El passat 22 de febrer les principals cadenes de televisió obrien els seus telenotícies amb la imatge de milers de pensionistes que aconseguien superar les tanques que envoltaven el congrés dels diputats. Malgrat els esforços de la policia no van poder frenar l’ímpetu d’una generació que ja en el seu moment va plantar cara a la policia franquista i ara tornen a sortir al carrer enfrontant-se al Règim del 78

A això se li suma la convocatòria de Vaga General pels drets de la dona, el 8 de Març. Aquest any aquesta mobilització tindrà un caràcter històric ja que la participació de la classe treballadora, principalment dones, serà molt més forta que altres anys. D’aquesta manera és la primera vegada que diversos sindicats, com a CGT, CNT i Cobas legalitzen una Vaga General amb reivindicacions feministes.

D’altra banda han començat a sorgir en molts centres de treball processos de resistència i autoorganització davant la creixent precarització de les condicions laborals. Molts d’aquests sectors es van fer visibles en les manifestacions convocades per la plataforma No Més Precarietat en més de 33 ciutats el passat 10 de febrer.

Totes aquestes lluites dibuixen un escenari en el qual les mobilitzacions poden tornar a posar-se al centre del mapa polític. Després de molts anys de passivitat social, el descontentament acumulat ha començat a desbordar-se i cada vegada es fa més visible.

Per entendre això és necessari tenir en compte l’esgotament polític de les principals organitzacions neorreformistas, especialment Podemos. D’aquesta manera després del cicle de mobilitzacions que es va obrir amb el 15 M, l’aparició en escena de la formació lila va contribuir a canalitzar l’enorme descontent a través de la il·lusió en el canvi per mitjà de les institucions del Règim. Això, junt amb el fet que la classe treballadora no va jugar un rol central en les mobilitzacions, principalment pel paper dels grans sindicats, va fer que ràpidament les protestes socials s’anessin apagant.

Ara després de tres anys de gestió dels anomenats Ajuntaments del Canvi, que han provocat una enorme frustració a causa que no han resolt els principals problemes socials, però també per la fallida política causada per l’ambigüitat de Podemos en el conflicte català, ha fet que la il·lusió pel canvi dins dels marcs del Règim hagi quedat totalment diluïda.

La persistència dels efectes de la crisi econòmica també ha contribuït a l’actual malestar social. Malgrat tota la propaganda del Govern, una immensa majoria de la classe treballadora veu com les seves condicions de vida no han millorat gens. Fins i tot molts joves que es comencen a incorporar al mercat laboral solament ha viscut la crisi econòmica i senten que el Règim no té res que oferir excepte la seguretat que viuran pitjor que els seus pares.

Això és el que ha provocat que sectors com els jubilats el passat 22 de febrer surtin al carrer a reclamar el seu dret a tenir una pensió digna. Dins del govern de Rajoy han saltat totes les alarmes i no només per una qüestió de vots, com s’indica des dels grans mitjans de comunicació. Si no també perquè les pensions són un problema estructural que posa damunt de la taula altres grans qüestions socials com la precarietat laboral, l’atur massiu, la corrupció desmesurada que ha dilapidat la guardiola de les pensions, o les prioritats del propi Estat, deixant veure clarament que abans que qualsevol altra cosa està el pagament del deute.

El potencial unitari que tenen les mobilitzacions dels pensionistes pot convertir-se en un dels grans mals de cap del Règim. L’exemple d’altres països, com Argentina o Xile, indica com la lluita dels jubilats pot infringir dures derrotes als Governs i fer canviar el clima polític del conjunt del país.

El mateix ocorre amb el 8 de Març, que des de que es va comfirmar la convocatòria de Vaga va fer que es desplegués una activitat arrolladora, amb assemblees multitudinàries de dones de punta a punta de l’Estat espanyol. La manifestació del dijous segurament sigui una de les més multitudinàries de la història del 8M.

Enmig d’aquests processos en ebullició des del PP i el govern al costat de la Judicatura i la Corona, han llançat una ofensiva reaccionària que els serveixi precisament per poder tenir les mans lliures a l’hora de reprimir aquestes protestes. D’aquesta manera en les últimes setmanes han empresonat twittaires, rapers, periodistes i fins i tot a sindicalistes i lluitadors socials. Es tracta per tant d’una sèrie de mesures preventives que enforteixen l’aparell repressiu del Règim i garanteixen l’ordre social existent.

Per poder enfrontar a aquesta onada repressiva i perquè tots aquests processos de lluita i autoorganització aconsegueixin assentar-se i generalitzar-se, és imprescindible treure les lliçons necessàries de l’anterior cicle de mobilitzacions. Principalment lluitar perquè la classe treballadora, especialment els seus sectors més precaris, jugui un rol central en les mobilitzacions. Per a això és fonamental tenir una política que aconsegueixi desbordar a les burocràcies sindicals, que sempre han jugat el paper de bombers de la patronal i el Govern. Només d’aquesta manera la classe obrera podrà hegemonitzar tot el descontentament dels sectors explotats i oprimits i plantejar seriosament una solució de fons als grans problemes socials.