Aviat es complirà un mes des de l’inici de la invasió de Putin a Ucraïna. Les tropes russes continuen els seus atacs en diferents punts del país amb diversa intensitat, atacs parcials al voltant de la capital, Kíev, també per l’est a Khàrkiv, però sobretot al sud del país a la ciutat de Mariupol, clau per a establir el corredor que va per sobre del mar d’Azov, des de la península de Crimea sota control rus, fins a la regió del Donbás. També continuen les sancions sobre Rússia –travessades aquesta setmana per la seva impossibilitat d’obtenir dòlars per al pagament dels interessos de deute– i l’enviament d’armes i recursos per part de l’OTAN. Mentrestant semblen avançar negociacions entre el govern ucraïnès i el rus encara que el seu resultat és encara incert.
En aquest complex escenari es venen desenvolupant diversos debats en el si de l’esquerra sobre els posicionaments entorn de la guerra. En un article previ n’hem abordat alguns d’ells entorn de la possibilitat d’una lluita efectiva contra la guerra, per la retirada de les tropes russes d’Ucraïna, així com de l’OTAN d’Europa de l’Est i contra el rearmament imperialista. Dèiem que el punt de partida per a una política independent passa per integrar la qüestió nacional que es planteja a Ucraïna amb la invasió russa i la lluita contra l’OTAN i l’imperialisme, apel·lant a la mobilització internacional. D’aquesta articulació depèn la necessària independència política d’un moviment contra la guerra.
En un article posterior, Mercedes Petit de Izquierda Socialista (Argentina) i la UIT, criticava aquest posicionament del PTS (també Argentina) i l’organització internacional a la qual pertany, la FT-CI. Sosté que malgrat partir d’“una consigna inicial correcta (‘Fora les tropes russes d’Ucraïna’)”, no se suma obertament “al camp militar del poble ucraïnès” i en exigir més armes per a Ucraïna. No es tracta d’un plantejament aïllat. Diverses organitzacions de l’esquerra a nivell internacional, com l’agrupament internacional de la LIT-CI, principal organització de la que forma part el PSTU del Brasil o, amb diferents èmfasis i formulacions, l’MST argentí, venen posicionant-se en un sentit similar. En aquests abordatges, el paper de l’OTAN en el conflicte –tot i que se’l denuncia– és posat en un lloc secundari sense majors implicancies a l’hora de definir una política independent. A l’extrem d’aquest arc polític, l’anomenat Secretariat Unificat de la IV Internacional –encara que comptant amb diverses posicions en el seu interior– en la seva declaració planteja en forma entusiasta tant l’enviament d’armes com el suport a les sancions contra Rússia, amb l’única excepció que rebutgen aquelles que “colpegin més al poble rus que al govern i els seus oligarques”.
Quines implicancies tenen aquests debats des del punt de vista d’una política enfront de la guerra a Ucraïna? Quins problemes tanquen en el conflicte concret? En què consisteix una política independent dels socialistes revolucionaris internacionalistes? En aquestes línies aprofitarem la crítica de Izquierda Socialista per a desenvolupar alguns elements que considerem indispensables per a abordar aquestes preguntes.
La continuació de la política per altres mitjans
La definició de quina mena de guerra ens enfrontem és, sens dubte, un punt de partida fonamental. No és el mateix una guerra entre dos bàndols imperialistes, és a dir, que es disputen el repartiment del món o una porció d’ell oprimint a altres nacions, on una política independent implica el derrotisme de tots dos bàndols, que una “guerra justa” d’alliberament nacional, on un país oprimit lluita per la seva independència, i en aquest cas, per als socialistes revolucionaris la ubicació política és en el camp militar del país oprimit. Mercedes Petit en l’esmentat article critica al PTS i a la FT-CI perquè “proposen ‘enfrontar l’ocupació russa i la dominació imperialista’”. En la seva visió això porta a “definir malament els camps militars en lluita” i caure en una “contradicció insoluble”. A saber:
La seva primera consigna (correcta) és: ‘Fora les tropes russes d’Ucraïna’, però rebutgen que existeixi en la realitat el camp militar de lluita per aquesta causa justa, que s’està lluitant amb les armes a la mà per a aconseguir-ho i que cal secundar perquè expulsin a les tropes de Putin, perquè triomfin. En aquest camp només hi ha ucraïnesos i ucraïneses, amb el govern burgès i reaccionari de Zelensky, l’exèrcit burgès i el poble ucraïnès. La FT-CI ho reconeix quan diu que no hi ha tropes dels països de l’OTAN “en un enfrontament militar directe amb les forces russes”. Però nega que els ucraïnesos i ucraïneses, de l’exèrcit, milicians i civils protagonitzen una lluita nacional i militar, per a aconseguir treure a les tropes russes del seu país. I els revolucionaris tenim l’obligació, des d’una total independència política, de secundar sense condicions aquest camp militar”.
En aquest marc, les alternatives que veu Petit són: o bé dir que les forces ucraïneses “disparin contra els russos i també contra el govern reaccionari de Zelensky i l’OTAN”, plantejament en el qual suposadament podria caure la FT-CI; o bé el que proposa la UIT-CI: “lluitem junts per a fer for als russos, sense confiar en Zelensky ni l’OTAN”. D’aquest esquema es desprenen dues consideracions amb implicancies que ens interessen. La primera, que la política del socialisme revolucionari semblaria circumscriure’s a una espècie de prova de tir al blanc on l’interrogant seria contra qui hauríem de disparar? La segona, que en totes dues formulacions –la “correcta” i la “incorrecta”– apareixen com a bàndols “els russos” i el govern de Zelensky i l’OTAN, quelcom que semblaria contradir el plantejament inicial que l’OTAN no està intervenint. Aquell “lluitem junts” de la UIT-CI –només militarment i sense cap confiança– deixaria indeterminat el lloc de l’OTAN en el “camp militar”.
Totes dues qüestions tenen un denominador comú, un reduccionisme militarista del fenomen de la guerra en general i de la guerra a Ucraïna en particular. Podria semblar un lloc comú dir que l’apropiació que fa Lenin de la idea clausewitziana de la guerra com a continuació de la política per altres mitjans és fonamental per al marxisme. Però igual que el sentit comú, a vegades és menys comú del que sembla. Què implica aquesta famosa fórmula? Que per a analitzar una guerra (més encara si d’això es pretén desprendre una política independent) és necessari escrutar tota la política anterior dels diversos actors que es “continua” en ella “per altres mitjans”. Vegem.
Molt sintèticament: la política que “continua” Putin amb la invasió a Ucraïna consisteix en recrear un estatus de potència militar per a Rússia –a través de la reformulació del seu exèrcit i desenvolupaments armamentístics– apuntalant l’opressió nacional dels pobles veïns, en línia amb el que va saber fer el tsarisme o l’stalinisme. Un nacionalisme rus reaccionari que va tenir fites com la guerra amb Geòrgia pel control d’Ossètia del Sud, l’aixafament del poble txetxè, o més recentment les intervencions per a sostenir a governs reaccionaris a Bielorússia o el Kazakhstan.
La política que continua l’OTAN, qüestionada per teòrics “realistes” com John Mearsheimer, va ser la d’expandir-se cap a l’est europeu per a “voltar” a Rússia després de la caiguda de l’URSS. En 1999 seran Polònia, Hongria i República Txeca, durant la primera dècada de 2000 Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Bulgària, Eslovàquia, Eslovènia, Albània i Croàcia, en 2017 Montenegro i en 2020 Macedònia del Nord. Juntament amb això, la ingerència en les anomenades revoluciones coloridas, buscant capitalitzar revoltes contra règims autoritaris en funció de l’expansió de la seva influència imperialista. Aquestes van incloure la “revolució taronja” a Ucraïna en 2004 i la seva continuïtat de Maidán en 2014.
La política del govern de Zelenski, així com el procés polític que travessa Ucraïna des de fa dècades, són inentendibles per fora d’aquest escenari. Ucraïna ha descrit una trajectòria pendular marcada per l’enfrontament entre les oligarquies capitalistes locals “pro-russes” i “pro-occidentals”. Els antecedents de la configuració actual es poden remuntar a 2004 i la disputa electoral entre Víktor Yúshchenko (pro-occidental) i Víktor Yanukóvich (pro-rus) que va derivar en les acusacions de frau, va donar lloc a l’esmentada “revolució taronja” i que va acabar portant al govern a Yúshchenko. Després, en 2010, guanyarà les eleccions Yanukóvich i en 2013-14 es produirà la revolta contra el seu govern que acabaria sent coneguda com Euromaidán (pel seu centre a la Plaça de la Independència –la transliteració de “plaça” és Maidán– i per la seva consigna principal d’ingressar a la Unió Europea). Brutalment reprimida, la revolta serà creixentment copada per forces reaccionàries i d’ultradreta pro-occidentals. Després de la caiguda de Yanukóvich, grups armats pro-russos prendran els governs de Donetsk i Lugansk, i el parlament de Crimea, regió que Rússia acabarà per annexar-se.
Al voltant d’aquests enfrontaments es va aprofundir l’esquerda de la societat ucraïnesa, una divisió foguejada pels interessos divergents de les diferents fraccions de l’oligarquia local i els seus negocis amb Rússia o occident. Tot això aguditzat pel fet que el país compta amb una significativa minoria russoparlant que comprèn al voltant del 30% de població situada a l’est i el sud. L’auge dels grups nacionalistes d’extrema dreta va ser part d’aquest procés, així com l’exaltació de figures històriques com Stepán Bandera, líder ultranacionalista i col·laborador dels nazis. Una guerra civil de baixa intensitat s’ha desenvolupat des d’aquell 2014. La minoria russoparlant va ser destinatària de mesures opressives, arribant fins a restriccions a l’ús del seu idioma i atacs dels grups d’ultradreta accepats des de l’Estat. El govern de Zelenski és un producte genuí d’aquesta configuració. La seva política de dreta està dedicada a subordinar a Ucraïna a les potències occidentals. En la seva base figuren grups d’extrema dreta. Tota aquesta política és la que continua durant la guerra.
En síntesi, tenim una política de Putin caracteritzada per un nacionalisme reaccionari opressor d’altres pobles, tenim una política de l’OTAN d’expansió cap a l’Est i “revolucions acolorides”, tenim una guerra civil de baixa intensitat, travessada també per l’existència d’una minoria russoparlant d’un terç de la població i l’auge de grups d’extrema dreta, i a Zelenski com un govern pro-imperialista fins a la medul·la. En aquest marc, sembla infructuós reduir el problema d’una política independent a la qüestió de per a quin costat disparar. Es tracta d’estar en el “camp militar del poble ucraïnès” però de quina part d’aquest “camp”, dividit per una guerra civil precedent? Exigir “armes per al poble” per a quines milícies? Per a les milícies separatistes del Donbas, per a les milícies d’ultradreta com el Batalló de Azov? La primer opció ja la va fer Putin, la segon l’OTAN, tots dos com a “continuïtat” de les seves respectives polítiques “per altres mitjans”. La realitat és una mica més complexa del que sembla cabre en els plantejaments de Izquierda Socialista - UIT i altres organitzacions d’esquerra que sostenen una política similar.
La política enfront de la guerra
En aquest marc tenim no un, sinó dos problemes centrals als quals ha de donar resposta una política independent: el que planteja la invasió russa quant a l’autodeterminació i independència d’un país semicolonial com Ucraïna i el que implica la ingerència de l’OTAN com a continuïtat de la seva política imperialista sobre aquest país i el conjunt d’Europa de l’Est, que fins al moment s’ha expressat a través de les sancions econòmiques a Rússia i de l’enviament d’armament, encara que no com a involucrament directe de les seves forces militars en la guerra. La combinació de tots dos problemes fa a la complexitat de la guerra a Ucraïna.
Des de fa diverses dècades, especialment des de la Primera Guerra del Golf (1990-91) a aquesta part hem vist prevaler les guerres d’agressió imperialista sota l’hegemonia nord-americana. Tant és així que alguns -un dels més populars és Toni Negri- van confondre això amb la finalitat de l’imperialisme i la seva substitució per un imperi en el qual les seves accions militars responien a un poder de policia global. En la primera guerra contra l’Iraq, sota l’argument de “protegir” a Kuwait de la invasió, els EUA va alinear als països imperialistes i a molts altres darrere de la seva acció militar, inclòs el suport de Rússia. Quelcom igual va succeir amb la coalició per a envair l’Afganistan en 2001, la qual va comptar amb el suport de Rússia i va ser ocasió de l’acostament d’aquesta a l’OTAN. La Segona Guerra del Golf de 2003 ja va començar a mostrar les primeres fissures en el bloc bel·licista comandat pels EUA amb el distanciament de França i Alemanya. Rússia va estar amb aquests últims però cuidant-se de no obstaculitzar l’ofensiva nord-americana.
Es tracta de tres exemples clars, no els únics per cert, on la lluita per derrotar l’atac de l’imperialisme i el triomf del país oprimit eren les divises de qualsevol posicionament independent i antiimperialista. Es desprenia d’això la ubicació en el camp militar dels pobles afganès i iraquià, rebutjant al mateix temps qualsevol suport polític als seus governs reaccionaris. Una cosa similar podem dir de la guerra de Malvines que va emprendre en forma aventurera la dictadura genocida per a contrarestar la seva crisi, però que va enfrontar a un país semicolonial com Argentina contra una potència imperialista com Gran Bretanya, secundada pels EUA i altres grans potències. La derrota d’Argentina va implicar el reforçament de les cadenes imperialistes, va segellar el caràcter pactat de la transició fins a les eleccions de 1983, i va ser un esdeveniment clau en l’enfortiment de Margaret Thatcher per a derrotar a la classe obrera britànica i iniciar l’ofensiva neoliberal a nivell global.
Trotsky explicava aquest tipus de posicionaments en una entrevista amb Mateo Fossa amb el següent exemple:
Al Brasil regna actualment un règim semifeixista al que qualsevol revolucionari només pot considerar amb odi. Suposem, però, que el dia de demà Anglaterra entra en un conflicte militar amb el Brasil. De quin costat se situarà la classe obrera en aquest conflicte? En aquest cas, jo personalment estaria al costat del Brasil “feixista” contra la “democràtica!” Gran Bretanya. Per què? Perquè no es tractaria d’un conflicte entre la democràcia i el feixisme. Si Anglaterra guanyés, posaria a un altre feixista a Rio de Janeiro i lligaria al Brasil amb dobles cadenes. Si per contra sortís triomfant Brasil, la consciència nacional i democràtica d’aquest país cobraria un poderós impuls que portaria al derrocament de la dictadura de Vargas. Al mateix temps, la derrota d’Anglaterra assestaria un bon cop a l’imperialisme britànic i donaria un impuls al moviment revolucionari del
proletariat anglès [1].
Des de llavors, l’imperialisme va sofisticar la seva política, ja no necessàriament canviant un feixista per un altre, sinó donant lloc a “transicions democràtiques” modelades per a garantir els interessos imperialistes aprofundint les cadenes de l’opressió nacional; després tornarem sobre això.
Un cas molt diferent al que vèiem en Trotsky quant a la relació entre una nació oprimida i un atac imperialista, analitza Lenin durant la Primera Guerra Mundial entorn de la independència polonesa. Aquest plantejament era sostingut en forma oportunista pel tsarisme després que Polònia li hagués estat manllevada per Alemanya. Lenin es preguntava “com ajudar a Polònia a alliberar-se d’Alemanya? Potser no és el nostre deure fer-ho?”, i es responia:
Per descomptat que sí; però no donant suport a la guerra imperialista lliurada per Rússia, sigui aquesta tsarista o burgesa, ni tan sols republicana burgesa, sinó fent costat al proletariat revolucionari d’Alemanya [...] Tots els que desitgin reconèixer la llibertat dels pobles, el dret de les nacions a l’autodeterminació, però reconèixer-ho sense hipocresia [...] han d’oposar-se a la guerra per l’opressió de Polònia [...] Tots els que no desitgin de debò ser social-xovinistes han de fer costat només a aquells elements dels partits socialistes de tots els països que treballen obertament, directament, en aquest moment, per la revolució proletària en el seu propi país” [2].
D’aquesta manera Lenin rebutjava la demagògia del tsarisme, que oprimia a pobles com l’ucraïnès, el finlandès, etc. sobre la independència de Polònia. Lenin, que va ser un defensor acèrrim de l’autodeterminació polonesa, s’oposava a aquesta consigna en mans del tsarisme. I, enfront de la pregunta sobre com ajudar a Polònia a alliberar-se, feia una crida a fer costat als revolucionaris alemanys, mentre que a Rússia cridava a aixecar la independència de totes les nacions oprimides pel tsarisme. Sens dubte, es tractava d’un plantejament més complex que la simple definició de cap a on disparar.
Ara bé, l’actual guerra a Ucraïna no s’ajusta plenament a cap d’aquests dos casos “típics” i voler reduir-ho a ells, des del nostre punt de vista, seria un error. No es tracta d’una guerra on tot l’imperialisme està en un bàndol i la nació oprimida en l’altre (com en els exemples que hem vist en la primera i –amb les seves diferències– la segona Guerra del Golf, l’Afganistan o Malvines). D’una banda, hi ha la invasió reaccionària de Putin, amb Rússia actuant com una espècie de “imperialisme militar” (encara que no es pugui qualificar com a país imperialista en el sentit precís del terme: no compta amb projecció internacional significativa dels seus monopolis i exportació de capitals; exporta essencialment gas, petroli i commodities; etc.). D’altra banda, una nació semicolonial com Ucraïna sobre la qual es munten les principals potències imperialistes d’Occident contra Rússia. Però tampoc es tracta d’una guerra interimperialista oberta com era el cas de Polònia que vèiem amb Lenin. Fins al moment les potències occidentals intervenen a través de sancions econòmiques i provisió d’armament essencialment, tractant d’evitar involucrar-se en forma plena. A tot això cal agregar que aquest enfrontament busca ser traduït en una divisió interna del propi poble ucraïnès que compta amb un terç de la població vinculada idiomàtica i culturalment a Rússia.
D’aquí que una política independent, en la nostra opinió, hauria de buscar també una combinació coherent entre els elements que vèiem respectivament en els exemples de Trotsky i de Lenin. Per enfrontar la invasió russa amb una política així, no es tracta solament de “denunciar” a l’OTAN, sinó incloure-la com a factor actuant en el propi conflicte contra la pròpia autodeterminació del poble ucraïnès. I en aquest sentit, així com deia Lenin, fer una crida a la mobilització internacional com a “ajuda” clau en la lluita per la independència d’Ucraïna, tant a “Occident” com a Rússia. El desenvolupament d’un moviment contra la guerra que no sucumbeixi al militarisme de l’OTAN és fonamental. Una política conseqüent respecte al problema nacional a Ucraïna també implica aixecar el dret a l’autodeterminació de Donetsk i Lugansk i de la població russoparlant. Al mateix temps, lluitar contra l’ocupació de les regions pro-russes, en les quals la seva població té la capacitat de deixar sense base tota la demagògia de Putin. Per més armes que hi hagi circulant, només la unitat del poble treballador ucraïnès, superant les divisions encoratjades per les oligarquies de tots dos costats de l’esquerda, pot ser capaç de derrotar la invasió de Putin sense canviar unes cadenes per unes altres i persistir en el pèndol (entre Rússia i l’OTAN) que ha caracteritzat la política del país durant les últimes dècades.
Els objectius d’una política independent
Per descomptat la major o menor necessitat d’una política independent depèn dels objectius que es traci qui la formula. Per exemple, el Secretariat Unificat conclou la seva declaració apel·lant al fet que “la classe obrera internacional, lluitant juntament amb tots els pobles oprimits i explotats, per la pau i contra l’imperialisme, el capitalisme i la guerra, pot crear un món millor”. Des d’aquest punt de vista, la defensa que fan de les sancions a Rússia i el lliurament d’armes en general, podria ser més o menys contradictòria segons que s’entengui per “un món millor”. Des d’una perspectiva internacionalista socialista i revolucionària la cosa òbviament canvia. I això també és important a l’hora del debat sobre el problema de l’autodeterminació nacional i la lluita antiimperialista amb els qui com la UIT, la LIT o la LIS, apunten a un tipus particular de revolució, anomenada “revolució democràtica”.
Diu Mercedes Petit en relació a una perspectiva com la que venim plantejant en aquestes línies:
“Aquest enfocament [el del PTS i la FT] és directament derrotista i, d’aplicar-se, afavoriria de manera simple i immediata a la invasió de Putin. No és casual que la declaració de la FT-CI remeti a la lluita a Síria contra Al Assad del 2011/16. Llavors també van tenir una posició nefasta: van dir, com ells mateixos recorden ara, que a Síria hi havia “una guerra reaccionària sense camps progressius” i van rebutjar el suport militar a la mobilització massiva i la lluita militar que va enfrontar a Al Assad. Es van sumar així a la complicitat de la majoria de l’esquerra mundial al dictador Al Assad i al masacrador Putin, que va aixafar a sang i foc la mobilització”.
Encara que tampoc és assimilable a l’actual guerra a Ucraïna, el cas sirià, té alguns punts de contacte si prenem el procés de conjunt des de la “revolució taronja” de 2004, passant per Maidán en 2014 i els enfrontaments posteriors. Els orígens de la guerra a Síria es remunten a la revolta de 2011 que va ser l’expressió de l’esclat de la brega popular contra el règim bonapartista de Bashar al-Assad i part de la Primavera Àrab. El govern va apel·lar a una repressió feroç i a incentivar l’enfrontament interreligiós. L’exèrcit es va dividir en un primer moment en forma horitzontal –entre sectors de la tropa i l’oficialitat–, no obstant, aviat es transformaria en una divisió vertical que va relegar a segon pla els elements d’autodefensa “ciutadana” o “popular” (no de classe) i els va subordinar a l’estructura de l’Exèrcit Lliure Sirià patrocinat des de l’inici per Turquia i després secundat per l’imperialisme nord-americà, anglès i francès, encara que amb una certa desconfiança pels seus vincles amb els Germans Musulmans i grups salafistes. D’aquí que el conflicte va passar per diferents moments derivant en una guerra civil reaccionària, i tenint com a fenomen progressiu el desenvolupament de la lluita del poble kurd, la independència del qual, no obstant, va anar liquant-se en el marc de les aliances militars amb els EUA i després amb Assad contra els atacs turcs.
Bona part de l’esquerra, inspirada en la teoria de la revolució democràtica, va veure en la guerra civil siriana una guerra revolucionària deixant més o menys de costat tota la complexitat del procés, amb la ingerència imperialista i les divisions interreligioses. Ho va fer, seguint a la seva manera els plantejaments de Nahuel Moreno, qui sostenia que enfront dels “feixismes i règims contrarevolucionaris” era necessari posar-se com a objectiu “una revolució en el règim polític: destruir el feixisme per conquistar les llibertats de la democràcia burgesa, encara que fora en el terreny dels règims polítics de la burgesia, de l’estat burgès” [3]. En el mateix sentit, van veure també en la revolta de Maidán de 2013-14 una “revolució democràtica triomfant”. En paraules de Izquierda Socialista en aquells dies: “Triomfa una revolució emparentada amb els aixecaments revolucionaris del Nord d’Àfrica i Orient mitjà que van fer immenses revolucions per fer fora als seus governs opressors. A Ucraïna també triomfa una revolució democràtica que aconsegueix la caiguda del reaccionari i pro rus Yanukovich”.
Si bé la revolta tenia com a rerefons les penúries de la població i la brega contra el govern repressor i corrupte de Yanukóvich, aquella caracterització feia abstracció del desenvolupament real propi del procés. Es plantejava independentment del seu programa (que tenia com a lema central l’ingrés a la imperialista Unió Europea), de les seves direccions compostes per un front que anava des dels partits de l’oposició liberal pro-occidental fins a la ultra dreta, incloent els grups neonazis, i que coherent amb això van prendre com una de les seves primeres mesures l’abolició de la llei que protegia les llengües minoritàries no ucraïneses. D’aquesta manera portaven a l’extrem la teoria de la “revolució democràtica” segons la qual, “no és obligatori que sigui la classe obrera i un partit marxista revolucionari el que dirigeixi el procés de la revolució democràtica cap a la revolució socialista...” [4], sent que, segons Moreno, tota revolució (producte de l’estat catastròfic del capitalisme) era de per si mateix “inconscientment socialista”.
Difícil elaborar una política independent des d’una teoria així. La veritat és que des que va ser formulada originalment, inspirada en els processos que es van desenvolupar com a resposta a l’ascens de masses de la dècada de 1970, coneguts com les “transicions a la democràcia” (Portugal, Estat espanyol i Grècia, que després es van estendre al món semicolonial), cap d’aquests processos de suposades “revolucions de règim” va seguir un curs com el que vaticinava Moreno. Al contrari, van produir una reconfiguració a partir de la qual la burgesia va aconseguir recuperar l’hegemonia. Així, sota les banderes d’una idíl·lica democràcia burgesa, de la suposada defensa dels drets humans i la “llibertat”, l’ofensiva neoliberal es va estendre per tot el globus. Avui el que queda és el regust d’aquella política producte de la pròpia decadència de l’hegemonia nord-americana. La “revolució taronja” a Ucraïna i el rumb de Maidán en 2014 que va derivar en la presidència de l’oligarca pro-occidental Piotr Poroshenko va ser mostra d’això. La deriva de Síria en una guerra civil reaccionària també.
El que es mostra cada vegada més necessari en aquests processos és la profunda imbricació entre la realització de les demandes democràtiques i la lluita antiimperialista conseqüent. Des de les seves primeres formulacions de la teoria de la revolució permanent, Trotsky va sostenir que fins i tot en un país on el proletariat constituïa una minoria com Rússia, la seva hegemonia era condició per a “la resolució íntegra i efectiva” de les finalitats democràtiques, lligades necessàriament a transformacions estructurals (en molts casos directament anticapitalistes). Les últimes dècades van ampliar el significat d’aquesta tesi, l’opressió imperialista va fer un salt espectacular durant l’ofensiva neoliberal que fa impensable qualsevol conquesta democràtica fonamental i duradora en les semicolònies sense l’emancipació de l’imperialisme.
A Ucraïna, amb tota la complexitat de la guerra, aquesta qüestió també és fonamental. Els interessos dels treballadors i els sectors populars ucraïnesos s’oposen pel vèrtex als dels bàndols de l’oligarquia local lligats a Putin i als imperialismes occidentals. En la lluita contra la invasió russa, cap veritable independència pot conquistar-se sota l’influx de l’OTAN, per això és inseparable de la lluita antiimperialista més decidida. Com assenyalava en el seu moment Trotsky, la perspectiva de la independència d’Ucraïna està indissolublement lligada a la lluita pel poder dels treballadors. Una conclusió que s’actualitza en les difícils condicions que planteja l’ocupació russa, i que s’entrellaça amb la lluita per una Ucraïna obrera i socialista. Quan, en el nostre cas, parlem d’aixecar una política independent, ho fem des d’aquests objectius.
Notes
[1] Trotsky, Lleó, “La lucha antimperialista es la clave de la liberación. Una entrevista con Mateo Fossa”, 23 de setembre de 1938.
[2] Lenin, V. I., “Paz sin anexiones y la independencia de Polonia”, 29 de febrer de 1916.
[3] Moreno, Nahuel, Las revoluciones del siglo XX, Bs. As., Ediciones Antídoto, 1986.
[4] Moreno, Nahuel, “Escuela de cuadros” - Argentina, 1984. Crítica a las Tesis de la Revolución Permanente.
