Aquest dijous tots els mitjans arrencaven amb la notícia del greu incendi en una antiga fàbrica de Badalona que havia estat ocupada per desenes d’immigrants a manera d’habitatge. Fins al moment les xifres són de per si mateix terribles. Almenys 2 morts i 18 ferits, 3 d’ells en estat crític. Però, tal com sostenen els bombers, el nombre de morts podria incrementar-se quantiosament quan puguin entrar a inspeccionar l’immoble. La virulència de les flames ha danyat l’estructura i l’edifici està en risc de col·lapse.
No han faltat els mitjans grocs que han volgut posar l’accent en la responsabilitat dels qui allí vivien. Ni en una jornada com aquesta telenotícies com el d’Antena 3 ha deixat a un costat la seva casposa campanya contra la “okupació”. Han ressaltat el caràcter irregular dels habitants de l’immoble, la seva condició d’“okupes” i els suposats problemes de convivència amb el veïnat. Escoltant aquest “periodisme” al servei dels grans tenidors, semblés com si les condicions d’extrema precarietat en què vivien fossin una opció triada per ells.
Però és evident que no és així. El terrible incendi, a l’espera que es confirmin les causes exactes del seu origen, no ha estat en absolut un accident fortuït, sinó la conseqüència directa de la violència institucional que sofreixen diàriament els immigrants, en particular la comunitat subsahariana. Per això, les víctimes que avui obren telenotícies i portades digitals, tenen botxins clars, i és un bon moment per a assenyalar-los.
En primer lloc les lleis d’estrangeria i tots els dispositius associats a ella que converteixen l’existència dels qui són condemnats a la “il·legalitat” pel fet de migrar en un laberint en el qual ni poden resoldre la seva situació administrativa, ni per tant poder accedir a ocupacions en blanc. Se’ls condemna així a una cadena perpètua de supervivència, a buscar-se la vida amb la venda ambulant i altres activitats, a no poder accedir ni tan solsi a l’infladíssim mercat de lloguer, a haver de viure en llocs no aptes, en condicions extremes i insegures.
Per si no fos prou, tot això ho fan sota la pressió de mesures d’excepció. Poden ser identificats, multats, detinguts, empresonats en un CIE i deportats a l’antull de les autoritats policials i d’Estrangeria. Les seves activitats sofreixen la pressió contínua de les policies municipals, la famosa guerra contra el “top manta”. Els grans mitjans s’encarreguen de la resta, amb les seves permanents campanyes de criminalització de la immigració i en particular dels col·lectius més colpejats.
Tot aquest dispositiu de violència institucional és un engranatge més del rol imperialista de l’Estat espanyol i la UE. La condemna a ser ciutadans de segona i treballadors de tercera a milions aquí, és la contracara del paper expoliador de les nostres empreses als seus països d’origen i les ingerències polítiques i militars dels nostres Estats per a garantir governs sipais. Potser l’exemple més gràfic és el cas de la migració mauritana, que es va accelerar exponencialment en 2006 després de l’entrada en vigor de l’acord pesquer entre aquest Estat i la UE que permetia als vaixells-factoria espanyols i d’altres països europeus xollar els caladors dels quals fins a aquest moment vivien desenes de milers de famílies.
Et pot interessar: Nova "normalitat": el Govern reprèn la política d’expulsió i reobre els CIEs
Els responsables polítics d’aquesta violència abasten tot l’espectre polític. Des de Vox, que atia el racisme des de tota posició que pot, o el dretà Albiol que ha fet bandera de la seva alcaldia la persecució a immigrants i gitanos, fins als “progressistes” que s’omplen la boca de multiculturalisme i drets humans mentre el govern del PSOE i UP reobren CIEs, recupera les devolucions en calenta, converteixen Canàries en una nova Lesbos i mantenen intactes totes les lleis d’estrangeria, o els seus alcaldes del canvi, com Colau a Barcelona o fins fa no gaire Dolors Sabaté a Badalona, mantenien als seus policies locals “en peus de guerra” contra el top manta
Avui sortiran tots ells a lamentar l’“accident”, fins i tot es lamentaran per les pèssimes condicions de vida que l’han produït. Però no són condicions caigudes del cel, sinó gestades i imposades per les seves polítiques racistes i imperialistes. Contra aquestes llàgrimes de cocodril, contra el cinisme i la hipocresia de la casta política, la vella i la nova, l’ocorregut a Badalona el que actualitza és la urgència de la lluita per la derogació de totes les lleis d’estrangeria, la sortida de totes les empreses multinacionals espanyoles que espolien els recursos dels seus països d’origen i per mesures de fons que resolguin els greus problemes residencials, com l’expropiació sense indemnització de tots els habitatges en mans de la banca i els grans tenidors
