×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Per un 1r de maig internacionalista, contra la guerra i el rearmament imperialista: que la crisi la paguin els capitalistes!

Aquest 1r de Maig ve marcat per la Guerra a Ucraïna i les seves conseqüències reaccionàries, que recauen sobre la classe treballadora i els sectors populars d'Ucraïna, però també sobre els de la resta del món. La tendència cap a majors tensions entre països imperialistes i potències militars com la Xina i Rússia reactualitzen la necessitat de rescatar el llegat dels socialistes revolucionaris que van enfrontar la barbàrie imperialista en 1914.

Facebook Twitter

En aquests moments el règim oligàrquic de Putin colpeja amb ferotgia sobre el poble ucraïnès en una invasió que només té fins reaccionaris. Però darrere d’aquesta guerra, també s’amaga la voracitat implacable dels EUA, l’OTAN i les potències imperialistes europees, entre elles l’Estat espanyol. El govern “més progressista de la història”, igual que els seus homòlegs europeus, ha aprofitat l’actual conjuntura per anunciar un augment sense precedents del pressupost militar.

El seu objectiu, lluny de la retòrica humanitària, és rearmar a l’Estat espanyol per reforçar la seva posició imperialista. Com una clara mostra d’aquesta hipocresia està l’acord de Pedro Sánchez amb la reaccionària monarquia marroquina per lliurar la sobirania del poble sahrauí a canvi de la lleialtat del Marroc al bloc otanista, tancar la frontera sud d’Europa a les migracions i garantir els negocis de l’imperialisme espanyol al país africà.

La Guerra d’Ucraïna és abans de res una tragèdia per al poble ucraïnès. Però, alhora, suposa un nou cop a les condicions de vida de la classe treballadora a tot el món, després de dos anys de pandèmia. L’actual crisi econòmica ha desfermat una espiral inflacionista que encareix els preus a una velocitat només comparada a la dels anys 70. Una situació que els capitalistes aprofiten per fer sucosos negocis. És el cas de la indústria energètica i de l’alimentació. Però també, i especialment, la indústria armamentística, avui en el cim del rearmament imperialista que recorre el món.

Als països perifèrics i semicolonials, les conseqüències de la guerra i la inestabilitat política i econòmica també estan tenint greus conseqüències. La ruptura de la normalitat dels mercats i cadenes de subministraments estan generant augments dràstics del preu dels aliments, carestia i greus crisis alimentàries. Als 800 milions de persones que ja passaven fam en el món es calcula que ara s’hi sumen 260 milions més. Sens dubte són xifres de la catàstrofe social a la que ens estan empenyent els capitalistes després d’encadenar tres severes crisis econòmiques en menys de 15 anys.

Un govern per als rics que li ha obert el camí a l’extrema dreta

Després de més de dos anys de legislatura, s’ha demostrat que darrere de l’adjectiu “progressista” que s’adjudica la coalició del PSOE i Unidas Podemos, hi ha un govern defensor dels interessos de l’IBEX-35 i el règim monàrquic. En aquest temps hem vist com les conseqüències de la pandèmia primer, i ara de la guerra, recauen sistemàticament sobre la majoria social, mentre se salva als capitalistes i s’encobreix la corrupció de la Casa Reial.

L’incompliment de la promesa de derogació de la reforma laboral de 2012 ha estat un punt d’inflexió que va deixar en evidència el doble discurs “progressista” del Govern. La nova reforma, pactada per la ministra de Treball Yolanda Díaz amb la CEOE i les burocràcies de CCOO i UGT, va deixar intactes els aspectes més lesius de les reformes anteriors mentre va incloure nous regals per als empresaris, com la introducció del mecanisme Red, pel qual és la classe treballadora la que paga les pèrdues empresarials de sectors en crisis i se salva el benefici dels capitalistes. Si la mesura ha estat festejada per la patronal és perquè manté l’actual model laboral precari i empobridor.

Entre els sectors més precaris i la joventut treballadora, ni aquest Govern ni cap de les seves mesures han suposat alguna millora substancial. L’atur juvenil continua fregant xifres estratosfèriques. Els abusos patronals, incrementats durant la pandèmia, han estat normalitzats tot i que molts d’aquests sectors han aconseguit recuperar-se completament. La joventut treballadora precària no pot pagar un lloguer i la incertesa pel futur creix entre els joves.

L’escàndol de l’espionatge als dirigents i activistes independentistes catalans mostra també que el més antidemocràtic del Règim del 78 continua actuant amb total impunitat i sota l’empara del Govern, que es diu “progressista” però continua operant a través de les clavegueres de l’Estat i mantenint la Llei Mordassa. El mateix pot dir-se de la negativa a qüestionar la inviolabilitat de la Casa Reial, evitant que s’investiguin els negocis de la monarquia corrupta. Per contra, el que fan és orquestrar noves operacions de maquillatge de la monarquia, com la declaració pública del patrimoni de Felip VI. Tot confirma que són un pilar més d’aquest règim monàrquic, que només serveix a l’IBEX i els poderosos.

La crisi social i un govern que es diu “progressista”, però incompleix sistemàticament les seves promeses, és el brou de cultiu per al creixement de l’extrema dreta. La irrupció de VOX ha aconseguit que molts dels plantejaments més reaccionaris es normalitzin en els grans mitjans de comunicació. Amb una retòrica contra els immigrants, les dones i la diversitat sexual, Abascal és l’expressió de la deriva autoritària i reaccionària del Règim del 78, un fenomen que també s’expressa a nivell internacional com hem vist a França amb la ultradreta de Le Pen, davant la qual la dreta reaccionària de Macron no és cap alternativa.

Enfrontar a l’extrema dreta és una tasca clau per a la classe treballadora i els sectors oprimits de la societat. Però això no pot fer-se sense reconèixer i denunciar que ha estat justament l’agenda neoliberal progressista del Govern, ara combinada amb una política militarista i de rearmament imperialista, la que li ha obert el camí a l’extrema dreta.

Unidas Podemos i l’esquerra neorreformista, que s’han adaptat plenament als marcs de l’Estat imperialista espanyol i la seva monarquia corrupta, només han servit per fomentar la desil·lusió i la desesperança entre les classes populars. Només la mobilització i la lluita de classes poden realment frenar l’avanç de VOX i l’extrema dreta. La classe treballadora ha de posar-se al capdavant de construir un pol de lluita que li guanyi a la patronal i als governs millores substancials en les condicions dels treballadors, i per aquesta via acumular la força social capaç d’enfrontar tant les opcions més reaccionàries com els atacs de governs suposadament progressistes.

Sindicats per a la lluita i unitat de la classe treballadora

La burocràcia sindical és el principal dic de contenció per desmobilitzar a la classe treballadora i paralitzar la seva capacitat de resposta davant els atacs que sofreix. En l’última etapa, l’adaptació de les direccions dels sindicats “majoritaris” ha donat un salt qualitatiu. Els líders de CCOO i UGT s’han mimetitzat amb el Govern i especialment amb la ministra de Treball, actuant com una veritable corretja de transmissió dels interessos dels capitalistes en el si de la classe treballadora. Per això, recuperar els grans sindicats de les mans de la burocràcia sindical i aconseguir la unitat amb les organitzacions del sindicalisme combatiu, és una de les principals tasques que té la nostra classe.

Hi ha forces per a això. La passivitat dels dirigents sindicals no ha impedit que sorgissin importants lluites obreres en l’últim període. La vaga del metall a Cadis, les mobilitzacions del sector educatiu, la vaga de Tubacex, de les treballadores del museu Guggenheim o la dels joves precaris a Telepizza, són només alguns exemples de com la classe obrera ha continuat enfrontant i fins i tot a vegades derrotant els atacs de la patronal i el govern.

Els processos de reorganització del moviment obrer, com el que es dona als EUA, entre els quals destaquen els joves de Starbucks o els empleats d’Amazon, preanuncien com una nova generació de treballadores i treballadors desperta a la vida política i sindical. Aquesta classe obrera jove, feminitzada i diversa i multiracial està cridada a ser la punta de llança dels futurs combats contra el capitalisme a nivell mundial.

Des del CRT, al costat dels nostres joves companys i companyes de Contracorrent i Pan y Rosas, creiem que tots aquests exemples de lluita i reorganització de la classe treballadora han de ser la base per, al costat del sindicalisme combatiu i els sectors honestos dels sindicats majoritaris, aconseguir la unitat de la nostra classe. Una nova onada d’activistes obrers està sorgint lentament. Una de les seves tasques clau és justament unir per baix el que la burocràcia divideix per dalt, imposant el front únic per a la lluita a les burocràcies dels sindicats, per conquistar un programa de reivindicacions d’emergència que inclogui mesures com l’augment del salari mínim i augments al nivell de l’IPC, que la inflació no es mengi el salari; reducció de la jornada laboral sense reducció salarial: treballar menys per treballar tots; una escala mòbil d’indexació automàtica dels salaris segons el nivell general dels preus i el cost real de la vida; expropiació de les elèctriques i nacionalització de la banca; a baix les reformes laborals, prou de precarietat, entre altres.

Guerra a la guerra: l’enemic està a casa!

Quan els Estats s’embarquen en una nova ofensiva militarista és fonamental que la classe treballadora denunciï el paper de l’imperialisme, començant pel dels seus propis països. El moviment obrer ha de ser l’avantguarda en exigir la retirada de les tropes russes d’Ucraïna, però també en oposar-se a la intervenció directa i indirecta dels països de la UE, les sancions, l’enviament d’armes i del rearmament imperialista.

La guerra iniciada a Ucraïna marca que la fraternitat entre els pobles ha de ser l’arma política per a frenar la dinàmica de guerres i crisis a la qual ens empenyen els capitalistes. A l’Estat espanyol, la classe treballadora ha de fer seva les consignes dels marxistes internacionalistes de principis del segle XX. Guerra a la guerra: l’enemic està a casa!


Facebook Twitter
Veus contra la criminalització de la protesta

Veus contra la criminalització de la protesta

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

6 de desembre? Res a celebrar, no volem uns altres 40 anys del mateix

6 de desembre? Res a celebrar, no volem uns altres 40 anys del mateix

L'Estat espanyol construirà cinc vaixells de guerra més per a l'Aràbia Saudita

L’Estat espanyol construirà cinc vaixells de guerra més per a l’Aràbia Saudita

Els i les treballadores joves cada vegada més pobres. I la “tardor calenta” de CCOO i UGT?

Els i les treballadores joves cada vegada més pobres. I la “tardor calenta” de CCOO i UGT?

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul