Les ajudes desplegades per la Unió Europea (UE) vénen amb factura. Va ser una de les condicions que els “falcons” europeus, amb Holanda al capdavant, van imposar en la negociació. I les condicions són clares.

Si bé durant el 2020 la lluita contra la Covid19 era la prioritat, des de Brussel·les van deixar clar que les indicacions formulades durant 2019 eren també d’obligat compliment, i eufemismes a un costat, això vol dir reformes. En el cas de l’Estat espanyol estem parlant, principalment, de la reforma de pensions i de la reforma laboral.

El discurs del govern de Sánchez i Iglesias va omplir titulars en els mitjans amb la “transició a una economia ecològica”, el 5G, una transició industrial, i així fins a 170 reformes. Però la veritat és que l’única cosa que importa i servirà com a pagament de factura seran les reformes citades.

Durant 2020, amb un control més lax per part de Brussel·les, el Govern “més progressista” de la història va desplegar unes mesures d’ajudes que sens dubte van ser insuficients: ERTEs que van minvar la capacitat econòmica de lxs trabajadorxs i que no han impedit que l’atur aconseguís gairebé el 17% i sobrepassés el 40% en els menors de 25 anys. A més va establir períodes “gràcia” per a evitar desnonaments o talls de llum i gas, que una vegada aixecats va facilitar que les grans forquilles d’habitatge i les grans empreses poguessin recuperar el temps perdut. Només fa falta mirar el succeït amb l’electricitat dies enrere sota el temporal Filomena.

Altres ajudes, com l’Ingrés Mínim Vital (IMV), han arribat a comptagotes i han estat, això sí, mínimes. Uns imports que no aconsegueixen ni tan sols la mitjana d’un lloguer en l’Estat espanyol. I tot aquest panorama mentre les grans empreses de l’Ibex 35 han sortejat la pandèmia gràcies a les ajudes governamentals i projectant falsos projectes innovadors per a treure, encara més, tallada dels fons europeus.

És amb aquest panorama, i aquí estan les dades, amb els quals el Govern del PSOE i Unides Podemos arriba a les portes dels exàmens de Brussel·les. I diem “exàmens” perquè des d’aquest 2021 les polítiques del Govern hauran de passar dues validacions anuals d’Europa per a continuar rebent les ajudes, que recordem, en el cas de l’Estat espanyol ascendeixen a 70.000 milions d’euros.

Recordem que la penalització per no aprovar aquestes validacions de Brussel·les, no sols passen pel tall de les ajudes, sinó que en els casos més aguts la sanció pot comportar fins i tot el retorn del paquet d’ajudes destinat fins a aquest moment.

Les exigències que més interessen són la reforma de les pensions i la reforma laboral. Pel que fa a la primera significa ni més ni menys que el Govern “progre” de coalició haurà de realitzar retallades en les pensions que redueixin el dèficit de 22.000 milions d’euros actualment existent.

En la comissió del Pacte de Toledo el Govern ha mantingut silenci sobre les reformes necessàries. Escrivá, ministre de Seguretat Social, va guardar silenci enfront de sindicats i agents socials, per a després, quan es va haver d’elaborar un paper de reforma per a Brussel·les aquí sí que va incloure els 35 anys. A més, prepara un nou factor de sostenibilitat i un sistema de revaloració amb l’IPC que es compensi a diversos anys.

A això se li suma l’anunci d’ampliació de l’edat real de jubilació, insinuant també de fons mesures fins i tot per a ampliar-la per sobre dels 67 anys actuals. Tot malgrat que la mitjana de la UE en despesa de pensions és un 12,4% i l’Estat espanyol actualment té una despesa del 10,9% sobre el seu PIB.

Referent a la reforma laboral, aquesta que durant campanya electoral era diana d’atacs i que ara és immutable (tret que sigui a pitjor per a lxs trabajadorxs), es parla d’un enfortiment de la contractació indefinida, una altra de les exigències assenyalades des de Brussel·les, de la qual es diu que existeixen “avanços molt limitats”.

Això suposa, entre altres coses, amb gairebé tota seguretat desempolsar els projectes de la denominada “Agenda Social” dels social liberals del PSOE que figurava en el seu programa polític, com ara la “motxilla austríaca”, que implica un fons que el propi treballador s’aniria generant per a pagar-se el seu propi acomiadament. I, sens dubte, la reducció de les modalitats contractuals existents de cara a flexibilitzar, facilitar i abaratir encara més els acomiadaments en deixar els contractes indefinits en lletra morta.

Es convertiran la majoria en indefinits, això és cert, però de facto seran sempre temporals en reduir les indemnitzacions per acomiadament i/o ser sufragades pel propi treballador. Això convertirà la precarització laboral i l’explotació màxima de les i els treballadors pels empresaris, encara més que en l’actualitat, en el principi bàsic de les relacions laborals.

Aquesta és la factura, en forma de reformes, que el Govern “més progressista” de la història tirarà endavant per a quadrar els comptes a Brussel·les, alguna cosa que sempre ha estat prioritari per als executius socialistes i que per descomptat, en aquest cas també ho és per a Unides Podemos.

Per això, més enllà de les picabaralles televisades entre socis de govern, al final el rumb social liberal està marcat a foc, com no podia ser d’una altra manera i Unides Podemos forma part d’ell. I no com a actor secundari, sinó com a principal asseient-se en el Consell de Ministres.

Enfront dels atacs que estan per venir i la nul·la alternativa que representa Podemos o Esquerra Unida, es fa imprescindible aixecar un programa d’emergència i rescat social en favor de la classe treballadora i les classes populars. Basat en un calendari de mobilitzacions al carrer, unificant els conflictes i impulsat sobre la base de l’organització d’assemblees en els barris, centres de treball i centres d’ensenyament que impulsi la lluita cap a una vaga general, que pugui parar els atacs i plantejar la via cap a un govern de les treballadores i treballadors perquè la crisi la paguin els capitalistes.