Entre les justificacions esgrimides pel president rus, Vladimir Putin, per a atacar a Ucraïna es troba una suposada “desnazificació” del país. Aquestes declaracions són pura propaganda del Kremlin i busquen crear un consens principalment a Rússia per a legitimar i justificar l’agressió del règim de Putin. De fet, el govern ucraïnès no està dirigit per nazis. El govern ucraïnès és reaccionari, liberal i proimperialista, però no “nazi”. No obstant això, negar l’existència d’organitzacions nacionalistes d’extrema dreta ucraïneses i la seva capacitat per imposar temes polítics al país des de 2014 només pot enfortir la posició d’aquestes forces profundament reaccionàries. Un perill mortal per a la classe obrera i els sectors populars a Ucraïna, i fins i tot més enllà.
De fet, Putin utilitza un element de la realitat per a alimentar la seva propaganda. Oposar-se a la política reaccionària i nacionalment opressiva de Putin a Ucraïna no significa minimitzar l’amenaça que representen les forces reaccionàries ucraïneses. Per contra, aquesta qüestió és tant més important quant que les organitzacions d’extrema dreta intentaran aprofitar la guerra per a enfortir-se políticament a nivell nacional. Els analistes ja estan advertint sobre això. Així, el The New York Times, del qual no es pot sospitar realment que tingui una línia "pro-Putin", podem llegir: “’La inestabilitat a Ucraïna ofereix als extremistes supremacistes blancs les mateixes oportunitats d’entrenament que la inestabilitat a l’Afganistan, l’Iraq i Síria ha ofert durant anys als militants gihadistes’, deia Ali Soufan, qui encapçala el Grup Soufan, que ha documentat durant diversos anys com el desenvolupament del conflicte a l’est d’Ucraïna es va convertir en un centre internacional de supremacia blanca. (...) L’aparent mobilització de grups d’extrema dreta podria ser problemàtica per al govern ucraïnès, ja que encaixa en el marc de la descripció de Putin d’Ucraïna com un país feixista i la seva falsa afirmació de lliurar una guerra contra els nazis que controlen el govern a Kíev”.
Però més enllà de les consideracions polítiques del govern de Kíev, les organitzacions d’extrema dreta, algunes de les quals són obertament neonazis, són un factor important en la situació. No sols han guanyat un cert pes polític i social des del moviment Maidan en 2014 (que no pot analitzar-se només pels seus febles resultats electorals), sinó que aquestes organitzacions han adquirit una experiència molt important en les lluites i l’entrenament militar. L’extrema dreta a Ucraïna organitza a milers de persones en grups paramilitars més o menys integrats en les forces armades oficials segons els casos, organitza campaments juvenils, posseeix espais culturals... Des d’aquest punt de vista, encara que de moment no té la mateixa força política, en molts aspectes té més punts en comú amb les organitzacions feixistes dels anys 30 que amb la ultradreta occidental actual, molt més respectuosa del marc legal imposat pels respectius règims polítics.
El Moviment Azov i la complicitat dels occidentals i els seus aliats locals
Entre aquestes organitzacions la més coneguda a nivell internacional és sens dubte el moviment Azov. L’especialista canadenc en extrema dreta ucraïnesa Michael Colborne, que publicarà un llibre sobre aquest moviment en les pròximes setmanes, parla d’això de la següent manera: "L’extrema dreta d’Ucraïna, en particular el moviment Azov, ha estat capaç d’operar durant molt de temps amb un grau d’impunitat i obertura que és l’enveja dels seus parells internacionals. El moviment va sorgir del Regiment Azov (originalment un batalló), format en el caos de la guerra a principis de 2014 per un grup heterogeni de soldats d’extrema dreta, hooligans i mercenaris internacionals -fins i tot desenes de ciutadans russos-, convertint-se en una unitat oficial de la Guàrdia Nacional d’Ucraïna. Amb estimacions de 10.000 membres (...) el moviment Azov ha pogut beneficiar-se d’un gir "patriòtic" general en el discurs ucraïnès dominant des del començament de l’agressió russa en 2014 (...) També hi ha una gran quantitat de subgrups, encara que no afiliats, sota el seu paraigua, inclosos els neonazis oberts que lloen i fomenten la violència".
Òbviament, els líders imperialistes d’Occident coneixen molt bé l’activitat política i militar de les organitzacions d’extrema dreta a Ucraïna. No obstant això, opten per no expressar les seves preocupacions en públic perquè podria alimentar el discurs de Putin, però també perquè de moment l’acció de l’extrema dreta afavoreix els seus interessos. No obstant això, és innegable que aquest exèrcit d’extrema dreta exercirà un paper polític en el futur d’Ucraïna, sigui com sigui el resultat de la guerra actual. La pregunta per als imperialistes i els seus socis locals és si podran controlar aquestes forces i assegurar la seva “lleialtat”.
No és casualitat que, a diferència de 2014, el moviment Azov, per exemple, estigui tractant de “mostrar les seves credencials”. Per a beneficiar-se del suport polític i militar dels imperialistes, han de semblar socis de confiança i responsables. És en aquest sentit que adopten una estratègia de “desdemonització”. Així, en un article de Novara Media, que també cita a Colborne, llegim: "la preocupació del moviment per la seva imatge probablement també significa que els voluntaris d’extrema dreta de l’estranger no exerciran un paper tan essencial en Azov com ho van fer en la fase inicial de la guerra. Quan va esclatar el conflicte en 2014, neonazis de tota Europa van acudir en massa a Ucraïna per a unir-se als bàndols ucraïnès i rus. La presència de combatents d’extrema dreta a l’estranger ha afectat la reputació de Azov. “Mentre que en 2014 estaven activament reclutant ajuda estrangera, aquesta vegada l’estan rebutjant activament”, diu Colborne.
No obstant això, de moment, el més probable és que els líders occidentals continuïn amb la seva política d’encobriment i relativització de l’activitat d’aquestes organitzacions. Aquesta és una política que ha estat en vigor durant diversos anys per part dels polítics occidentals. Com escriu Al Jazeera: “Al juny de 2015, el Canadà i els Estats Units van anunciar que les seves pròpies forces no secundarien ni entrenarien al regiment Azov, citant els seus vincles neonazis. No obstant això, a l’any següent, els Estats Units va aixecar aquesta prohibició sota la pressió del Pentàgon".
Facebook, per part seva, acaba de flexibilitzar la censura de determinats continguts relacionats amb la propaganda del moviment Azov. Aquesta actitud dels líders i institucions occidentals contribueix a la creació d’un terreny més favorable per a aquestes organitzacions reaccionàries dins de la població ucraïnesa. Així, encara que no podem afirmar que tots els integrants de les forces formades pel moviment Azov siguin neonazis, el més segur és que les seves idees estan relativitzades, banalitzades i difoses entre gran part de la població.
Pravi Sektor, l’altre actor de la ultradreta ucraïnesa
El moviment Azov i altres organitzacions d’extrema dreta compten amb el suport i la benevolència de les pròpies autoritats ucraïneses. Fins i tot tenen importants contactes dins de l’aparell estatal com l’exministre de l’Interior, Arsen Avakov, el qual va dimitir el passat estiu, i del qual se sospita que ha estat el líder del moviment Azov. En aquest mateix sentit, l’altre moviment d’extrema dreta important al país és Pravi Sektor (Sector Dreta) amb el líder Dmytro Kotsyubaylo, el qual va ser condecorat com a “heroi” pel mateix president ucraïnès.
The Times pinta el següent retrat de Pravi Sektor: "el grup es va originar en 2013 com un moviment militaritzat que incloïa tant a extremistes ultranacionalistes com a simpatitzants de dreta, i ràpidament es va convertir en un pilar en la lluita contra els separatistes recolzats per Rússia. Encara que la seva ala política va fracassar, al no poder guanyar un sol escó en les eleccions de 2019, les unitats de voluntaris de Pravi Sektor són àmpliament considerades a Ucraïna com una força dedicada de voluntaris patriotes compromesos amb preservar la integritat del territori del país (...) davant l’amenaça d’una invasió russa, Pravi Sektor es troba en un moment de prestigi revitalitzat, exemplificat pel reconeixement públic de Kotsyubaylo com a heroi nacional. Basat darrere de la línia del front com una força de reserva, Els combatents de Pravi Sektor entrenen a reservistes i voluntaris en tot l’est d’Ucraïna. "Som una part integral de la defensa del nostre país i ens coordinem al més alt nivell amb l’exèrcit ucraïnès", va dir Kotsyubaylo".
Hi ha una osmosi tan important entre Pravi Sektor i l’Estat ucraïnès que és normal veure a estudiants visitar els seus camps d’entrenament, on se’ls dona una visió totalment nacionalista de la història del país. Aquest és particularment el cas de la història entorn de l’Exèrcit Insurgent Ucraïnès de Stepan Bandera, una organització militar nacionalista ucraïnesa que durant la Segona Guerra Mundial va lluitar contra l’Exèrcit Roig i els nazis, però va col·laborar amb ells. L’exèrcit de Stepan Bandera també és responsable de la massacre de milers de polonesos i jueus. Però la rehabilitació de la seva figura ha estat en marxa al país durant diversos anys, fins i tot abans del moviment Maidan de 2014. És una revisió reaccionària de la història que s’ha convertit en política oficial.
L’extrema dreta: Milícies privades dels oligarques?
Hi ha una faceta menys coneguda de les forces d’extrema dreta: la seva relació amb els oligarques. De fet, diversos oligarques ucraïnesos es troben entre els principals patrocinadors financers dels grups paramilitars nacionalistes. Entre aquests oligarques podem esmentar el magnat de l’energia, Igor Kolomoisky.
Aquest no sols va finançar al regiment Azov, sinó també a les milícies Dnipro 1 i Dnipro 2, Aidar i les Unitats Donbass. Com va escriure en 2019 el periodista nord-americà pròxim al Partit Demòcrata Peter Cioth: "durant el conflicte entre Ucraïna i els separatistes recolzats per Rússia, el Sr. Kolomoisky estava disposat a fer qualsevol cosa perquè el seu costat guanyés, sent aquest costat, en aquest moment, el costat pro occidental. El Sr. Kolomoisky és jueu, té nacionalitat israeliana a més de la seva nacionalitat ucraïnesa i va ser president del Consell Europeu de Comunitats Jueves. Tanmateix, res d’això li va impedir finançar les milícies neonazis a Ucraïna, en particular l’infame Batalló Azov, sempre que s’oposessin a Rússia (i les propietats de Kolomoisky no fossin saquejades)".
No obstant això, Kolomoisky va ser sancionat pels Estats Units al març de 2021. No pel seu suport i finançament a grups neonazis, sinó perquè mentrestant ha començat a finançar faccions parlamentàries en desacord amb els occidentals. En efecte, lluny del relat heroic que es fa actualment dels líders ucraïnesos, aquests últims (inclòs el propi Zelensky) i els oligarques estan utilitzant les disputes entre Rússia i els imperialistes occidentals per a millorar la seva posició en les negociacions amb aquests dos “blocs”. Aquesta és la història política d’Ucraïna des de la caiguda de l’URSS. En aquest sentit, el finançament de brigades de criminals i neonazis contra Rússia segueix la mateixa lògica: protegir els seus interessos particulars.
Quant a l’aparent paradoxa que Kolomoisky sigui jueu i que al mateix temps financi a grups afiliats al neonazisme, també s’utilitza per a relativitzar el veritable caràcter polític d’aquests grups. Alguns també assenyalen el fet que Zelensky, ell mateix jueu, no pot secundar o ser secundat per "neonazis". Això significa oblidar que aquestes organitzacions van ser fundades per individus tan reaccionaris com oportunistes, disposats a deixar de costat algunes de les seves “conviccions” a favor del millor postor. En aquest sentit, el diari israelià Haaretz, diu sobre els crims d’aquestes bandes: "les seves tropes [les del Regiment Azov] han estat acusades de crims de guerra per les Nacions Unides, mentre que el seu braç paramilitar, el Cos Nacional, ha estat vinculat a atacs contra romanís locals i membres de la comunitat LGBT. No obstant això, mentre que els grups d’extrema dreta han comès batudes durant l’última dècada (…) la violència contra els jueus és relativament rara”. Que aquestes organitzacions ataquin menys a les poblacions jueves no significa que estiguin menys prop del neonazisme sinó que emfatitzen altres aspectes d’aquesta nauseabunda ideologia.
Què passa amb l’extrema dreta “prorussa”?
No obstant això, una vegada que hem denunciat i mostrat el perill que representa l’extrema dreta nacionalista ucraïnesa, seria molt parcial detenir-se aquí. En efecte, si Putin i la propaganda russa denuncien la "nazificació" d’Ucraïna i el pes (intencionalment exagerat) d’aquestes organitzacions en el govern de Kíev, res diuen sobre la presència d’activistes i líders d’extrema dreta en les files de les "milícies pro-russes" de Donbass. Encara que es faci tot el possible per a ocultar la influència d’aquests corrents dins de les “repúbliques populars”, la realitat és que també hi ha reaccionaris nacionalistes del costat prorús.
Així, en 2019, Iosif Zisels, titular de l’Associació d’Organitzacions i Comunitats Jueves d’Ucraïna, va declarar que en 2014 “Els neonazis russos (inclosa la Unitat Nacional Russa) van jugar un paper actiu en els combats a l’est d’Ucraïna, encara que la seva ideologia data de fa 20 anys”. De la mateixa manera, en un reportatge de 2014 en el Donbass, la periodista Julia Ioffe, que es trobava entre els combatents prorussos que mostraven els símbols nazis, discutint amb un dels líders del Batalló Vostok, relata la següent anècdota: "Mentre Dmitry i jo parlàvem, vaig notar a un lluitador de Vostok amb pantalons militars, una samarreta i armilla antibales, caminant amb un Kalashnikov. Tenia una barba rossa llarga i densa i estava ple de tatuatges: una runa en un colze i, dins del seu avantbraç dret, una esvàstica (…) Li vaig preguntar a Dmitry sobre això, però l’home em va veure mostrant el meu braç. "Vine aquí", va grunyir, saludant-me amb enuig. Em vaig quedar congelada en el lloc. "No vagis difonent les teves mentides", va cridar mentre caminava cap a nosaltres. "No és una esvàstica. És un antic símbol eslau. Swa és el déu del cel". Vaig observar, en silenci. "És la nostra herència eslava", va dir. "No és una esvàstica", després es va donar volta i es va allunyar".
Però no tot acaba aquí. Els vincles oficials de les autoritats de les repúbliques de Donbass amb l’extrema dreta occidental són bastant fàcils d’establir. Així, la periodista i activista de drets humans Halya Coynash descrivia en un article de 2014 la llista d’“observadors internacionals” que van acudir a certificar la “validesa democràtica” dels referèndums separatistes celebrats en el Donbass: “Entre ells es trobaven almenys dos membres del Partit de la Llibertat d’Àustria, populista d’extrema dreta; Aymeric Chauprade, assessor en assumptes internacionals del Front Nacional Francès; el belga Luc Michel, ex membre neonazi de FANE i ara membre d’un partit d’extrema dreta, així com dos compatriotes del partit d’extrema dreta Vlaams Belang; dos membres del partit Ataka búlgar d’extrema dreta; l’hongarès Bela Kovacs del partit d’extrema dreta Jobbik, etc".
El poder rus necessita ocultar aquesta realitat per a garantir la “credibilitat” de la seva propaganda presentant-se com una força per a l’“alliberament” de les poblacions de parla russa d’Ucraïna d’una amenaça neonazi ucraïnesa. D’aquí també que alguns puguin fer demagògia entorn de la denúncia de la retirada de les estàtues de Lenin. Però això no pot ocultar el caràcter reaccionari i opressor del règim de Putin. Tampoc pot ocultar els projectes polítics plantejats reiteradament per uns certs líders de les repúbliques del Donbass que emulen als de la Rússia Imperial més que a la Revolució d’Octubre, com la creació d’un Estat (Nova Rússia) que reuneixi les regions de l’est i el sud d’Ucraïna.
Les referències de les organitzacions neofeixistes o nacionalistes d’extrema dreta a Rússia són menys de l’Alemanya nazi que de l’imperialisme tsarista rus. Això els permet jugar amb símbols menys connotatius, especialment a Occident. Però aquests corrents són tan nocives com els neonazis ucraïnesos.
Per una política obrera i independent
Com hem tractat de mostrar al llarg d’aquest article, l’extrema dreta és una amenaça molt real per a la classe treballadora i les poblacions oprimides d’Ucraïna. Però aquesta amenaça prové no sols del costat del nacionalisme ucraïnès reaccionari, sinó també de l’anomenat costat “prorús”. La política “gran russa” d’opressió d’Ucraïna de Putin només afavoreix el desenvolupament de corrents nacionalistes reaccionàries en el costat ucraïnès. L’opressió russa empeny a centenars de milers de persones (fins i tot milions) a banalitzar o relativitzar aquest perill reaccionari i a barrejar legítims sentiments de defensa del seu país davant l’agressió amb l’agenda política de la ultradreta nacionalista. D’altra banda, la política dels governs de Kíev i dels oligarques ucraïnesos afavoreix el violent nacionalisme antirús.
Així, un dels perills que s’aveïnen per als treballadors i les masses és que la guerra -donada la seva configuració actual i les forces involucrades- pugui afavorir el desenvolupament i enfortiment de corrents d’extrema dreta, en particular d’aquelles que col·laboren estretament amb la seguretat ucraïnesa.
Beneficiant-se sens dubte de l’"ajuda militar" de l’OTAN, però també indirectament del suport polític que el govern de Kíev rep de les potències imperialistes, podria ser que aquests cossos militars dirigits per l’extrema dreta, pel seu paper decisiu en la defensa d’Ucraïna, veiessin augmentar el seu prestigi, amb impacte als països occidentals
Fins i tot en l’escenari de desfeta per al govern ucraïnès, aquests corrents podrien tractar de lucrar oposant-se de manera oportunista a Zelensky, mentre que els corrents d’extrema dreta “prorusses” també sortirien enfortides en cas d’una victòria militar.
Per a imposar una altra sortida a la guerra, és necessària la construcció d’una alternativa progressista de masses, dirigida per la classe obrera independentment de Rússia i de les ales pro-russes locals, de l’imperialisme occidental, de la burgesia nacional i dels nacionalistes reaccionaris. Això seria un pas molt important per a una perspectiva de classe, revolucionària i socialista en el conflicte. L’única perspectiva que podria garantir els drets nacionals dels pobles d’Ucraïna i una Ucraïna veritablement independent. En cas contrari, és molt probable que les forces reaccionàries s’aprofitin d’això, incloses els corrents d’extrema dreta.
