S’acosta la primera cita d’aquest 2023 electoral. El 28 de maig tindran lloc les eleccions municipals i les autonòmiques a excepció de Catalunya, País Basc, Galícia i Andalusia. El primer round abans de les generals previstes per a novembre, en la qual la coalició de PSOE i Unides Podem aspira revalidar una altra legislatura més i la dreta tornar a la Moncloa, amb el suport o el pacte amb Vox si és necessari.


Una legislatura “progressista” que consolida l’herència neoliberal rebuda

Què deixa com a llegat la legislatura “més progressista de la història”? Culmina amb l’herència d’una dècada d’ajustaments i tres més de contra reformes neoliberals pràcticament intactes i revalidada. Serveixin de mostra la reforma laboral que va confirmar l’essencial de les anteriors, incloent la de Rajoy, la reforma de pensions que manté la jubilació als 67 anys de Zapatero, la Llei Mordassa, la Llei del Sòl d’Aznar, el rescat a la banca per mitjà del SAREB, la Llei 15/97 que va obrir les portes a la privatització de la sanitat pública… i un interminable etcètera.

Han continuat regant amb milers de milions a la banca i les grans empreses, tal com ho reconeixia el secretari general del PCE, Enrique Santiago, recentment quan afirmava que “en la història d’Espanya no hi ha hagut una transferència de recursos de l’Estat tan gran a les empreses privades com la que ha portat endavant aquest govern". Mentrestant, a la classe treballadora i els sectors populars no s’ha passat de limitades ajudes que no han resolt ni la precarietat estructural, ni molt menys l’enorme devaluació salarial o la crisi residencial.

El govern Sánchez-Iglesias, primer, i Sánchez-Díaz després, han aconseguit també apuntalar la crisi de la Corona amb un regnat menys exposat per a Felip VI i l’exili daurat de l’emèrit, o consolidar la restauració autonòmica a Catalunya amb l’ajuda del vell processisme, en particular ERC. Tanquen la seva legislatura embarcats en l’escalada imperialista i militarista de l’OTAN, amb un rearmament històric i blindant les fronteres amb massacres com les de Melilla.


Una dreta radicalitzada i en ascens a lloms de la decepció “progressista”

Alhora en aquests anys es ve produint un enfortiment demoscòpic i una radicalització de la dreta i l’extrema dreta. A ningú hauria de sorprendre una cosa així. No hi ha millor catifa vermella per al creixement d’aquestes opcions reaccionàries que un govern autodenominat d’esquerres que aplica gran part de l’agenda de la dreta, i també de l’extrema dreta.

L’emergència de Vox en 2018 va ser una espècie de “fre de mà” del Règim del 78 davant l’afront que havia suposat el referèndum de l’1 d’octubre i el fracàs de la restauració conservadora de Rajoy. Des de llavors, aquests hereus i defensors directes de l’herència del Franquisme, si bé semblen estancats en la seva progressió de vot, venen marcant per dreta el tauler polític i són un reservori reaccionari disponible per enfrontar qualsevol altre afront que vingui des de baix.

Feijoó aspira a arribar a la Moncloa si la suma amb els d’Abascal ho fa possible, per desplegar un programa super neoliberal, com el que desplega el PP a Madrid o Andalusia, i nous embats als drets democràtics de les dones, les persones LGTBI i immigrants.

Aquest creixement de la dreta no és només responsabilitat del govern “progressista”. També els seus socis d’investidura d’“esquerra” -en particular Más País, Compromís, EH-Bildu, BNG i ERC-, la burocràcia sindical i la que controla diversos moviments socials -com a sectors del moviment feminista o el de lluita per l’habitatge- li han donat un suport i una treva que han enfortit la idea que no hi ha alternativa per esquerra. La major part de la “oposició” ha quedat així com terreny lliure per a la demagògia dretana que veiem diàriament en el Congrés o en mans dels “influencers” de la dreta.


28M: dos projectes que no tenen res a oferir a la classe treballadora i els sectors populars

El 28M totes aquestes opcions esperen revalidar els seus projectes polítics. El bloc “progressista” l’afronta com un primer pas per a quatre anys més en que “tot (sembla que) canviï, perquè no canviï res”. El PSOE ho fa amb l’aura de renovació que el pacte amb Unides Podem li ha atorgat. Unides Podem ho fa amb més crisi, però amb una temptativa de renovació estètica i conservadora després del projecte de Sumar.

La dreta i l’extrema dreta ho encaren com el primer pas d’un canvi de cicle gobiernista. Amb un PP de Feijoó que fingeix separar-se de l’extrema dreta, però amb la qual no pot trencar la dependència parlamentària que condiciona gairebé tots els seus governs.

Ni un projecte ni l’altre tenen en agenda per resoldre ni un dels enormes problemes socials i demandes democràtiques pendents. Ni l’un ni l’altre pretén tocar els interessos i beneficis dels grans capitalistes. Ni l’un ni l’altre posa en qüestió els grans eixos de les polítiques d’Estat en defensa de l’imperialisme espanyol. Ni l’un ni l’altre, per tant, tenen res a oferir a les majories treballadores, la joventut i els sectors populars.

Des de la centre esquerra, i també des d’algunes veus que s’autodefineixen com a anticapitalistes, ens volen vendre que el que toca aquest 28M i les següents convocatòries electorals, és brindar el suport polític mitjançant el vot al progressisme en el poder o algun dels seus socis. Fins i tot acceptant algunes de les crítiques pels “incompliments de la legislatura” o la “timidesa” de les seves mesures, les crides a optar per el “mal menor” tornaran a omplir articles i xarxes conforme s’acosti la cita electoral.

Però és justament aquest suport “amb el nas tapat” o en clau mal menorista el que ve jugant un rol pasivitzador enorme. En contra dels qui ens volen colar el parany que a la dreta se li enfronta fent costat a la centreesquerra en el govern, aquests quatre anys demostren que aquesta recepta només ha servit per afeblir la veritable força amb la qual poder enfrontar a la dreta i les seves polítiques, les apliqui qui les apliqui. L’organització de la classe treballadora i la joventut, la mobilització social, és l’única capaç de posar fre, com demostra avui la lluita de classes a França.


Postals de grans conteses electorals que es resoldran amb més continuïtats

El 23M hi haurà eleccions autonòmiques i municipals en la major part de les comunitats: Aragó, Astúries, Cantàbria, Canàries, Castella-La Manxa, Comunitat Valenciana, Comunitat de Madrid, Extremadura, Illes Balears, Regió de Múrcia, Navarra, La Rioja i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, mentre que a Andalusia, Catalunya, Galícia i Castella i Lleó només se celebraran eleccions municipals. Aquestes són algunes postals de les principals conteses que tindran lloc.

Madrid, on la Comunitat i l’Ajuntament de la capital estan en mans de la dreta, són els grans laboratoris de les seves polítiques privatitzadores -com veiem en la sanitat pública- i antidrets, al costat d’Andalusia. Ayuso i Almeida busquen separar-se de Vox després de la moció de censura amb l’inefable Tamames, no perquè el trumpisme madrileny del PP tingui alguna diferència amb la ultradreta en el seu programa neo liberal reaccionari i anti drets, sinó per pura conveniència política. En el flanc de l’esquerra institucional, el PSOE busca recuperar terreny després del seu pitjor resultat històric en 2021 amb la candidatura de l’ignot Juan Lobato. Más Madrid vol presentar-se amb Mónica García com a alternativa amb un programa reformista de gestió i capitalisme verd, mentre Unides Podem intenta salvar el tipus amb Alejandra Jacinto després de la garrotada de Pablo Iglesias en 2021, tots dos croats per les desavinences entorn del projecte de Yolanda Díaz. Tots busquen capitalitzar l’important moviment per la Sanitat Pública que ha posat al govern d’Ayuso com a centre de les seves crítiques, quan defensen a un Govern “progressista” que governa per a l’IBEX35 i manté l’herència d’anys de gestió neoliberal del sistema estatal de salut, incloent-hi lleis privatitzadores com la 15/97.

En el terreny municipal, s’espera un revival senil de la campanya amb la qual Pablo Iglesias va voler derrotar a Ayuso en 2021. Un rotund fracàs que mostra de com a la dreta no se li pot enfrontar amb el pedigrí d’haver estat fins a la vespra aplicant part de les seves polítiques des del Consell de ministres i ministres. En aquesta ocasió és Rita Maestre, de Más Madrid, la que l’encapçala i repeteix fórmula, encara que molt millor situada en les enquestes per a competir amb Almeida i ser la favorita per liderar l’espai de l’esquerra institucional madrilenya. Maestre, Iñigo Errejón i el seu equip reivindiquen el llegat de Manuela Carmena, és a dir l’ajuntament "del canvi" de l’operació Chamartín i el pagament del deute il·legítim. Amb cara amable un pla d’infraestructura i transport al servei dels madrilenys, però darrere hi ha una campanya securitaria de “més policia en els barris” que deixa al seu reformisme no sols com un de mans buides, sinó de porra i placa. Recordem que en ocasió de la cimera de l’OTAN a Madrid els passats 29 i 30 de juny, Maestre va dir que era “un plaer i un orgull” que la pròpia cimera de l’aliança imperialista se celebrés en la capital i que no participarien de les mobilitzacions denunciant el militarisme i la guerra perquè aquesta lluita “no forma part del seu catàleg de preocupacions ni de reivindicacions”.

A Aragó aquesta disputa en clau de mal menor es reproduirà al revés. En aquest cas és el govern “progressista” conformat per una coalició entre el PSOE, CHA, Podemos i PAR, el que intentarà evitar el seu recanvi per un executiu de la dreta. Les polítiques neoliberals del govern del “quatripartit” s’han diferenciat en poc a les de la dreta: ja sigui amb la consellera d’universitat Maru Díaz de Podemos que no va moure ni una coma del Pla Bolonya; un altre exemple ha estat amb la vaga de la plantilla del transport sanitari on manté externalitzat el servei públic a través de dues contractes amb les empresàries Acciona i Transalud. I més greu tot i que aquest govern ha permès la detenció de dos treballadors per defensar el seu dret a la protesta contra la privatització del servei. Mentre en la capital és Saragossa en comú la que aspira a tornar a l’executiu sense tenir en el seu govern de 2015 al 2019 ni una sola transformació estructural a mostrar que marqui la diferència. Ni tan sols van portar fins al final demandes tan bàsiques i mínimes com no pagar un deute que havia generat la gran patronal i la casta política, aplicant rigorosament les “lleis Montoro” del PP. L’altra de les grans apostes municipals que pretenia acabar amb les privatitzacions i el negoci en el sector públic va ser la suposada defensa de la remunicipalització de les contractes -busos urbans, Parcs i Jardins, Depuradora, 010, punts nets, etc. - que van quedar en lletra morta. El dret a l’habitatge un altre punt del mateix. I no diguem de la “la dissolució de la UAPO” que va quedar limitat a una reforma estètica del cos policial.

A Barcelona, Colau espera conservar l’Alcaldia que li disputen els seus socis del PSC i el convergent Trias. L’ajuntament del “canvi” complirà així 8 anys en què el problema de l’habitatge s’ha agreujat enormement - amb els lloguers un 50% més cars i una desena de desnonaments al dia-, es mantenen el 98% de les externalitzacions, els abusos de la Guàrdia Urbana contra joves i migrants segueixen en ascens i el model gentrificat de turisme i grans esdeveniments continua sent la “marca Barcelona”. Que el 28M es vulgui vendre com una disputa entre la ciutat dels de baix versus la dels de dalt és ridícul. L’ajuntament de Barcelona en Comú ha estat un digne continuador dels previs del PSC - en els quals ICV, avui part de BeC, també formava part - o el mateix Trias. ERC, per part seva, davant les dificultats de disputar Barcelona, concentra els seus esforços en una plaça metropolitana com Santa Coloma. Amb Rufián com a candidat han optat per imitar al PP d’Albiol a Badalona, fent eix de campanya l’ampliació de la Policia Local, les càmeres de videovigilància i l’assumpció de les competències de seguretat per part de l’alcalde.

En el cas d’Andalusia, les eleccions es presenten com una contesa per veure si el PSOE és capaç d’evitar la consolidació del PP com a força hegemònica en el qual fins ara havia estat el seu bastió històric, mentre que el PP busca repetir l’èxit de la victòria absoluta en les últimes autonòmiques. En aquest sentit, el panorama polític andalús revela la crisi del bloc progressista amb un PSOE que sofreix una greu crisi política, amb ex alts càrrecs entrant a presó pel cas de corrupció dels ERO, l’amenaça de divisió interna i amb una incapacitat per diferenciar-se de la dreta a causa d’haver aplicat durant dècades polítiques neoliberals. D’altra banda, aquesta regió ja ha estat un avançament de l’actual divisió a nivell estatal del neo reformisme amb la crisi de Sumar i Podemos. A Andalusia ja fa un any que els diferents projectes neo reformistes van trencar i ara se centren en barallar obertament per càrrecs i butaques. Una prova d’això és el mapa electoral de les municipals on depenent del lloc els diferents partits (IU, Podemos i Más País) conflueixen o no segons el repartiment de les llistes. Una divisió que no respon a diferències polítiques, tots secunden ser crossa del PSOE i les seves polítiques de retallades. Finalment, Adelante Andalucía, l’aposta neo reformista en clau sobiranista d’Anticapitalistes i els seus aliats andalusistes, afronta les eleccions en solitari i sense les seves principals figures públiques després de la dimissió de Teresa Rodríguez i de José María González “Kichi”, una decisió que podria significar el daltabaix d’un projecte polític que no s’ha diferenciat realment de la resta d’opcions polítiques neo reformistes excepte pel to sobiranista. Aquestes municipals podrien marcar l’abast real de la hipòtesi de la tercera onada andalusista i de si aquesta perspectiva és la que realment recull el malestar per la crisi de l’eix territorial o si simplement el vot i simpaties rebut responia més aviat al malestar d’alguns sectors respecte al govern PSOE-UP.

Al País Basc, l’altre gran soci d’investidura del govern, EH-Bildu, pretén recuperar algunes places municipals. És el cas de Sant Sebastià, on es torna a presentar a Juan Karlos Izaguirre, que ja va ocupar aquest càrrec entre 2011 i 2015. Una experiència d’ajuntament del “canvi” prèvia als de Madrid, Barcelona o Saragossa, i que va inaugurar el gir socialdemòcrata i d’integració al règim de l’esquerra abertzale.


La il·lusió del “municipalisme” anticapitalista que esdevé en gestió reformista de l’Estat capitalista

A l’esquerra dels socis d’investidura, altres formacions fan del “municipalisme” amb discurs anticapitalista la seva estratègia. L’exemple amb major extensió i tradició és la CUP a Catalunya, que enfonsa les seves arrels en candidatures locals d’aquest tipus i que en l’última dècada s’ha estès per desenes de consistoris.

Lluny de representar un “ús” dels seus càrrecs institucionals com una trinxera o una “posició” des de la qual promoure el desenvolupament de la lluita de classes, la seva pràctica quotidiana es redueix a una sort de gestió de l’Estat capitalista des del seu nivell més elemental, el municipal, i, per tant, el més limitat i encotillat pels marcs legals establerts.

Això ha tingut com deriva la rèplica a aquesta escala de les polítiques de participació en governs de coalició amb diferents partits del règim i social liberals. El cas que més ha evidenciat això en la legislatura que acaba és el de Sant Cugat del Vallés, un municipi de 90 mil habitants, on la CUP ha integrat l’equip de govern al costat del PSC del 155 i la mateixa ERC que gestiona els negocis de les grans famílies des de la Generalitat. Però en la seva història recent ha comptat amb experiències com la de Sabadell o Badalona - municipis de més de 200 mil habitants - en les quals han va ser part dels seus governs del “canvi” en la legislatura anterior, en la mateixa línia que els de Colau a Barcelona, Carmena a Madrid o Santiesteve a Saragossa.

En totes aquestes experiències ni el problema de l’habitatge, ni les remunicipalitzacions de serveis, ni la recuperació d’espais i instal·lacions privatitzades s’ha portat endavant. I el que és pitjor, la il·lusió que aquest tipus de mesures s’aconseguirien des de la institució, han estat un veritable obstacle perquè es desenvolupessin processos de mobilització obrera i popular per imposar-les.

En la mateixa línia podríem parlar de l’ajuntament del “canvi” encapçalat pel militant d’Anticapitalista, José María González “Kichi”, de Adelante Andalucía a Cadis. Al costat de Colau és dels pocs que van revalidar el mandat en 2019. I com ella també, a vuit anys, el balanç és que les poques reformes han aconseguit revertir la crisi social crònica de la ciutat -amb un 25% de desocupació- i, la qual cosa és pitjor, l’alcaldia “anticapitalista” ha contribuït a mantenir la pau social a la ciutat en els moments en què la lluita obrera i popular prenia les seves pròpies vies i mètodes de lluita.

El millor exemple el vam veure fa poc més d’un any, en la lluita del metall de Cadis. En aquell moment “Kichi” va manifestar la seva solidaritat amb la lluita dels treballadors, però tot seguit es va oferir per mediar en el conflicte, adobant així el terreny per a la traïció de CCOO i UGT i el seu tradicional “cal saber acabar una vaga” o “més val un mal acord que un bon conflicte”. Recentment, l’alcalde “anticapitalista” ens oferia una altra estampa del grau d’integració al qual aquesta gestió municipal li ha portat, fent d’amfitrió ni més ni menys que de Felip VI i el ministre d’Exteriors, Albares, en l’IX Congrés Internacional de la Llengua Espanyola a Cadis, en plena escalada imperialista i guerrerista.


El 28M, vot nul o abstenció. Per una alternativa de classe i socialista contra la dreta i el parany del “mal menor”

Des del CRT en els últims anys hem fet diverses propostes a altres organitzacions de l’esquerra anticapitalista per intentar construir una alternativa en el terreny electoral que defensés una perspectiva d’independència de classe i socialista. Ens hem dirigit a diferents grups que se situaven com a crítics del neo reformisme de Podemos o la política de conciliació de classes de la CUP a Catalunya.

Ho hem fet convençuts de la necessitat de disputar també en el terreny electoral a les diferents forces polítiques que defensen els interessos dels grans capitalistes, combatent a la dreta reaccionària i desemmascarant als falsos “progressisme”. L’experiència des del 2011 del Frente de Izquierda y los Trabajadores - Unidad en Argentina, del qual forma part la nostra organització germana, el Partit de Treballadors Socialistes (PTS), al costat d’altres grups de l’extrema esquerra, és un bon exemple d’això. Una esquerra que lluita obertament per un programa anticapitalista i empra les seves posicions institucionals per posar-les al servei del desenvolupament de la lluita i l’autoorganització, i que no és part del seu full de ruta entrar gestionar en cap dels seus nivells l’Estat capitalista.

Lamentablement, a la resta de grups de l’extrema esquerra a l’Estat espanyol s’han negat a avançar en aquesta direcció. Bé sigui per una combinació de sectarisme i d’una limitació a una pràctica sindicalista o social, o bé, per optar per secundar, integrar o replicar alguns dels projectes reformistes existents.

Aquest ha estat el cas d’Anticapitalistes. Després de la seva ruptura amistosa amb Podemos per l’entrada en el govern, han seguit embarcats a reproduir una sort de projecte neo-neoreformista com el que representa Adelante Andalucía i portant endavant la seva pròpia experiència de municipalisme del “canvi” a la qual ens referíem. Tampoc ha estat possible amb Izquierda Revolucionaria i el Sindicat d’Estudiants, que manté la seva posició tradicional de fer-li campanya als partits de l’esquerra del règim. O, a Catalunya, amb grups com Lluita Internacionalista, que va optar per continuar sent part de la CUP, tot i que es dirigia obertament a donar suport a la investidura de Pere Aragonés, i estan ara embarcats en una deriva d’“amics de l’OTAN” amb la seva campanya de suport a l’anomenada “resistència ucraïnesa” al costat d’altres grups com Corrent Roig.

Altres grups nascuts en l’últim temps, com a part de ruptures amb l’esquerra independentista basca, catalana o l’esquerra social d’altres zones de l’Estat, que impulsen l’anomenat “moviment socialista”, opten per un projecte polític de propaganda abstracta i sectarisme en els quals, si la intervenció en la lluita de classes passa a ser una cosa no contemplada, molt menys encara el terreny electoral.

Aquesta situació fa que per a les pròximes eleccions del 25N no existeixi cap opció en clau anticapitalista i de classe, per la qual cosa la nostra posició de vot serà la del vot nul o abstenir-se.

Al mateix temps, continuarem lluitant per construir una alternativa política que pugui disputar també en el terreny electoral. Davant l’avanç de la dreta i la fallida del neo reformisme i altres projectes com el processisme, del qual la CUP ha estat la seva pota esquerra, és urgent posar en peus una esquerra que defensi obertament un programa transicional, amb eix en el desenvolupament de la lluita de classes i la perspectiva de lluitar per governs de treballadors i treballadores i una societat socialista.