Estats - porten endavant a Àfrica, Orient Mitjà, Àsia i Amèrica Llatina.
