Durant l’últim any, les dones treballadores, les migrants, les joves estudiants i precàries hem estat en el focus de la tempesta amb la pandèmia, la crisi social i econòmica.

Les dones hem estat en la primera línia de lluita contra el coronavirus, com les netejadores dels hospitals, les infermeres, les jornaleres, les caixeres dels supermercats, les cuidadores de les residències, les treballadores de la llar, les mestres, les monitores i moltes altres. Treballadores essencials, però tractades com a material descartable, amb precarietat i sense equips de protecció adequats.

Les estudiants hem patit l’educació a distància o de forma semi presencial, viatjant en trens o metros plens de gom a gom, sense condicions de seguretat bàsiques i sense dret a l’oci. Però a les joves se’ns ha criminalitzat, acusant-nos de ser responsables dels contagis, augmentant els controls policials repressius i racistes en els barris.

Aquest Govern “progressista” i els governs com el de la Generalitat criminalitzen a la joventut i ens envien la repressió policial quan protestem per la llibertat de les preses polítiques i contra la monarquia.

Enmig de la pandèmia, el Govern “progressista” i els governs autonòmics es van preocupar molt de salvar a les grans empreses, mentre milers de famílies van quedar sense recursos, i moltes dones van ser acomiadades o desnonades de les seves cases.

Moltes dones van haver de sofrir més violència masclista, tancades a les seves cases, sense alternatives residencials. Moltes treballadores de la llar migrants es van quedar directament sense ingressos. Moltes dones van haver de triar entre pagar el lloguer o donar menjar als seus fills.

Al mateix temps, les dones trans veuen com tot el temps es posterguen els seus drets, per les pressions dels sectors més conservadors de l’extrema dreta i del feminisme transfòbic que també té pes en el Govern.

Per tot això, i molt més, sobren els motius per a mobilitzar-nos enguany. Encara que a la ministra de sanitat del “Govern més progressista de la història” li sembli que no correspon mobilitzar-se.

Ens prohibeixen les nostres manifestacions (com si fóssim menors d’edat i no poguéssim cuidar de nosaltres mateixes) però permeten que es mobilitzi l’extrema dreta. El que busquen és clar: desactivar al moviment de dones, treure’l dels carrers i fer-nos creure que les solucions vindran des de dalt, dels ministeris.

Nosaltres no ho acceptarem. No renunciarem al nostre dret a la manifestació per això aquest 8M fem una crida a desobeir, a desafiar les mobilitzacions i ens mobilitzarem en tots els llocs i també a Madrid

Des de Pan y Rosas, aquest 8M tornem als carrers, per a reivindicar els drets de les dones treballadores, les migrants i la joventut.

Perquè no hi ha polítiques feministes sense derogar les reformes laborals, o sense expropiar els habitatges buits en mans dels bancs.

No hi ha polítiques feministes sense derogar la llei d’estrangeria i tancar els CIES.

No hi ha polítiques feministes si en comptes de destinar més pressupost a plans d’educació sexual en tots els nivells educatius contra la violència masclista, es busquen sortides punitivistes amb el codi penal a la mà.

El nostre feminisme no entra en els actes amb les grans empresàries de Forbes, com on fa en discursos Irene Montero. El nostre feminisme és anticapitalista, antiracista, de classe i revolucionari.

No ens conformem amb engrunes ni amb canvis parcials perquè res canviï.

Volem transformar-ho tot!