L’última modificació de l’Estat d’alarma determina que només han de realitzar-se els “treballs essencials”. La resta de treballadors hauran de romandre a la seva casa sota pena de veure la policia i rebre una multa (o coses pitjors pel que hem pogut veure). No obstant això, ràpidament el decret guardava l’esquena dels empresaris: les hores que no es treballin hauran de ser retornades amb data límit del 31 de desembre d’enguany.
Resulta irònic que, amb la mateixa rapidesa que ens tirem les mans al capdavant, ells assegurin que «bueno, després de tot, estem pagant per un treball que no es realitza». No obstant això, empreses, bancs i altres magnats capitalistes semblen oblidar tot el que ells no han retornat o no han pagat:
1. Els 65.725 milions de diners públics que es va injectar a la banca a partir del 2009, després de l’esclat de la crisi financera. Ja llavors es cridava «que la crisi la paguin els capitalistes». Tristament, és una xifra que disten molt d’haver pagat: a penes s’ha recupera un 7% en aquests anys i s’estima que no serà recuperable íntegrament (segons el Banc d’Espanya només es recuperarà un 21%). Aquests diners és el que procedeix de les retallades en temps de crisis, destacant els 21 milions que poguessin haver-se dedicat a sanitat i que van ser al sector financer.
2. En 2019, malgrat el decret que obligava a fitxar els treballadors per a regular les hores extraordinàries, es van realitzar més de 6 milions d’hores extres no remunerades. En altres paraules, les empreses es van estalviar més de 63.000 ocupacions a temps complet que es van realitzar sense cap cost per a la seva butxaca, pràcticament treball esclau. Les mesures dels últims anys, com la famosa Reforma Laboral, han permès als empresaris lucrar-se d’una manera tan descarnada; mesures que encara que promogués el PP, el govern de PSOE-UP no ha tirat per terra. És aquesta una xifra digna de recordar quan en els pròxims dies ens demanin fer més sacrificis: sembla que els deutes sempre recauen en la classe treballadora i mai en ells.
3. Això és conseqüència d’una immensa quantitat de treball destruït que les empreses generen anualment. Només en 2019, va haver-hi 30.871 acomiadaments per ERE. A principis de la crisi del Coronavirus s’estima que, només al març, la quantitat d’acomiadaments fruit de l’epidèmia ascendeix a un milió. Aquests llocs de treball no han estat denunciats i han servit a les empreses per a rebaixar, de nou, els costos enmig de l’epidèmia; quedant milions de treballadors sense possibilitat de trobar un altre treball i, en conseqüència, sense capacitat de sostenir a ells i les seves famílies.
4. El 2019 es va saldar amb un total de 635.227 accidents laborals, dels quals 695 van ser mortals. Ni què dir té que la prevenció mai ha estat de principal interès per a les empreses, i molt particularment en els sectors més precarizats. En els últims dies, ANEU ha recollit testimoniatge de la falta de prevenció en les empreses amb la crisi del Coronavirus, a la qual cal atribuir la immensa majoria dels contagis, perquè són conseqüència d’una mala prevenció en el lloc de treball (en la qual entra forçar a treballar en lloc de donar una baixa de prevenció al treballador) o d’un treball precàriament realitzat a causa de l’intent de treure de benefici en tots els serveis (tal és el cas de les precàries condicions higièniques d’hospitals i transport, els treballadors del qual han vist duplicada la seva càrrega). És difícil comptabilitzar quina és la falta d’inversió de les empreses en aquesta matèria, encara que la sinistralitat parla per si mateixa i només cal parlar amb qualsevol treballador per a reconèixer que cap empresa pren la seguretat dels treballadors massa de debò. Són les empreses les que han de costejar la seguretat dels seus treballadors i cada retallada que es fa en aquest sentit és un deute contret que el treballador paga amb la seva salut.
5. Les hores que gratuïtament realitzen les dones fruit de la bretxa salarial. L’any 2019 les dones van cobrar una mitjana de 23% menys que els homes, la qual cosa equival a dir que, si tots dos van fer el mateix treball, a partir de principis de novembre les dones van treballar gratis (uns 55 dies sense sou). D’aquest treball realitzat de manera no remunerada tampoc parlen les empreses, ni tampoc s’han emportat les mesures estructurals pertinents per a obligar les empreses a igualar els salaris pel mateix treball. El masclisme no sols li costa la vida a les dones, sinó que també engrosseix les butxaques dels empresaris, els quals estan lluny de voler pagar el deute que tenen amb elles.
6. Però parlant de deutes que tenen amb les dones, cal no oblidar l’immens deute en hores de treball no remunerat que es realitzen per feines de cures i que és fruit també de l’organització social conseqüent del sistema capitalista i patriarcal. Només en 2019 es van realitzar més de 2300 hores de cura de la llar no reconeguda, de les quals 1600 (29.6 hores dedicades a la setmana) van recaure sobre les dones, les quals continuen suportant el treball de cures. Aquests treballs són els que permeten a les famílies sostenir-se diàriament, les que els permet als treballadors sostenir-se i sostenir als seus darrere de fer els treballs que no poden permetre’s perdre. Juguen un paper essencial en l’economia del país malgrat no estar regularitzats ni remunerats. En última instància són costos que fan els treballadors, pel compte que els porta, per a poder dur a terme el seu treball i viure amb una mínima dignitat i salut.
7. En els temps del «jo em quedo a casa» cal recordar la immensa quantitat de desnonaments que en els últims anys s’han dut a terme en l’Estat Espanyol. Només en 2019 es van dur a terme 54.006 desnonaments, 54.006 nuclis familiars que s’han vist abocats, en el millor dels casos, a amuntegar-se a les cases dels seus progenitors amb l’esperança de no contagiar-se els uns als altres. Gairebé el 68% dels casos s’ha degut a l’impagament del lloguer, sent els restants per execucions hipotecàries. Habitatges arrabassats pels mateixos capitalistes que es van beneficiar de finançar les empreses que promovien la precarietat i les retallades i que, ara, romandran buides, quan haurien de ser expropiades i ocupades darrere de la salut pública.
Aquests són només alguns exemples de deutes que tenen els empresaris i els capitalistes amb la classe treballadora, les dones i la joventut precària. Abans de plantejar el que els devem, que ens paguin el que ens deuen a nosaltres, des de treball i salari a habitatges i mesures de protecció laboral. No obstant això, els decrets que surtin a comptagotes estan encaminats al fet que siguem nosaltres els qui costegem les seves despeses, mentre que ells conserven els beneficis; una situació que només pot ser canviada mitjançant la lluita i l’organització en els llocs de treball, forçant a les empreses a assumir les despeses d’aquesta crisi sanitària i de les mesures de protecció i sosteniment de la vida, a més dels deutes amb el sector públic que tenen contretes les empreses i el sector financer.
Abans de demanar les hores, que ens retornin el que ens deuen.
Segur que als lectors se’ls ocorren altres deutes que exigir-li a les seves empreses. Us convidem a participar amb EsquerraDiari. Escriviu al nostre contacte i expliqueu-nos que us deu la vostra empresa en nota d’àudio o vídeo selfie al WhatsApp o Telegram al 631 66 49 49 o per correu a [email protected]
