És un autèntic escàndol que el Partit Comunista d’Espanya digui que està “a favor de la reforma laboral perquè la classe treballadora recuperi i avanci en drets”. Dir que es “recuperen” i que s’“avancen” en drets és una completa estafa i reflecteix el grau d’integració d’aquest partit al règim capitalista del 78, per si algú ho dubtava ja amb la seva entrada en el govern socio-liberal de Pedro Sánchez.
I és que malgrat la verborrea de Casado, va haver de dir que “Sánchez ha hagut d’assumir que no deroga res” i que és “fum”. I la patronal de la CEOE va haver de dir que la llei “manté intacte el 95% de la reforma laboral de 2012”, com va reconèixer el seu vicepresident Lorenzo Amor.
La realitat és que els centenars de milers de persones precàries (com a Telepizza) seguim amb treballs de misèria, salaris de misèria i un futur de misèria pitjor del que hi havia quan milers de joves vam sortir al maig de 2011 per a dir que estavem farts i fartes de ser una mercaderia per a la patronal i els banquers. No només els i les treballadores mes precàries no hem avançat absolutament res amb aquesta reforma, sinó que per al conjunt de la classe obrera aquesta reforma ha acabat incloent els grans atacs dels governs de Zapatero i de Rajoy de 2010 i 2012 contra els quals milions vam sortim a lluitar als carrers malgrat el fre de les direccions sindicals.
En aquell moment la burocràcia sindical d’UGT i CCOO es va veure obligada a convocar dues vagues ben fermades, ben domesticades, i apartades de les lluites obreres i de la joventut del 15M, amb l’objectiu, com ja vam avisar, de controlar i mes tard signar algun acord amb la patronal que no acabés per ser la pedra de toc d’un règim polític de representació hiper-qüestionat. Han passat mes de deu anys, i gràcies al govern del PSOE i Unides Podem, la patronal i els banquers ja poden respirar tranquils. Just quan l’extrema dreta està creixent i afermant-se, i que ja graten vots a alguns barris obrers o mes humils, les direccions sindicals no se’ls ocorre una altra cosa que signar una capitulació històrica per a les demandes del moviment obrer.
Alguns intel·lectuals com Daniel Bernabé han dit que els que estem en contra de la reforma laboral haurem d’explicar la nostra postura als treballadors desprotegits. Resulta paradoxal que ho digui. Perquè és això el que hem estat esperant els i les treballadores de les direccions sindicals quan estaven negociant amb la patronal i el govern a porta tancada i sense possibilitat que cap treballador o treballadora prengués part.
Com és possible que només dues persones decideixin què es negocia i què no, en nom de milions de persones assalariades? Quina classe de representació obrera és aquesta on se’ls nega a les plantilles el dret a votar el que es negocia? Quan en una negociació els representants sindicals negocien amb la patronal el que els dona la gana i a esquena de la plantilla sense la decisió de l’assemblea, el mes democràtic és fer-los fora de les reunions. Perquè les eleccions sindicals cada 4 anys (i menys per a aquests buròcrates que ningú els vota) decideixen l’estratègia de lluita. Això només ho decideixen tots els lluitadors. A quin grau de burocratització i amiguisme amb la patronal han arribat aquests sindicats que dues persones tenen aquest enorme poder de vet?
A sobre Unai Sordo i Pepe Álvarez, els secretaris de CCOO i UGT, van sortir a defensar la reforma laboral contra els partits que pretenien esmenar per esquerra la reforma, erigint-se com a advocats de la patronal i resignant-se a acceptar “el que hi ha”. Però lògicament és “el que hi ha” perquè en cap moment les direccions sindicals (fins i tot havent arribat el “govern mes progressista de la història”) es van proposar un pla de lluita per a tirar a baix els últims atacs de la patronal. Ni mobilitzacions, ni tan sols alguna de les seves vagues domesticades. Ja no es recorda l’última vegada que els grans sindicats van cridar a grans mobilitzacions i han estat desapareguts durant gairebé una dècada. Des de quan la patronal accepta tocar els seus interessos pacíficament i sense que la classe obrera es mobilitzi? Tothom sap que fins a la petició mes elemental i ridícula, t’obliga a derivar el problema a Inspecció de Treball.
Però això no és un problema d’immaduresa sinó de claudicació. Els sindicats van decidir acceptar els brutals atacs de 2010 i 2012, sense cap lluita. I amb la guia de Podem, el Partit Comunista d’Espanya i IU. Aquesta és la realitat. Canviant la formulació de Bernabé, aquests còmplices hauran d’explicar als i les treballadores com poden acceptar l’acomiadament de 33 dies, o la inaplicació dels drets d’un conveni quan a la patronal li doni la gana, per no dir que el problema de la subcontractació canvia de forma però seguirà igual, o que els salaris malgrat l’augment de preus seguiran sense indexar-se a l’IPC. Bé, per no incloure que la patronal seguirà sense pagar l’SMI perquè el govern deixa a les empreses que facin el que volen, com es va demostrar a Telepizza. I aquí ningú paga.
Els sindicats gallecs i bascos ja van plantejar els limitis del que s’havia negociat, i l’esquerra sindical de la resta de l’estat han sortit a denunciar el “muntatge mediàtic dels sindicats del Règim”. Però perquè no sigui un crit a l’aire és necessari una resposta unificada de tota l’esquerra sindical a tot l’estat, i de totes aquelles organitzacions sindicals, socials i de classe que s’oposin a la reforma laboral i la repressió contra la classe obrera que, per exemple a Cadis, sofreix la repressió política per part del govern “mes progressista de la història”, i que lluitin contra dècades de precarització laboral.
