Un dels compromisos del Govern progressista envers Europa era l’eliminació de la temporalitat en el sector públic. A l’Estat espanyol, el 25% dels docents són interins (més de 622.000), i la Comunitat Europea va avisar que devia en els pròxims dos anys reduir aquest percentatge. Aquesta ha estat també reivindicació constant (en lletra, no en fets) dels sindicats, els quals van mostrar al Govern el seu suport a l’hora de dissenyar un pla d’estabilització laboral. La gran campanya educativa del PSOE+UP consistia en una reforma educativa amb precedents (la LOMLOE és una còpia de l’antiga llei educativa del PSOE) i en un pla d’estabilització dels interins que planeja reduir aquest 25% a un 8%.
Aquesta estabilització anava a aprofitar les 37.000 places de reposició que sortiran enguany i el següent. Juntament amb la convocatòria per a complir aquests llocs, anava a sortir una altra per a estabilitzar als interins en els llocs ja creats. En total, 125.000 places serien ofertes amb aquest pla.
Deixant de costat que reduir el percentatge no és acabar amb la temporalitat, sinó només reduir-la, al desembre el Govern va avançar com seria la forma d’accés, i la polèmica es va deslligar. Segons l’esborrany, les oposicions consistirien en dues vies d’accés.
D’una banda, per a tots aquells interins que hagin mantingut plaça diversos anys abans de l’1 de gener de 2016, podran accedir sense fer oposició. En el seu cas, només hi haurà un concurs de mèrits. La pregunta és quants interins cal, abans d’aquesta data, continuïn sent-ho i hagin mantingut la seva vacant (pista: molt pocs). Aquesta via, a més de ser criticada per aquells interins que, sent molt precaris, no compleixen els estrets requisits per a optar a ella, està en vies de ser jutjada pel Tribunal Suprem per a valorar fins a quin punt és legal. Que és una oposició irregular no hi ha dubte, no obstant això, la seva possible il·legalitat pot provocar canvis decisius per al pla del Govern.
La segona via consistia en una oposició estàndard, amb fase d’oposició i concurs, amb alguna modificació: no hi hauria part pràctica i s’augmentaria el pes de la formació permanent i els anys d’experiència. Això afavoria que aquells interins que no entraven en la primera via, tinguessin més possibilitats que els nous aspirants per a aconseguir plaça.
Després de la publicació de l’esborrany, aquest col·lectiu precari que són els interins i opositors es crispa i es va trencar encara més. Els interins més habituals van veure que el pla d’estabilització era, en el fons, una manera de rentar-se les mans, ja que eren engrunes que no servirien per a estabilitzar el seu lloc. D’aquesta manera, va haver-hi vagues, com la del 30 de novembre a Catalunya. Alhora, els aspirants van protestar contra els sindicats i el Govern, que no respectaven la igualtat d’oportunitats en l’accés. Eren atacs que també van caure sobre els interins, dividint a col·lectius que, en el fons, tenien més en comú per la seva precarietat que diferencia per privilegis.
Aquestes protestes per dues bandes han calat (relativament) en el Govern, que aquest passat 12 d’abril va treure el decret per a la convocatòria d’oposicions del pla d’estabilització. En aquest nou document, es reduïa significativament el pes de l’experiència, de la formació permanent i d’haver aprovat oposicions posteriors a 2012, per a equiparar als aspirants amb els interins. Aquesta oposició – concurs en la que els interins perden avantatge serà la que s’apliqui a les places de reposició i nova creació, no a les places ja cobertes per interins, la quals tractaran de ser cobertes amb el primer model.
Al marge de la crítica que es pot fer a les oposicions i dels perjudicis que a curt termini provoquen aquestes convocatòries entre els opositors, el fet és que aquest pla d’estabilització, lluny de ser-ho, és una política reaccionària per a fer malabars amb places perquè no canviï res.
És un pla descentralitzat, confús i poc precís, perquè molt pocs interins saben en quina mesura poden aspirar a la seva plaça, o en quina convocatòria han d’estar. No obstant això, la descentralització també té a veure amb el fet que són les comunitats autònomes les que han d’executar el pla. La resposta ha estat fer una convocatòria prèvia al decret (el retard de la seva aplicació ha afavorit). Excepte Catalunya i Euskadi, totes les CCAA han avançat la seva convocatòria d’oposicions perquè no caigui sota el marc legal del nou decret.
Això ha aixecat un debat entorn de si és millor que hi hagi oposicions a la «vella usança» o mitjançant el pla del Govern. Per descomptat, els diferents governs autonòmics no han convocat oposicions per a protegir els aspirants, sinó com una manera de fer política a través un col·lectiu precari per a atacar al Govern progressista. És aquesta una tàctica que permet el propi decret i que, en última instància, està permetent a les comunitats governades per la dreta erigir-se com a defensors dels interins i opositors. Però, com diem, no és més que una guerra bruta. Pensem en la Comunitat de Madrid: realment algú pensa que Ayuso, que ha tancat escoles infantils, que ha tret la Llei Mestra i que continua venent l’educació pública a la privada, tendirà una mà al sector més precari de la docència?
Les oposicions de sempre han estat un mètode molt poc efectiu, reaccionari i elitista per a cobrir places públiques, i no són millors les anteriors que aquestes. Si et veus obligat a compaginar amb els estudis un treball precari, les possibilitats d’aprovar i aconseguir places són, pràcticament, nul·les. Igualment, la despesa en cursos per a aconseguir punts i acadèmies continua incrementant el tracte elitista a l’hora d’accedir a una plaça.
D’igual manera, les oposicions, per molt que diguin els crítics, encara que afavoreixen l’experiència dels interins, està demostrat que molt pocs interins aconsegueixen la plaça. De fet, un estudi de CGT demostrava que com més temps és un interí, menys possibilitats té de treure l’oposició, per edat i temps per a l’estudi disciplinari i de nova formació. És a dir, les oposicions són un mètode per a garbellar i generar temporals crònics.
El quid de la qüestió no és qui ofereix les oposicions més «justes», sinó que el pla del Govern només dona via lliure a l’extrema dreta liberal al mateix temps que, per si mateix, no estabilitza l’ocupació pública. S’ha desfermat una guerra fratricida entre interins i opositors, que disputen les restes, quan l’autèntic problema és que ni el Govern central ni els autonòmics estan disposats a estabilitzar realment l’ocupació.
La política reaccionària del Govern progressista, encara que jugui amb els barems per a no afavorir a ningú, no ajudarà els interins i opositors a aconseguir la seva plaça. En lloc de repartir hores, fer públics els centres privats i finançar una contractació massiva que permeti baixar les ràtios i oferir un ensenyament autènticament públic i de qualitat, llancen un pla miserable perquè els temporals es matin per ells en unes oposicions injustes per a tots. Aprofiten la discòrdia del col·lectiu, la complaença dels sindicats i el seguidisme de les autonomies, que no dubten a aprofitar la basa, per a maquillar la misèria i la precarietat, fer de l’accés de l’ocupació una carrera de fons, on prima més la competència que l’educació com a tal.
Precisament per això, opositors i interins han d’unir-se, organitzar-se, dissenyar un pla de lluita i forçar a l’Estat al fet que obri l’accés a l’educació. Els diners que hi ha per a enviar armes per a Ucraïna, per a finançar l’Església o per a donar subvencions a la privada bé pot servir per a crear nous llocs de feina, repartir el treball i que tots els que volem dedicar-nos a l’educació puguem fer-ho en bones condicions. Hi ha mitjans de sobres per a estabilitzar l’ocupació, millorar les condicions de l’escola pública i obrir a innovacions pedagògiques de la mà del professorat. Però és aquest un pla d’estabilització que el govern no ens oferirà, que cap autonomia concedirà, i que només nosaltres podem conquerir.
