×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Per què la lógica del mal menor porta a un mal major

Des dels partits reformistes, i també des dels moviments socials i sindicals, sovint es planteja la lógica del mal menor. S’argumenta que davant de dues opcions que no ens agraden sempre és preferible triar aquella que ens desagrada menys abans que no triar-ne cap, ja que això últim ajuda a que guanyi la pitjor de les dues opcions.

Pere Ametller

dilluns 25 de juliol
Facebook Twitter

Qui no vol estar en una situació, encara que sigui una mica, millor? No obstant, aquest argument del mal menor és erroni. Per poder funcionar, l’argument es planteja sempre en el curt plaç. Això fa que el fet d’excloure terceres opcions sigui encara més fácil. Ja que les terceres opcions, en canvi, només prometen donar resultats a mig o llarg plaç. Llavors és quan els reformistes argumenten que en tot cas plantejar que aquella reforma no és suficient no sigui incompatible amb defensar-la i aspirar a una reforma millor més endavant. I que aquesta reforma que es considera insuficent permet establir una situació més avantatjosa per lluitar en el futur per una reforma millor.

Per exemple, la recent reforma laboral, deixa intacta la majoria de la reforma laboral del PP. Però alguns aspectes milloren, com que respecte al salari el conveni d’empresa no pot empitjorar el conveni sectorial. Llavors, si els teus vots al Congreso son decisius, és millor votar a favor o en contra de la nova reforma laboral?

Recordem que fins fa no tant Yolanda Diaz sempre parlava de derogació de la reforma laboral del PP del 2012. De derogar la del PSOE del 2010 Podemos mai en va dir res, però en el seu moment CCOO i UGT, que han acabat pactant sense cap oposició aquesta nova reforma, s’hi van oposar, encara que de manera insuficient, convocant una vaga general. El mal menor d’avui és pitjor que el d’ahir.

L’exemple del reformisme espanyol dels últims temps és equiparable a les actuacions dels reformisme arreu del món, amb Syriza com a cas més paradigmatic. I ens mostra una de les debilitats del “malmenorisme”: per la propia lógica del seu argument tendeix a mai plantar-se i a sempre rebaixar les demandes.

Però no estic descobrint res de nou. Gramsci, tant revisionat pel nou reformisme, deia “el concepte de mal menor és un dels més relatius. Enfrontats a un perill major que el que abans era major, hi ha sempre un mal que és encara menor, encara que sigui major que el que abans era menor. Tot mal major es fa menor en relació amb un altre que és encara major, i així fins a l’infinit. No es tracta, doncs, d’una altra cosa que de la forma que assumeix el procés d’adaptació a un moviment regressiu, l’evolució del qual està dirigida per una força eficient, mentre que la força antitètica està resolta a capitular progressivament, en petites passes, i no de cop, la qual cosa contribuiría, per efecte psicològic condensat, a donar a llum a una força contracorrent activa o, si aquesta ja existís, a reforçar-la.”

El primer argument és la ja comentada lógica interna de l’argument del mal menor que fa que sempre en puguis acceptar un de pitjor. Després ens parla de moviment regressiu i de capitulació. Amb el terme regressió ens dóna una visió més amplia que la simple decisió entre dos mals i fa un recompte de totes les tries de mals menors que ens porten a un mal major. Amb la capitulació ens parla del possibilisme que no es planta mai, que no té una estrategia a llarg plaç. També es refereix a que la regressió la dirigeix un moviment eficient. És a dir, la burgesia actua a l’ofensiva i amb determinació per aconseguir els seus objectius, imposant així la seva voluntat contra l’enemic, els treballadors. Finalment, ens parla com retrocedir poc a poc evita un xoc frontal.

Vist això, podem dir que les raons per no cedir al xantatge del mal menor tenen a veure amb un vell debat: reforma o revolució. La raó per negar-se a acceptar el mal menor no és altra que la de creure que no es pot reformar el capitalisme i que per tant la tasca política es la de construir una força ideològica i organizativament independent de la burguesía que pugui arribar a la revolució. Aquesta visió nega el plantejament gradualista de les reformes. I per això es prepara per un xoc frontal del que parla Gramsci. I aixo no nega que es pugui votar a favor de certes reformes. Però aquesta actuació ha d’estar sempre supeditada a una estratègia a llarg plaç per la revolució.

Per tant, retornant a l’exemple de la reforma laboral, si bé és cert que les millores que aporta permeten que la lluita dels sindicats millori més les condicions laborals i per tant els enforteix, políticament la subjectivitat dels treballadors i de les organitzacions es veuen afeblides perquè es percep que, com hem explicat, s’està acceptant allò que fa uns anys no s’acceptava. I per tant, s’instrueix a les masses en l’escepticisme i el derrotisme respecte al que la classe treballadora pot arribar a aconseguir.

Últimament el marge de maniobra del reformisme és molt poc i per això sovint el critiquem per no aconseguir reformes, en el que s’ha anomenat reformise sense reformes. Aquesta crítica es correcte per assenyalar els límits d’aquesta estrategia. Però la crítica va més enllà. Encara que el reformisme pugui aconseguir reformes més o menys significatives és una estrategia perdedora.

Aquí entrem en un terreny ideologic més profund per poder justificar aquest posicionament. El primer pas que porta a escollir entre el reformisme o la via revolucionaria es la caracterització de l’Estat. El reformisme distingeix entre democracia i dictadura. Per ells en una democràcia el poder el té el poble a través del sufragi universal i per tant és qüestió de tenir les majories suficients per poder fer els canvis necessaris. Poden admetre moltes deficiencies en una democràcia, però, essencialment, si hi ha eleccions hi ha democràcia i, per tant, possibilitat de canvi pacific, gradual i democràtic. Els revolucionaris en canvi distingeixen entre Estat burgès i Estat proletari. En cadascun una de les dues classes té el poder que exerceix per oprimir a l’altra classe. Un Estat burgés pot tenir la forma de dictadura o de democràcia, i evidentment no són el mateix. Però des del marxisme s’entén que, amb les seves diferencies, en els dos casos la burgesia exerceix el poder contra els treballadors.

Aquesta caracterització es basa principalment en la idea que la classe que sustenta la propietat dels mitjans de producció té el poder en aquella societat. Aquest poder s’expressa en la propi poder economic per imposar les condicions laborals a la classe treballadora i per organitzar la producció amb l’únic objectiu d’obtenir els màxims beneficis. Però també en la seva influència en l’aparell de l’Estat. La policia, els militars i els jutges que formen un poder moldejat per un carácter de classe que en cap cas es neutre. Aquest Estat també compren el que s’ha anomenat Estat ampliat, on hi trobem per exemple els mitjans de comunicació, el sistema educatiu i els sindicats més o menys cooptats. Aquest caràcter de classe de l’Estat no es una teoría abstacte, sinó que en cada Estat ve produït per la seva historia. Per exemple a l’Estat espanyol es clau per entendre el caracter de classe burges de l’Estat la victoria franquista a la Guerra Civil i l’acatament al règim per part del Partit Comunista durant la transició.

I el que és més important: la burgesia no dubta en fer servir tota la seva força quan es veu amenaçada. Per això la idea del reformisme i del gradualisme falla fins i tot en la seva millor versió. Perquè quan dins d’una democràcia un partit reformista avança més enllà del que es considera tolerable, la burguesía contrataca de manera brutal liquidant l’oposició i sobrepassant tots aquells valors democràtics que pot defensar hipócritament mentre té el poder. La guerra civil espanyola o el cop d’estat de Pinochet contra Allende son dos bons exemples.

A això cal sumar-li la idea que la conciencia de les masses sempre va amb retard respecte la realitat objectiva i les tasques històriques que té per endavant la classe treballadora. La consciencia a nivell de masses només es remou en grans crisis. Per tant, la tasca en temps de pau social inevitablament passa per construir un partit revolucionari que faci fraccions revolucionaries dins dels moviments reformistes (sindicats, estudiantil, feminisme, electoral, autodeterminació nacional, etc).

Conquerir aquestes posicions on poder tenir influència et pot permetre que, en un moment de crisi on les receptes dels moments de normalitat ja no serveixen, puguis optar a que la teva força creixi exponencialment. Si en els temps de pau social t’adaptes a la lógica reformista que demanda aquest tipus de moment, quan vinguin temps convulsos no estarás preparat per donar una resposta a l’alçada de les circumstàncies.

La realitat objectiva del capitalisme porta a crisis que són una condició de possibilitat per a la revolució. Però aquesta veritat no ha de fer pensar que la tasca d’un partit revolucionari és acompanyar a les masses i adaptar-se al seu nivell de consciencia. La tasca d’un partit revolucionari és a contracorrent i totalment “anti-natural”. Aquest “antinaturalisme” s’expressa bé en la determinació i tenacitat que va caracteritzar al partit bolxevic. En tenir un component ideológic prou fort per no deixar-se portar pels zig-zags dels moments polítics, fet que caracteriza a una política centrista. És a dir, en tenir prou determinació per fer les coses a contracorrent per partida doble, contra la burgesia i contra el reformisme, pensant en una estratègia a llarg plaç que supera la lógica del mal menor.

Un exemple més recent és el PTS a Argentina. Durant una época com la dels 90 i 2000, on l’ofensiva neoliberal i la derrota del moviment obrer va fer que l’esquerra abandonés la idea de centralitat política de la classe treballadora, el PTS va continuar fent un treball sindical, polític i ideòlogic en aquest sentit. Ja que consideraven que a nivell estructural aquesta centralitat continuava existint, encara que conjunturalment patís un retrocés. Més concretament aquest sindicalisme sovint té un altre element on s’expressa la importància d’aquest component subjectiu que no es deixa emportar per l’estat de les coses. I aquest és que el treball del partit en el sindicalisme no es limita a acompanyar les lluites obreres existents, sinó que tracta de posar a treballar als seus militants en aquelles empreses que es consideren estrategiques per una futura insurrecció: transports, escombraries, alimentació, etc.

Tot això expressa una manera de fer que actua estrartegicament per modificar la correlació de forces. Una correlació de forces que sovint fan servir els partits reformistes per justificar el mal menor, ja que mai es plantegen que cal fer per modificar-la, més enllà de millors o pitjors campanyes electorals, i s’assumeix amb fatalisme.

Preparar-se pel xoc frontal, és a dir, en últim terme la guerra i la presa del poder, és l’única política realista. I més en una època on l’esgotament dels recursos fòssils portarà a una inestabilitat molt greu del capitalisme. Per tant, s’ha d’entendre que totes les lluites parcials (tàctiques) han d’estar sempre supeditades a la presa del poder i la revolució (estratègia).


Facebook Twitter

Pere Ametller

Barcelona I @pereametller09

Segueix-lo a Twitter

@pereametller

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

L'ANC convoca a una manifestació davant l'ampliació del delicte de desordres greus

L’ANC convoca a una manifestació davant l’ampliació del delicte de desordres greus

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Final d'any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

Final d’any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d'habitatge

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d’habitatge

El govern s'assegura la majoria per aprovar els Pressupostos després de pactar amb EH Bildu

El govern s’assegura la majoria per aprovar els Pressupostos després de pactar amb EH Bildu