Aquesta mesura, en concret una ajuda directa a inquilins d’entre 18 i 35 anys que acreditin rendes de treball inferiors als 23.725,80€ a l’any, serà concedida només a aquells que el lloguer dels quals no superi els 600 euros. Encara que deixa a les comunitats autònomes la porta oberta a pujar aquest límit a 900 euros com a molt, la referència és un preu que a ciutats com Barcelona i Madrid no aconsegueixen més que per a lloguers molt precaris. En definitiva, una mesura que no ajuda als joves a sortir de la precarietat, però si beneficia als tenidors d’habitatges.
Si alguna cosa hem après al llarg d’aquests dos anys de Govern “progressista” és que les seves mesures socials sempre venen amb trampa. L’Ingrés Mínim Vital, que pretenia arribar a milers de persones en situació de vulnerabilitat es va tractar finalment d’una ajuda per sota del salari mínim i de difícil accés, la sol·licitud del qual requeria diversos tràmits telemàtics i requisits difícils de complir. El resultat ha estat que la mesura ha deixat fora de l’ajuda a moltes famílies en situació de vulnerabilitat extrema, a un país com és el nostre amb un percentatge de població en risc d’exclusió social que supera el 25%.
També hem vist com el Govern venia mesures com la pujada del SMI (Salari Mínim Interprofessional) com el més progressista, mentre ocultaven el més obvi: que la promesa derogació de les reformes laborals del PP i del PSOE s’ha revelat com una estafa, una nova reforma laboral que manté l’essencial de les anteriors. Això en un moment al qual la inflació que mesura l’IPC se situa ja per sobre del 6%, la qual cosa suposa que la major part de la població treballadora ha perdut poder adquisitiu en els últims anys.
A aquesta bateria de mesures amb parany se suma ara l’ajut al lloguer proposada el 2021 i aprovada avui pel Consell de ministres. Un ajut de 250 euros a tots els joves d’entre 18 i 35 anys que visquin de lloguer i que avui hem conegut que exclou aquells lloguers superiors a 600 euros, és a dir, a la gran majoria. I això és així per considerar-se que qui es viurà a pisos de més d’aquest preu descarta voluntàriament opcions més econòmiques.
La realitat és que, en nombroses ciutats, com Barcelona, Madrid o Donostia no existeixen lloguers per aquest preu tret que es vulgui viure en un “acollidor” estudi de 10m2 a unes golfes i sense finestres (ideal per a parelles!). El màxim establert de 900 euros al qual podrien pujar les comunitats autònomes que així ho estimessin tampoc cobreix el preu mitjà del lloguer a aquestes ciutats, que al desembre de 2021 se situava en 1.831 euros a Barcelona, 1.653 euros a Madrid i més de 1.200 euros a Donostia, Girona i Palma. La idea que està transmetent el Govern és que les i els joves que amb prou feines ens emancipem hem d’anar-nos a pisos minúsculs, mal comunicats o compartits amb dos, tres, quatre o més persones. I si optem per una opció de lloguer més digna, som una espècie de privilegiats. Una veritable infàmia, quan la realitat que viu la majoria de la joventut és la de la precarietat laboral extrema, que al costat de les condicions abusives dels lloguers (com les il·legals fiances de diversos mesos que continuen estant a l’ordre del dia) i la pujada de serveis i productes bàsics, fan molt difícil fer front al pagament del lloguer.
Però aquest no és l’únic problema que existeix amb la mesura del govern. Com ja assenyalem en aquest article , les mesures d’ajuda al pagament com l’ajut del lloguer o els ERTO que es van negociar amb l’Estat d’Alarma i que s’han prorrogat fins avui són mesures que generen una despesa pública que es transformarà en poc temps en deute, i tot per a pagar a empresaris i rendistes. És a dir, el Govern aprova una ajut per a garantir als amos que rebin el seu pagament, no perquè les i els inquilins visquin en millors condicions.
Una mesura més coherent, considerant que molts pisos són propietat de fons voltor, bancs i grans propietaris, seria la de regular el preu màxim del lloguer i expropiar tots els habitatges buits en mans de banquers i especuladors per a donar una alternativa residencial als qui tenen majors dificultats per a accedir a un lloguer o una hipoteca. Però aquesta mesura és incompatible amb aquest Govern que per molt que es digui “progressista”, treballa per a les empreses i l’IBEX 35, no per a la classe treballadora i els sectors populars.
