Encara no s’han complert dos mesos des de l’entrada de la CUP a l’hemicicle. Com definiries l’escenari polític amb el qual s’obre l’actual legislatura?
Haig de reconèixer que era un escenari que jo personalment preveia poc, que es donés un pacte entre el PSOE i Podemos amb el suport extern d’una part de l’independentisme català i basc. Les anàlisis que fèiem eren que si no havia passat a l’abril era perquè el PSOE preferia abans jugar-se-la a unes noves eleccions que fer un govern amb Podemos. Al final s’ha acabat donant aquest pacte, que no compleix per a nosaltres els mínims que hauria de complir, començant pel conflicte que planteja Catalunya. Però si que obre un escenari interessant, ja que el PSOE, que fins ara havia quedat completament subsumit i sent part de les forces del que avui es diu “Estat profund”, ara sembla que pot xocar amb aquest. Aquestes dues expressions de l’Estat poden entrar en confrontació. Això crec que evidenciarà els límits dels intents de reforma d’aquest Estat. Crec que és el més interessant del nou escenari, arribar a evidenciar els límits d’un govern que se suposa que en allò social i allò nacional hauria de ser el més favorable a les nostres reivindicacions, i veurem com no és així.
En el debat d’investidura la CUP va ser l’únic “no” des de l’esquerra al govern de coalició. Quin significat li doneu al projecte que encapçalen Sánchez i Iglesias respecte als intents de trobar una sortida a la crisi de règim?
Pensem que la societat catalana, el procés que ha portat endavant, l’amplíssim suport que hi ha al dret a l’autodeterminació o el referèndum de l’1 d’octubre amb més de 2 milions de persones anant a votar malgrat les prohibicions i la repressió… tot això, és un procés de ruptura que està més madur que el punt al que se’ns vol fer retrocedir, on se’ns diu que el diàleg és tot allò al que podem aspirar. Decidim presentar-nos a les eleccions, al mig va estar la revolta que vam viure en resposta a la sentència, i vam posar uns mínims molt clars. Perquè el següent govern espanyol pogués tenir el suport de l’independentisme hauria d’acabar amb la repressió, i per tant l’amnistia, i el reconeixement del dret a l’autodeterminació. Això no ha passat, a tot el que s’ha arribat és a una taula de negociació que té molt poques perspectives que puguin sortir coses a l’altura del que planteja el nostre poble. Per tant, no hi havia raó per a fer quelcom diferent al que havíem dit en campanya.
Durant la seva intervenció d’aquell debat, la Mireia Vehí va desemmascarar alguns dels punts de l’acord de govern que no són, en allò signat, el que s’anuncia públicament, com la qüestió de la reforma laboral o la contradicció entre acceptar les normes de despesa de la Troica i prometre més despesa social. Té molt de promeses que no es mantindran?
D’una banda, cal tenir en compte que el PSOE està molt ben connectat amb l’oligarquia. Quan ha fet falta, fins i tot amb Zapatero que se suposa que va ser d’allò més d’esquerra que va tenir el PSOE, es va reformar l’article 135, sense debat, ni consultes a les seves bases, ni vergonya es podria dir. A part té una trajectòria d’haver fet les seves reformes laborals i mesures de l’estil. L’altra part del pacte, Podemos, veiem que podria tenir una intenció més honesta de fer polítiques socials però que queda atrapat en un govern reformista dins d’un Estat que no vol qüestionar ni l’ordre econòmic intern ni en relació amb la UE. I això té uns límits molt clars, el quals, fins i tot, van tenir la necessitat de deixar-los per escrit perquè cap sector econòmic se sentís insegur. Per això en el seu pacte queda escrit que els compromisos fiscals amb la UE es compliran, quelcom que vol dir que hi haurà un sostre claríssim per a totes les polítiques socials que es vulguin fer, perquè no es qüestionarà en absolut el repartiment de la riquesa que s’està fent a l’Estat espanyol. Sobre la reforma laboral, més del mateix, es tocaran alguns aspectes, però no la derogaran, que és el que van dir en campanya.
L’altra gran novetat és el creixement de Vox i l’ofensiva de l’extrema dreta. Qui es presenta com a fre a aquesta onada reaccionària és un govern que en diversos punts clau, com les polítiques d’estrangeria, no ha anunciat cap canvi significatiu. Quina opinió et mereix el discurs de que enfront de la dreta no hi ha més alternativa que el suport al govern de coalició?
El combat contra l’extrema dreta consisteix sobretot a desmuntar els seus arguments. En això el PSOE no participa. Vox ha crescut per raons que compartim amb altres societats europees, com és l’amenaça que part de les classes populars viuen davant la globalització o un cert gir reaccionari. Però també ha crescut impulsada per un nacionalisme espanyol hegemònic i el PSOE participa d’ell, i, fins i tot, en les últimes campanyes d’una manera més desacomplexada. Si tu no qüestiones aquest nacionalisme espanyol -i l’única manera és dient que el dret a l’autodeterminació hauria de ser la manera de relacionar-nos els diferents pobles de l’Estat-, sinó que, a l’inrevés, tractes de participar d’ell o disputar-lo, estàs perdut. Perquè el nacionalisme espanyol té un bagatge d’autoritarisme, nacional-catolicisme, molt consolidat, i és difícil que no es prefereixi a l’original que a la còpia.
I, d’altra banda, amb els discursos sobre les persones migrades és el mateix. Sabem que quant a principis no és el mateix Vox que altres forces, però no es fa res per a contrarestar-lo en aquest tema. No només per les lleis d’estrangeria, per exemple, a Catalunya tenim tres municipis amb alcaldies del PSC que han rebutjat acollir centres de menors estrangers no acompanyats. Sí, amb un discurs diferent al de Veu, però fent-li el treball a Vox, perquè admet el discurs que aquests centres portaran problemes al veïnat. Per tant, combatre a l’extrema dreta és combatre els seus arguments, que ningú hauria de ser espanyol per força, que els pobles haurien de poder autodeterminar-se, o en el cas de la immigració que no és un problema i que aquestes persones han de ser acollides a la nostra societat, perquè, a més, marxen de països que els nostres Estats estan espoliant.
Poc després que ERC acordés la seva investidura a canvi de la taula de diàleg s’ha forjat un acord a tres, ERC-Comuns-JxCat, per als pressupostos de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Estem davant el retorn a l’autonomisme i ser peça clau de la governabilitat?
Creiem que és un mal indicador d’on estem ara respecte a fa dos anys, sense entrar en el contingut concret dels acords sobre pressupostos. Hi ha una relació entre aquests actors que s’ha pogut donar perquè el procés independentista ha afluixat molt. L’hostilitat que van tenir per exemple els Comuns contra la CUP per haver aprovat uns pressupostos similars als que votaran ells, s’explica perquè el que no volien d’aquells pressupostos era el compromís que es fes un referèndum sobre la independència. Ens van tirar en cara de pactar amb la dreta i ara ells fan el mateix, però la diferència és que nosaltres ho fèiem perquè hi havia un procés independentista en marxa. Però ara no sabem el que hi ha en marxa, i això ens inquieta. Aquestes majories cap a quin horitzó van? És perquè els Comuns han afluixat la seva hostilitat cap a l’independentisme o és que aquest independentisme ha afluixat en la seva agenda. En tot cas és la fotografia d’unes aliances que no són les que haurien de ser per a un procés de ruptura.
Finalment, com ha estat l’arribada de la CUP a Madrid? Em refereixo a les relacions amb l’esquerra de la capital i la resta de l’Estat. Us plantegeu algun tipus de confluència o coordinació amb l’esquerra anticapitalista de la resta de l’Estat?
D’una banda, amb moltes d’aquestes formacions ja teníem relació, però evidentment la nostra presència en el Congrés farà que aquesta sigui més estreta. És el mateix cas que es dóna amb l’independentisme basc o gallec, compartir aquest espai facilitarà més coordinació, la qual cosa és una bona notícia. Com també ho és que puguem connectar amb l’esquerra de la resta de l’Estat. A Madrid tenim relació, sobretot, amb Izquierda Castellana i Anticapitalistas, però estem oberts a establir-ne d’altres amb altres grups, col·lectius i lluites. Fonamentalment perquè hem fet un aprenentatge del que va faltar a l’octubre de 2017. Van ser moltes coses, i una d’elles va ser més solidaritat i poder obrir-li més focus de crisis a l’Estat. I això passa perquè l’independentisme es vegi com un aliat per les esquerres de diferents punts de l’Estat. Per a això cal fer un treball que s’oposi al que han fet els nostres adversaris, que han dit que el nostre era un moviment egoista, encapçalat per la dreta i altres falsedats. Nosaltres venim a explicar que l’independentisme és un moviment plural, majoritàriament d’esquerres, perquè ve des de baix, i que per tant la nostra independència forma part d’un procés de ruptura amb l’Estat del qual podrien sorgir altres processos constituents o d’independència. Per tant, tenim l’oportunitat d’explicar, de tenir relacions més estretes, a partir de la nostra arribada al Congrés.
