Aquest divendres es feia pública la carta del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, al rei del Marroc, Mohamed VI, per la qual l’Estat espanyol reconeix per primera vegada l’ocupació il·legal del Sàhara Occidental per part del règim marroquí. Sánchez dona per bona la proposta d’una autonomia regulada per la monarquia alauita. Segons la missiva aquesta seria "la base més seriosa, realista i creïble per a la resolució del contenciós”.

S’abandona el suport oficial de l’Estat espanyol a les resolucions de l’ONU per a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Un gir en la tradicional posició espanyola que corrobora el que ja es feia de fet pels diferents governs del Règim del 78.

Durant 47 anys, la UCD, el PSOE i el PP han secundat amb paraules les reivindicacions del poble sahrauí, mentre que amb la real politik exterior han avalat l’ocupació marroquina del Sàhara, a canvi de la participació en l’espoli dels seus recursos d’empreses espanyoles del sector pesquer, la construcció i l’energia - com King Pesca, Acciona o Gamesa - i acords amb la dictadura de Mohamed VI perquè faci el treball brut en el control de la frontera sud de la UE.

Aquesta política ha estat i és part de les polítiques d’Estat de l’imperialisme espanyol. El Sàhara Occidental, com a colònia africana espanyola, va ser lliurat a Hasan II, pare de l’actual monarca, per Joan Carles I al novembre de 1975. Un pacte entre totes dues cases reials, afavorit pels EUA, l’Aràbia Saudita i Israel.

La decisió de Sánchez, no obstant això, té una gran transcendència. Consolida l’alineament espanyol amb la dictadura marroquina contra el poble sahrauí, com recentment fes el nou canceller alemany, Olaf Scholz, o les administracions Trump i Biden.

Amb aquest suport es donen per restablertes les bones relacions diplomàtiques entre els regnes d’Espanya i el Marroc. Es tanca així la crisi oberta després del retorn dels enfrontaments armats entre l’exèrcit ocupant i el Frente Polisario al novembre de 2020.

Aquest “èxit” de la diplomàcia espanyola i europea, del qual es felicitava aquest mateix divendres l’expresident Zapatero, és un recolzament a l’ofensiva de l’imperialisme espanyol i europeu en el context bel·licista que travessa Europa després de l’ocupació russa d’Ucraïna.

Si amb Joan Carles I es va vendre al poble sahrauí a canvi del suport de Washington i els petrodòlars al procés de Transició, sota el regnat del seu fill, Felip VI, es fa buscant incrementar l’arribada de gas magrebí a la UE i consolidar la funció de gendarme de Mohamed VI davant el previsible augment de l’arribada de milions d’éssers humans des d’Àfrica en els pròxims anys.

Després d’una llarga guerra entre el Frente Polisario i les forces ocupants que es va prolongar fins a 1991, es va acordar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació amb l’auspici de l’ONU. No obstant això, aquest es va anar posposant una vegada i una altra. Al novembre de 2020, després dels atacs del Marroc a part de les zones alliberades del Gerguerat, es va reprendre el conflicte armat fins a l’actualitat.

La represa de la guerra va portar a la crisi diplomàtica entre el Marroc i Algèria, i el primer amb l’Estat espanyol, sobretot després de l’acolliment del líder del Polisario, Brahim Gali, al maig de 2021 per a ser atès en un hospital.

Aquesta crisi va desencadenar que al novembre de 2021 no es renovés el contracte de subministrament que mantenien des de feia 25 anys l’algeriana Sonatrach amb Naturgy, i d’aquesta companyia espanyola amb el Marroc, per a l’operació i el manteniment dels 500 quilòmetres del gasoducte Magreb-Europa en sòl marroquí pel qual arribava un 40% del gas algerià transportat per canonada a la península.

El seu tancament va fer baixar del 52% al 31% la quantitat de gas algerià transportat per aquest mètode, elevant fins a un 70% la quantitat arribada en vaixells metaners a un cost fins a un 30% més car.

La cerca d’alternatives ràpides al gas rus ha accelerat les negociacions amb altres productors, inclosa Algèria, per a augmentar la seva producció i enviament. El moviment espanyol, precedit de l’alemany, tracta de normalitzar les relacions amb el Marroc com un primer pas per a facilitar un restabliment del flux del gas per l’oleoducte clausurat el més aviat possible.

El ministre d’Afers exteriors, José Manuel Albares, ha assegurat que el canvi de posició sobre el Sàhara Occidental no posa en risc les relacions amb Algèria, tradicional aliada del Polisario. Tot apunta a que en aquesta nova venda del poble sahrauí participa també el reaccionari règim algerià a canvi de poder col·locar la major quantitat de gas possible aprofitant els alts preus del mercat.

Estem doncs, davant una conseqüència més de l’“efecte papallona” generat amb la guerra d’Ucraïna i l’escalada bel·licista de l’imperialisme europeu en forma de plans de rearmament i guerra econòmica.

L’altra gran política imperialista que es pretén afermar amb aquesta normalització de relacions és la funció del Marroc com a gendarme de la política migratòria de la UE. Les previsions d’un món molt més convuls - amb gravíssimes conseqüències en regions d’Orient Mitjà i Àfrica travessades ja per múltiples conflictes bèl·lics i ara una alarmant amenaça a la seguretat alimentària - portaran a l’Europa imperialista, que avui cínicament parla d’acolliment per a referir-se a les refugiades ucraïneses, a desplegar polítiques cada vegada més agressives per a repel·lir l’arribada de persones.

Que la gendarmeria marroquina continuï fent bona part del treball brut en la vigilància de les costes del Sàhara Occidental i el nord marroquí, és encara més important ara que en el veí Mali - un altre règim tradicionalment sipai de l’imperialisme europeu en aquesta tasca - el govern ha “subcontractat” a companyies de mercenaris russes com a part de les seves forces armades.

La decisió de Sánchez ha tornat a deslligar discrepàncies en el govern de coalició. Des d’Unidas Podemos s’ha rebutjat el contingut de la carta i s’han manifestat a favor d’un referèndum d’autodeterminació com a única solució.

No obstant això, com amb la resta de discrepàncies manifestades en les últimes setmanes sobre la política de rearmament o l’enviament d’armes a Ucraïna, la permanència dels serus ministres en el govern "més progressista de la història" segueix sense estar en discussió. Les declaracions i piulades són fum en contrast amb l’aval que la seva presència en el govern significa per a les seves polítiques cada vegada més reaccionàries i imperialistes.

Aquest nou cop a la causa del poble sahrauí de part de la seva antiga potència colonial ha despertat la indignació en l’esquerra i el fort moviment de solidaritat existent a l’Estat espanyol.

Des dels pobles i la classe obrera dels països imperialistes hem de mobilitzar-nos en solidaritat amb la lluita del poble sahrauí i lluitar contra els nostres propis governs que, com el de PSOE-UP aquí, són responsables de l’ocupació, l’espoli i l’exili perpetu de milers de sahrauís.

Hem d’exigir la sortida de totes les empreses espanyoles i europees que participen de l’espoli imperialista del Sàhara Occidental i les seves costes, el tall dels enviaments d’armes i equipaments militars al règim marroquí i la derogació de les reaccionàries polítiques d’estrangeria i fronteres blindades de les quals Mohamed VI és un soci preferent.

Si alguna cosa demostra la carta de Sánchez és que una sortida al conflicte de mans de l’ONU o la Comunitat Internacional és una mera il·lusió. La lluita contra l’ocupació marroquina des de la diàspora europea, els campaments, el front i els territoris ocupats, ha de vincular-se i ser secundada pels qui lluiten contra la dictadura de Mohamed VI al Marroc.

No hi haurà sortida possible sense tombar la monarquia alauita i avançar a l’establiment de repúbliques dels treballadors i sectors populars que puguin relacionar-se i federar-se fraternalment en tot el Magreb.