La falta de finançament i la precarietat el principal incentiu per a l’avanç del negoci de la privada

Els pressupostos en sanitat de totes les Comunitats Autònomes mantenen l’Atenció Primària infrafinançada el que està generant una situació de saturació i desbordament insostenibles en el primer nivell de defensa de la salut. La meitat dels pacients que va haver de demanar cita amb el seu metge de capçalera al llarg del 2022 va haver d’esperar com a mínim una setmana per a ser atès. La relació de professionals per habitants és de 0,77 metges i 0,5 infermeres per cada 1.000 habitants. En comunitats com Madrid, Canàries o Balears la situació és límit. Segons el sindicat de metges AMYTS, els metges de família haurien de tenir uns contingents de 1.300 o 1.400 pacients, però actualment a Madrid atenen fins a 2.400 el que es tradueix en l’atenció de 70 o 80 pacients per dia. El Sindicat de Metges a Catalunya també denuncia la càrrega de 70 pacients per dia. Aquesta saturació de l’Atenció Primària ha fet que la càrrega assistencial dels serveis d’urgències hagi augmentat un 20% de mitjana respecte a 2019 a tot l’Estat, arribant a ser del 40% en algunes comunitats.

Però l’Atenció Primària no és l’únic nivell on la falta de pressupostos i el desviament de fons feia la gestió privada estan fent estralls. La falta de finançament i la privatització s’han convertit en principis reguladors de tot el sistema de salut. La despesa per càpita que recullen els PGE per ak 2023 és de 1.808 euros per habitant mentre la mitjana de la UE és de 2.244 euros per càpita. Veiem com aquesta degradació dels serveis sanitaris ha afavorit el negoci de les assegurances privades. En els dos últims anys més d’1 milió de persones s’ha fet una assegurança privada. Així actualment, la despesa sanitària pública representa un 70,6% de la despesa sanitària total, mentre que el 29,4% correspon a la despesa sanitària privada.

La falta de recursos dedicats a l’Atenció Primària no és l’única causa de la seva saturació, la precarietat de les condicions laborals dels seus professionals fa que la Primària sigui un destí que molts tracten d’evitar. A Madrid de 223 places de medicina de família ofertes al 2022 només es van cobrir 17 a causa de les condicions dels contractes oferts. Però les condicions de precarietat van més enllà de la Primària, les plantilles dels centres públics porten anys sofrint retallades. A tot l’Estat espanyol només el 47,2% dels treballadors de la sanitat pública són treballadors fixos.

Un model pensat per privatitzar un servei públic!

Els diferents governs amb la degradació de la sanitat busquen justificar que les Administracions recorrin a la gestió privada dels serveis públics. Així a l’Estat espanyol s’ha instal·lat el model de gestió de col·laboració públic i privat en el qual algunes comunitats dediquen gran part del seu pressupost a concerts amb empreses privades. A Madrid de cada 2 euros del pressupost sanitari, 1 és gestionat per empreses; Catalunya dedica el 24,2% del seu pressupost a aquests contractes; i Balears el 8,9%. I és que l’inici de la privatització de la sanitat pública a l’Estat espanyol podem situar-lo fa força temps. Un fet fundacional d’aquest procés va ser l’aprovació de la llei 15/97 és la que va obrir les portes al fet que pogués haver-hi altres formes de gestió dins de la sanitat pública. Un pacte signat i sostingut des de llavors per PP i PSOE que no ha estat qüestionat per cap Govern ni partit del Règim polític espanyol i que va ser assumit a l’últim Govern de coalició PSOE-UP. En tots aquests anys la privatització s’ha estès a tot el sistema nacional de salut, encara que amb major o menor ritme i intensitat segons el moment i les diferents Comunitats Autònomes.

Darrere d’aquesta tendència estan els fons d’inversió que controlen les empreses privades de serveis sanitaris i d’assegurances de la salut, també els bancs que comercialitzen aquestes assegurances i que actuen com a lobbies sobre els governs autonòmics perquè desmantelli la sanitat pública amb aquests dos objectius: incentivar la contractació d’assegurances privades i privatitzar trossos del sistema públic cedint la gestió d’hospitals, centres d’especialitats, proves diagnòstiques, ambulàncies, sistema de cites, etc.

Aquesta tendència no ha canviat en els últims anys, sinó per contra, moltes Comunitats Autònomes com Madrid han aprofitat el context de crisi sanitària per aprofundir el procés privatitzador. Així en els últims tres anys el negoci de les assegurances privades ha crescut un 18% a l’Estat espanyol. En comunitats com Madrid o Catalunya compten respectivament amb un 38,11% i 32% d’assegurances privades sobre el total de població. La mitjana estatal és del 24,4%. Per part seva, el Govern “progressista” tampoc ha tractat de reforçar la sanitat després de la crisi de la Covid. Això és una cosa que veiem en els PGE per al 2023 els quals malgrat el relat progressista no inclouen un augment de les partides socials en general, ni de la sanitat en particular. En aquest cas el pressupost va augmentar un 6,7% respecte els pressupostos del 2022 el que en un context d’inflació com el que vivim no suposa un augment sobre els fets. Uns pressupostos on a més la despesa en sanitat contrasta amb les partides dedicades a la despesa militar i rearmament imperialista. Per exemple, només el ministeri de Defensa augmenta la seva partida un 26%, fins als 12.827 milions. Però això ni tan sols reflecteix la totalitat de la despesa militar. Tot aquest infrafinançament de la sanitat pública completada amb la baixada de les cotitzacions a la Seguretat Social de les empreses, que el Govern de Rajoy va reduir del 23% al 20% amb la reforma laboral del 2012 i que no ha estat revertit amb l’última Reforma de Yolanda Díaz. Renunciant a multitud de recursos financers durant els últims deu anys.

Tota aquesta situació és la que ha portat a molts sanitaris a mobilitzar-se en els últims mesos i a convocar diferents vagues que ja esquitxen moltes comunitats. A Madrid els metges d’Atenció Primària han reprès la vaga indefinida que van iniciar 21 de novembre. Reprenen la lluita davant el nul avanç de les negociacions del sindicat AMYTS amb la Comunitat de Madrid, els metges de les urgències extrahospitalàries també van protagonitzar vagues i en aquesta comunitat i hi ha previstes diverses mobilitzacions de treballadors i usuaris en les pròximes setmanes.

A Catalunya el 25 i 26 de gener està convocada una vaga de 48h de tot el sistema sanitari. És la primera d’aquesta onada de mobilitzacions en la qual s’aconsegueix una unitat de totes les categories i se suma a més que les i els docents i personal subcontractat d’Educació s’han sumat a la vaga amb les seves pròpies reivindicacions, un gran punt de suport per a barallar per una lluita conjunta de tot el sector públic. També els metges andalusos van iniciar una vaga indefinida el passat dia 20, i no són els únics, els sanitaris del País Valencià també anuncien vagues, a Extremadura hi ha aturades convocades pel 27 de gener.

La defensa del dret a la salut és part de la lluita per la defensa dels drets la classe obrera

L’existència d’una sanitat pública, que garanteixi el dret a l’assistència sanitària dels treballadors i en general de la població és una conquesta a Europa que es va obtenir pel resultat d’importants lluites socials. A l’Estat espanyol la constitució d’una Seguretat Social amb vocació universal va ser una concessió que va fer el postfranquisme a la transició, en els Pactes de la Moncloa, per a desmobilitzar a la classe obrera espanyola i a canvi d’acceptar una devaluació salarial sense precedents.

Avui sota la lògica capitalista, l’Estat espanyol, així com en la resta dels països de la UE i països imperialistes, volen que tant la cobertura sanitària a la població sigui assumida per les empreses privades, així com que la despesa sanitària pública sigui gestionada per la iniciativa privada. Això forma part d’un dels punts del pensament neoliberal que sosté que la gestió pública és menys eficient i més cara.

El dret a la salut forma part de les condicions de vida de la classe obrera, és part del salari indirecte, no retribuït directament pels empresaris, però impost a l’Estat i finançat amb càrrec a les empreses i els pressupostos, de manera que s’allibera una part del salari percebut pel treballador per a finançar la sanitat perquè ja es fa amb càrrec a les cotitzacions empresarials; com ocorre amb la resta de serveis públics educació, dependències etc... Per això hi ha una pressió constant de la burgesia per a reduir les cotitzacions socials i, d’aquesta manera, reduir el salari total que perceben els treballadors. Per això la defensa de la sanitat pública no és una reivindicació corporativa o d’un sector dels treballadors, sinó que per contra és una qüestió que afecta a tota la classe obrera, com és la lluita per l’increment del salari o contra els acomiadaments. Per aquest motiu la sanitat i la garantia d’aquest dret no pot deixar-se en mans privades, ha de ser pública cent per cent, tant en la titularitat dels centres com en la seva gestió.

Ja n’hi ha prou de privatització i de precarietat!

La precarietat i al temporalitat en el sector públic és intensa a l’àmbit sanitari, on les contractacions temporals i parcials estan més esteses, així com sistemàticament no es cobreixen les places vacants; tot això genera una situació de degradació que finalment es culmina amb la pràctica congelació de salaris, ja que els escassos increments salarials no cobreixen la pèrdua del poder adquisitiu, fomentant la fugida de part del personal sanitari a altres països de la Unió Europea que encara conserven millors retribucions. Tot això afecta a l’atenció sanitària que es presta, ja que determina una baixada dels efectius de cada centre de salut i augmentant la ràtio de pacients per metge i l’espera a les cites mèdiques, així com les llistes d’espera de les operacions quirúrgiques.

D’aquesta manera la deterioració de les condicions laborals a la sanitat pública es projecta immediatament en la qualitat del servei que es presta, i serveix de coartada per a la introducció de la sanitat privada, que es justifica pel malestar dels usuaris caudat pel desmantellament del servei. No és un fet fortuït la deterioració de la sanitat pública, és una actitud premeditada de les autoritats autonòmiques, permesa pel Govern Central i afavorida per la burgesia per a atacar el dret a la salut de la classe treballadora i a les condicions laborals dels sanitaris.

Per això des de la CRT defensem un programa de mesures d’emergència per atacar els beneficis de les grans empreses i revertir les retallades enfrontant al govern del PSOE-UP i de les Comunitats Autònomes.

1. Augment del pressupost per a l’Atenció Primària fins al 25% en els PGE i en els pressupostos de totes les Comunitats Autònomes. Acompanyat d’un augment de la partida del pressupost general en Sanitat fins a aconseguir la mitjana de la UE mitjançant la imposició d’impostos progressius i extraordinaris a les grans fortunes.

7. Contra el negoci de concertades i consorcis, derogació de la Llei 15/97 i de tots els convenis de gestió privada d’equipaments sanitaris públics, en la perspectiva de lluitar per la nacionalització de tot el sistema de Salut per a crear una xarxa pública única, gestionada pels seus metges, professionals i treballadors de la salut al costat de comitès d’usuaris. Expropiació i nacionalització sota control obrer de tota la indústria farmacèutica, passant tots els seus treballadors i recursos a l’esfera de la sanitat pública.

Cal imposar des de baix a les direccions sindicals la convocatòria d’una vaga general en defensa de la sanitat i de tots els serveis públics

De la mateixa manera que el desmantellament de la sanitat pública no és una calamitat natural sinó un pla dissenyat i aplicat pel capitalisme i totes les autoritats governamentals, una lluita efectiva contra ell només pot partir d’un pla igualment organitzat i assumit per la classe obrera i pels treballadors de la sanitat pública. Però per això hem de ser conscients que no tots estan per portar endavant aquest pla, els representants dels treballadors sanitaris i les organitzacions sindicals a les quals pertanyen porten anys sense enfrontar-se a aquesta deterioració i retallades pressupostàries, per la qual cosa no podem confiar que ells ho impulsin i menys encara que parteixi de la seva iniciativa.

La resposta ha de ser en primer lloc unitària, de part de totes les treballadors i treballadores del sistema sanitari. Contra la lògica de vagues per categories cal reproduir a tot l’Estat l’exemple de les jornades del 25 i 26 a Catalunya, on pararan des de les zeladores als metges especialistes. Una unitat que enforteix tota mesura de lluita i la possibilitat que altres sectors d’empleats públics se sumin, com han fet en aquest cas els docents i personal subcontractat d’Educació.

A més ha de partir de la base dels centres de salut i dels hospitals, on treballadors es mobilitzin i coordinin a partir d’organismes democràtics i participatius, assemblees de tot el personal sense distinció de categoria professional o de si són fixos o temporals, per impulsar una resposta de resistència a la situació que estan vivint. Cal reprendre la tradició de lluita que va mostrar davant les retallades del Govern Rajoy i que va permetre la retirada dels plans de privatització de la sanitat a la Comunitat de Madrid i en altres comunitats al 2012.

Però amb això no n’hi ha prou, cal envoltar de solidaritat aquesta lluita, els treballadors d’altres sectors laborals han de fer efectiva la solidaritat, perquè el seu dret a la salut també està afectat, perquè només d’aquesta manera es pot acumular la suficient força social per fer fracassar aquests plans privatitzadors. Per a concentrar i canalitzar aquesta força, així com per salvar les diferències entre els col·lectius professionals sanitaris, cal imposar des de baix a les organitzacions sindicals que assumeixin una acció real i contundent per fer front a l’ofensiva privatitzadora, convocant una vaga general i un pla de lluita per la defensa de la sanitat, l’educació i de tots els serveis de totes les comunitats. En el camí de la preparació d’aquesta vaga, la tasca immediata és impulsar les vagues i aturades en tots els territoris com ja es fa en alguns com Catalunya amb la participació més àmplia possible. Per a contribuir al desenvolupament d’aquesta perspectiva posa totes les seves forces la CRT a tot l’Estat.