En l’anterior número: 10 pel·lícules que no et pots perdre

1.Orlando: una biografia, Virginia Woolf (1928)  

Qui és l’Orlando? "És un bell animal romàntic, que pot ser adornat amb pells i plomes, perles i diamants, sedes i metalls."Així descriuria Virgínia Woolf al seu personatge, que viatja a través del temps i el gènere del qual canvia de la nit al dia, estimant a homes i dones en diferents punts de la història. No obstant això, Orlando és també un alter-ego de l’escriptora Vita Sackville-West, fent de l’obra una biografia fantàstica lliure amb certes picades d’ullet a la realitat.
L’autora mantindria una relació secreta durant anys amb Vita, la qual alimentaria aquesta novel·la de gran experimentació formal i precursora de narratives fantàstiques i de la dissidència sexual.

2.Diari del lladre, Jean Genet (1949)

Criat en hospicis, empresonat diverses vegades per "conducta obscena", censurat en vida en diversos països, partidari de Maig del 68, convidat polític del Black Panther Party, relator de la massacre de Sabra i Chatila... l’obra seleccionada de Jean Genet no podia sinó ser autobiogràfica.

El diari del lladre de Jean Genet és una de les obres més famoses sobre els barris on la marginalitat sexual i econòmica es donaven la mà. Aquest "diari" constitueix un relat, no sols de la seva supervivència juvenil en la prostitució i la delinqüència menor, sinó tot un retrat grupal del Barri Xinès barceloní i el seu periple per altres ciutats en la dècada de 1930.

3.El cuarto de Giovanni, James Baldwin (1956)

En 1956 la batalla pels drets civils afroamericans sacseja la segregació racial als Estats Units i "les desviacions sexuals" són abordades des de la presó i el psiquiàtric. En 1956, James Baldwin, novè fill d’una família obrera negra de Harlem, publica El quart de Giovanni, a una trama sobre relacions interracials entre persones del mateix sexe. Els temes d’aquesta i altres obres provenen d’allò més profund de les seves vivències, així com de la seva participació en el moviment pels drets civils.

Amb un peu en la literatura negra deutora del Renaixement de Harlem i un altre en la genealogia literària de la dissidència sexual.

4.Frutos de Rubí, Rita Mae Brown (1973)

Durant dècades, El pou de la solitud va ser gairebé l’única novel·la accessible perquè moltes dones lesbianes descobrissin entre les seves pàgines la seva pròpia sexualitat. Fruits de robí va sorgir en plena ona del moviment per l’alliberament sexual com una nova referència sobre l’"arribar a ser" de les dones que estimen a les dones.

Encara que aquest tipus d’obres centrades en l’adolescència i l’autoconeixement es convertissin en un clixé, aquesta va ser una de les quals va obrir les portes, centrant-se tant en els sentiments més íntims de revelació i experimentació, com en l’activisme del qual la mateixa autora va formar part.

5.El beso de la mujer araña, Manuel Puig (1976)

Aquesta novel·la va ser adaptada a la pantalla gran en 1985 pel director brasiler Manuel Babenco i es desenvolupa entre reixes, amb el teló de fons de la repressió política al Brasil de les dictadures llatinoamericanes dels 70.

En la mateixa cel·la coincideixen Arregui, un presoner polític d’esquerra, i Molina, un pres homosexual, els qui acaben desenvolupant forts llaços d’amistat, que fan que Arregui li permeti a Molina penetrar els murs de la seva pròpia defensa. Sent censurada per la dictadura militar, aquesta obra s’ha convertit en un clàssic de la literatura LGBTI llatinoamericana.

6.Poemas selectos: viejos y nuevos, Audré Lorde (1982)

Aquest és un poema simple.
Per a les mares germanes filles
noies que mai he estat
per a les dones que netegen
el transbordador de Staten Island
per a les bruixes belles
que fan cremar
el meu cos a mitjanit
en efígie
perquè com a les seves taules
i em fico al llit amb els seus fantasmes.

7.Loco afán, Pedro Lemebel (1996)

Aquest llibre situat a cavall entre la poesia i la prosa rescata a través de 31 cròniques una memòria que es nega a extingir-se baix lloses de silenci: maricas, travestís, afectades per VIH i proscrites sota la dictadura a Xile. Aquesta és la força de Boig afany, cròniques de ”sidario”, que inclou el cèlebre Manifest (Parlo per la meva diferència), però també les històries conservades en barroquisme de la Regine, la Lloba Lamar, la Chumilou o la Madonna.

8.Memoria d’uns ulls pintats, Lluis Llach (2012)

Obre la porta un ancià amb els ulls pintats. Es diu Germinal, un nom propi d’obrers sindicalistes, ateus i descreguts com els que vivien en el barri de la Barceloneta quan en 1920 va a néixer en ell. A través d’entrevistes, una vida marcada per les grans victòries i derrotes de la classe obrera i els grans sentiments de la joventut que estima diferent, es desgrana en aquesta novel·la del cantautor Lluís Llach.

”Vuitanta-set anys viscuts i construïts dia a dia, entre la ira dels déus i l’escarn dels dimonis, la passió i el fàstic, l’heroïcitat d’un gest i la mediocritat de tots els altres, l’amor que no mor i la mort del qual enamora.”

9)La habitación de las ahogadas, Alana Portero (2017)

El meu nom està escrit en les ones,
no en l’aigua,
en les ones
perquè és lunar i canviant.

No tothom ha canviat de nom i així ha nascut dues vegades. L’habilitat simbòlica dels versos d’Alana Portero es combina amb un maneig de les referències a l’antiguitat grecollatina que recorda a les composicions de Gata Cattana. Aquest és un poemari per a travessar el llindar de la porta amb reverència i asseure’s a escoltar a l’habitació.

10)El violeta, Antonio Mercero, Juan Sepúlveda y Marina Cochet (2018)

Violetes. Sarasas. Maricones. Sodomites... així recollia una pancarta de la manifestació d’Orgull en 1977 a Barcelona, la primera celebrada després del franquisme. La història que narra la novel·la gràfica El violeta, d’Antonio Mercero, Juan Sepúlveda i Marina Cochet, és una de les quals edifiquen aquesta memòria oculta.

València. 1955. El Cinema Ruzafa no sols era un lloc de trobades homosexuals clandestines, sinó també un lloc habitual de batudes policials. El jove Bruno és detingut i enviat no sols a presó, sinó a la Colònia Agrícola Penitenciària de Tefía, un camp de concentració per als "enemics invertits del Règim". La supervivència, la volta del desterrament o la repressió de les relacions de convivència apareixen en les vinyetes d’aquesta obra, retratant l’època de la Llei de Vagues i Dolents.