“Sincerament, crec que és una bona notícia que aquesta reforma hagi tirat endavant. Com ja vaig dir en el seu moment, consolida tots els elements centrals de la reforma laboral del 2012 i els converteix, des d’ara, en una consens compartit des de Vox a Podemos”. Aquesta és la valoració de Juan Ramón Rallo, economista de dretes i periodista del Confidencial i La Razón.

Avui, la dreta que pensa amb la butxaca i no des del càlcul electoral, està contenta. Rallo enumera aquests “elements centrals” que deixen en mera xerrameca els argumentaris de Yolanda Díaz per a fer passar la seva reforma com un acord històric en favor de les i els treballadors: “abaratiment del cost de l’acomiadament; prevalença general del conveni d’empresa (excepte en taules salarials); possibilitat de despengi del conveni sectorial; modificació unilateral de les condicions contractuals en casos de crisis; ERO sense autorització administrativa”.

La dreta que va votar “no” a la revalidació de la seva reforma

El “no” del PP, Vox i Fòrum Astúries a aquesta reforma no era doncs pel seu contingut. El càlcul electoral, la competència per veure qui està més a la dreta entre Casado i Abascal, i la possibilitat que una derrota en el principal projecte de la legislatura escurcés la seva durada, va prevaler més en els aparells de les principals formacions de la dreta.

El que segurament no esperava el govern és que el seu (no) reforma no sols comptaria amb el suport de la CEOE, el Banc Santander o la ministra de Treball de Rajoy que va imposar la del 2012, Fátima Báñez, sinó que deuria la seva aprovació a un diputat del PP que, suposadament, va errar a l’hora d’emetre el seu vot telemàtic.

Alberto Casero, o millor dit, “Sant Alberto Casero”, diputat per Càceres i des del 3 de febrer patró de la patronal, el govern “progressista” i la burocràcia sindical. El seu error va corregir la rebel·lió d’última hora dels dos diputats d’UPN. Encara que la dreta navarresa havia anunciat el seu sí, per a evitar una reprovació del seu alcalde de Pamplona, els diputats no van voler quedar-se fora del bloc del PP, Vox i Foro Astúries a rebutjar-la.

A punt van estar d’infringir una derrota al govern i encendre totes les alertes a Brussel·les. No oblidem que els Fons NextGeneration estan condicionats a la ratificació de la reforma del 2012 i l’aprovació del Mecanisme RED, una socialització generalitzada de les pèrdues d’empreses i sectors en crisis. Però Sant Alberto ho va evitar.

El que va haver-hi darrere d’aquest error no se sap i no se si arribarem a saber-ho. Un error humà, una molt poc probable error informàtic, o un “tamayazo” afavorit pels poders econòmics i el govern per a corregir l’altre “tamayazo” navarrès. Però, fos com fos, promet portar tela.

PP i Vox han anunciat que recorreran a la Mesa del Congrés la votació, als lletrats de la Cambra i fins al Constitucional si cal. La possibilitat que, una altra vegada, sigui la més elevada casta judicial la que tombi una mesura del govern, i ni més ni menys que la mesura estrella de la legislatura, podria obrir una crisi no sols de govern, sinó institucional, sense precedents. Cal veure si arriben tan lluny, i sobretot si la casta judicial arriba tan lluny.

La victòria amarga del govern “progressista”

Els 40 segons en els quals la reforma laboral va quedar derogada, fins a la correcció dels serveis de la Cambra anunciada per Batet, van remoure l’estómac a molts socis de la investidura que havien votat en contra. ERC i EH-Bildu es van mantenir en el no i en la denúncia de la reforma com un “frau” o que donava l’esquena a la “lluita d’una dècada del sindicalisme combatiu”. Però en les mateixes intervencions tant Rufian com Matute, es van afanyar a estendre la mà al govern i a prometre que tractarien de recompondre el bloc per a sostenir-lo. Tal com han fet fins ara aprovant altres polítiques social-liberals com els Pressupostos o la reforma de pensions.

Finalment, el govern va aconseguir una victòria molt amarga i costosa. La recomposició del bloc de la investidura és una necessitat imperiosa per a ell, vist que no hi ha una altra majoria alternativa en termes aritmètics. El suport de Cs va ser, podríem dir, un últim servei abans de la seva previsible desaparició, però no al PSOE, sinó als seus padrins de l’IBEX35 que esperaven l’aprovació de la reforma. Recompondre el bloc del 2020 serà cada vegada més complex, sobretot amb ERC, amb eleccions municipals a la vista en poc més d’un any i la voluntat ferma del PSOE de no cedir ni una coma en la qüestió catalana.

Unidas Podemos, i la seva pròxima candidata especialment, Yolanda Díaz, han quedat retratats davant una porció important de la seva base social com l’esquerra del “no, es pot”. Beneint el pacte social amb la patronal, donant-li als grans empresaris, aquests “als quals ningú ha votat però voten tots els dies” com deien ells mateixos fa a penes 2 anys, un poder de veto absolut i havent d’agrair a la dreta de Cs, i fins a Sant Alberto Casero, el seu suport en el Congrés.

El neorreformisme, cada vegada menys neo, té enormes dificultats per a vendre el seu relat davant l’oposició de l’esquerra sindical, els sindicats bascos, gallecs i catalans, una part dels seus socis parlamentaris per l’esquerra i una porció, petita però significativa, de periodistes o figures que fins ara beneïen o justificaven tots els gripaus empassats per a seguir a la Moncloa. El projecte Yolanda Díaz pot acabar en reeditar els vells resultats i la irrellevància de la vella IU de la qual prové la ministra.

El mal menor continua obrint-li el camí a la dreta

D’altra banda, la dreta de PP i Vox usarà l’esperpent de la votació per agitar, encara més, el fantasma destituent i veure si és possible un avançament electoral. El fracàs i la decepció de l’esquerra reformista en el poder al costat dels social-liberals de sempre, promet continuar obrint-li el camí a la dreta més reaccionària. El mal menor és el camí més segur per avançar progressivament caselles cap a un mal encara major.

La lògica malmenorista que enarboren com cap els socis de “esquerra” del govern - tant els que van votar que sí, Más País i BNG, com els que es van oposar però per a tornar a oferir-se com a sustentació des de l’endemà, ERC, EH-Bildu i BNG – és el millor aliat perquè la dreta pugui prendre en solitària la bandera de l’oposició a aquest govern i, per a seguir amb l’esperpent, a la reforma laboral de Garamendi i Ana Botín.

L’esquerra sindical ha de continuar desenvolupant la mobilització i organització per a derogar les reformes laborals

L’aprovació del Reial decret no hauria de posar fi a la mobilització iniciada en les últimes setmanes per part de l’esquerra sindical i el sindicalisme basc, gallec i català. Les diferents confluències per a la unitat d’acció han demostrat que es pot superar la tradicional atomització i presentar una veu alternativa al discurs, oficial i hegemònic en la majoria de les empreses, de les direccions de CCOO i UGT.

Les manifestacions celebrades, encara que modestes, poden ser un primer pas de la imprescindible recuperació de la mobilització, després d’anys de passivització imposada per aquestes mateixes burocràcies sindicals i l’esquerra del “canvi” que va treballar per a desactivar el carrer i poder governar tranquil·la.

El rebuig a aquesta reforma laboral, que passa per barallar per la derogació total de les reformes laborals anteriors, començant per les del 2010 i 2012, ha de continuar sent un eix articulador d’aquesta unitat d’acció. Traslladar-la a les empreses i sectors, començant per aquells llocs on aquest sindicalisme té més pes, per a portar endavant una gran campanya de contrainformació contra el relat “progressista” i de la burocràcia sindical i la demagògia de la dreta, que permeti que la classe treballadora pugui expressar la seva opinió sobre les reformes que avui Unidas Podemos assumeix com a part del nou consens al qual es referia l’economista Rallo.

Alhora és clau amplificar les forces, buscant confluir amb sectors de CCOO i UGT que s’oposin a l’enèsim lliurament dels seus dirigents. Promovent assemblees, reunions d’ activistes i els organismes necessaris perquè les mobilitzacions no siguin només manifestacions d’uns centenars als carrers del centre, i es traslladin als centres de treball amb aturades, accions i un enfortiment de l’organització per enfrontar acomiadaments, EROs , despengis de conveni, aplicació dels d’empresa a la baixa...

Enfront de l’esquerra que ens condemna a la resignació: construïm una esquerra anticapitalista i de les i els treballadors

Però la baralla contra el fals relat “progressista” i la dreta que es beneficia d’ell és també una baralla en el terreny polític. Construir una alternativa política des de l’esquerra i la classe treballadora és fonamental per enfrontar els atacs i l’avanç de la dreta. Una esquerra que superi a l’ “esquerra” que ens condemna a la resignació i a perpetuar la precarietat.

Que rebutgi cogovernar amb els social-liberals, i també ser el seu suport parlamentari com fa EH-Bildu o va fer el Bloco d’Esquerda a Portugal, amb els resultats que hem vist en les últimes eleccions, o proposen aquí des d’Anticapitalistes. Que sigui per tant independent de les diferents variants reformistes, i també, a diferència de la "mà estesa" de la CUP cap al processisme, de les formacions burgeses o petitburgeses que com JxCat o ERC enarboren un discurs antirègim per acabar claudicant davant ell i aplicant les polítiques neoliberals de sempre.

Que defensi i baralli per un programa que resolgui realment els grans problemes socials, sense detenir-se en l’homenatge i respecte davant la patronal i les grans fortunes del qual Yolanda Díaz ha fet gala. Que lluiti per acabar amb tot el llegat de precarietat i la derogació de totes les reformes laborals, per mesures com el repartiment d’hores sense reducció salarial, la prohibició de les subcontractacions i els acomiadaments, la nacionalització de les empreses estratègiques i aquelles que tanquin o acomiadin, sota control de les seves plantilles i polítiques que s’oposin amb fets al verí del racisme o l’espanyolisme com la fi de les lleis d’estrangeria o la defensa del dret a l’autodeterminació.

I sobretot que assumeixi que la centralitat passa pel desenvolupament de l’organització i mobilització de la classe treballadora, la joventut i els sectors populars, per la qual portar fins al final lluites com la de la derogació de les reformes laborals es converteixen avui en tasques de primer ordre.